dijous, 29 d’octubre del 2015

L'últim tiravol, l'ùltim alè

La plaça és pràcticament apagada, se senten els últims espatecs d'alguna cua encara encesa. Jo encara t'agafo fort del braç, no et vull perdre entre la fumera, no et vull deixar anar. Sento el meu pols accelerat, bategant a ritme del tabal i ploro, sabent que no llegiràs aquest escrit que ara et dedico. 

Trobaré a faltar escoltar les teves batalletes viscudes, enyoraré el teu sentit de l'humor, a tots ens faltarà un gran amic. 

Oncle Betagarri, així et varen batejar els meus amics fa una pila d'anys, fa poc vaig dedicar-te una paret en la teva lluita per combatre el càncer. Ara et dedicaré un salt de plens en el teu record. Un salt amb els millors acompanyants possibles (després de tu); serà el salt més emotiu de la nostra història, i de la teva, n'estic convençuda. No t'oblidarem!

La nebodeta



dimarts, 27 d’octubre del 2015

Només som dones

Tothom ha escollit compartir una estoneta amb mi a la seva manera i mons pares van triar Només som dones, un obra al TNC que no ens va deixar indiferent. 
Amb els sentiments a flor de pell per les circumstàncies que vivíem va ser inevitable que s'escapés la llagrimeta.
L'espectacle ens tranporta als anys 30 a través de les narracions de diverses històries viscudes per dones, basades en casos reals coneguts. Veritables heroînes que a part de viure la guerra els va tocar ser dones en moments on la dona no tenia ni drets ni reconeixements. 
Cal que s'estudiî i es narri aquesta història per fer justícia i per eviatar que coses així es puguin repetir mai més en cap punt del planeta. 
A totes les dones dedico aquesta entrada, en especial a la meva mare i acabo amb una frase d'una desconeguda: "l’única pena que em queda al cos, després de tot el que hem patit en aquesta vida, és morir sense que els joves sàpiguen el que hem lluitat per tenir una democràcia en aquest país."

dijous, 22 d’octubre del 2015

3a montseny360

Amb molta, molta pena no haver pogut completar la mva 3a montseny360.

Tinc una super bici que surt poc a passejar i el cert és que, des de que no tinc la Nanga a casa surto menys. Ella era una bona excusa per sortir, ens fèiem companyia en els camins del Montnegre.

Però si ho vaig aconseguir el primer anys tota sola, la montseny360 és un repte totalment al meu abast i l'encostipat i les poques hores de dormir no eren excusa per fer-se enrere, com no ho va ser el mal temps l'edició de l'any passat.
Dels Maresme surto acompayada d'en Santi i en Ferran a qui m'he proposat no perdre de vista, almenys fins al Montseny. La pujada fins a Collformic marco ritme al davant molt concentrada. Fa fred enmig de la boira. A Collformic m'aniumen, em criden que sóc la segona dona, però no em sopta, juraia que només hem sortit 3 valentes. 
L'aventura comença baixant del Pla de la Calma al Montseny quan, literalment, m'explota la roda de darrere. Vient l'estrip de la coberta ja dono per perduda la cursa, però l'enginy d'en Ferran fa que salvi l'averia amb un paquet de tovalloletes i la càmara de recanvi. Per si no havíem perdut prou temps errem el camí just abans de prendre el corriol GR5. Arribem al Montseny sabent que no tenim prou temps per ser a Sant Marçal a l'hora de tall, i que ja no disposo control mecànic per arreglar la roda. Però tot i així surto decidida amb el gel nutritiu a vèncer els 1000m de desnivell fins a Sant Marçal. En Ferran no està fi i la pujada es fa llarga. Però tot ho compesa un bon plat de fideus, una cervesaVic i una dutxa. 



Sants es crema


Dissabte passat La Infernal (de la Vallalta) vam participar del correfoc del 35è aniversari de diables de Sants, a Barcelona. I no voldira deixar de retre homenatge a una persona que està al capdevant de diables de Sants des que jo tinc memòria. Es diu Raquel, i jo en tinc el record perquè em va regalar els meus primers sostenidors.


