Patum

La meva primera Patum com a berguedana, molt completa i desitjada des de fa 3 anys. 

Després de viure la Berga del confinament, fosca i apagada, és tot un plaer reviure el caliu de la festa, les seves olors i la seva música i és tot un orgull celebrar els més de 400 anys d’història del tabal, la guita grossa, les masses i els plens. 

Però l’econtre més màgic de tots és el fet de tornar a veure aquelles cares conegudes, amb barret o sense, però sempre amb un somriure. La mateixa màgia que fa retrobar vell amics que, com jo, anhelaven aquest moment.

És molt bonic sumar nous patumaires a la meva petita comparsa, com en Pau, que m’ha acompanyat a quasi tots els salts i ha sabut entendre i respectar la meva febre patumaire.

I també m’ha quedat molt clar que enguany és la darrera infantil que gaudeixo ja que tant l’Heura com la Siurana han crescut molt en 3 anys i ja no necessiten la tieta dins de la plaça. Serà tot un orgull poder-les introduir a “la Patum dels grans” quan ho creguin oportú.

Malgrat no em va tocar cap salt per sorteig he viscut una patum molt completa, de dimecres a diumenge i treballant tots els matins. La clau, unes bones migdiades i la barreja ben lluny, tan sols olorar-ne el seu perfum. Tornar a casa sense passar per cap giratori, fer un dutxa per treure la negror de pólvora, una estona d’aclucar els ulls abans que soni el despertador i a treballar amb un somriure com si res. 

Tanco la Patum dedicant els darrers tirabols a una persona estimada que desperta cada any, quan sent el so del tabal fent tremolar el terra, per reviure la festa al meu costat. Fins l’any vinent oncle!

La Infernal creix

No hi ha res com una entrevista familiar per adonar-te de com ha crescut i evolucionat la petita criatura. S'ha fet gran i no hi ha res que em faci més feliç que veure que està esplèndida i radiant!

Però tu ja has plegat no, Estel? Em va preguntar l'entrevistadora. NO!, de cap manera! La prova és que avui estic aquí. Jo he passat a segona fila perquè La Infernal m'ha absorvit molta energia durant molts anys, ara la gaudeixo oferint sempre que puc les meves mans i el meu coneixement.

Allò que m'agradaria ressaltar és que d'ençà del canvi de junta la colla ha fet un salt exponencial i la il·lusió que hi posen fa pensar que això només ha fet que començar.

Llarga vida a la Infernal!

Ratafia casolana

Fa una setmana vaig aparcar sota una esplendorosa noguera per anar a escalar el Bisbe, a Frares. Això és una senyal! Sense pensar-m'ho, vaig omplir la saca de nous verdes! I la setmana següent, el mateix dia de la revetlla, encara vam collir espernallac o herba de Sant Joan la vora de Santa Cecília.

He completat la collita montserratina amb algunes herbes del Montnegre: romaní, farigola, anís, maria lluïsa, camamilla, menta i algunes de la cuina de casa els avis (clau, nou moscada, canyella...)

Ho he barrejat tot amb bon ull i molt d'amor. Ara reposen a sota el sol del Montnegre esperant el tast. No serà fins al setembre o octubre. Brindaré amb tothom que m'hi vulgui acompanyar!

Astúries, pàtria estimada!

Astúries m'has robat el cor. El teu verd, la infinitat de roca que tens allà on es perdi la meva mirada, la teva fresca, la companyia de l’orballu cada dia...

Tot plegat han fet de tu un lloc perfecte per reunir-nos els meus amics fanàtics escaladors d’arreu, la meva família i a mi. Un conjunt immillorable per passar els dies escalant, coneixent indrets, despertant en llocs màgics...

La trope de malalts a Urdón després d'una gran jornada d'escalada

No he pogut conèixer d’aprop el Naranjo, però de lluny ja m’ha captivat. És clar que seràs la meva excusa per tornar-hi ben aviat. Potser demà, potser l’any vinent.

