Petites novetats a Montrebei

Amb ganes d'escriure sense ressenyes ni piades pràctiques, começo aquesta entrada sense més pretensions que la de compartir unes vivències.

Tenim uns dies lliures i els volem aprofitar, Montrebei és el destí perquè és allà on creiem que hi estarem millor, però també perquè fa dies que sentim la necessitat d’explorar aquella línia que el mateix Luis Manzaneda havia dibuixat al seu cap i verbalitzat. Vam escalar la Barra del bar i vam sortir amb més dubtes dels que teníem abans… Trobar la línia que estigui a l’alçada per portar el seu nom no serà cosa gens fàcil! 

A més, aprofitem l’estada per acabar un via que havíem començat en una jornada poc profitosa a la Trona. Escalo la 1a tirada amb molta cura, evitant repetir la caiguda del darrer dia en trencar-se la roca. Em faig un tip de “llimpiar” la 2a tirada que afegeix en Pau, llençant llastres i blocs enormes amb una simple palanca. Vista la dinàmica, li cedeixo el gust a en Pau que aprofita una fissura taronja trencadota per sortir al cim. Netejo però ja amb més desgana… Arribo al cim pensant que no vull tornar a obrir fins d’aquí a 2 mesos…

Després de fer el ràpel fins la canal ens entretenim mirant línies i comentem allò que ja coneixíem de les vies existents de la nostra última visita. Però aquell diedre tant màgic no sembla tocat. En Pau diu que creu que ja ho havíem mirat i no havíem vist clara l’entrada. M’apropo a peu de via i dic en veu alta, però si hi ha una entrada directíssima brutal! Ell, que no ho veu tan clar com jo però no em frena en cap moment, em diu: ens queden 6 xapes! 

Doncs porta el material! Ho vaig veure cristal·lí i em flipava la idea de poder dissenyar la meva línia, en un amor a 1a vista (o 2a…)

Quan em feia el vuit vaig dubtar un moment… Són passades les 5 de la tarda, què estic fent? No n’has tingut prou? Però la veu de l’angelet del meu cap va ser completament absorbida pel diable.

Vaig escalant, vibrant en posar alguna de les xapes. En un moment de màxima tensió amb el trepant en mà i sense ganxos crido: “Pau, canta’m una cançó!” I senes poder negar-me tal desig sento “I want to break free…!” Mica en mica, aquella versió casolana de la cançó va calmar la por i em va donar força. “No paris!”. Vaig gaudir com mai de l’excepcionalitat de roca i les possibilitat d’autoprotecció, amb un tram força desplomat arribant a la R1. Pau! Si vols li podem dedicar aquesta via al Manza, crido des de la R, tota emocionada! En arribar a baix estic eufòrica i sense haver de discutir gaire decidim deixar el material per tornar-hi l’endemà.

L’endemà em surt la Di Parés que porto dins i encadeno la 1a tirada sense escalfar! (7a) i en Pau s’emporta el diedre blau. El sostret des després que tant ens feia patir surt prou canto per passar en lliure (7b) i brutal! A la 3a i darrera tirada confirmem que el traçat lògic estarà ocupat per la línia del costat (de la qual no en tenim ressenya ni informació) així que decidim seguir sense afegir assegurances però fent una bona neteja. El resultat, una via curta, però pura mel!

Avui em venia molt de gust escriure sobre emocions, sobre tot allò que fa que, avui, torni a estar desitjant posar-me els peus de gat. Tota la informació arribarà en properes entrades. No vos les perdeu!

Wadi Rum

Jo no havia estat mai a Wadi Rum i la meva referència del deserts de Utah i Califòrnia era ben diferent. Es tracta d’un desert autèntic, on més enllà del poble cal un vehicle tot terreny per circular-hi i unes bones cames per caminar-hi, llargues aproximacions al sol. És un país musulmà amb tot allò que comporta: pregàries a totes hores, dones invisibles, res d'alcohol i dieta molt pobre. Ens hi hem adaptat plenament, menjant cada dia arròs amb pollastre (fet de fa una setmana), ens hem abstingut de beure birres i hem fet el ramadà, esmorzant cap a quarts de vuit del matí i passant el dia sense menjar fins passades les 20h.

Heu vist quina gepa més estranya té la camella de l'esquerra?

Estava ben advertida de què la roca d’allà és molt tova i per això hi són tan abundants els ponts de roca, però no m’esperava tanta sorra en fissures i cantells. També m’ha sorprès la quantitat de formes que fa la roca, degut a l’erosió dels materials més tous, formant orelles de totes les mides i aparences, de les quals m’havia d’agafar i tibar malgrat tots els meus dubtes de la solidesa. Tot i que les reunions no m’han sorprès, he de reconèixer que n’hi que són veritables obres d’art. La sorra trinxa molt tot el material. Per això, un cop a Curtics, hem posat cordes a la rentadora (no ho havia fet mai) i hem escalfat friends i mosquetons.

