Pàgines

dimarts, 22 de febrer de 2022

Desequilibrio mental

Una nit de lluna plena tornant cap a Curtics m’agafa un rampell nostàlgic i dic en veu alta: “vull anar a fer un bigwall”. Doncs sense parlar-ne gaire més ens plantem a Vilanova amb el petate fins dalt (per segona vegada) amb la intenció d’escalar aquesta via, aprofitant un dissabte de mal pronòstic meteorològic.

Ens despertem amb una boira intensa però aquesta vegada no hi ha excuses! Per sort, la pluja ens respecta l’aproximació. No hi ha sorteig, en Pau té adjudicada la 1a tirada. Tot i que ell s’emporta tota la feina, el patiment és mutu. El més delicat i laboriós són els metres més propers al terra, fent ús de ploms, pitons falcats i algun ganxo. Més amunt ja entra algun tascó o algun tòtem i hi ha una expansió. En resum, unes 3h de feina (4 pitons, 3 ploms, un grapat de flotants i un xic de patiment).

 

 

La 2a tirada té forces trams en lliure (amb roca delicada), trams d’Ae i un curt tram d’A2 (2 pitons). Per acabar, unes gronxades amb tot el pati, abans d’arribar a la reunió. La 3a tirada té un traçat complex. Alguns pitons marquen el camí a seguir, després d’un breu tram d’A2 (1 pitó) cal flanquejar molt a l’esquerra, per tornar cap a la dreta uns metres més amunt i trobar la reunió, tot en lliure. La roca guanya en qualitat en fer el canvi de color de taronja a gris, però cal controlar.






Després d’una jornada de 7h d’escalada muntem l’hamaca a la R3. Amb la posta de sol la boira baixa i la paret es destapa per primera vegada en tot el dia, un regal preciós. Ens hem deixat les birres a la furgo però tenim una petaqueta de ratafia per endolcir aquesta nit tant freda.

De bon matí la boira arriba fins a peu de via, però a nosaltres ens escalfen els primers raigs de sol abans de les 8 del matí. Un cop esmorzats, recollim posant tot allò que no necessitarem dins el petate, que despengem fins al terra, amb l’ajuda de la corda auxiliar. Les 4 tirades restants les escalem en unes 3h. El traçat no és del tot evident, la roca no és sempre bona i els 6as són graus de l’època, però la satisfacció d’escalar en lliure i sota el sol és molt gran.





Gràcies al recent reequipament de la via (per part d’en Salla i companyia) l’escalada és, en general, força agradable. Com diu en Pau, amb 4 xapes més sortiria quasi tota en lliure. Després d’escalar vies com aquesta m’entra un sentiment de nostàlgia per aquella època en la qual les parets estaven plenes de d’escaladors/es amb malles, el Cirera treia fum i qualsevol racó era bo per fer-hi un bivac.

dilluns, 7 de febrer de 2022

Escalades al desert d'EEUU

A continuació del capítol 2...

Tornar cap a casa era una idea que no se’m va passar pel cap, però fer el guiri per USA tampoc em motivava. “Em portaràs a jumar les torres del desert?” li vaig dir a en Pau entre llàgrimes des del Dolt Tower de The Nose. Havia de renunciar a trepitjar el cim del Capitan però NO pensava quedar-me de braços plegats els 14 dies que ens quedaven. “De tots els llocs que volíem anar, quin és el que menys greu et sabria perdre’t?” Sense dubtar vaig respondre "Indian Creek" i vam fer cap allà, tot aprofitant una aturada a Canyonlands National Park.

El paradís de les fissures perfectes, on 5 jocs de friends pot ser poca cosa i on no existeix l’opció de progressar sense empotrar. Tot i ser una meca de l’escalada el lloc es conserva del tot salvatge, sense civilització ni cobertura, i amb uns campgrounds senzills. Passàvem les nits vora del foc i els dies escalant sota el sol del desert. Vaig aprofitar tant com vaig poder fent tops i traient partit dels off-widths  que en Pau va muntar. Vaig veure que amb la fèrula al dit podia anar trampejant amb penes i esforços.


La segona parada a Moab, capital dels esports d’aventura, ens va permetre explorar algunes torres. Totes amb el seu encant especial, algunes prou transitades i d’altres de ben solitàries. Treure els friends amb la fèrula em resultava molt complicat, però em penjava sense miraments sempre que podia o lluitava amb totes les meves forces quan no m’era possible, l’entorn ho valia!


La tercera parada va ser el parc nacional de Zion, considerada el Yosemite d’Arenisca, espectacular per les tonalitats i les parets verticals a totes dues bandes de la vall. Vam canviar alguns objectius per altres escalades més curtes i tranquil·les.

I la darrera parada, Red Rocks, el punt del qual havíem sortit feia cosa d’un mes. Malgrat el gust a comiat vaig gaudir moltíssim de les escalades i de poder agafar-me a cantells després de portar molts dies escalant només en fissura. M’hi hagués quedat una setmana sense dubtar-ho.


LES NOSTRES ESCALADES AL DESERT (amb un dit menys)

MOAB

North chimney, Castleton Tower. 150m, 5.9 *****

Una torre molt famosa amb diverses rutes assequibles i transitades. Una via preciosa, un xic sobada que vam escalar en menys d’una hora avançant a tota pastilla una cordada de 3 exageradament lenta.

 

Regular route, Standing Rock, (Totem Pole). 140m 5.10c/d *****

Torre esvelta i solitària en mig del no res del típic desert de Utah, a unes 3h des de Moab (més de 2h per pista forestal). El dia no va acompanyar i vaig llepar una mica però l’emoció era incontenible.

 


 

Owl Rock. 40m, 5.8 ****

Una vieta per visitar el Parc Nacional d’Arches amb una prespectiva diferent.


ZION

Toilet Crack right, Temple of Sinawava. 115m, 5.10a ****

Via bonica, excel·lent per a una incursió ràpida de tarda.

Riddler's Delight, Carbuncle Buttress.100m, 5.10 *****

Fem només la 1a part. Qüestió de sensacions, el tema està moll i arenós. Ens trobem un altre camalot del #3! Unbeliveble!

 



RED ROCKS

Ginger cracks + Blade runner, Ginger Butress. 320m, 5.9 *****

Molt guapa! Les formes, els colors, és un escàndol! Grau amable i escalda plaent.

Dream of Wild Turkeys, Black Velvet wall. 340m, 5.10a *****

Via senzilla però guapa, més en placa i amb xapes. Uns flipadets ens intenten avançar per la dreta fent 3 llarg a l’ensable, sense èxit.

  



MENJAR, BEURE i DORMIR

De menjar tinc poca cosa a dir. Nosaltres vam aprofitar les nits de foguera als campgrounds per cuinar de tot a la brasa. Les birres són el gran problema perquè a Utah no es permet la venda en supermercats productes de més de 3º d’alcohol, només es poden adquirir en licoreries. Les úniques nits que no vam dormir en campgrouds van ser a Moab que vam estar al Lazy Lizard i a Zion, que ens vam trobar els campgrounds tancats i ens vam refugiar als afores.


No vull acabar el darrer capítol d’aquest gran viatge sense retre homenatge a la nostra estimada corda doble que vam abandonar després de fer-la servir com a auxiliar per al petate i patir un bany inesperat amb querozè. També necessito agrair l’esforç d’en Pau per acompanyar-me a fer realitat el meu somni i pel seu suport en el moment de renunciar-hi.