La família Parés a punt per a la Senda del Oso, Entrago

Els germans Parés celebrant el seu encadene a Dragón de Comodo (6c), Bobedas, Teverga

El llibre de “Roca Verde” m’ha acompanyat en aquest viatge, però malgrat les seves dues edicions, l’univers escalable és tant gran que s’ha quedat caduc en molt poc temps. Arenas de Cabrales, el desfiladero de la Hermida i la vall de Teverga han centrat la nostra atenció, però sense dubte Teverga s’emporta la medalla d’or, per la comoditat. Un lloc amb roca excel·lent, degotalls impactants, de molt fàcil accés i amb un aparcament perfectament equipat per passar-hi les nits. Li dóna força voltes a un Rodellar on la roca està desgastada i necessites tanda per a escalar.

Panoràmica del sector "Chorreras", Rumenes.

 Com et trobo a faltar! No penso en altra cosa.

Un salt apoteòsic

Si tots sabeu que tinc tres grans passions (escalada, Patum i família) i les ajuntem en un sol ambient lluny de casa durant 5 dies, el resultat és una bomba d'emocions. Només un breu resum per posar-vos ens situació. Arribo a Berga dimecres tot just encetat el passacarrers amb la gran il·lusió de saludar tota la gent de l'Ametlla de Merola. Dijous Patum completa, amb els salts de plens, en companyia de mon germà, un xic desagradables. Divendres Patum infantil de lluïment i infantil amb les meves dues princeses. Em cau la baba en veure com la Siurana agafa la mà de l'Heura i se'n les dues al mig de la plaça. La nit ja la passo més fresca a les faldes del Pedraforca. Dissabte gran ascensió a la cara nord per la via Joan Martí, diumenge repetim la via del Guarda a Cabirols per anar més tranquils i poder arribar sobrats al què ha estat el meu primer salt de plens com a acompanyant el diumenge de patum.

Però la cirereta del pastís arriba a la plaça. El moment de vestir plens sempre són màgics on s'hi barregen nervis i il·lusions. Però l'entrada a plaça és un moment triomfal. Una bona colla ens esperen! A tots ells, que van aguantar de principi a final el nostre salt de plens, moltes gràcies! Heu fet d'aquest salt, un moment històric en la meva vida. 

Els vaig veure de lluny, el caparró que sobresortia d'en Dani, el més alt de tots. Encendre (que em feia patir a mi) va ser molt ràpid i des de bon començament el cercle va ser espaiós i anar voltant reconeixent les cares i l'esforç de tots era quasi orgàsmic. Jo no podia parar de cridar i intentant transmetre a tothom el meu gaudir i el meu agraïment: "Volta Anna, volta!", "Però quin ruedeo més guapo!", etc. Un cop petada i treta la màscara, abraçades amb tots els qui ens envoltaven, no en faltava cap! Obro pas amb la màscara plaça avall, talment com baixava feia unes hores per la tartera del Pedra. 

Sols uns quants podeu entendre la màgia amb què visc la Patum, però si us ve de gust, serà un plaer per mi portar-vos-hi. Quedem per corpus prop de 2/4 de 10 cal Blasi.

Invasió gemètica al Cavall Bernat

Fa ja molt de temps que gestava en el meu cervell la il·lusió de fer una escalada conjunta amb diverses cordades que, com formiguetes recorressin una paret. No era una somni impossible, sols em calia una excusa i el motiu va arribar. La pel·lícula Homo Montserratinus arriba al Gem el 3 de juny. Doncs aquell dia envaïm el Cavall Bernat. Vaig fer córrer la veu i de seguida es va anar apuntant gent. Ja no hi havia marxar enrere, ni tan sols la previsió de mal temps.

Vam arribar relativament aviat a Sant Cecília, però l'aparcament ja era ple. Correu! Que ens robaran les vies! Ens repartim en cordades de 2 o 2 i els reptes són la Normal, la Desiré, la Puigmal i la Gran Il·lusió. La nostra cordada ens canviem a la Punsola, doncs la Puigmal està ocupada. La pluja fa retirar les cordades de la Gran Il·lusió i la Normal. I la resta continuem ascedint perquè la veritcalitat de la paret ens protegeix de la pluja. Una treva amb ventet asseca la paret i ens deixa fer especialment bé, el darrer llarg de placa fins al cim. La satisfacció de fer una via tan mítica i arribar al cim és molt gran i més si vas acompanyada de grans escaladors i persones.

Foto, escrit i rapel. El cim del Cavall mai dona treva, cap a baix. Els meus companys ja són damunt la berruga i és el meu torn per baixar. De sobte una veu interromp la meva maniobra "No espereu, no!" En Jaume! La cordada de la Desiré també fa cim en aquestes condicions patagòniques! Creuem 4 paraules vaig a retrobar-me amb els companys.

