Malgrat que Aladağlar conté grans parets fresques per a l’escalada
esportiva nosaltres ens vam centrar en l’escalada d’aventura. El massís, amb
muntanyes de més de 3500m, amaga un munt de parets de calcari de qualitat. Aquest
fet ha atret la mirada de grans escaladors europeus que han anat a buscar-hi
línies verges. Hi trobarem, doncs, un ventall de vies on s’hi han posat un grapat
de bolts, tot sovint amb un gran aire entre ells. Contrasta la presència de
vies difícils i obligades o, per contra, senzilles i abordables, trobant a
faltar més vies de “rang intermig”.
Els italians, molt actius a la
zona, han anomenat el massís com a les Dolomites de Turquia, pel color, la
forma de la roca, sempre en un entorn despullat de vegetació on les
temperatures són extremes de fred a l’hivern i calor sota el sol d’estiu.
Acostumats a la verdor del Berguedà, aquest paisatges ens recorden més aviat a
un desert.
Vam instal·lar el nostre camp
base al Càmping d’ Aladağlar , que tantes
cordades de catalans ja havia acollit anteriorment. Allà vam adquirir la guia d’escalada
i en Recep (l’autor) ens va assessorar sobre les escalades. Al càmping es respira
una ambient escalador, però tots eren turcs i venien atrets per la fresca
escalada esportiva dels canons.
La nostra estada, durant la
segona quinzena de juliol de 2021, va ser, segons diuen més calorosa del normal.
Tot sovint els termòmetres s’apropaven als 40 graus i per això vam escollir
escalades a l’ombra. Però alerta! El clima és peculiar i la neu és abundant a l’hivern,
de manera que limitarà l’escalada d’abril a octubre. A nosaltres no ens va ploure
ni un sol dia! De fet, quan vam comprar el bitllet d’avió, jo tenia la furgo
preparada amb els Alps com a destí, però allà la previsió meteorològica era poc
esperançadora. Vam pensar que en un massís de muntanyes tant altes no hi faria
calor per escalar al sol, però ens equivocàvem. Malgrat tot, la majoria de les
parets tenen una orientació oest, així que vam adaptar-nos a llevar-nos vora
les 4 de la matinada, abans de les primeres oracions, per posar-nos a caminar
amb les primeres llums del dia.
Vàrem volar a Ankara, tot i que
Adana és l’aeroport més proper. D’allà ens vam plantar al càmping en 4 horetes
amb el nostre Hyundai de lloguer que pràcticament estrenàvem. No és mala
idea escollir un cotxe una mica alt, perquè per moure’s per la zona cal fer kilòmetres
per pistes, no sempre del tot bones.
Les nostres escalades
- ORIENT, PARMAKKAYA, 280m 7b
(7a obl.) *****
No ens vam poder resistir i el
primer dia vam decidir conèixer el pirulo més impressionant del massís. Bonica
via en roca generalment brutal en un entorn màgic i solitari on per arribar-hi tenim
un bon pateo. Ull al darrer llarg, de Mezza Luna Nascente, obligadet i amb mala
caiguda inicial. El millor, el primer llarg de 7a!
 |
| Parmakkaya sota les últimes llums |
- L’ARMATA BRANCALEONE, YELATAN
WALL, 360m 7a ***
Força discontínua i de roca no
sempre bona. El millor, el 2n llarg de 7a!
 |
| Apretant al 2n llarg |
- KUNG FU PANDA, KARAYAKAK TOWER,
235m 7a *****
Bonica via de roca
espectacular. Molt agraïda. Les dificultats es centren en un llarg de 7a a
agafa una fissura de roca no tant bona.
 |
| Roca sputnik! |
- RADIO ESKEN, CIMBAR VALLEY
(LATITANT PILLAR), 205m 7c (7b obl.) *****
Línia molt guapa i segurament
no tant obligada com diu. Malgrat només vaig encadenar l’últim llarg, la vaig
poder gaudir molt. Vaig volar al pas de la 1a xapa de la via! Un bon filtre!
Bona cata del pa es reparteix a les vies del mestre Larcher. Aproximació i retorn pleasure.
 |
| 7c amb diedre! |
 |
Sortint del 7b explosiu
 | | Satisfacció màxima! |
|
LLIBERTAT, KARAYALAK TOWER,
200M 7C (6C+ obl.) *****
Dos dies vam dedicar a obrir
aquesta via en una roca excel·lent! Les dificultats augmenten progressivament i,
tot i que vam instal·lar bolts de progressió, cal escalar forces metres entre
ells i aplicar-se en bona tècnica. Ens va quedar una via curta, però més
intensa que les veïnes. Llàstima no aconseguir trobar un traçat més humà per al
darrer llarg! En dos A0 podrem igualment gaudir d’un bon llarg de 7a/+ de 50m!
Imprescindible uns gats de precisió!
- COME TO DERWISH, LOWER
GÜVERCINLINK (TRANGA), 600m 7b (7a obl.)
La via més obligada que he
escalat mai! Tant guapa com exigent, molt difícil i per a ments fortes. Jo vaig
treure la bandera blanca a partir de l’L4 i en Pau va tirar al davant tota la
via encadenant tots els llargs tret d’un pas sortint del desplom de l’L5,
impressionant! Es mereix 5 estels o més, però no la valoro perquè no vaig ser
capaç de gaudir-la. Aquests italians són d’un altre planeta! Ens va entrar el
sol als darrers 4 llargs, va ser fins i tot reconfortant!
 |
| La paret, vertical i imponent |
Tot i que si que vam inspeccionar els canons d'escalada esportiva, hi vam escalar ben poc. En breu escriuré un altre capítol
per al massís de Dedegol, la 2a parada del viatge! Però abans d’acabar amb Aladağlar, unes petites recomanacions
per abastir-se de beure i bona vianda!
Menjar en restaurants és molt
barat. Com que a migdia entra sol i nosaltres ja som fora de la paret, tot sovint
arribem a temps de fer un àpat (segurament et serveixen a qualsevol hora).
- Per menjar un bon plat de carn: Ali’nin Yeri,
Borusu Yani – Yelatan Köyü (1 kg de xai, beguda, amanides i te per 13€ els dos.
- Per menjar peix: Ecemis Alabalik peixateria (Un
menú amb un parell de truites de riu arrebossades, amanida i beure)
- Kebabs: de restaurants que ofereixen kebabs, pizza
turca, adana i altres plats típics n’hi ha la tira. Per 3€ per persona
acostumes a sortir tip!
- Birres i alcohol: hi ha una petita licoreria a Çamardi
on podem proveir-nos de cervesa, vi i raki o altres licors, a un preu més elevat
del què estem acostumats.
