Forever young

Vaig rebre la topo i vaig anar a repetir la via 4 dies més tard. Per una vegada he pogut avançar-me al Pastes i fer la 1a repetició, com qui desembolica un regal. Una via guapa i matinguda malgrat les típiques feixes i trams de roca delicats. El que més em va agradar va ser la fissura de 6b de l'L8, que compensa, i en escreix, el tram de 7b descompost de l'L2, que no vam ser capaços d'alliberar. Una xapa afegida ha d'ajudar a les futures repeticions... Sort!

Just a la R1 vaig saber que no m'havien nomenat quan realment hi havia una substitució a Berga que em pertocava. Així que entrar en situació en el llarg de 7b em va costar. Malgrat els esforços vaig acabar posant uns totems que em van permetre passar (amb poc estil però molta comoditat).

La resta de llargs els vam anar traient, almenys de segon. Alguns llargs (concretament L3 i L7) tenen arribades a la reunió força tenses en flanqueig a esquerra que forcen la concentració també al de segon. Per nosaltres L4 no és més de 6b+, la resta de graus bastant apropiats. Al 7a del cinquè llarg no val a badar! De la topo sobra material...

No us la perdeu, de ben segur que xalareu!

Iniciant el tram de roca delicada de l'L2 (7b)

Fissura d'escàndol (L4)

Arribada a la reunió de L3


Explosiva arrencada de l'L5


Fissura de l'L6

Arribant a la R7

Jo atacant el bombo de 6c+ de l'L8, on vaig caure

INGOVERNABLES, Cap de Ras, Àger

INGOVERNABLES perquè no volem ser els titelles de cap govern en el qual les autoritats se salten la llei per al benefici propi. INGOVERNABLES perquè no deixarem d'expressar allò que pensem malgrat tenir por de ser empresonats per fer-ho. INGOVERNABLES perquè desobeïm les lleis que no creiem justes. INGOVERNABLES perquè pensem.

Esteu a punt de conèixer INGOVERNABLES, una via nova d'escalada al Cap de Ras d'Àger, oberta aquest febrer per en Pau i l'Estel. 

INGOVERNABLES és una via semiequipada que progressa entre les plaques fent el mínim ús del trepant, buscant sempre la roca de millor qualitat i intentant no envair el terreny de les vies veïnes. És inevitable el pas per diverses feixes que treuen un xic de continuïtat a la via. Us en compartim una bona ressenya on podreu comprovar que, sense ser una via exposada, cal escalar i completar les assegurances. Gaudiu-la tant com nosaltres i feu-nos arribar comentaris sobre la via i la graduació. Algun valent/a que alliberi l'Ae de la panxa inicial del 7è llarg?

Inici de la via

Placa de l'L2, la festa comença!

Flanqueig final de l'L2

Placa explosiva de 6c+ (L3)

Placa d'inici de l'L6

Per postres, bavaresa i placa (L8)

I acomiado la piada amb la banda sonora de la nostra via!👿

2020: escalar menys i explorar molt!

El 2020 ens ha marcat a tots, però per més obstacles que em posin no aconseguiran separar-me de les muntanyes! He escalat tant com he pogut i quan he pogut ha sigut encara més especial! He passat llargs períodes amb l'excel en blanc, però el llistat de vies pendents no ha parat de créixer!

En total 20.207 metres escalats en paret i 87 vies llargues arreu d'Europa. De totes elles en destaco una selecció de vies 5 estels, de les imperdibles. 

Tot i que no apareixen a la llista, els meus grans descobriments de l'any són les petites grans parets del meu voltant: Roca Gran del Ferrús, Canalda i Busa, parets de conglomerat sovint delicat on tenim l'oportunitat d'escalar-hi, gairebé sempre, sols.

Anar-hi, anar-hi, anar-hi! Que cap confinament ens enterri les nostres passions. Visca el Bergadà i el conglomerat de Capolat!

Jim Beam, paret d'Aragó Montrebei

Un altre dels projectes nascuts durant les llargues hores de confinament del mes de març a Curtics.