Un cop a baix, mengem i fumem esperant els companys. Torna a ploure de valent. Realment avui tenim una flor al cul. Vinga Jaume i Martona, que us esperem!! És bastant catxondo baixar la canal del Cavall amb la paret molla. 

Ens hem guanyat la cervesa. Tindrem temps per a una dutxa just abans d'arribar al cine! La barreja de la gent, l'entorn, l'escalada, la pel·lícula, el sopar... un còctel que no em permet deixar de somriure, pura EUFÒRIA! Això s'ha de repetir, la propera al Pedra!

Estimat tió

Estimat tió, 

Fa dos anys que no ens veiem, que no et dono de menjar ni et poso bufanda. És per això que aquest any t'espero amb més il·lusió que mai i, per ajudar-te, et faig arribar uns quants suggeriments per cagar.

Primer de tot vull fer-te arribar els desitjos de les meves nebodes. Ja saps que el millor regal per a mi és el seu somriure. Per si encara et queda un raconet després de fer-les contentes també et faig arribar els meus desitjos.

Procuraré no demanar-te coses impossibles...

* Un massatge, el necessito!

* Un disc dur, mínim un Tb. Les fotos no les puc perdre!

* Un palo pa ser feliz. No busco un consolador, sol un pal consistent que no vull perdre la càmera muntanya avall.

* El calendari de bombers. Almenys em distrec una mica! El posaré al costat del calendari de les nebodes.

* Internet, amb el pasword del veí ja faig!

* Camalot del 4, sense ell no m'atreveixo a anar a fer la Homo Montserratinus.
* Una torradora.

* Un Suchar, suposo que ja hi comptes de cada any, no?

* Unes ulleres per assegurar, m'he tornat molt friki...

* Roba tècnica, ho poso així perquè em falta de tot (culots, paravent, impermeable, bambes amb cales, mitjons, samarretes tèrmiques...)
* Una navalla, mai se sap si em creuaré amb algun borbó.

Saps que visc perfectament sense tot això i sóc molt feliç. Sobretot no t'emportis res ni ningú!

El salt de plens

Després d'anys i anys demanant el mateix, ho he aconseguit. La meva veu va arribar a amics propers que van fer tots els possibles per fer realitat el meu desig. La disputa entre el meu pare i el meu germà per fer-me d'acompanyant es va resoldre aviat, el salt seria entre germans.

Els nervis eren vius des de feia dies... I tant el meu germà com jo ens imaginaven al més mínim detall com seria el salt, i sorgien dubtes, pors i moltes ganes. Ja érem al Blasi diumenge de Patum, estàvem a punt. Vam poder saludar alguns amics patumaires abans d'enfilar-nos a vestir. Quan vaig tenir el cartronet entre les meves mans (salt núm. 6) quasi em poso a plorar, potser perquè encara no m'ho acabava de creure, "ho he aconseguit" pensava...

Primer de tot la corona, després el vestit, els fuets i la màscara. Ostres, com pesa la màscara, l'estona d'espera de tenir-la sobre el braç com si fos un fill es fa molt pesada. Tota l'activitat del vestidor s'atura durant el màgic salt dels gegants, celebrant el seu 150è aniversari amb una versió d'en -Bruce -Springsteen. Durant el segon salt de l'àliga ja comencen a vestir. Espero impacient el meu torn d'ajupir-me i posar el meu cap a les mans del meu vestidor, en Xavi. M'envenen, em retorcen, m'apreten, em belluguen... i llesta! El pes recau sobre el meu cap, encara m'hi veig prou bé. Enfilem les escales mentre encara ballen els nans nous.

A les escales no hi passa un bri d'aire i la sensació de claustrofòbia és prou important. Costa respirar, em recorda a la sensació del busseig. Però, immediatament després de la veu d'aquell discurs abans de cada salt, que em sé quasi de memòria, enfilem a plaça poc a poc i allí sí que hi corre l'aire! També tranquil·litza força veure que la plaça no és tant plena com esperava.

