Pàgines

dissabte, 22 d’octubre de 2016

Homo Montserratinus, una espècie en perill d'extenció?

He visualitzat el triler una vintena de cops. Les imatges que hi surten em seduixen, em fan sentir per dins aquella por que sento quan sóc al seu lloc penjada de qualsevol paret, tota concentrada i pensant "Estel no caiguis ara!"

Homo Montserratinus és un estil d'escalada clàssic, una manera d'entendre la vida, una escola que no hereta gaires adeptes, perquè per damunt de tot cal creure-hi. La majoria, quan ho veuen, pensen que estan millor al sofà de casa. 

Jo estic orgullosa de ser filla d'una espècie en perill d'extinció i gaudeixo molt més de l'escalada pensant que són poques les persones que han passat per allí abans que jo. Em sento afortunada de gaudir de l'aventura i l'exploració.

Aquí teniu un avanç, que el gaudiu tant com jo!
HOMO MONTSERRATINUS tràiler from samuntanya filmets on Vimeo.

dimecres, 19 d’octubre de 2016

Recollint els fruits de Ceüse

Després d'unes vacances d'escalada extremadament fanàtiques torno més forta i més fanàtica. De tots els llocs que vaig recórrer Ceüse em va captivar. El seu entorn és màgic, l'aproximació (que a mi mai m'ha fet mandra) li dóna un punt més de duresa. Les vies són exigents en el grau i en la distància de les assegurances. Tot això fa que hagis de treure el millor de tu per superar les dificultats i posar-te al límit constantment.


Blues is here, Bellavista (7a)
Des de llavors, amb tot allò que vaig aprendre, escalo diferent. I el passat cap de setmana a Bellavista ho vaig demostrar en escreix. No coneixia aquest sector i em va encantar, quines xorreres! Dissabte Bon Viatge (6b+) per escalfar i un 6c, tot a vista. I tot seguit va caure la via que jo anomenaré com el 1r 7a de la història de l'Estel, al 2n pegue (BLUES IS HERE!). En el primer intent em vaig saltar la 3a xapa, tothom patint que no caigui i jo sense tremolar. El segon intent va ser perfecte. Tenia molta pressió perquè ningú escalava, tothom estava pendent de mi, però amb els seus ànims ho vaig donar tot. Estic quasi convençuda que aquest només serà el primer!

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Montseny360: amunt, amunt

Aquesta prova és l’única que gaudim la meva scott i jo des de fa 4 anys, s’ha convertit en una tradició. Però no per això em fa menys por. Tothom estarà d’acord amb mi en què es tracta d’un recorregut preciós però de traçat molt dur i tècnic. Conèixer-la em fa tenir-li més respecte i em fa sentir molt orgullosa i afortunada de poder arribar a meta.
Em fa especial il·lusió poder enredar sempre algun amic que, com jo, tenen la bici per sortir de passeig de tant en tant i que, sense entrenar i la roba més tirada del decathlon ens enfrontem al mateix repte que tants altres màquines persegueixen. Alhora de la veritat la roba i la bici passen a un segon pla i només compten les cames i el cap. El trio btt del GEM ho hem donat tot pedalant.
Narraria amb tot detall el pas per cada rampa plena de xaragalls, baixades pedregoses, corriols, fangars, basses, caminets, senders no ciclables... En aquests 360 graus t’ho pots esperar trobar tot i les sensacions a cada moment són diferents. L’inici per mi és molt depriment, t’esforces per seguir un bon ritme i veus com, malgrat treus la llengua fora, són molts els que t’avancen a banda i banda del camí. I penses “encara falta molt!” Però mica en mica et trobes envoltat de la gent q segueix el teu ritme i comences a sentir-te com a casa. Arriba la baixada i tothom em torna a avançar de nou. El tram fins al poble del Montseny es fa etern: “que s’acabi ja”. El meu cos (extremitats, esquena...) no estan preparats per tant de sotrac. La tensió per no caure, per no rebentar com l’any passat, augmenten l’ànsia per arribar. Els metres de pujada en asfalt abans no arribem a l’habituallament són el meu moment per recuperar posicions. Són prop de les 11h, “a les 12.15 a Sant Marçal”, penso i m’equivoco de poc. Amunt, amunt... acompanyo la pujada de música i les cames treballen soles. Al cap de poca estona he deixat els companys enrere i ja no els tornaré a veure fins la meta.

A partir de cert temps, el cansament es fa evident i les ganes d’acabar creixen. La pluja fa més tècnic el recorregut i el control de Viladrau no arriba mai. A hores d’ara ja m’he fet nous companys amb qui comparteixo els darrers kilòmetres. Toquen les 15h al meu rellotge i sóc prop de Seva, reconec el els camins d’altres anys. “Ens toca medalla de bronze” li dic al meu nou amic Josep. Aconsegueixo atrapar-lo pocs metres abans d’arribar a meta i fem l’entrada plegats. Finalment, tinc campaneta d'or.



Aquesta meta va dedicada a dos grans que en fan suar de valent els dies de cada dia i que de ben segur m'han donat la força per fer aquesta cursa any rere any. Per en Sandro i en Marc (els profes d'spining), aquest repte va per vosaltres.