Tot i que em venia molt de gust cremar, el meu compromís era a les línies de percussió i allà vaig donar-ho tocant el 16, l'únic instrument que no havia tocat mai. Els repetes m'apassionen i vaig gaudir com una nena petita tot i i l'encostipat i sabent que dormiria escasses 4h per a la montseny360 de l'endemà.

divendres, 16 d’octubre del 2015

Adéu Ca l'Arturo

Avui tanco una etapa que ha durat més de 8 anys. En tot aquest temps he passat per l'oficina de turisme, centraleta i registre civil, serveis socials, l'institut... però el  meu lloc de treball sempre ha estat arrelat a Ca l'Arturo, atenent al públic que s'hi atansa. 

Estic satisfeta de la feina feta amb els joves, però sobretot, estic orgullosa d'haver servit el meu poble i les seves demandes. Però treballar per una administració pública té la seva part fosca cara endins. Jo tinc la sort d'haver compartit el treball més directe amb un gran equip, en Xavi i en Pere. Però fora d'aquí ha costat sempre unir esforços. La inoperància política és, tot sovint, barrera per a nous projectes. La gestió sense planificació, el malbaratament de diners i la indiferència són fets que desgasten moltíssim els treballadors. 

És per aquest motiu que no vaig desaprofitar l'oportunitat de treballar a l'ensenyament. Amb aquesta experiència he pogut decidir que val la pena arriscar-se, sortir de la comoditat i buscar un lloc en el qual treballi més a gust. Sé del cert que la Generalitat no és una gran millora, pel que fa a les polítiques de retallades que hem patit darrerament, però confio poder-me oblidar de tot això dins l'aula.

dimarts, 13 d’octubre del 2015

Montrebei, paret d'Aragó (Santiago Domingo, 415m V+ obligat)



Dissabte al matí arrenquem amb la calma, el cotxe carregat de material i provisions. Xafardejo el llibre de Lleida Climbs, ja amb el cotxe en marxa i escullo Santa Anna, una zona d’escalada que, tot i estar passada la frontera amb Aragó, és molt concorreguda per lleidatans. Just a 2 km sobre d’Alfarràs i, a la mateixa carretera que més tard ens portarà fins a Benabarre. Escollim el sector d’Agulles Sud, farcit de vies de sisens molt llargues, un encant. Quan arribem, marxen els únics escaladors que hi havia i escoltem atentament les seves recomanacions, ells són local climbers. Passem tot el dia completament sols a la paret. Jo no trec ull al cotxe, ja que de tant en tant s’acosten vehicles sospitosos que van, venen i s’aturen. Que facin els trapis que vulguin per al cotxe ni acostar-se que hi tenim l’arsenal de friends! Tot i que l’ambient ja és fresc, una remullada abans de marxar sempre dóna forces.
                                Sant Anna, Agulles Sud, Aragó


La direcció la tinc clara: Estall, un poble deshabitat  del Montsec, l’últim habitant del qual va donar nom a la via que anirem a fer demà, Santiago Domingo. El google maps ens guia pel camí curt, una pista des de Tolva força pedregosa i de gran desnivell que ens fa patir una mica i que desemboca a una gran pista molt transitada per la qual tornarem i que desemboca a Viacamp. L’aparcament d’escaladors, d’on surt el camí d’aproximació a la paret de l’Aragó, és petit, així que aparquem en un camp abandonat just a sota, on trobem una cordada (un madrileny i un alacantí) que avui han escalat la nostra via.

Sopem i ordenem el material per demà, gaudint d’un gran cel estrellat.  Poso l’hora de llevar-se a les 6.00h, però sincerament desconeixia que el sol no sortida fins gairebé dos quarts de 8 del matí. Així doncs és que decidits sortim a els frontals (que vam comprar d’emergència al decathlon de Mollet perquè cap dels dos en duia).

