Per molts anys Infernal!

Quan arriba el 20è aniversari d’una filla suposo que qualsevol mare s’atura un moment i fa una mirada enrere per assimilar el creixement i l’evolució. Jo filles no en tinc, però fa 20 anys vaig participar del naixement d'una colla de diables, La Infernal de la Vallalta, i fins fa pocs anys li he brindat gran part del meu temps, dedicació i coneixements. Ara, és tot un orgull veure que camina sola. 

Gràcies a la Infernal he conegut molta gent i hi he fet bons amics/gues. Sempre intentant que tothom hi tingués cabuda i la gent sentís una bona acollida, perquè cada persona que ha passat per la colla ha posat el seu granet de sorra i captar gent jove i amb compromís sempre ha estat molt necessari. Hi ha persones molt especials amb qui he compartit molts moments sota el foc i que vull recordar en veu alta: Carles, Marta, Marcel, Joan, Pep, Arkaitz, Anna, Vicent, Ferran… 

També és cert que en moments determinats he viscut patiment i angoixa. Sense entendre ben bé per què, patia nervis i febrades quan s’apropaven grans correfocs. M’havia dedicat tant, que no podia permetre que sortís res malament. Controlar aquestes pors també ha estat tot un aprenentatge, així com també aprendre a fer un pas enrere.

La pólvora i la percussió han estat l'objectiu principal de la colla, però La Infernal sempre ha estat oberta a participar i organitzar altres activitats culturals i de col·laborar amb altres entitats o amb l’Ajuntament. I, ja que traiem el tema, l’ajuntament de Sant Pol no ens ho ha posat mai massa fàcil. Des que vam començar tenim un espai de 9m2 en un terrat del sindicat on tot cau a trossos. La banda de percussió ha hagut d’assajar fins i tot sota ponts perquè ens han fet fora de tot arreu. I pel què fa a subvencions darrerament ens ignoren. 

Desitjo de tot cor que aquesta espurna no s’apagui mai. Que aquest infants que avui ja cremen amb nosaltres a la colla infantil siguin el relleu de per demà i que puguin aprendre i compartir molts bons moments, com ho he fet jo. 

Per molts anys Infernal! Gràcies a tots els diables i diablesses que ho heu fet possible!

Vilaseca, Trobada de Diables dels Països Catalans (2003)

Correfoc Festa Major de Sant Jaume, Sant Pol (2009)

Els timbalers d'Alella, fidels acompanyants

Txacum al 1r correfoc de FM de Sant Pol (2013)

La família al correfoc de Sant Cebrià (2013)

La Infernal creix

No hi ha res com una entrevista familiar per adonar-te de com ha crescut i evolucionat la petita criatura. S'ha fet gran i no hi ha res que em faci més feliç que veure que està esplèndida i radiant!

Però tu ja has plegat no, Estel? Em va preguntar l'entrevistadora. NO!, de cap manera! La prova és que avui estic aquí. Jo he passat a segona fila perquè La Infernal m'ha absorvit molta energia durant molts anys, ara la gaudeixo oferint sempre que puc les meves mans i el meu coneixement.

Allò que m'agradaria ressaltar és que d'ençà del canvi de junta la colla ha fet un salt exponencial i la il·lusió que hi posen fa pensar que això només ha fet que començar.

Llarga vida a la Infernal!

Ratafia casolana

Fa una setmana vaig aparcar sota una esplendorosa noguera per anar a escalar el Bisbe, a Frares. Això és una senyal! Sense pensar-m'ho, vaig omplir la saca de nous verdes! I la setmana següent, el mateix dia de la revetlla, encara vam collir espernallac o herba de Sant Joan la vora de Santa Cecília.

He completat la collita montserratina amb algunes herbes del Montnegre: romaní, farigola, anís, maria lluïsa, camamilla, menta i algunes de la cuina de casa els avis (clau, nou moscada, canyella...)