Ens situem sobre el fanal, com sempre. Alguns fidels seguidors ens hi esperen. Tantes coses passen pel cap durant aquella petita estona fins a sentir el so del tabal i sentir com enfosqueix la plaça. Vinga, som-hi! Ja sóc encesa i em disposo a ballar. La cua se m'enganxa i rebo empentes però ballo bé, m'hi veig força i respiro sobradament. Cada vegada tenim més bona posició i acabem en una gran rotllana on i ballem dos plens. Noto l'escalfor sobre les espatlles, però a diferència del meu acompanyant, jo no em cremo. Comença a petar la plaça i ja no ho puc evitar, salto i aixeco el braç que tinc lliure. Sento poc més que unes pessigolles quan em peta la cua i el cap. Ens aturem uns moments. Però què carai, la música continua i som a les fosques, així que continuo giravoltant sobre mi mateixa i cantant, desitjant que allò no s'acabi.

Em treuen la màscara i tot són abraçades i somriures, d'aquells que recordaré tota la vida. Les abraçades continuen als vestidor, la cara de felicitat ho diu tot, hem gaudit d'allò més. No oblidaré mai totes aquestes abraçades, l'Anna que va aguantar al meu costat de principi a final, els de l'Ametlla que em feien costat en tot moment, en Jordi que em va obrir aquesta gran porta i un llarg conjunt d'ànims enviats des de tot el món. 

Ens estirem a la furgo però no puc dormir, s'escolten els segadors, ara els turcs, més tard l'àliga, segueixo la patum dels borratxos sense poder aclucar l'ull. S'apropa l'hora de llevar-me i sento la música dels plens, surto de la furgo i es veu tota la fumera de la plaça Sant Pere... Cap a classe sense dormir, amb les ungles i els mocs negres, i amb la olor de patum impregnada al cos. Sentir-la, em feia desprendre un somriure i sentir-me especial. 

Ja només puc donar GRÀCIES, en general, a aquells que ho ha fet possible, al meu acompanyant i tots els que heu suportat la meva febre patumaire. Oncle, aquest desitjo més que mai explicar-te les aventures de patum. Estic segura que escoltaràs les meves paraules i em respondràs amb alguna de les teves batalletes de fa mil anys... Ho he aconseguit oncle! 

El millor acompanyant

El millor acompanyant des que vaig néixer...

Acompanyant de salts de patum (patums completes, patums infantils i patum dels borratxos). També de molts altres esdeveniments culturals com els incomptables correfocs a Catalunya i part de l'estranger. Sempre junts allà on hi hagi festa, allà on hi hagi soroll, envoltats de foc o de timbals.

El millor acompanyant de corda, a les grans parets, als racons més bonics i solitaris, en les aventures més sonades. Acompanyant d'èxits, de cims, de grans reptes, però també acompanyant de rescats. Sempre hi és quan cal treure les castanyes del foc. També és acompanyant de pedals tot i que no té una gran bicicleta em segueix sempre de ben a prop, en família, en curses, recollint bolets, mai cal una bona excusa. És inexplicable el plaer de descobrir noves muntanyes de la mà del meu mestre.

Pornostar, Roca Alta, Vilanova de Meià

Acompanyant de la vida i de la família, el dia a dia i qualsevol altra activitat sempre és millor fer-lo amb la seva companyia. El cinema, una bona paella, una partideta a qualsevol joc de taula, el rocòdrom, trobades amb amics i un llarg etc.

M'acompanya en la docència i el meravellós món dels substituts. També en totes les lluites, lluites de drets, de la història i de la política.

Amb tot això queda demostrat que ser acompanyant de genètica i de sang no n'hi ha prou. Cal quelcom més per compartir a la vida. I ara serà el meu acompanyant en un dels meus petits somnis, el salt de plens de diumenge, el millor acompanyant de tota la plaça Sant Pere, sens dubte.

L'aniversari més llarg de la meva vida

El meu aniversari va començar el 9 d'abril, cinc hores abans d'arribar a la mitjanit argentina ja em felicitaven alguns amics. I jo també havia començat a celebrar-ho amb un bon sopar íntim en un restaurant d'etiqueta, anomenat l'Esquinazo, a Ciudad Jardín. L'aniversari va seguir amb una festa privada a casa, amb el millor Dj del món! Un fernet amb cola per acabar de digerir els musclos i "l'arròs negre". Jo tot just anava a dormir que ja alguns matiners feien vibrar el telèfon.