Cal remuntar-nos a l'any 86 per entendre com 4 grans escaladors s'embarcaren en una gran aventura amb 3 bivacs a paret i el rescat d'un company accidentat, fet que comportaria desviar el traçat final d'aquesta gran via. En podeu llegir una detallada narració a la guia de Montrebei del Luichi (pàgines 113 a 117) per boca d'en Picazo.

La raó per la qual no hem fet una simple repetició és perquè entre els protagonistes de l'obertura hi trobem el tiet d'en Pau (l'accidentat) a qui li hem volgut retre un petit homenatge en el seu record duent a terme la restauració de la via.

Tot i que la nostra aventura res té a veure amb la del 86, per a mi ha comportat tot un repte. Malgrat hem escalat segons el nostre plantejament inicial, els més de 50 kg que hem carregat han enlentit molt tota la marxa.

Sortim de la furgo dissabte negra nit, vora les 7h. El frontal d'en Pau no té piles, comencem bé! Anem trobant les fites, però a les fosques no és senzill seguir el camí. Em sento com el fullet tortuga, el petate pesa molt i els meus genolls (tocats encara de l'estampada de fa dues setmanes al Torrent del Porxos) em fan figa. L'esquena xiscla, el petate em desequilibra i el tram final de bosc es converteix en una lluita constant per obrir-se pas. 

A peu de via, amb l'escampall de material

Escampada de material a peu de via, començo a escalar, són les 9h del matí. La brisa emboirada del congost ens ofereix la rebuda de costum, fet que em fa començar a escalar amb plumes. No trigo gaire en entrar en calor quan toca remuntar el petate.

En Pau lluitant el descompost sostret de l'L2

A en Pau se li atravessa una mica un sostret de roca delicada del 2n llarg. Els burins salten perquè en picar es desfà la roca!

En el 3r llarg la roca no millora, no hi ha gaire opció per a protegir-se, tot es desfà. Fins i tot pitonant notes com la paret expandeix. Entrar al diedre final de V em costa horrors, el sol ja pica de valent i el pes que porto al damunt em limita escalar còmodament en lliure. 

Restaurant el tram d'artificial de l'L3

El traçat de l'ataronjat 4t llarg és extremadament sinuós i fan que el de segon (jo) també escali en tensió. El burí d'aquest llarg es resisteix als meus cops d'escarpa i m'acabo xafant un dit. Enrabiada i adolorida arribo a la reunió demanant el relleu.

Bavaresa d'inici del 4t llarg

En Pau surt amb el trepant i l'escarpa a l'arnés, sabent que li tocarà fer els 2 llargs més cabrons de la via. En l'L5 progressa sense problemes, sols la feina de canviar les xapes dels trams d'artificial i algun pas delicat per donar una mica d'emoció. 

Anem tard en quan a llum, es veu a venir que ens quedarem curts, però decidim seguir. L'L6 és un llarg d'alta tensió, dels de patir d'inici a fi. Comença per un tram de 6a expo per anar a buscar una xapa en un petit replà. Alguna cordada ha pitonat però en Pau hi posa gest. Surt de la xapa (nova) en lliure encara més exigent. Alerta! D'allà busca un pitó que marquen totes les ressenyes però ni rastre. Així doncs comença el A2 penjant-se de diversos pitons força dubtosos. El tram més delicat, el d'anar a buscar un espit, se l'acaba treballant forçosament en lliure, em trec el barret! El llarg no afluixa i la roca empitjora. Acaba muntant una reunió "non expansion" a la feixa, 4 o 5 metres a la dreta d'una misteriosa reunió de parabolts (ell no ho sabia). 

La llum del dia es comença a apagar, són passades les 7 del vespre que em poso a escalar amb el frontal a la butxaca (molt útil allà dins!). És un llarg bonic però, malgrat el diedre, el traçat no és del tot evident, arrossego un bon fregament i els metres finals de blocs apilats, escalant a les fosques fan que arribi a la feixa arrossegant-me... Fins i tot se'm dispara el trepant! Engego el frontal i... Sorpresa! 2 xapes, quin luxe poder cridar reunió en qüestió de segons! 