A peu de via de la Santiago Domingo

Agafem una pista marcada en direcció la paret, que abandonem a molt poc tram de travessar una cadena, per un corriol a mà esquerra que té fites ben marcades fins ben bé peu de paret. Tant és així que, tot i a les fosques, podem seguir prou bé el camí. La silueta de la nostra paret només la intuïm. Mica en mica es deixa veure un petit mar de núvols que cobreix la Noguera Ribagorçana, i de darrere la paret de Catalunya, ixen els primers ragis de sol. Fantàstic. Voldria aturar-me per retenir aquesta imatge, però ser que l’ascensió d’avui és llarga i no ens podem encantar.

Des de peu de la paret encara cal resseguir-la un bon tros (20-30 min) fins a trobar la senyal SD, que ens indica l’inici de la nostra via. Silenci, tot és desert, només el vol dels voltors ens distreu de l’escalda. La roca és dubtosa, i això sempre fa anar amb màxima concentració, vaja, amb el cul més pret.

Un primer llarg de V, que et fa posar les piles i ja em dóna entendre que el grau no estarà regalat. Pateixo una mica amb el pes de la motxilla anant de segon. El segon és un llarg de tràmit, si hi havia un clau, jo no el vaig trobar. El tercer, un llarg de V amb una panxeta. Amb el pes que porto no aconsegueixo aixecar-me, així que abans de desgastar-me trec el pedal, que encara queden molts metres. Ja som davant el primer diedre, uns trams amb tram final d’aquest quart llarg em faciliten la feina fins arribar a fer la reunió d’una gran sabina. Si aquest m’ha semblat exigent, no em vull imaginar el que m’espera! Altre cop llarg força llarg de tràmit fins a peu del gran diedre. No m’ho penso, carrego tot el material i gas! Al principi hi ha reposos i puc anar gaudint, equipant i tranquilament, però el diedre es torna més exigent (li donen V+) i ja no puc aturar-me a posar res si no vull caure en l’intent, així que avanço el més ràpid que puc, tenint el consol que el darrer que el col·locat és un camalot del 3, del qual ja m’hi he penjat. Dos claus m’ajuden a completar el llarg. Anys enrere n’hi havia un tercer que es va quedar a la mà de mon germà, quan passava per allà. Arribo tant cansada que sense guitar més enllà munto la reunió d’un paravol i un espit, encara reforçant-la amb el darrer friend que m’ha quedat. A dos metres tinc una R de paravols!! En l’L7 en Santi es confon i un llarg que tirava de plaques de V i IV+ es converteix en una cosa més exigent. Uns claus l’han enlluernat i li ha costat car. Jo, si no vaig fer més A0 és perquè tampoc n’hi havia gaires de claus! El meu llarg de tràmit no té pèrdua i té força ambient. Arribar a la reunió amb aquella gran feixa és un luxe, jo ja estic extremadament feliç. Però com quan has dinat la mar de ve i et porten unes postres delicioses arriba el L9 de xemeneia. Espectacular, radiant, impressionant, una cosa escandalosament plaent d’escalar. Comença amb un tram d’ample fissura, però lo bo és quan deixes la fissura per endinsar-te en un túnel, penetrant 4-5m endins. Allà comença la festa ballant entre dos parets que em fan espatarrar i dansar a passos petits. Surts  d’aquesta petita cova sense saber on el pati i on és la paret. Per a mi, aquest últim llarg no té preu, poques vegades he tingut l’ocasió d’escalar així!

Dalt del cim endrecem, mengem, pixem (després de més de 5h de paret la bufeta ja apretava), fem fotos, però el cel es presenta amenaçador i ens avisen 4 gotes que no ens podem entretenir. Faig la dedicatòria del meu repte, aquest per al meu germà, una gran tàpia per a un gran mestre.

No sabia si compartir les seves paraules que, casualment vaig poder llegir a mitja paret, just després d’haver escalat el diedre. “Disfruta de la via, una gran tàpia, la 1a que faràs i no la compartirem. Ja no em necessites per fer aquestes coses. Somia i arriba ben amunt. Llàstima, m’hagués agradat compartir aquest pont. Et trobaré a faltar.” Inevitablement, se m’escapava la llagrimeta traspassava els friends al meu company.

     Dalt del cim, amb la paret de Catalunya de fons.