El millor del viatge ha estat poder escalar i compartir les aventures amb els fanàtics del Gabi i la Xènia. Esperem repetir en alguna destinació amb bona teca i bon beure. De fet, em ve molt de gust passar una bona temporada sense agafar avions, escalant en bona companyia i recorrent territori en furgo. Si algú s’anima, parlem per aquest estiu!

LES NOSTRES ESCALADES

Paret	Via	Estels
Abu Aina Tower	Lion Heart	5
Jebel Khazali	Zalabia route	3
Abu Judaídah	The star of Abu Judaídah	4
Abu Judaídah	Les rumeurs de la pluie	4
Jebel Rum	Queen of the desert	5
Jebel Rum	Trobadour	5
Jebel Rum	Raid mit he camel	4
Jebel um Ejil	Priez pour nous	4
Jebel um Ejil	Beauty	5

 

 

 

En Pau ja tenia fetes la gran majoria de clàssiques, fet que ens ha obligat a explorar una mica més. Podria ben ser que haguéssim fet un de les 1es repeticions de la Zalbia route i puc afirmar que he gaudit més en les vies més sanejades. Queen of the desert em va sorprendre molt gratament i malgrat la por que vaig passar tota l’estona, em va encantar. Coincidim amb en Pau que és més obligada del què diu la ressenya. El Trobadour és d’aquelles vies que et recorda que el 6b (de fissura) no és un grau que tingui assumit encara. Ens va quedar pendent la Gueirre Sainte, feia calor i no ens vam atrevir a escalar tantes hores al sol.

I en un dels intents d’exploració ens vam decidir per una línia a l’esquerra de la Lion Heart que, aparentment no semblava difícil. Vaig obrir una tirada però no vèiem clar per on, ni com seguir sense fer ús del trepant. Així que vam baixar i en Pau va obrir una altra tirada que hem anomenat el diedre de la consolació o “Satisfyeer corner”, 45 m V+.

Escudella concentrada

L'hivern és tradicionalment temps d'escudella, un plat contundent ideal per calmar el fred de Curtics. I durant aquesta estació de dies curts hem aprofitat per obrir algunes vietes curtes però concentrades com un bon brou d'escudella.

Ofensiva, Paret de la Xurulla (Àger)

Una via excel·lent de roca molt bona en tot el seu recorregut, fàcilment combinable amb les veïnes. Després d'una primera visita d'en Luque i en Pau, rematem la feina amb en Pau, un any després. Ell encadena la 1a tirada i em brinda l'oportunitat d'obrir la darrera. La gaudeixo molt doncs puc progressar quasi sempre en autoprotecció. Finalment cedeixo a la pressió d'en Pau per afegir un xapa poc abans d'arribar al cim, doncs hi havia un passet mal protegit i convidava al personal a tirar cap a les bardisses en comptes de per la placa xunga.

 

Rampells (Feixa dels Espàrrecs, Paret d'Aragó, Montrebei)

La via podria ser més llarga, d'acord! Però cal dir que no és la més curta de Montrebei. Ara bé, la companyia de l'ascensió va ser immillorable!! Allò que ens va costar més: tirar avall la llastra de la sortida a cim, que no va resistir la palanca d'una sabina morta.

 

L'últim tirabol (Pedraforca, fals Pollegó Inferior, cara sud)

No sabeu quin luxe poder obrir en aquesta paret i aquest entorn tant brutal i solitari un diumenge de març. La satisfacció recompensa en escreix l'esforç del fort desnivell de la pujada. Ideal com a postre d'alguna via curta de la cara sud. Vàrem baixar per la 2a canal que surt després de caminar uns metres a l'esquerra des de la darrera reunió, que ens permetrà recuperar el peu de via mitjançant un ràpel curt des d'una reunió de pitons. 

                                          

Infiltrats (Riu Lacó, Solsonès)

Tan sols dues tirades formen aquesta petita via, amb una roca increïble, equiparable amb Wenden o Pico d'Europa. Molt tècnica, combina l'autoprotecció amb algunes expansions en els trams més durs. Ens ha resultat molt difícil acotar el grau, ja que ambdues tirades són diferents. Esperem que les cordades repetidores ens feu arribar la vostra opinió. 