No som al cim, però ens envaeix una gran satisfacció! Ens ubiquem... Per fi poder pixar, abrigar-se, beure, menjar, ... Quins petits grans plaers! Un dels liofilitzats està caducat i en Pau s'esforça en menjar-lo malgrat l'olor a resclomit. L'endemà se'n penedirà. La nit és prou càlida però el terra dur fa que em desperti constantment garratibada.

Bon dia! Comença a clarejar i el congost treu fum com de costum. Per feina! Després de les necessitats matinals ens posem a escalar vora les 9h altre cop, però avui ens regalen una hora, són les 8h! 

Flanqueig de sortida de la feixa, L9

En Pau es curra un flanqueig de V de 15m a pelo, per entrar en ambient de bon matí! A mi em toca un llarg xulo que pertany a l'Existencialisme. Misteriosament, vaig trobar el llarg cosit a espàrrecs i xapes que no sabem d'on venien. Sense dubtar-ho, vam fer una bona neteja. 

Flanqueig L12

Arribada a la R12

Seguim per un diedre montrebeià dels bons un grapat de metres, ja que el moment de desviar-se per canviar de via és un pèl confós. Tant és així que el següent llarg faig un flanqueig fins a la reunió i em planto. Després un 6a ataronjat però amb prou canto. Seguim per un diedre fins arribar a un repla on faig les mil i una per muntar una reunió decent doncs he deixat moltes peces pel camí. En Pau engalta el següent llarg en lliure, de roca bona però amb una caiguda no massa agradable. La reunió a la coveta ens fan pensar en el famós bivac dels 4 aperturistes. 

L13, la bona roca permet escalar en lliure

La còmoda R15, el darrer dels bivacs dels 4 aperturistes

En el següent llarg Montrebei em regala un diedre de somni dels típics amb un flanqueig inicial. Vaig sense trepant i gaudeixo molt profundament de l'escalada, empotrant i protegint allà on m'escau millor. Ep! Que això és la feixa de la CADE, quasi em passo la reunió de llarg, de tant anestesiada. El darrer llarg és una mica agònic per arrossegar el petate, però fa molta il·lusió arribar al cim de dia!

Ambient en el plaent penúltim llarg

Ho hem aconseguit! Orgullosos de la feina feta

La baixada es fa eterna, se'ns fa de nit abans d'arribar la cim i ens comença a plovisquejar. Decidim no prendre la drecera final per no perdre'ns entre els prats. Així doncs, arribats a la pista abandonem el pes en un marge i comencem a córrer (10 min) fins la furgo. Una bona manera d'acabar la jornada en calent. 

Ara, des de casa i a la vora del foc, espero no oblidar tot allò que he après i viscut... I reflexiono...!

Distopia, Sant Honorat

DISTOPIA, allà on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable, on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics, en referència al futur de control i submissió al que sembla abocar-nos aquesta nova normalitat imposada...

Vàrem clitxar la línia el dia que vam anar a escalar a la nord de Sant Honorat, acompanyats d'en Damià i l'Armand, després de fer nit al refugi de Cortiuda. Molts són els adjectius que se m'acudeixen per descriure la roca de Sant Honorat, però cap d'ells seria sinònim de bona qualitat. 

És per això que Distopia no és una via apta per a tots els públics, ja que la dificultat rau en destriar allà on agafar-se. Trobarem panys assequibles amb més bona roca on no abunden les assegurances i trams més verticals més ben protegits però que també obliguen a escalar.

En dies d'estiu hi trobarem ombra fins a migdia. Ambient solitari assegurat. Tot i que el descens es pot fer caminant des del cim, cal fer tota la volta la massís i en dies calorosos pot convertir-se en una caminada desagradable. Tant és així que us recomanem el descens equipat que permet recuperar les vires d'accés amb un sol ràpel (veure croquis).