Recorrem tota el llom de la paret d’Aragó d’est a oest fins arribar a un màstil que indica el descens al poble d’Estall. A mig camí, trenquem per un corriol a l’esquerra, seguint fites, que ens deixa a la pista ben a la vora de l’aparcament. No tinc temps de menjar, pixar i fer el cigarret es posa a ploure de valent i hem de recollir la paradeta.

dimarts, 6 d’octubre del 2015

Roca molla... cul enfangat!

Havíem planificat un dissabte montserratí, seguint els passos d'en Mussa i el seu grup de companys matiners, però la roca era molla per les pluges durant la nit i, tot i que no plovia, no tenia pinta d'escampar. Així doncs, a Sant Pol esn vam reunir el comitè i com que no els va barrufar la meva proposta d'anar a fer una artifada (m'acabo d'inventar la paraula) d'aquelles que no calen peus de gats, vam decidir enfangar-nos i sortir en bicicleta. No enganyaré mai ningú per a la GAM de la cadireta?!
   
Sortim des de Tordera, ara plou ara no. Ens enfilem suaument per pista direcció Blanes. Trobem algun boletaire (que també és del GEM) amb el cistell buit. I ja arribant a Lloret comencem a baixar per una pista secundària (senyalitzada com a ruta de BTT). L'enfangada ja és màxima i com una xiqueta passo pel mig de tots els bassals. Contents de la ruta que ens ha sortit de 30 i tants km fem la cerveseta i aprofito per gravar els vídeos que volia haver dedicat a la meu mare des d'un cim de Montserrat. Justament avui la mama en fa 60!
 

dilluns, 5 d’octubre del 2015

Escaladors de circ

Des que he començat a coincidir amb escaladors de bloc, sempre els he anomenat acròbates, perquè els seus moviments em recorden més a un circ que no a l'escalada que he mamat tota la vida.
Però amb el nou GEM és impossible no decantar-se per provar els blocs que hi ha muntats i contagiar-se de l’emoció de intentar una vegada i una altra els mateixos passos fina aconseguir enganxar-se d’aquella presa que semblava impossible d’arribar. Mai he seguit cap entrenament però reconec que és una bona eina per posar-se fort i passar-s’ho bé. Ara bé, sense flipar-se! Em queden molts camalots per comprar abans que un crashpack!!
I tota aquesta nova passió no és només fruit d’unes preses noves, sinó d’una bona colla que després de suar, cridar i patir plegats hores i hores ja els considero una família, la família del circ!

dimarts, 15 de setembre del 2015

Plug & Play


Si li posés aquest set al cotxe del meu pare, sortiríem jo i el cd (en aquest ordre) per la finestra, no en tinc cap dubte.
Després de mesos escoltant aquest tipus de música, sovint mesclada en directe, li he agafat el gustet.  Hi ha qui ho atribueix al meu enamorament, podria ser, no ho descarto. La música proporciona companyia i a mi el techno em transporta al seu costat. Però he anat més enllà, s'ha despertat alguna cosa dins meu. Aposto que el meu cervell havia mantingut latents els mecanoreceptors del techno fins fa poc.

Plug & Play són bons i tot just estan aprenent, crec que no m'equivoco si dic que només els cal una empenteta. I tot i que jo m'he decantat pel techno de marietes Plug & Play ens deliten amb el techno més pur i dur, els seguiré de ben a prop. M'hi acompanyeu? 

dilluns, 14 de setembre del 2015

Una clàssica en família

Fa temps que l'oncle m'anava al darrere perquè el pengés d'una paret. Ha costat trobar la data, però crec que la ruta va ser encertada, una clàssica montserratina.