L'endemà, amb tota l'energia del món ens llevem a les 10h amb l'excusa d'anar a esmorzar a la Cubana. Enllestits els preparatius comença arribar la família a casa. Oh benvinguts, passeu, passeu! 

Aquí els regals es donen quan la gent arriba, no s'espera al pastís. Així que les emocions comencen de bon matí. Regals, abraçades i petons. Com mola, un CD! Puc posar-lo de música ambient? Dic jo... Mejor en la compu, em responen tots. Ah carai! Això no és un cd de música! I em disposo a obrir tots els meus sentits. 

Família i amics de tots els continents em fan riure i plorar, sento els petons i les abraçades com si fosin aquí, tocant el timbre darrere de la porta. I cada vegada que s'acomiaden uns i altres els envio un petó. Realment un viatge per una galàxia llunyana que em va deixar sense paraules. Només puc agrair a família i amics l'estima que em tenen, especialment al cunyadet, que ja és com un germà i es l'autor d'aquest magnífic regal.

La pluja no és capaç d'espatllar el gran asado. Però amb la panxa plena encara hi ha forat per al gelat i el pastís. I, com no pot ser diferent, tinc un joc preparat, tal volta no tant competitiu. 

La família s'acomida però només tinc un respir per posar una mica d'ordre i rebre els amics amb mate i "facturas". És clar que avui no saparem!

Esgotats, abans d'anar a domir, un capítol de Better Call Saúl.

L'últim tiravol, l'ùltim alè

La plaça és pràcticament apagada, se senten els últims espatecs d'alguna cua encara encesa. Jo encara t'agafo fort del braç, no et vull perdre entre la fumera, no et vull deixar anar. Sento el meu pols accelerat, bategant a ritme del tabal i ploro, sabent que no llegiràs aquest escrit que ara et dedico. 

Trobaré a faltar escoltar les teves batalletes viscudes, enyoraré el teu sentit de l'humor, a tots ens faltarà un gran amic. 

Oncle Betagarri, així et varen batejar els meus amics fa una pila d'anys, fa poc vaig dedicar-te una paret en la teva lluita per combatre el càncer. Ara et dedicaré un salt de plens en el teu record. Un salt amb els millors acompanyants possibles (després de tu); serà el salt més emotiu de la nostra història, i de la teva, n'estic convençuda. No t'oblidarem!

La nebodeta

Només som dones

Tothom ha escollit compartir una estoneta amb mi a la seva manera i mons pares van triar Només som dones, un obra al TNC que no ens va deixar indiferent. 

Amb els sentiments a flor de pell per les circumstàncies que vivíem va ser inevitable que s'escapés la llagrimeta.

L'espectacle ens tranporta als anys 30 a través de les narracions de diverses històries viscudes per dones, basades en casos reals coneguts. Veritables heroînes que a part de viure la guerra els va tocar ser dones en moments on la dona no tenia ni drets ni reconeixements. 

Cal que s'estudiî i es narri aquesta història per fer justícia i per eviatar que coses així es puguin repetir mai més en cap punt del planeta. 

A totes les dones dedico aquesta entrada, en especial a la meva mare i acabo amb una frase d'una desconeguda: "l’única pena que em queda al cos, després de tot el que hem patit en aquesta vida, és morir sense que els joves sàpiguen el que hem lluitat per tenir una democràcia en aquest país."

Roca molla... cul enfangat!

Havíem planificat un dissabte montserratí, seguint els passos d'en Mussa i el seu grup de companys matiners, però la roca era molla per les pluges durant la nit i, tot i que no plovia, no tenia pinta d'escampar. Així doncs, a Sant Pol esn vam reunir el comitè i com que no els va barrufar la meva proposta d'anar a fer una artifada (m'acabo d'inventar la paraula) d'aquelles que no calen peus de gats, vam decidir enfangar-nos i sortir en bicicleta. No enganyaré mai ningú per a la GAM de la cadireta?!

   

Sortim des de Tordera, ara plou ara no. Ens enfilem suaument per pista direcció Blanes. Trobem algun boletaire (que també és del GEM) amb el cistell buit. I ja arribant a Lloret comencem a baixar per una pista secundària (senyalitzada com a ruta de BTT). L'enfangada ja és màxima i com una xiqueta passo pel mig de tots els bassals. Contents de la ruta que ens ha sortit de 30 i tants km fem la cerveseta i aprofito per gravar els vídeos que volia haver dedicat a la meu mare des d'un cim de Montserrat. Justament avui la mama en fa 60!

