Aurrea

Encara no sé a què ni a qui dedico l'entrada d'avui, encara menys m'imagino el títol que li posaré. Se'm remouen diverses sensacions, encara al ritme d'ska d'ahir a la nit. I si començo a escriure sense rumb i em deixo portar? No cal que defineixi tot el que m'envolta abans d'escriure, abans de parlar o actuar. De vegades tot és més senzill del què sembla i potser només cal deixar-se portar, però no cap on bufa el vent, sinó cap allà on volem anar.

Trobar-se en situacions paregudes a les de fa 10 anys et fan pensar. M'he adonat que he canviat més del què em pensava i que, no sempre tant ràpid com voldria, he treballat en la direcció que he escollit. Elemental amics Watsons, primer he de saber què vull i després lluitar per allò que vull. I el resultat? No diré que no és important, ho és. Però si estem encaminats, trigarem més o menys, ens desviarem més del compte, errarem una o mil vegades, però continuarem aurrea. A mi això em permet somriure mirant enrere i enfocant endavant. 

Em fa por passar por. Val la pena llegir la frase tres vegades... Sovint tinc pànic a trobar-me en una situació de perill, però en el moment donat no passo por, reacciono, actuo, avanço o retrocedeixo, em moc, en definitiva. És molt pitjor la nostra ment, la imaginació d'allò que pot arribar a passar. Per tant, el més perillós a la vida real no és estar penjat d'una corda en un pas difícil, sinó imaginar-te què pot passar si t'hi trobes. En conseqüència, el més difícil és començar. Un cop allà, anem amunt o anem avall, però el pas clau està en la decisió d'afrontar-s'hi.