Ho he barrejat tot amb bon ull i molt d'amor. Ara reposen a sota el sol del Montnegre esperant el tast. No serà fins al setembre o octubre. Brindaré amb tothom que m'hi vulgui acompanyar!

Un salt apoteòsic

Si tots sabeu que tinc tres grans passions (escalada, Patum i família) i les ajuntem en un sol ambient lluny de casa durant 5 dies, el resultat és una bomba d'emocions. Només un breu resum per posar-vos ens situació. Arribo a Berga dimecres tot just encetat el passacarrers amb la gran il·lusió de saludar tota la gent de l'Ametlla de Merola. Dijous Patum completa, amb els salts de plens, en companyia de mon germà, un xic desagradables. Divendres Patum infantil de lluïment i infantil amb les meves dues princeses. Em cau la baba en veure com la Siurana agafa la mà de l'Heura i se'n les dues al mig de la plaça. La nit ja la passo més fresca a les faldes del Pedraforca. Dissabte gran ascensió a la cara nord per la via Joan Martí, diumenge repetim la via del Guarda a Cabirols per anar més tranquils i poder arribar sobrats al què ha estat el meu primer salt de plens com a acompanyant el diumenge de patum.

Però la cirereta del pastís arriba a la plaça. El moment de vestir plens sempre són màgics on s'hi barregen nervis i il·lusions. Però l'entrada a plaça és un moment triomfal. Una bona colla ens esperen! A tots ells, que van aguantar de principi a final el nostre salt de plens, moltes gràcies! Heu fet d'aquest salt, un moment històric en la meva vida. 

Els vaig veure de lluny, el caparró que sobresortia d'en Dani, el més alt de tots. Encendre (que em feia patir a mi) va ser molt ràpid i des de bon començament el cercle va ser espaiós i anar voltant reconeixent les cares i l'esforç de tots era quasi orgàsmic. Jo no podia parar de cridar i intentant transmetre a tothom el meu gaudir i el meu agraïment: "Volta Anna, volta!", "Però quin ruedeo més guapo!", etc. Un cop petada i treta la màscara, abraçades amb tots els qui ens envoltaven, no en faltava cap! Obro pas amb la màscara plaça avall, talment com baixava feia unes hores per la tartera del Pedra. 

Sols uns quants podeu entendre la màgia amb què visc la Patum, però si us ve de gust, serà un plaer per mi portar-vos-hi. Quedem per corpus prop de 2/4 de 10 cal Blasi.

El salt de plens

Després d'anys i anys demanant el mateix, ho he aconseguit. La meva veu va arribar a amics propers que van fer tots els possibles per fer realitat el meu desig. La disputa entre el meu pare i el meu germà per fer-me d'acompanyant es va resoldre aviat, el salt seria entre germans.

Els nervis eren vius des de feia dies... I tant el meu germà com jo ens imaginaven al més mínim detall com seria el salt, i sorgien dubtes, pors i moltes ganes. Ja érem al Blasi diumenge de Patum, estàvem a punt. Vam poder saludar alguns amics patumaires abans d'enfilar-nos a vestir. Quan vaig tenir el cartronet entre les meves mans (salt núm. 6) quasi em poso a plorar, potser perquè encara no m'ho acabava de creure, "ho he aconseguit" pensava...

Primer de tot la corona, després el vestit, els fuets i la màscara. Ostres, com pesa la màscara, l'estona d'espera de tenir-la sobre el braç com si fos un fill es fa molt pesada. Tota l'activitat del vestidor s'atura durant el màgic salt dels gegants, celebrant el seu 150è aniversari amb una versió d'en -Bruce -Springsteen. Durant el segon salt de l'àliga ja comencen a vestir. Espero impacient el meu torn d'ajupir-me i posar el meu cap a les mans del meu vestidor, en Xavi. M'envenen, em retorcen, m'apreten, em belluguen... i llesta! El pes recau sobre el meu cap, encara m'hi veig prou bé. Enfilem les escales mentre encara ballen els nans nous.