 

Una clàssica en família

Fa temps que l'oncle m'anava al darrere perquè el pengés d'una paret. Ha costat trobar la data, però crec que la ruta va ser encertada, una clàssica montserratina.

Fem la excursió a peu pel camí del trencabarrals, estalviant-nos així els 6€ i pico del funicular, cosa que ens fa arribar ben suats a peu de via. A diferència d'altres paratges de Montserrat, gorros sembla les rambles. Ubiquem la Carles, hi ha una cordada, però els paravols taronges de la Badalona no es veuen per enlloc. De cop em ve una inspiració, si la ressenya marca 5 cintes exprés, pot ser perfectament que el primer llarg no tingui res o té alguna cosa estigui força amunt. Així doncs em decideixo per sortir xapant el primer paravol verd de la Carles i seguint la diagonal a l'esquerra.

 El primer llarg encara vaig trobar alguna cosa. El segon, va ser especialment exposat i no crec haver-me saltat res. Vaig disparar 2 aliens per cobrir les llargues distàncies fins que, per fi, vaig trobar la reunió passada una llastra característica. Les distàncies eren tant grans que verdaderament em perdia... Quan vaig preguntar a la cordada de la Carles si veien alguna reunió, mon germà va tenir el record de mon pare fent la mateixa pregunta, en el mateix lloc, fa cosa de 25 anys.

El tercer llarg era el llarg estrella i estava oportunament equipat, en concepte de clàssica però sense pèrdua. Aquest el va gaudir mon germà de primer, i jo aprofitava per fer de filmadora.

El següent llarg, vam tornar a fer relleu. L'avantage de travessar vies és que podia aprofitar-se la seves línies de paravols. Els perdo de vista i no em senten. Darrer llarg a la carrer, de tercer però amb paravols. Monto reunió a la creu.

Just estan arribant els meus companys de cordada que apareixen 3 santpolencs! Quina casualitat! Dalt del cim trobar-se amb amics com la família Mussa... Intercanviem fotografies i ens disposem a rapelar. Just arribant al terra de la canal comencen a caure quatre gotes, però encara ens aguantarà fins a arribar al cotxe, per les mateixes escales que hem pujat.

La trobada l'acabem, com és costum, al moro del bruc amb un bon plat de cous-cous. Ara ja la pot deixar caure! Aquest repte el dedico molt especialment al meu oncle Jordi, ha estat un plaer!

Avi, jo tampoc tinc resposta

Recordo molt bé la preocupació del meu avi, dies abans d'unes eleccions al Parlament. Jo creuava el C/ Indústria, a l'alçada del Sant Josep de Calassanç i, sense entendre res d'allò que m'explicava, em deixava portar agafada de la seva mà. 

Em parlava des sigles i persones i de tots ells en trobava algun argument per no votar-los. El PP per descomptat que no el puc votar, el PSC és PSOE i jo no vull que ens manin des d'Espanya... Per què m'ho explicava a mi, una nena que encara no podia creuar sola el carrer. I, ara em pregunto, què devia acabar decidint.

Anys després debato en sol·licitud, intentant agrupar els arguments, com feia ell. Però no trobo la resposta. No puc votar sigles que comportin corrupció, privatització de serveis públics, no puc permetre que ens prenguin tots els drets que a tu avi et van costar tanta sang i suor. Vull votar lliure, vull votar llibertat. Vull que em representin persones que escoltin la veu del poble... 

Hi ha tantes coses que no puc entendre. Per què no m'escotaven avi quan cridàvem al Fossar o a les manifestacions de cada 11 de setembre? Desconfio dels qui ho tenen tant clar i desconfio dels qui amaguen informació. 

Sé que no pots escoltar els meus dubtes ni els meus arguments, però no puc deixar de donar-te les gràcies per ensenyar-me a valorar la democràcia, per ensenyar-me a saber escoltar, a ser crítica i no deixar de lluitar mai pels meus drets i la meva llibertat. 

COSTERILLOU, un altre dia

El meu desig d'acostar-me de nou al Pirineu i assaborir-ne les seves vistes des d'una magnífica cresta, ha estat frustrat.