Fem la excursió a peu pel camí del trencabarrals, estalviant-nos així els 6€ i pico del funicular, cosa que ens fa arribar ben suats a peu de via. A diferència d'altres paratges de Montserrat, gorros sembla les rambles. Ubiquem la Carles, hi ha una cordada, però els paravols taronges de la Badalona no es veuen per enlloc. De cop em ve una inspiració, si la ressenya marca 5 cintes exprés, pot ser perfectament que el primer llarg no tingui res o té alguna cosa estigui força amunt. Així doncs em decideixo per sortir xapant el primer paravol verd de la Carles i seguint la diagonal a l'esquerra.
 El primer llarg encara vaig trobar alguna cosa. El segon, va ser especialment exposat i no crec haver-me saltat res. Vaig disparar 2 aliens per cobrir les llargues distàncies fins que, per fi, vaig trobar la reunió passada una llastra característica. Les distàncies eren tant grans que verdaderament em perdia... Quan vaig preguntar a la cordada de la Carles si veien alguna reunió, mon germà va tenir el record de mon pare fent la mateixa pregunta, en el mateix lloc, fa cosa de 25 anys.

El tercer llarg era el llarg estrella i estava oportunament equipat, en concepte de clàssica però sense pèrdua. Aquest el va gaudir mon germà de primer, i jo aprofitava per fer de filmadora.

El següent llarg, vam tornar a fer relleu. L'avantage de travessar vies és que podia aprofitar-se la seves línies de paravols. Els perdo de vista i no em senten. Darrer llarg a la carrer, de tercer però amb paravols. Monto reunió a la creu.
Just estan arribant els meus companys de cordada que apareixen 3 santpolencs! Quina casualitat! Dalt del cim trobar-se amb amics com la família Mussa... Intercanviem fotografies i ens disposem a rapelar. Just arribant al terra de la canal comencen a caure quatre gotes, però encara ens aguantarà fins a arribar al cotxe, per les mateixes escales que hem pujat.
La trobada l'acabem, com és costum, al moro del bruc amb un bon plat de cous-cous. Ara ja la pot deixar caure! Aquest repte el dedico molt especialment al meu oncle Jordi, ha estat un plaer!

dimecres, 26 d’agost del 2015

Cresta del Ferran


Sabíem que la cresta era llarga i ens hi posem aviat, encara no eren tocades les 9h del matí. Vàrem mirar d'organitzar les cordades de la manera més equilibrada possible i vàrem quedar repartits nois i noies.


El ritme era lent, als segons de cordada els mancava molta fluïdesa, però no ens vam rendir. Anaven passant les hores i jo gaudia del paissatge, m'entretenia fent fotos, posant material i aprenent de la progressió en cresta. Els peus de gats còmodes em van resultar útils en alguns moments, tot que són perfectament prescindibles. 



Arribats a l'únic ràpel de la cresta ja vaig veure clar que agafar el frontal havia estat una de les millors idees. Vam arribar al cim deshidratats ja que havíem esgotat totes les reserves d'agua, tot i que jo portava més de 2L. 



Després d'un fàcil i ràpid descens, a Talaixà, un petit poble abandonat amb dues cases i un refugi habilitat vam descobrir una aixeta que ens va revifar quan ja donàvem per perduda l'existència d'aigua, jo esperava amorrar-me al rierol del costat de l'aparcament.

Això ens va donar prou empenta per parar a collir bolets, lleteroles i rossinyols que avui han anat a la cassola. Per recuperar energies sempre és aposta segura el Kebab de Besalú.




No tinc la foto que mereix, però com faig darrerament amb tots els meus reptes aquest, que he suat de valent, tinc molt clar a qui el vull dedicar. Ferran, gran company d'aventures, et dedico la cresta per porta porta el teu nom.

divendres, 21 d’agost del 2015

Avi, jo tampoc tinc resposta

Recordo molt bé la preocupació del meu avi, dies abans d'unes eleccions al Parlament. Jo creuava el C/ Indústria, a l'alçada del Sant Josep de Calassanç i, sense entendre res d'allò que m'explicava, em deixava portar agafada de la seva mà. 

Em parlava des sigles i persones i de tots ells en trobava algun argument per no votar-los. El PP per descomptat que no el puc votar, el PSC és PSOE i jo no vull que ens manin des d'Espanya... Per què m'ho explicava a mi, una nena que encara no podia creuar sola el carrer. I, ara em pregunto, què devia acabar decidint.