A les escales no hi passa un bri d'aire i la sensació de claustrofòbia és prou important. Costa respirar, em recorda a la sensació del busseig. Però, immediatament després de la veu d'aquell discurs abans de cada salt, que em sé quasi de memòria, enfilem a plaça poc a poc i allí sí que hi corre l'aire! També tranquil·litza força veure que la plaça no és tant plena com esperava.

Ens situem sobre el fanal, com sempre. Alguns fidels seguidors ens hi esperen. Tantes coses passen pel cap durant aquella petita estona fins a sentir el so del tabal i sentir com enfosqueix la plaça. Vinga, som-hi! Ja sóc encesa i em disposo a ballar. La cua se m'enganxa i rebo empentes però ballo bé, m'hi veig força i respiro sobradament. Cada vegada tenim més bona posició i acabem en una gran rotllana on i ballem dos plens. Noto l'escalfor sobre les espatlles, però a diferència del meu acompanyant, jo no em cremo. Comença a petar la plaça i ja no ho puc evitar, salto i aixeco el braç que tinc lliure. Sento poc més que unes pessigolles quan em peta la cua i el cap. Ens aturem uns moments. Però què carai, la música continua i som a les fosques, així que continuo giravoltant sobre mi mateixa i cantant, desitjant que allò no s'acabi.

Em treuen la màscara i tot són abraçades i somriures, d'aquells que recordaré tota la vida. Les abraçades continuen als vestidor, la cara de felicitat ho diu tot, hem gaudit d'allò més. No oblidaré mai totes aquestes abraçades, l'Anna que va aguantar al meu costat de principi a final, els de l'Ametlla que em feien costat en tot moment, en Jordi que em va obrir aquesta gran porta i un llarg conjunt d'ànims enviats des de tot el món. 

Ens estirem a la furgo però no puc dormir, s'escolten els segadors, ara els turcs, més tard l'àliga, segueixo la patum dels borratxos sense poder aclucar l'ull. S'apropa l'hora de llevar-me i sento la música dels plens, surto de la furgo i es veu tota la fumera de la plaça Sant Pere... Cap a classe sense dormir, amb les ungles i els mocs negres, i amb la olor de patum impregnada al cos. Sentir-la, em feia desprendre un somriure i sentir-me especial. 

Ja només puc donar GRÀCIES, en general, a aquells que ho ha fet possible, al meu acompanyant i tots els que heu suportat la meva febre patumaire. Oncle, aquest desitjo més que mai explicar-te les aventures de patum. Estic segura que escoltaràs les meves paraules i em respondràs amb alguna de les teves batalletes de fa mil anys... Ho he aconseguit oncle! 

El millor acompanyant

El millor acompanyant des que vaig néixer...

Acompanyant de salts de patum (patums completes, patums infantils i patum dels borratxos). També de molts altres esdeveniments culturals com els incomptables correfocs a Catalunya i part de l'estranger. Sempre junts allà on hi hagi festa, allà on hi hagi soroll, envoltats de foc o de timbals.

El millor acompanyant de corda, a les grans parets, als racons més bonics i solitaris, en les aventures més sonades. Acompanyant d'èxits, de cims, de grans reptes, però també acompanyant de rescats. Sempre hi és quan cal treure les castanyes del foc. També és acompanyant de pedals tot i que no té una gran bicicleta em segueix sempre de ben a prop, en família, en curses, recollint bolets, mai cal una bona excusa. És inexplicable el plaer de descobrir noves muntanyes de la mà del meu mestre.

Pornostar, Roca Alta, Vilanova de Meià

Acompanyant de la vida i de la família, el dia a dia i qualsevol altra activitat sempre és millor fer-lo amb la seva companyia. El cinema, una bona paella, una partideta a qualsevol joc de taula, el rocòdrom, trobades amb amics i un llarg etc.

M'acompanya en la docència i el meravellós món dels substituts. També en totes les lluites, lluites de drets, de la història i de la política.

