dimecres, 26 d’agost del 2015

Cresta del Ferran


Sabíem que la cresta era llarga i ens hi posem aviat, encara no eren tocades les 9h del matí. Vàrem mirar d'organitzar les cordades de la manera més equilibrada possible i vàrem quedar repartits nois i noies.


El ritme era lent, als segons de cordada els mancava molta fluïdesa, però no ens vam rendir. Anaven passant les hores i jo gaudia del paissatge, m'entretenia fent fotos, posant material i aprenent de la progressió en cresta. Els peus de gats còmodes em van resultar útils en alguns moments, tot que són perfectament prescindibles. 



Arribats a l'únic ràpel de la cresta ja vaig veure clar que agafar el frontal havia estat una de les millors idees. Vam arribar al cim deshidratats ja que havíem esgotat totes les reserves d'agua, tot i que jo portava més de 2L. 



Després d'un fàcil i ràpid descens, a Talaixà, un petit poble abandonat amb dues cases i un refugi habilitat vam descobrir una aixeta que ens va revifar quan ja donàvem per perduda l'existència d'aigua, jo esperava amorrar-me al rierol del costat de l'aparcament.

Això ens va donar prou empenta per parar a collir bolets, lleteroles i rossinyols que avui han anat a la cassola. Per recuperar energies sempre és aposta segura el Kebab de Besalú.




No tinc la foto que mereix, però com faig darrerament amb tots els meus reptes aquest, que he suat de valent, tinc molt clar a qui el vull dedicar. Ferran, gran company d'aventures, et dedico la cresta per porta porta el teu nom.

divendres, 21 d’agost del 2015

Avi, jo tampoc tinc resposta

Recordo molt bé la preocupació del meu avi, dies abans d'unes eleccions al Parlament. Jo creuava el C/ Indústria, a l'alçada del Sant Josep de Calassanç i, sense entendre res d'allò que m'explicava, em deixava portar agafada de la seva mà. 

Em parlava des sigles i persones i de tots ells en trobava algun argument per no votar-los. El PP per descomptat que no el puc votar, el PSC és PSOE i jo no vull que ens manin des d'Espanya... Per què m'ho explicava a mi, una nena que encara no podia creuar sola el carrer. I, ara em pregunto, què devia acabar decidint.

Anys després debato en sol·licitud, intentant agrupar els arguments, com feia ell. Però no trobo la resposta. No puc votar sigles que comportin corrupció, privatització de serveis públics, no puc permetre que ens prenguin tots els drets que a tu avi et van costar tanta sang i suor. Vull votar lliure, vull votar llibertat. Vull que em representin persones que escoltin la veu del poble... 

Hi ha tantes coses que no puc entendre. Per què no m'escotaven avi quan cridàvem al Fossar o a les manifestacions de cada 11 de setembre? Desconfio dels qui ho tenen tant clar i desconfio dels qui amaguen informació. 

Sé que no pots escoltar els meus dubtes ni els meus arguments, però no puc deixar de donar-te les gràcies per ensenyar-me a valorar la democràcia, per ensenyar-me a saber escoltar, a ser crítica i no deixar de lluitar mai pels meus drets i la meva llibertat. 

dijous, 20 d’agost del 2015

Atrapa el teu somni

Vaig descobrir aquest llibre per una recomanació a través d'un grup de facebook que segueixo atentament "Mochileros - Argentina". Poques hores després d'escoltar-ne la descripció ja havia fet la compra per internet i agraïa al grup el seu suggeriment ja que acabava d'escollir-lo com a regal de Sant Jordi. 

Una historia real donde se cumple el sueño de todos y nos inspira a conquistar el nuestro. No hi ha millor manera de descriure-ho, és una història màgica de la conquista d'un somni, un viatge en parella des de Buenos Aires fins Alaska. Les aventures que narren són sorprenents, així com tot allò que descobreixen i aprenen, però el que més m'ha impactat és la manera en com tothom es bolca a ajudar-los país rere país. 

 Ara ja no són una parella, són una família de 6 membres, i continuen recorrent continents, sempre de la mà del seu Graham de 1928. 

Dues frases que m'han quedat gravades:
* El millor del viatge: quedar-se sense diners.
* El més difícil del viatge: començar.

Animo a tothom a llegir-lo però sobretot a aquell a qui li vaig dedicar.
Per seguir les aventures: www.argentinaalaska.com/blog/

dimarts, 18 d’agost del 2015

Fins que els lleons no tinguin els seus historiadors propis, les històries de cacera sempre glorificaran el caçador

Encara avui, encara al s. XXI es continua enganyant als mitjans públics informatius, la base de la piràmide nutritiva d'informació de molts ciutadans i ciutadanes. Vivim en un moment on el poder, més enllà de les armes nuclears, el té qui controla la informació. I és tant cert que els lleons no tindran mai historiadors propis, com que sempre ens glorificaran els caçadors. 