Wenden

Tot allò que m'havien dit o havia llegit sobre aquest indret m'havien fet construir una imatge molt diferent a la què em vaig trobar quan vaig ser al peu d'aquesta muralla. Encara avui, després de dos mesos, parlo dels moments viscuts en aquella vall, Wenden em va marcar.

Vam escalar-hi 3 vies (una bona representació) en 3 murs diferents, tots ells amb una roca de qualitat immillorable. Rutes entre 350 i 500 metres, obertes als anys 80, equipades amb parabolts però que permeten autoprotecció de tant en tant. Les escalades requereixen d'entre 1h i 1.45h d'aproximació amb fort desnivell, no sempre amb bon camí i havent de creuar restes d'alguna glacera. Els descensos també són llargs ja que cal rapelar tota la paret i tornar per on hem vingut. Els verd dels prats abundants de la vall (plens de bestiar) ja ens indiquen que el clima és molt plujós, cosa que ens pots frustrar els plans malgrat les parets assequin ràpid.

Però per què explico tot això? Per posar en situació. 

Varen ser només 3 escalades, però aquest indret em va marcar, per la seva exigència, proporcional a l'excel·lència de la seva roca. Els moments de tensió es viuen escalant tant de primer com de segon. La roca és molt compacta i els traçats que la recorren fan grans flanquejos, poc assegurats que fan que l'escalada sigui obligada per als dos membres de la cordada. Així doncs, no hi ha treva en cap moment.

Diuen que qui escala 7a a Wenden, escala 7a a tot arreu. Ara entenc què vol dir! Als 7as de Wenden no et mous! D'acord que és una escalada tècnica i que requereix una adaptació sobretot pel treball de peus, però els 7as del Berguedà semblen 6as al costat dels de Wenden. Tenint en compte que el sisè grau a Wenden no abunda el nivell d'estrès es manté elevat tota la via.

Recordo uns quants moments en els quals la tensió es dispara per sobre dels valors estandar. Algun pas d'extrema finura en mig d'una bona excursió, la desaparició de les xapes ens algun llarg de 6a, la lluita per arribar a una xapa sense protegir-te tot i creure que trobaries alguna cosa a mig camí, metres i metres de flanqueig desplomat amb caiguda de factor 2, escalades d'equilibri flanquejant amb pèndols gegants...

Tots aquests moments adrenalínics em van fer treure el millor de mi, perquè no volia caure. Em van fer lluitar amb totes les meves forces i sentits, utilitzant allò que havia après en els llargs anteriors. A cada pas ressonaven al meu interior frases com "Estel, aquí no pots caure!" "Carai, que només has d'escalar, si és allò que saps fer millor" "Totem, saps que confio profundament en tu, no em fallis!" i amb aquests ànims vam anar superant mica en mica tots els obstacles. Però en dues ocasions va arribar un moment en què el meu cervell va dir prou i en Pau va començar a tirar al davant ell tot sol. Aquest llarg és 6a, segur que no vols sortir? Segur! 

Hauria d'explicar, per a la tranquilitat dels familiars que em puguin estar llegint, que malgrat visqués moments de possibles caigudes de més de 20 metres, estic quasi convençuda que en molts casos m'hagués fet poc més d'un esquinç. Però vaig preferir no provar-ho.

D'alguna manera vaig arribar al meu límit adrenalínic i de cansament. I què carai em va atrapar tant per demanar de tornar-hi un tercer dia? No gaudeixo del patiment, sinó de tot allò que m'ha ensenyat aquesta roca. I també aprenc a decidir fins on vull anar.

Wenden m'ha atrapat. Espero ser capaç de poder gaudir, també, de les escalades a Regina, Sant Honorat, nord de Montserrat, malgrat la seva roca. 

Em fa especial il·lusió compartir aquest vídeo del viatge, on no apareix la Mieje, però transmet molt bé l'estada a Wenden. Hi tornaré!

https://youtu.be/TeaIND3h0EM

Ho tornarem a fer

Ahir vaig escalar HO TORNAREM A FER, una via 5 estels oberta a la cara sud del Pedraforca el 2019. I vaig tenir el plaer d'escalar-la amb un dels aperturistes, en Pau, que em va guiar curosament pel seu traçat. En molts moments la via em teletransportava a Wenden, pel tipus de roca, per la forma de navegar o per l'aire entre assegurances. Sort que venía rodada! Altra vegada, pensant que ens ofegaríem de calor vaig acabar passant una mica de fresca.