Amb tot això queda demostrat que ser acompanyant de genètica i de sang no n'hi ha prou. Cal quelcom més per compartir a la vida. I ara serà el meu acompanyant en un dels meus petits somnis, el salt de plens de diumenge, el millor acompanyant de tota la plaça Sant Pere, sens dubte.

Només som dones

Tothom ha escollit compartir una estoneta amb mi a la seva manera i mons pares van triar Només som dones, un obra al TNC que no ens va deixar indiferent. 

Amb els sentiments a flor de pell per les circumstàncies que vivíem va ser inevitable que s'escapés la llagrimeta.

L'espectacle ens tranporta als anys 30 a través de les narracions de diverses històries viscudes per dones, basades en casos reals coneguts. Veritables heroînes que a part de viure la guerra els va tocar ser dones en moments on la dona no tenia ni drets ni reconeixements. 

Cal que s'estudiî i es narri aquesta història per fer justícia i per eviatar que coses així es puguin repetir mai més en cap punt del planeta. 

A totes les dones dedico aquesta entrada, en especial a la meva mare i acabo amb una frase d'una desconeguda: "l’única pena que em queda al cos, després de tot el que hem patit en aquesta vida, és morir sense que els joves sàpiguen el que hem lluitat per tenir una democràcia en aquest país."

Sants es crema

Dissabte passat La Infernal (de la Vallalta) vam participar del correfoc del 35è aniversari de diables de Sants, a Barcelona. I no voldira deixar de retre homenatge a una persona que està al capdevant de diables de Sants des que jo tinc memòria. Es diu Raquel, i jo en tinc el record perquè em va regalar els meus primers sostenidors.

Tot i que em venia molt de gust cremar, el meu compromís era a les línies de percussió i allà vaig donar-ho tocant el 16, l'únic instrument que no havia tocat mai. Els repetes m'apassionen i vaig gaudir com una nena petita tot i i l'encostipat i sabent que dormiria escasses 4h per a la montseny360 de l'endemà.

Fins que els lleons no tinguin els seus historiadors propis, les històries de cacera sempre glorificaran el caçador

Encara avui, encara al s. XXI es continua enganyant als mitjans públics informatius, la base de la piràmide nutritiva d'informació de molts ciutadans i ciutadanes. Vivim en un moment on el poder, més enllà de les armes nuclears, el té qui controla la informació. I és tant cert que els lleons no tindran mai historiadors propis, com que sempre ens glorificaran els caçadors. 

Tal dia com avui, fa 79 anys va ser assassinat Federico Garcia Lorca per les autoritats franquistes. I, a un gran poeta com ull li vull retre el meu petit homenatge. Però ho faig, sobretot, per tal donar a conèixer la cruel veritat. Federico no ens va deixar, tal i com ho descrivia RTVE (veure notícia) va ésser afusellat la matinada del 18 d'agost a Alfacar.

Els lleons necessiten els propis historiadors, no et refiïs mai de qui narra històries de cacera. Busca, indaga, remou i divulga allò que sempre ens han volgut ocultar. Gràcies Federico per tot el coneixement que ens vas deixar.

 

No hay más llamadas!

És un luxe gaudir de la festa major dels altres com si fos a casa i sense responsabilitats. Però el que no deixa de sorprendre'm cada any és l'acollida que rebem, et fan sentir com de la família, són veritables germans. Portes obertes, claus sota la catifa, taules plenes de menjar, somriures i petons que no s'acaben mai, malgrat el cansament.

També són de la família els vells amics patumaires de l'Ametlla.Tenia petites punxades al cor cada vegada que se n'acomiada algun i ens acomiadàvem fins Patum de l'any vinent, massa temps per perdre de vista tant bona gent!

Ha estat un plaer compartir llit amb en "Pluto" i habitació amb l'Oriol i l'Úrsula. Brutal el Circ de Soley amb molt bona companyia maresmenca. Si em pregunten pels afters d'Andorra deu ser que faig pinta de ravera, alguna cosa està canviant en mi. El panotxa s'ha trobat a faltar... 

Tard o d'hora tot torna!