Tal dia com avui, fa 79 anys va ser assassinat Federico Garcia Lorca per les autoritats franquistes. I, a un gran poeta com ull li vull retre el meu petit homenatge. Però ho faig, sobretot, per tal donar a conèixer la cruel veritat. Federico no ens va deixar, tal i com ho descrivia RTVE (veure notícia) va ésser afusellat la matinada del 18 d'agost a Alfacar.


Els lleons necessiten els propis historiadors, no et refiïs mai de qui narra històries de cacera. Busca, indaga, remou i divulga allò que sempre ens han volgut ocultar. Gràcies Federico per tot el coneixement que ens vas deixar.
 

divendres, 14 d’agost del 2015

Aurrea

Encara no sé a què ni a qui dedico l'entrada d'avui, encara menys m'imagino el títol que li posaré. Se'm remouen diverses sensacions, encara al ritme d'ska d'ahir a la nit. I si començo a escriure sense rumb i em deixo portar? No cal que defineixi tot el que m'envolta abans d'escriure, abans de parlar o actuar. De vegades tot és més senzill del què sembla i potser només cal deixar-se portar, però no cap on bufa el vent, sinó cap allà on volem anar.

Trobar-se en situacions paregudes a les de fa 10 anys et fan pensar. M'he adonat que he canviat més del què em pensava i que, no sempre tant ràpid com voldria, he treballat en la direcció que he escollit. Elemental amics Watsons, primer he de saber què vull i després lluitar per allò que vull. I el resultat? No diré que no és important, ho és. Però si estem encaminats, trigarem més o menys, ens desviarem més del compte, errarem una o mil vegades, però continuarem aurrea. A mi això em permet somriure mirant enrere i enfocant endavant. 

Em fa por passar por. Val la pena llegir la frase tres vegades... Sovint tinc pànic a trobar-me en una situació de perill, però en el moment donat no passo por, reacciono, actuo, avanço o retrocedeixo, em moc, en definitiva. És molt pitjor la nostra ment, la imaginació d'allò que pot arribar a passar. Per tant, el més perillós a la vida real no és estar penjat d'una corda en un pas difícil, sinó imaginar-te què pot passar si t'hi trobes. En conseqüència, el més difícil és començar. Un cop allà, anem amunt o anem avall, però el pas clau està en la decisió d'afrontar-s'hi.

dimecres, 5 d’agost del 2015

Que me quiten lo bailao!

Cada dia quan plego de treballar em trobo ramats de domingueros amb ombrel·les i pareos tornant de la platja, també una pila de fotos a les xarxes mostrant peus damunt la sorra. Doncs voleu que us digui una cosa, no em fan gens d'embeja!

Durant l'any ja gaudeixo prou del meu poble i les vostres vacances de tovalloles enganxades a la platja de les barques no em motiven gens. Fa uns mesos que vaig tornar de les meves vacances però em ve de gust refregar-vos per la cara que jo també vaig viure un estiu de 2015 i un senyor viatge. Recorrent 4 països, visitant vells amics i fent-ne de nous, tastant tots els plats...

                                             Fitz Roy, El Chalten, Patagonia Argentina

Puerto Natales, Patagonia chilena    
                                                                                              Barri de La Boca, Buenos Aires
                                                                               
El Tigre, Argentina

      












Bariloche, Patagonia Argentina
                                
Cataratas de Iguazú, Brasil


Crobar, Buenos Aires

 
 Montevideo, Uruguay, amb vells amics

dilluns, 3 d’agost del 2015

No hay más llamadas!


És un luxe gaudir de la festa major dels altres com si fos a casa i sense responsabilitats. Però el que no deixa de sorprendre'm cada any és l'acollida que rebem, et fan sentir com de la família, són veritables germans. Portes obertes, claus sota la catifa, taules plenes de menjar, somriures i petons que no s'acaben mai, malgrat el cansament.

També són de la família els vells amics patumaires de l'Ametlla.Tenia petites punxades al cor cada vegada que se n'acomiada algun i ens acomiadàvem fins Patum de l'any vinent, massa temps per perdre de vista tant bona gent!

Ha estat un plaer compartir llit amb en "Pluto" i habitació amb l'Oriol i l'Úrsula. Brutal el Circ de Soley amb molt bona companyia maresmenca. Si em pregunten pels afters d'Andorra deu ser que faig pinta de ravera, alguna cosa està canviant en mi. El panotxa s'ha trobat a faltar...