Pàgines

diumenge, 24 d’abril de 2022

Escalades a Còrsega

 L'île de beauté, une montagne dans la mer.

L’illa m’ha captivat. M’esperava trobar un paisatge muntanyós amb parets de granit, però la nostra estada (pel meu gust massa breu) m’ha ensenyat que l’illa de la bellesa, com li diuen els francesos, és molt més que això. Amaga grans muntanyes, nevades fins i tot a l’abril, assentades sobre valls salvatges. Sempre allunyades de la civilització i amb nombroses parets al voltant gaudeixen del la banda sonora de l’aigua que les drena amb traçats abruptes i que fan del tot impossible resistir-se a un bany, malgrat el fred. 


La seva orografia és allò que la fa tant especial però també allò que farà abstenir-se als al·lèrgics/es a caminar i a la grans distàncies de carretera per corbes i ports de muntanya. Resulta difícil trobar escalades de menys d’una hora d’aproximació i per desplaçar-se d’una zona a una altra de l’illa són necessàries unes dues hores de corbes. Per això, en la nostra estada de 7 dies vam explorar 4 zones: Aiacciu, Bavella, Corti i Portu.


Vàrem trobar una illa molt tranquila, pràcticament deserta. Escalàvem quasi sempre sols i enlloc vam trobar aglomeracions, però són diverses les pistes que ens fan creure que en temporada alta, aquesta calma es pot veure trencada per la forta pressió del turisme. Un exemple n'és la prohibició de dormir o acampar a tots els aparcaments de les carreteres secundàries que condueixen a punts de sortida de excursions, barrancs o escalada.


Atracant al Port d'Ajaccio



LES NOSTRES ESCALADES 


Vam tenir la sort que no va ploure ni un sol dia, tant és així que vam conèixer poca cosa que no fossin parets i no hi va haver dia de descans. Això va fer que haguéssim de renunciar a escalar alguns dels cogombres que ens havíem proposat inicialment perquè no era viable escalades molt llargues amb grans aproximacions i desplaçaments de cotxe. Vam prendre el ferri a Toulou (prop de Marsella) cosa que ens va permetre també, escalar els dies d’aproximació i retorn a Calanques (vies 1 i 9) , un massís desconegut per nosaltres gens salvatge i molt massificat, en comparació al nostre destí.


1. Anaconda, Belvédère sector, 170m, 7a (6a+ oblig) + Le bitard à rudiste, Ouvreur de bouse, 120 m, 6a (V+ oblig) (Cap Canaille, CALANQUES) ****

Escalades de tarda sobre el mar, fent temps abans d’agafar el ferri cap a Còrsega. Roca diversa, aproximacions amables!



2. Péché véniel, Rocher des Gozzi (Aiacciu). 220m 6c+, (6b oblig) ***** Aprox: 1h30

Una zona propera al port que ens permet aprofitar el dia. Via guapa, força equipada i amb molt d’ambient a la part de dalt. Vam aproximar per dalt i creiem que és millor l’opció des de baix, que no descriu a la guia. Una bona presa de contacte amb l’escalada en granit 3D i en desplom.





3. Jeef, Punta d’u Corbu (Bavella). 350 7b, (6b+ oblig) ***** Aprox: 1h30 (o més)

Una paret imperdible, que apareix a la portada de “Parois de legende” d’A. Petit, és la Punta d’u Corbu al preciós massís de Bavella, un caos d’agulles que segurament ens faran emprar més temps del previst a l’hora de trobar el camí apropiat. La via escollida no ens deixa indiferents ja des del primer llarg, doncs cal concentrar-nos i confiar en la bona relació que estableixen la sola dels nostres gats i el granit adherent de la vall. Una via que obliga a escalar però amb les grans dificultats molt concentrades.




4. Acqua in bocca, Theghie Lisce (Bavella) **** 300m, 7a (6b oblig). Aprox:1h15

No volíem marxar d’aquesta vall sense fer un altre tast i vam escollir aquesta via, molt variada amb tirades de placa ramposa super fina, offwidth agònics i amb els característics tafonis. Li manca, però, un xic de verticalitat.




5.  Le bonheur est dans la pré, Russulinu (Valle du Tavignano) 200m 7a (6b+ oblig) ***** Aprox: 1h30

Fa mandra pensar que caminarem més estona que no pas escalarem, però en aquest cas, val molt la pena. L’entorn, com sempre, d’allò més salvatge; la via, increïble de baix a dalt, amb dues primeres tirades espectaculars i una darrera d’escàndol! Toca jugar amb empotraments de mà i tècnica de fissura. Molt mantinguda en dificultats i amb totes les reunions super còmodes. Un luxe!





6. Giratempu, U Cervellu. 260m, 6c+ (6b oblig) **** Aprox: 45min

Un dia pensat per a descansar les cames i no fer massa kilòmetres. Una via no tan excepcional, prou variada amb dificultats concentrades en bons desploms i no no val a badar en certs moments. 