Anys després debato en sol·licitud, intentant agrupar els arguments, com feia ell. Però no trobo la resposta. No puc votar sigles que comportin corrupció, privatització de serveis públics, no puc permetre que ens prenguin tots els drets que a tu avi et van costar tanta sang i suor. Vull votar lliure, vull votar llibertat. Vull que em representin persones que escoltin la veu del poble... 

Hi ha tantes coses que no puc entendre. Per què no m'escotaven avi quan cridàvem al Fossar o a les manifestacions de cada 11 de setembre? Desconfio dels qui ho tenen tant clar i desconfio dels qui amaguen informació. 

Sé que no pots escoltar els meus dubtes ni els meus arguments, però no puc deixar de donar-te les gràcies per ensenyar-me a valorar la democràcia, per ensenyar-me a saber escoltar, a ser crítica i no deixar de lluitar mai pels meus drets i la meva llibertat. 

dijous, 20 d’agost del 2015

Atrapa el teu somni

Vaig descobrir aquest llibre per una recomanació a través d'un grup de facebook que segueixo atentament "Mochileros - Argentina". Poques hores després d'escoltar-ne la descripció ja havia fet la compra per internet i agraïa al grup el seu suggeriment ja que acabava d'escollir-lo com a regal de Sant Jordi. 

Una historia real donde se cumple el sueño de todos y nos inspira a conquistar el nuestro. No hi ha millor manera de descriure-ho, és una història màgica de la conquista d'un somni, un viatge en parella des de Buenos Aires fins Alaska. Les aventures que narren són sorprenents, així com tot allò que descobreixen i aprenen, però el que més m'ha impactat és la manera en com tothom es bolca a ajudar-los país rere país. 

 Ara ja no són una parella, són una família de 6 membres, i continuen recorrent continents, sempre de la mà del seu Graham de 1928. 

Dues frases que m'han quedat gravades:
* El millor del viatge: quedar-se sense diners.
* El més difícil del viatge: començar.

Animo a tothom a llegir-lo però sobretot a aquell a qui li vaig dedicar.
Per seguir les aventures: www.argentinaalaska.com/blog/

dimarts, 18 d’agost del 2015

Fins que els lleons no tinguin els seus historiadors propis, les històries de cacera sempre glorificaran el caçador

Encara avui, encara al s. XXI es continua enganyant als mitjans públics informatius, la base de la piràmide nutritiva d'informació de molts ciutadans i ciutadanes. Vivim en un moment on el poder, més enllà de les armes nuclears, el té qui controla la informació. I és tant cert que els lleons no tindran mai historiadors propis, com que sempre ens glorificaran els caçadors. 

Tal dia com avui, fa 79 anys va ser assassinat Federico Garcia Lorca per les autoritats franquistes. I, a un gran poeta com ull li vull retre el meu petit homenatge. Però ho faig, sobretot, per tal donar a conèixer la cruel veritat. Federico no ens va deixar, tal i com ho descrivia RTVE (veure notícia) va ésser afusellat la matinada del 18 d'agost a Alfacar.


Els lleons necessiten els propis historiadors, no et refiïs mai de qui narra històries de cacera. Busca, indaga, remou i divulga allò que sempre ens han volgut ocultar. Gràcies Federico per tot el coneixement que ens vas deixar.
 

divendres, 14 d’agost del 2015

Aurrea

Encara no sé a què ni a qui dedico l'entrada d'avui, encara menys m'imagino el títol que li posaré. Se'm remouen diverses sensacions, encara al ritme d'ska d'ahir a la nit. I si començo a escriure sense rumb i em deixo portar? No cal que defineixi tot el que m'envolta abans d'escriure, abans de parlar o actuar. De vegades tot és més senzill del què sembla i potser només cal deixar-se portar, però no cap on bufa el vent, sinó cap allà on volem anar.

Trobar-se en situacions paregudes a les de fa 10 anys et fan pensar. M'he adonat que he canviat més del què em pensava i que, no sempre tant ràpid com voldria, he treballat en la direcció que he escollit. Elemental amics Watsons, primer he de saber què vull i després lluitar per allò que vull. I el resultat? No diré que no és important, ho és. Però si estem encaminats, trigarem més o menys, ens desviarem més del compte, errarem una o mil vegades, però continuarem aurrea. A mi això em permet somriure mirant enrere i enfocant endavant. 