Ens havíem plantejat inicialment de provar d'empalmar les dues crestes, Diablo i Costerillou, una proposta agosarada per culminar en una sola jornada. Després d'assumir que no som en Kilian i trobar-nos dues cordades a l'aparcament de l'embassament de La Sarra que anaven a fer Costerillou ens vam decidir. Entre les cordades hi havia un vell conegut de mon germà, del CADE.

La prudència deia que calien grampons i naltros no en portàvem, però des del refugi ens van informar que si anàvem amb corda de més de 50m no calien ja que podríem rapelar la bretxa de Latur fins a baix i ja no hi hauria pendent.

 

L'entrada a la cresta, al mig l'Aguille d'Ussel

Degut la nostra hora d'arribada vam descartar de pujar a fer el bivac, ja que havíem de caminar majoritàriament a les fosques. Així doncs dissabte ens llevàvem a les 05h i sortíem amb els frontals a les 05:35h, carregats com mules (ferralla, cordes, menjar...). Amb dues hores érem al refu i, abans de les 10h, érem a peu de cresta. Mentre patíem per la dificultat de travessar petites geleres sense grampons per arribar a la paret, vàrem veure que els companys ens duien avantatge, ja estaven a la Torre Costerillou. 

 

La Torre Costerillou 

D'aquest punt vam iniciar el descens, en veure caure un company que va quedar malferit i penjant de la corda. Calia donar avís al servei d'emergències i el telèfon no responia. Gat vell és àgil, impossible seguir-li el ritme a mon germà, així que vaig calmar l'espant i la decepció, gaudint de les marmotetes que se'm creuaven i de la solitud pirinenca.

Després de la birra al refu, vam decidir anar cap avall. Si volíem ajudar, ni que fos fent servei de taxi, havíem de poder comunicar-nos amb el món. Des de La Sarra la cobertura també és dolenta. Ni Jaca, ni Huesca. A quin hospital doncs?? Des del servei de muntanya de Jaca em deien que encara s'estava duent  a terme el rescat. I era obvi, un rescat en paret d'aquell tipus requeria el seu temps. Finalment, després de dinar a la furgo vam decidir tornar (tot i que jo no volia) i ja prop de Huesca em sona el telèfon, era un Guardia Civil molt enrotllat (mai hauria dit que escriuria una frase com aquesta) que em trucava per dir-me que portaven el company a Huesca. Ens desviem! A l'hospital ens tornen a dir que aquí no ha arribat cap helicòpter. Quan ja marxàvem assumint que no obtindríem més respostes, trucaven d'urgències i es començaven a sentir les aspes. És aquí! Molt amablement vam aconseguir la informació que perseguíem, saber en tindria per un temps de baixa però que se'n sortiria. En veure que no podríem ser útil vam retornar cap a casa.

De camí postulàvem un llibre que vull escriure que, de moment no desvetllaré, però podria ser molt interessant i divertit. Si tira endavant ja us demanaré ajuda! Una altra cosa que vull compartir és, si no hi ha piades ni ressenyes clares a internet és que aquest repte no hi va ni quisqui, per alguna cosa serà no? Ja entenc que veient la caravana que hi havia a la bretxa Latur per pujar al Balaitus per la via normal a hom se li treguin les ganes però... m'enteneu, oi? 

Dolça ballarina

Diumenge passat vaig gaudir del festival de dansa de l'Aula de Dansa de Sant Pol. En altres ocasions em tocava treballar-hi coordinat-ne els detalls, però enguany hi vaig assistir amb voluntat pròpia per veure la Siurana, una petita ballarina. 

D'entre els balls que va participar, el més emocionant, el del Cabaret. Amb aquell vestit, la mirada concentrada i el cabell recollit feia caure la baba a tot el públic, en especial als seus familiars. Més enllà de totes aquestes emocions, les petites ho van fer molt bé. Em recorda les meves ballades d'esbart. Ara entenc que no com gaudien els meus avis, pares i oncles quan em venien a veure. Quantes hores devien passar amb la càmera de retratar a punt fins que sortia a ballar el ball de pedretes o el patatuf.