 


 



7. La finé équipe, I Cascioni. 420m, 7a (6b+ oblig) ***** Aprox: 1h20

Sens dubte, el viot del viatge quant a longitud, dificultat i exigència. Casualment ens va coincidir un dels dies més calorosos i tot i que la paret és orientació oest, ens vam escaldar força a la segona part de la via, la més difícil. Es tracta d’una via oberta el 2015 per els cadell de l’A. Petit (de l’FFCAM), on hi trobem ben poques expansions. Tirades de tot tipus, algunes més mantingudes que d’altres, però en totes cal escalar i trobar el traçat apropiat entre el mar de tafonis i fissures. La calor transforma el granit adherent en tacte patinós que fa por. Acabem optant per l’opció més ombrívola de baixar caminant pel darrera, una forma poc usual de descens a jutjar per la presència d’esbarzers que cal travessar rapelant.


 





 


8. Ambata di melu, Golfe de Portu. 150m 6a+ (V+ oblig) Aprox: 2 min

Love climbing per una jornada de repòs actiu i amb el temps just per a prendre el ferri de tornada. Un lloc de somni, sobre el mar i amb alguna tirada que desploma molt més del que podríem haver imaginat. Acabem la jornada amb un banyet a la cala veïna.




9. Au-delà de la vertical, Concave 170m 7b+ (6b+ oblig) **** Aprox: 1h45 (CALANQUES)

Com que el ferri ens deixa a la costa francesa de bon matí encara fosc, aprofitem per cremar tota l’energia que ens queda abans de tornar a casa. Una via guapa, intensa i extremadament desplomada en les tirades 3 i 4, oberta per dalt als anys 90 i de caire esportiu. Trobem molt a faltar l’adherència dels darrers dies i sovint ens rellisquen mans i peus malgrat escalar a l’ombra. La massificació de la zona també ens fa enyorar la solitud que hem gaudit a Còrsega.



 




 



Tornem a casa cansats però satisfets, al·lucinats per la quantitat de roca que hem descobert i amb moltes ganes de tornar-hi, amb el trepant, i obrir alguna de les línies que aquests dies hem pogut imaginar entre màgiques formes del granit.


BIBLIOTECA


  • Rock around the world, grandes voies autour du monde.


  • Grandes voies de Corse, a la nova edició (2021) no hi apareix Bavella, perquè n’han fet una guia a part.

dimarts, 22 de febrer de 2022

Desequilibrio mental

Una nit de lluna plena tornant cap a Curtics m’agafa un rampell nostàlgic i dic en veu alta: “vull anar a fer un bigwall”. Doncs sense parlar-ne gaire més ens plantem a Vilanova amb el petate fins dalt (per segona vegada) amb la intenció d’escalar aquesta via, aprofitant un dissabte de mal pronòstic meteorològic.

Ens despertem amb una boira intensa però aquesta vegada no hi ha excuses! Per sort, la pluja ens respecta l’aproximació. No hi ha sorteig, en Pau té adjudicada la 1a tirada. Tot i que ell s’emporta tota la feina, el patiment és mutu. El més delicat i laboriós són els metres més propers al terra, fent ús de ploms, pitons falcats i algun ganxo. Més amunt ja entra algun tascó o algun tòtem i hi ha una expansió. En resum, unes 3h de feina (4 pitons, 3 ploms, un grapat de flotants i un xic de patiment).

 

 

La 2a tirada té forces trams en lliure (amb roca delicada), trams d’Ae i un curt tram d’A2 (2 pitons). Per acabar, unes gronxades amb tot el pati, abans d’arribar a la reunió. La 3a tirada té un traçat complex. Alguns pitons marquen el camí a seguir, després d’un breu tram d’A2 (1 pitó) cal flanquejar molt a l’esquerra, per tornar cap a la dreta uns metres més amunt i trobar la reunió, tot en lliure. La roca guanya en qualitat en fer el canvi de color de taronja a gris, però cal controlar.






Després d’una jornada de 7h d’escalada muntem l’hamaca a la R3. Amb la posta de sol la boira baixa i la paret es destapa per primera vegada en tot el dia, un regal preciós. Ens hem deixat les birres a la furgo però tenim una petaqueta de ratafia per endolcir aquesta nit tant freda.

De bon matí la boira arriba fins a peu de via, però a nosaltres ens escalfen els primers raigs de sol abans de les 8 del matí. Un cop esmorzats, recollim posant tot allò que no necessitarem dins el petate, que despengem fins al terra, amb l’ajuda de la corda auxiliar. Les 4 tirades restants les escalem en unes 3h. El traçat no és del tot evident, la roca no és sempre bona i els 6as són graus de l’època, però la satisfacció d’escalar en lliure i sota el sol és molt gran.





Gràcies al recent reequipament de la via (per part d’en Salla i companyia) l’escalada és, en general, força agradable. Com diu en Pau, amb 4 xapes més sortiria quasi tota en lliure. Després d’escalar vies com aquesta m’entra un sentiment de nostàlgia per aquella època en la qual les parets estaven plenes de d’escaladors/es amb malles, el Cirera treia fum i qualsevol racó era bo per fer-hi un bivac.