Em fa por passar por. Val la pena llegir la frase tres vegades... Sovint tinc pànic a trobar-me en una situació de perill, però en el moment donat no passo por, reacciono, actuo, avanço o retrocedeixo, em moc, en definitiva. És molt pitjor la nostra ment, la imaginació d'allò que pot arribar a passar. Per tant, el més perillós a la vida real no és estar penjat d'una corda en un pas difícil, sinó imaginar-te què pot passar si t'hi trobes. En conseqüència, el més difícil és començar. Un cop allà, anem amunt o anem avall, però el pas clau està en la decisió d'afrontar-s'hi.

dimecres, 5 d’agost del 2015

Que me quiten lo bailao!

Cada dia quan plego de treballar em trobo ramats de domingueros amb ombrel·les i pareos tornant de la platja, també una pila de fotos a les xarxes mostrant peus damunt la sorra. Doncs voleu que us digui una cosa, no em fan gens d'embeja!

Durant l'any ja gaudeixo prou del meu poble i les vostres vacances de tovalloles enganxades a la platja de les barques no em motiven gens. Fa uns mesos que vaig tornar de les meves vacances però em ve de gust refregar-vos per la cara que jo també vaig viure un estiu de 2015 i un senyor viatge. Recorrent 4 països, visitant vells amics i fent-ne de nous, tastant tots els plats...

                                             Fitz Roy, El Chalten, Patagonia Argentina

Puerto Natales, Patagonia chilena    
                                                                                              Barri de La Boca, Buenos Aires
                                                                               
El Tigre, Argentina

      












Bariloche, Patagonia Argentina
                                
Cataratas de Iguazú, Brasil


Crobar, Buenos Aires

 
 Montevideo, Uruguay, amb vells amics

dilluns, 3 d’agost del 2015

No hay más llamadas!


És un luxe gaudir de la festa major dels altres com si fos a casa i sense responsabilitats. Però el que no deixa de sorprendre'm cada any és l'acollida que rebem, et fan sentir com de la família, són veritables germans. Portes obertes, claus sota la catifa, taules plenes de menjar, somriures i petons que no s'acaben mai, malgrat el cansament.

També són de la família els vells amics patumaires de l'Ametlla.Tenia petites punxades al cor cada vegada que se n'acomiada algun i ens acomiadàvem fins Patum de l'any vinent, massa temps per perdre de vista tant bona gent!

Ha estat un plaer compartir llit amb en "Pluto" i habitació amb l'Oriol i l'Úrsula. Brutal el Circ de Soley amb molt bona companyia maresmenca. Si em pregunten pels afters d'Andorra deu ser que faig pinta de ravera, alguna cosa està canviant en mi. El panotxa s'ha trobat a faltar... 

divendres, 31 de juliol del 2015

Tard o d'hora tot torna!

Vaig deixar a mitges un post de la Festa Major, potser per cansament, per desinterès, no ho sé... Però us asseguro que no és que tingués poc per explicar.

Ahir vaig viure un d'aquells moments que et fa retrocedir en els anys, que et fan sentir valorada... Llavors t'adones que la gent t'estima més del que tu et penses i que allò que tu vares donar fa tants anys acaba tornant. És aquest agraïment, mitjançant abraçades o vasos de cervesa per part d'alguns incondicionals de l'antiga banda dels Timbalers del Vi d'Alella, el que ahir em va fer sentir gran, molt gran.

I més enllà de què després d'uns anys, els papers hagin canviat i ara siguin ells els qui em fan d'avituallament, m'he adonat que res del que doni avui passa desapercebut per més que moltes vegades no rebi resposta o agraïment. I això reafirma la meva necessitat de donar, perquè compartir dóna gustet i perquè en el seu dia ja em van ensenyar a través de Baden Powell que la verdadera manera d'obtenir la felicitat és fent feliços als altres. Sóc feliç de continuar mantenint aquests lligams!

dimarts, 14 de juliol del 2015

Skalari rude club!