Leonidio

Un viatge, pel meu gust massa curt, de 10 dies (9 dies efectius d’escalada, 0 de descans). Tenia clar que si la meteo m’ho permetia i el meu cos aguantava no renunciaria a ni un sol dia! Quan hi ha tanta roca de qualitat en un entorn tan proper em passa com amb la xocolata, que no puc parar!

La nova via, batejada com a “Velones kai machairia”, en català “Agulles i ganivets” per la l’afilada roca de tot el seu traçat i la que va fer que acabés el viatge amb les pells dels dits a carn viva. Vam tenir problemes amb el trepant que ens van deixar i la broca. Tant és així que el 1r dia ens vam fondre les dues bateries en les dues primeres tirades (la 1a totalment desequipada!) i la 1a xapa de la 3a tirada fa molta por! Em sap greu aquest petit nyap, dins la cobeta hi trobareu bons emplaçament per a friends. Però amb tot, vam aprofitar la jornada per encadenar la 2a tirada, a l’estil di Parés (cintes i friends posats), i cantos plens de sorra!

La 3a tirada va quedar sense alliberar, ens faltava descans, temps i pells! Proposem 7c+/8a i esperem que futures cordades ens facin arribar la seva opinió. La 4a tirada consta d’una secció curta però intensa (6c++) i la darrera, ja més relaxada. Farà falta el pas de forces cordades perquè es llimin i s’escrostonin les tauletes de faquir on cal agafar-se i quelcom em fa pensar que la majoria d’escaladors escolliran, abans les vies veïnes i equipades. Així doncs, si teniu ganes d’apretar, navegar i jugar amb els friends aquesta és la vostra! Molt recomanable corda doble per evitar el fregament.

Si a les escalades hi sumem les costelletes de cabra, els souvlakis, el tsipouro i la bona companyia, tot plegat esdevé un combinat excel·lent per anar a dormir d’allò més tullida i satisfeta.

REVOLTA

Una via curta i bonica, perfecte per combinar amb veïnes també molt interessants com la Reverso Tenebroso. La via combina trams equipats amb parabolts amb trams desequipats que cal autoprotegir, quan la roca ho permet. Conté dues tirades especialment bones, amb roca excel·lent. La 2a tirada ens farà escalar amb tècnica i precisió fent servir petites incrustacions que, amb imaginació, poden esdevenir un cantell que ens ajudi a resoldre la secció més difícil. I la 4a és una joia que ens brinda bon cantell de vires horitzontals i a dojo.

Cert és que l’arrencada de la via ja ens farà apretar de valent! Així que el meu consell és que feu un bon escalfament, xapeu les dues primeres xapes en A0, i sortiu còmodament i sense perill (ja que la 2a cinta costa de posar).

La via, tot i que curta, ens ha portat 3 dies de feina: una jornada incial breu, una segona estroncada per una gran tempesta i una tercer i definitiva per arribar fins al camí on podem sortir caminant. Al cap de dos dies hi tornem amb l'amic Luis Manzaneda i els tres membres de la cordada encadenem tota la via. Hi vam deixar un pot de piades a la R4, si el trobeu en mal estat o que hi falta alguna cosa, feu-nos-ho saber!

La 1a xapa de la via

Un parabolt en trad

"Sorpresos" per una tempesta

Les 5 estels del 2022

A final d'any és moment d’obrir una nova pestanya a l’excel i fer balanç:

Més de 20.000 mestres escalats, incloent roca, neu o gel, cosa que implica renovar les cordes dobles en meny d’1 any i ressolar més de 4 parells de gats.

Més de 110 vies escalades entre els massissos de Catalunya i descobrint parets en racons com Brasil, els Alps, l’illa de Còrsega o Leonidio.

D’entre totes les vies escalades faig una selecció d’aquelles que he valorat amb 5 estels i m’adono que cada any n’hi ha menys a la vora de casa. Serà que se m’estan acabant les bones vies? 

Tot i algunes petites lesions, que ja assumeixo com a part de la meva normalitat, ha estat un bon any i he pogut gaudir molt tibant com mai! Bon any a tothom, ple d'aventures i bona companyia!

ROCA GRAN D'EN FERRÚS

El centre de la meva atenció avui és el Ferrús, la imponent muntanya de conglomerat grisós en un dels indrets més salvatges del Berguedà, sobretot a la tardor. Escalar a la serra d'Ensija, és sinònim de tranquil·litat, doncs rarament coincidirem amb alguna altra cordada, malgrat la gran quantitat de vies que hi ha. Només els crits d’alguns boletaires trenquen el silenci en aquest entorn.

Aquesta tardor hi hem escalat força, malgrat ser excessivament calorosa per escalar al sol. I m’agradaria compartir vivències i informació sobre 3 vies:

Carn d’olla, 245 m 7a (6c oblig.), la nova via que hem obert.