La via és un tresor on tots els llargs són bons o molt bons, on cal escalar de baix a dalt, que permet jugar una mica amb l'autoprotecció i on, seguint la tònica de la paret, no ens regalaran res, només la màgia d'escalar les seves plaques. 

DADES PRÀCTIQUES

Horari: 1.10h d'aproximació passant per l'Estasen; 6-7h per a la via (provant i repetint els llargs durs); 1h retorn

Material: doble corda de 60m (recomanable tot que nosaltres vam anar en simple), joc de friends (del tòtem negre al camalot del 2), joc de tascons discret (útils els petits), 14 cintes, 1 estrep (opcional).

La via:

• L1 (6a): llarg de placa sublim amb un tram de canalons final que recorda a Wenden.
• L2 (V+): llarg més curt i aromàtic però amb el seu encant.
• L3 (6a+): sortida de la R per uns blocs (a controlar), seguint per una fissura i després una placa ajaguda fins la Gran Diagonal. Reunió al gust.
• L4 (6b): començament no difícil per un tram més herbós fins a trobar una placa molt bona que ens fara escalar i gaudir. Reunió de l'Estimball.
• L5 (6b+): Una placa impressionant que supera en dificultat de les anteriors. Després de les primeres xapes cal flanquejar a la dreta. En un inici de la Trave Exili no es veu la següent i només us diré que alceu el cap si la voleu veure, us caldrà escalar per arribar-hi.  
• L6 (6c): iniciem llarg per una placa fina de precisió de peus. Malgrat que el llarg alfuxi una mica, no tindrem treva fins la reunió. El pont de roca de la topo ja no existeix.
• L7 (6a+): llarg majestuós de placa força cantelluda. No permet autoprotegir-se, així doncs toca escalar.
• L8 (7b): inici del llarg per una baveressa invertida a protegir i bastant dura. El segueix un tram de placa vertical de peus i cantell petit. Tota la seqüència són passos durs o molts durs i per encadenar-los a vista caldrà olfacte, tècnica, força i resistència o bé fer més passos d'Ae. Alerta perquè després de l'Ae també s'ha d'escalar!
• L9 (IV): llarg de tràmit. Inici en una placa ajaguda i continuar caminant fins al bloc característic, reunió al gust.
• L10 (V): iniciem el llarg per la Barrufets en un V de placa de cantell romo i roca no massa bona. Seguim flanquejant fins arribar a un diedre vertical que ens porta a la R per l'esquerra. 
• L11 (7b+/7c o A0): Llarg més difícil i obligat. De la 1a a la 2a xapa cal seguir un traçat totalment en "L" amb alguns passos durs abans de cassar l'orella evident que ens permet xapar còmodament. Algunes cordades que han escalat anteriorment la via ens havien dit que la caiguda és lletja sobre l'assegurador, així doncs,  per prudència, hem baixat la R. Tot i que no hem estat capaç d'encadenar el llarg, en Pau, que ha pogut resoldre tots els passos s'atreveix a proposar la graduació en lliure de 7b+. Però el llarg no acaba aquí, cal escalar la Placa Ítaca i iniciar un flanqueig a autoprotegir fins a sortir el cim per un diedre. Malauradament la R que s'evindenciava còmoda en una repisa ha desaparegut per un sorprenent despreniment. Resta el parabolt però reforçar-ho no és cosa fàcil. Tant aviat com tornem hi afegirem un pitó.

Arribada a la R1, brutal!

Placa sputnik de l'L4

En Pau començant la Trave Exili de l'L5

L7, 6a o més

En Pau iniciant el llarg de 7b, L8

Jo el la travessia final de l'L8

En Pau en en tram més obligat de la via, L11