Vaig deixar a mitges un post de la Festa Major, potser per cansament, per desinterès, no ho sé... Però us asseguro que no és que tingués poc per explicar.

Ahir vaig viure un d'aquells moments que et fa retrocedir en els anys, que et fan sentir valorada... Llavors t'adones que la gent t'estima més del que tu et penses i que allò que tu vares donar fa tants anys acaba tornant. És aquest agraïment, mitjançant abraçades o vasos de cervesa per part d'alguns incondicionals de l'antiga banda dels Timbalers del Vi d'Alella, el que ahir em va fer sentir gran, molt gran.

I més enllà de què després d'uns anys, els papers hagin canviat i ara siguin ells els qui em fan d'avituallament, m'he adonat que res del que doni avui passa desapercebut per més que moltes vegades no rebi resposta o agraïment. I això reafirma la meva necessitat de donar, perquè compartir dóna gustet i perquè en el seu dia ja em van ensenyar a través de Baden Powell que la verdadera manera d'obtenir la felicitat és fent feliços als altres. Sóc feliç de continuar mantenint aquests lligams!

Patum 2015

No podia ser de diferent manera. Quan vaig saber que se m'acabava el nomenament uns dies abans de Patum no podia evitar celebrar quedar-me sense feina, d'aquesta manera podria viure i gaudir plenament de la Patum. Així va néixer la idea de pujar el dimecres i donar la benvinguda a la Patum, amb un passacarrers íntim i autèntic. Dijous Patum lluïment a ple sol i vermut a Cal Negre. Per renovar les forces i espolsar el sutge incrustat amb la suor un banyet recuperador a l'Abaells, com ja és tradició.

Una gran patum completa marcada per la celebració dels 125 de les comparses de la Guita Xica i els Nans Nous i d'altres salts especials i a les fosques.

Divendres, després de consultar els nomenaments amb el mòbil des de la furgo ens llevem. Banyet a la Baells, dinar i tornem cap a Sant Pol ja que les nebodes s'han donat a de baixa a la Patum infantil d'última hora.

Després d'un respir amb brisa submarina, però encara amb gust a barreja, tornem a pujar diumenge. Primer a veure a l'oncle Betagarri a Avià, sempre amb les seves batalletes. I de seguida cap a un Patum que aparentava que seria tranquil·la després del senyor ruixat que havia descarregat. I així va ser, es saltava molt bé en tot moment i el segon salt de plens va ser dels memorables, així com també els tiravols.

Després de ballar unes sardanes se'm feia dur acomiadar-me, així vam estirar un xic més fins acabar la Patum dels pobres a la Plaça Sant Joan, magnífic! La Patum de diumenge va ésser una Patum de comiat: "adéu Convergència adéu!" cridava eufòrica la plaça!

Gràcies als berguedans que m'acolliu cada any, gràcies als grans amics i acompanyants de l'Ametlla, gràcies als qui només aconsegueixo veure un cop l'any entre glop i glop de barreja. Gràcies per una Patum més, tant especial com les anteriors. Cada vegada més a prop... hom sap que friso per aconseguir ballar un ple.

El brigadista

Tot i que en tinc molts motius, em costa trobar el temps per escriure. S'han escurçat les petites estones de llegir o mirar la tele i, fins i tot, d'escriure.

Però ahir em vaig acomiadar d'un gran llibre, que m'aacompanyat durant setmanes i que m'ha fet posar la pell de gallina tot sovint. És proper, real i tracta la meva història, una manera molt diferent d'aprendre etapes de la nostra història que no s'ensenyen a les aules.

En Raimond, és un vell brigadista que narra la història a la seva néta, després de molts anys enterrada en el silenci. De boca d'un nord-americà he pogut conèixer moments, vivències, ideals... en definitiva una manera de viure i de pensar que varen tenir tots aquells que lluitaven al bàndol republicà contra les tropes de Franco. No cal dir, que la tragèdia i la mort formen part d'aquests records, però admiro i valoro als que, com ell, els compartiu amb mi després de tants anys, després de tant de patiment.