Patum 2015

No podia ser de diferent manera. Quan vaig saber que se m'acabava el nomenament uns dies abans de Patum no podia evitar celebrar quedar-me sense feina, d'aquesta manera podria viure i gaudir plenament de la Patum. Així va néixer la idea de pujar el dimecres i donar la benvinguda a la Patum, amb un passacarrers íntim i autèntic. Dijous Patum lluïment a ple sol i vermut a Cal Negre. Per renovar les forces i espolsar el sutge incrustat amb la suor un banyet recuperador a l'Abaells, com ja és tradició.

Una gran patum completa marcada per la celebració dels 125 de les comparses de la Guita Xica i els Nans Nous i d'altres salts especials i a les fosques.

Divendres, després de consultar els nomenaments amb el mòbil des de la furgo ens llevem. Banyet a la Baells, dinar i tornem cap a Sant Pol ja que les nebodes s'han donat a de baixa a la Patum infantil d'última hora.

Després d'un respir amb brisa submarina, però encara amb gust a barreja, tornem a pujar diumenge. Primer a veure a l'oncle Betagarri a Avià, sempre amb les seves batalletes. I de seguida cap a un Patum que aparentava que seria tranquil·la després del senyor ruixat que havia descarregat. I així va ser, es saltava molt bé en tot moment i el segon salt de plens va ser dels memorables, així com també els tiravols.

Després de ballar unes sardanes se'm feia dur acomiadar-me, així vam estirar un xic més fins acabar la Patum dels pobres a la Plaça Sant Joan, magnífic! La Patum de diumenge va ésser una Patum de comiat: "adéu Convergència adéu!" cridava eufòrica la plaça!

Gràcies als berguedans que m'acolliu cada any, gràcies als grans amics i acompanyants de l'Ametlla, gràcies als qui només aconsegueixo veure un cop l'any entre glop i glop de barreja. Gràcies per una Patum més, tant especial com les anteriors. Cada vegada més a prop... hom sap que friso per aconseguir ballar un ple.

Inaugurat el nou rocòdrom del GEM

Dissabte passat vaig gaudir amb els malgratencs d'una jornada carregada d'il·lusió, en la qual tothom va poder conèixer les noves instal·lacions del GEM i tastar diferents espais (inflables, tirolina, pont de mico...). Una pausa per carregar forces al migdia amb una paella multitudinària i tot, amb la companyia de la família. Sens dubte, les meves nebodes són les que varen gaudir més... i van estrenar el roco abans que jo!

Em vaig passar el dia posant i traient arnesos, guiant la canalla pel pont de mico, però vaig gaudir tant com ells. Tan sols calia veure el seu somriure i el de l'equip amb qui compartia la feina. Per acabar una cerveseta amb tots els col·laboradors i un petit tast del rocòdrom. Un dia esgotador però genial.

Ganivet de Diables

No trobeu que el nom ja imposa una mica? No hi ha dubte que de la paret de Diables és de les més imponents de Montserrat, però a hores d'ara ens sembla una aposta un xic agosarada. Però, i el ganivet?

Hi ha una via, de traçat molt evident que fa molt de temps que em crida l'atenció. Matinguda, tècnica, amb una mica d'artifo que segons com té color en lliure i metres, uns quants metres per sortir-ne satisfet d'una jornada amb un gran ambient, però sense massa pati.

No puc oferir detalls de tota la via perquè vam abandonar, però els llargs que vam fer, si no fos perquè la roca fa desconfiar molt, els qualificaria d'excel·lents. Molt exigents en la lectura de la paret, tècnics i equipats de manera que t'obliguen a escalar, sobretot en els llargs de quinto. Que, tot i ser quinto  O MÉS, hi ha trams completament nets. Així doncs, cal escalar amb el cap clar. I tot i que els claus inspiren certa confiançat no puc evitar cridar quan trobo un paravol!  
Cal respirar molt profundament per treure's el camalot de l'1 amb un genoll encastat a la paret "en off-with" i amb l'altre peu bastant dubtós... Aquest pas el situo en el L3, que també conté més d'una llastra molt dubtosa que cal evitar. L'L4 també és un llarg a completar amb equipament flotant, i ja coneixem el V montserratí...

Només penso en tornar-hi, és una via preciosa, en vaig quedar enamorada de veritat. Montserrat no deixa de sorprendre'm, encara hi tinc molt per explorar... Tot i abandonar, vaig tornar "a casa" eufòrica! Prometo que continuarà!