Leon, 260 m 7c (7a oblig.), la via més temuda del Berguedà, on ni els/les més forts/es s’escapen de volar.

Conill amb tapioca, 240 m 7a+ (6b oblig.), la més bonica de la paret (segons el meu parè).

CARN D’OLLA

Us convidem a tastar un altre plat estrella, la carn d’olla, on trobareu una barreja de vianda de qualitat que hem cuinat intentant respectar l'essència de la cuina de la paret. A destacar al paladar la 4a tirada, la més vertical i obligada. 

Tot i que pot ser una línia un pèl discontínua, hem fet una bona neteja, quedant així un àpat molt complet, digne d'una estrella michelin.

Que vagi de gust!

Aprofitem l'avinentesa per deixar una còmoda línia de ràpels fins a peu de via ja que no ens convencen cap de les dues opcions que tenim sortint per dalt. Ambdues impliquen una tirada de 3r poc agradable i després, o bé un bon tram de desnivell per sortir caminant en direcció al cim de la Gallina Pelada o bé un llarg flanqueig entre feixes descompostes bastant exposat i poc recomanable amb frontal. Per a la línia de ràpels (60m, 50m, 60m i 50m) aprofitarem una renió de la Cap i Pota, tal i com s'especifica a la ressenya.

 

LEON

Una narració que em ve de gust compartir, donat que la Leon no és una via del monton.

Un dissabte a la tarda torno a casa d’escalar... Anem a la Leon? - li dic a en Pau, tota innocent i amb aquell punt d’embrigadesa- L’endemà pujo al cotxe sense saber l’objectiu. On anem? - Pregunto - Pero no em vas dir d’anar a la Leon?! - No vaig tenir temps a posar-me nerviosa que ja érem a peu de via. Vaig demanar començar.

La 1a tirada (7b), tot i que no la vaig poder escalar tota en lliure, vaig poder escalfar i no vaig passar por. El 1r pont de roca no existeix però es protegeix bé. Feia calor. 

La 2a tirada comparteix dues xapes amb la Conill, el pitó de després està un pam a l’esquerra de la 3a xapa de la Conill. Deunidó, millor no caure. 

A la 3a tirada ja em vaig treure el carnet de vol, intentant arribar a la 2a xapa. Quan escalava intuitivament buscant els cantells vaig sentir en Pau crida des de la reunió: Estel, no vagis més a l’esquerra perquè tens mala caigua i t’emportaràs contra l’arbre. Els nervis es van apoderar de mi i vaig començar a sentir el dolor del lactat acumulat als meus braços. Encara vaig aconseguir desgrimpar algun pas abans d’arrencar el vol. Tot bé, però els meus braços necessitaven un bon repòs. En el 2n intent provo un mètode més directe però no hi arribo. Volo i aquest cop fregant la repisa de la reunió. Ho rumio i decideixo demanar el relleu. En Pau ho resol per la directa però ha de lluitar de valent tot el llarg.

La 4a tirada la vaig escalar encara butida i em va fer suar. Una bona excursió fins la reunió.

La 5a és un 7c concentrat al principi del llarg però que cal escalar fins dalt, on la roca és un xic més delicada i el traçat flanqueja. En Pau és un màquina, només passar ja és un mèrit!

El temut 7a+ fa suar un pas rere l’altre. Però l’arribada a la darrera xapa del llarg és el punt limitant de la via. Després de molta estona de buscar i provar, sense poder-lo veure, en Pau vola, potser 15m. Jo em vaig cremar una mica amb el mega jul (autoblocant?!) i ell va rebre bon un cop de peu. Això sí, no ens van quedar ganes de seguir. Tornem a posar el mosquetó abandonat allà on era i rapelem còmodament per la via.

En definitiva, una via que ens va fer treure el millor de nosaltres per pur instint de supervivènvia però que, tot i així, se'ns va resistir. Diuen que no és una via expo i jo discrepo, és una via exposada, com ho són la gran majoria de vies de la paret, però la Leon és, a més a més, difícil, mantinguda i obligada. Recomano doncs escollir un dia fresc, un bon joc de micros i un bon company/a de cordada. Tant de bo alguna cordada s'emporti aquell mosquetó i surti per dalt!

Podeu trobar la topo aquí.

CONILL AMB TAPIOCA

En Soldevilla ja la situa en el llistat las cien mejores escaladas de Catalunya. Una via super mantinguda, amb poques estones de relax. On caldrà parar compte als trams més senzills on no val a caure. En definitiva, una via exigent, que gaudeix de la millor roca de la paret en tot el seu traçat. Molt recomanable!