He d'admetre que em faig gran, ja no faig centenars de kilòmetres per veure un concert i fins i tot començo a perdre'm les festes majors del meu voltant. Tampoc és que em quedi tancada a casa, però prefereixo exprimir les hores d'una altra manera.

Però divendres de Sant Zenon vaig fer una excepció i vaig retornar a la meva joventut. Moltes van ser les hores que havia passat saltant i ballant davant d'escenaris d'arreu de Catalunya i en Juanxo Skalari em va transportar en el temps, especialment en aquell mític i gran concert del camp de futbol, juraria que era l'any 2002, amb Skalariak i Dr. Calypso. Grans temes van sonar a Arenys! I per acabar d'adobar la nit, Mr. Freak Ska, ex The Cabrians (que també vam portar a Sant Pol el 2003) van aportar un toc d'ska més jamaicà.



L'ambient i la gent en aquests concerts sempre m'ha fascinat. M'arribarà a aportar algun dia tot això el techno? Visca el Maresme, lliure i tropical!

dimecres, 8 de juliol del 2015

Gra de Fajol

Més que una ascensió, una excursió xula i curteta, per l'aresta NE. Vam treure a passejar el material però vam parir un bon reportatge a mà de 3 càmeres. 

Aresta NE del Gra de Fajol

Dies com aquest i com els darrers caps de setmana em fan preguntar-me altra vegada com és que passo tants dies sense visitar el Pirineu. És deliciós anar a dormir sota el cel estrellat envoltada de siluetes de muntanyes que es deixen veure per un màgic reflex de la lluna. És un dels moments en els quals em sento més plena i no vull ser en un altre lloc, no em cal res més. 

Cim del Gra de Fajol

Prometo que per al proper repte portaré un fibron que funcioni! Aquest cim va dedicat a una princesa que ben poc coneix muntanyes. Des d'allà dalt i per a ella tots els meus passos convertits en petons! 

dilluns, 6 de juliol del 2015

Tardor d'en Nebjeperura

Una clàssica de la Dent d'en Rossell, un viote! Matinguda i exigent, equipada al dente per escalar còmode, però amb material. Tots els llargs tenen trams i passos molt bonics, atlètics, de col·locació... 

Un gaudir sense parar a tota la paret, de dalt a baix. En destacaria alguns trets. Un tram de 6a potent i atlètic a equipar del 2n llarg. La concentració era tant gran que no hi tenien lloc les preocupacions. I després de currar-me el llarg més llarg de la via (vaig recuperar a penes 2m de corda) el premi va ésser una reunió comodíssima en una feixa sota un petit faig. L'ombra i l'aire fresc que es respirava era tant agradable, després de tant d'esforç, que no m'importava ja la força que havia de fer assegurar i recuperar corda. No volia marxar d'allà, va ser un gran moment de felicitat. Fins i tot em vaig encendre una cigarreta quan va arribar el company.

Amb els dos primers llargs ja teníem mitja via feta, i ens ho vam prendre amb més calma. A partir d'aquí ja no vam tornar a veure la cordada de davant. Va ser arribar a la R3 i veure la sortida que m'esperava i començar a cridar "mama por!" sense dubtar-ho ni un moment i fent el traspàs de material. Segurament no deu ser difícil però la xapa es veu lluny i la sortida al pati en aquell flanqueig impressiona i molt. D'acord, fem les fotos, però el canto d'allà dalt no és tant bo com m'havien dit. Jo mentre el col·lega em fa la foto no em deixo anar ni boja, la foto ja és prou impressionant! Amunt s'han dit!

El darrer llarg té una sortideta plaquera una mica puta, no és d'estranyar trobar-hi les dues xapes juntetes. Al final també hi trobem un extraplom, que amb motxilla li podríem pujar un "plus". Altre vegada un tram que es deixa fer però demana els últims alers. 

Aquesta super via va dedicada amb me oncle Eduard, un altre gran lluitador. Des d'allà dalt, molts petons!