divendres, 4 de novembre del 2022

ROCA GRAN D'EN FERRÚS

El centre de la meva atenció avui és el Ferrús, la imponent muntanya de conglomerat grisós en un dels indrets més salvatges del Berguedà, sobretot a la tardor. Escalar a la serra d'Ensija, és sinònim de tranquil·litat, doncs rarament coincidirem amb alguna altra cordada, malgrat la gran quantitat de vies que hi ha. Només els crits d’alguns boletaires trenquen el silenci en aquest entorn.

Aquesta tardor hi hem escalat força, malgrat ser excessivament calorosa per escalar al sol. I m’agradaria compartir vivències i informació sobre 3 vies:

Carn d’olla, 245 m 7a (6c oblig.), la nova via que hem obert.

Leon, 260 m 7c (7a oblig.), la via més temuda del Berguedà, on ni els/les més forts/es s’escapen de volar.

Conill amb tapioca, 240 m 7a+ (6b oblig.), la més bonica de la paret (segons el meu parè).


CARN D’OLLA


Us convidem a tastar un altre plat estrella, la carn d’olla, on trobareu una barreja de vianda de qualitat que hem cuinat intentant respectar l'essència de la cuina de la paret. A destacar al paladar la 4a tirada, la més vertical i obligada. 

Tot i que pot ser una línia un pèl discontínua, hem fet una bona neteja, quedant així un àpat molt complet, digne d'una estrella michelin.

Que vagi de gust!




Aprofitem l'avinentesa per deixar una còmoda línia de ràpels fins a peu de via ja que no ens convencen cap de les dues opcions que tenim sortint per dalt. Ambdues impliquen una tirada de 3r poc agradable i després, o bé un bon tram de desnivell per sortir caminant en direcció al cim de la Gallina Pelada o bé un llarg flanqueig entre feixes descompostes bastant exposat i poc recomanable amb frontal. Per a la línia de ràpels (60m, 50m, 60m i 50m) aprofitarem una renió de la Cap i Pota, tal i com s'especifica a la ressenya.






 


LEON


Una narració que em ve de gust compartir, donat que la Leon no és una via del monton.

Un dissabte a la tarda torno a casa d’escalar... Anem a la Leon? - li dic a en Pau, tota innocent i amb aquell punt d’embrigadesa- L’endemà pujo al cotxe sense saber l’objectiu. On anem? - Pregunto - Pero no em vas dir d’anar a la Leon?! - No vaig tenir temps a posar-me nerviosa que ja érem a peu de via. Vaig demanar començar.

La 1a tirada (7b), tot i que no la vaig poder escalar tota en lliure, vaig poder escalfar i no vaig passar por. El 1r pont de roca no existeix però es protegeix bé. Feia calor. 

La 2a tirada comparteix dues xapes amb la Conill, el pitó de després està un pam a l’esquerra de la 3a xapa de la Conill. Deunidó, millor no caure. 

A la 3a tirada ja em vaig treure el carnet de vol, intentant arribar a la 2a xapa. Quan escalava intuitivament buscant els cantells vaig sentir en Pau crida des de la reunió: Estel, no vagis més a l’esquerra perquè tens mala caigua i t’emportaràs contra l’arbre. Els nervis es van apoderar de mi i vaig començar a sentir el dolor del lactat acumulat als meus braços. Encara vaig aconseguir desgrimpar algun pas abans d’arrencar el vol. Tot bé, però els meus braços necessitaven un bon repòs. En el 2n intent provo un mètode més directe però no hi arribo. Volo i aquest cop fregant la repisa de la reunió. Ho rumio i decideixo demanar el relleu. En Pau ho resol per la directa però ha de lluitar de valent tot el llarg.

La 4a tirada la vaig escalar encara butida i em va fer suar. Una bona excursió fins la reunió.

La 5a és un 7c concentrat al principi del llarg però que cal escalar fins dalt, on la roca és un xic més delicada i el traçat flanqueja. En Pau és un màquina, només passar ja és un mèrit!

El temut 7a+ fa suar un pas rere l’altre. Però l’arribada a la darrera xapa del llarg és el punt limitant de la via. Després de molta estona de buscar i provar, sense poder-lo veure, en Pau vola, potser 15m. Jo em vaig cremar una mica amb el mega jul (autoblocant?!) i ell va rebre bon un cop de peu. Això sí, no ens van quedar ganes de seguir. Tornem a posar el mosquetó abandonat allà on era i rapelem còmodament per la via.

En definitiva, una via que ens va fer treure el millor de nosaltres per pur instint de supervivènvia però que, tot i així, se'ns va resistir. Diuen que no és una via expo i jo discrepo, és una via exposada, com ho són la gran majoria de vies de la paret, però la Leon és, a més a més, difícil, mantinguda i obligada. Recomano doncs escollir un dia fresc, un bon joc de micros i un bon company/a de cordada. Tant de bo alguna cordada s'emporti aquell mosquetó i surti per dalt!

Podeu trobar la topo aquí.




CONILL AMB TAPIOCA


En Soldevilla ja la situa en el llistat las cien mejores escaladas de Catalunya. Una via super mantinguda, amb poques estones de relax. On caldrà parar compte als trams més senzills on no val a caure. En definitiva, una via exigent, que gaudeix de la millor roca de la paret en tot el seu traçat. Molt recomanable!