El Potrero Chico, escalades d'una quarentena mexicana

Mèxic no era el nostre destí inicial, però hi vam passar una quarantena per poder entrar als EEUU, degut a les restriccions d'accés al país per la COVID. D’entre el munt de zones d’escalada del país (podeu comprovar l’abast en els 2 volums de la guia d’escalada de Mèxic de l’Oriol Anglada) vàrem escollir Potrero Chico i els voltants de Monterrey. Un cop descartada la primera intenció de visitar Basaseachi i el Gigante ens plantem directes a Potrero Chico la 2a quinzena de setembre.

És un lloc ideal per a apalancar-se còmodament (en càmping o cabanes) i sortir cada dia caminant cap diferents parets, amb múltiples opcions d’escalada esportiva, tot a menys de mitja hora, amb els descensos en ràpel i on més val no perdre el bon camí si no vols ésser assassinat per la vegetació punxant característica de l’indret. Malgrat vam haver de suportar calors extremes, ens ho vam manegar per escalar sempre a l’ombra i intentar gaudir al màxim de tots els metres de roca, quasi sempre equipats amb xapes.

La nostra estada, uns 8 dies, la vam passar tota en una cabana d’en Julio i la Carla on, tot i ser dels llocs més allunyats del poble, hi vam estar de luxe. Ens van convidar a una barbacoa familiar, ens van omplir la piscina per a nosaltres, ens van dur al poble en cotxe a comprar el vespre que vam arribar... en definitiva, ens vam sentir com a casa!

LES NOSTRES ESCALADES A EPC

Sempre a l’ombra malgrat fos necessari començar a escalar amb les primeres llums.

• El Sendero del diablo, Outrage Wall, 188m 5.11c ****

Paret desplomada i amb ambient. Via força matinguda i per xalar al màxim.

Outrage wall i les Agujas, el menú del 1r dia

• Getting wood, Las Agujas, 60m 5.10d ****

Una vieta que, combinada amb l’anterior, és un menú complet i permet gaudir de les vistes des d’unes agulles al mig de la vall.

Getting wood

Des del cim de les Agujas

• Kotu Mundi, Aguja del Coco, 120m 5.11b ****

Prou xula. Algun llarg de roca un xic delicada. Fàcilment combinable amb veïnes.

Kotu Mundi, Aguja del Coco

• Pitch Black, Conundrums, 250m 5.10d ****

Guapa via amb ombra a primera hora que pot combinar-se amb veïnes.

• The raven, Conundrums, , 60m 5.11b ****

Per arrodonir el menú del dia!

A falta de sabines, bones són les palmeres!

• Three Stone Place, Satori, 230m 5.11d ****

Guapa i prou mantinguda, amb rocam excel·lent. Ombra a partir de migdia.

Aquesta roca enamora! I l'escalador també!

• Sendero Luminoso, El Toro, 600m 5.12d *****

Una via molt mantinguda i exigent de principi a fi. Per escalar-la en un sol dia cal posar-s’hi aviat i no hi ha manera d’evitar el sol de L2 a L5, cosa que fa més dura encara l’escalada, sobretot pel dolor de peus, ja que es tracta d’una escalada tècnica de placa amb peus relliscosos. Vàrem escalar amb petate i auxiliar fins la feixa (R5) per poder rapelar aquest tram en doble corda. Els primers 5 llargs són llargs i molt mantinguts, ens ocupen 4h però, tot i que encara resten 10 llargs la feixa, es podria considerar mitja via. Les reunions són d’allò més incòmodes, una guíndola ens ajudava a descansar una mica.

R4, feliç penjant com un xoriç

Personalment em va encantar! Perquè és una escalada en la què s’ha de pensar i tens marge per lluitar-la a vista, buscant sempre el peuet o la punxeta que millor s’adapti a la dansa vertical del moment, amb passos lents i de fe, sabent que pots caure en tot moment de principi a fi del llarg. Només de narrar-ho em suen les mans! Vaig encadenar quasi tota la via, però m’esgarrifava pensar que algun sonat hi havia passat sense corda, cada cop que em patinava un peu...

     

A MÉS...

Els dies que ens quedaven vam llogar un cotxe i amb la companyia del Pol i l’Ino vam aprofitar per descobrir altres indrets propers:

• El Salto

Gran escola d’escalada esportiva amb bons sectors de degotalls bastant coneguts. És un indret bastant més salvatge i fresc, tot i que també força concorregut. Vam visitar la Pared de las Ánimas i ens vam quedar amb moltes ganes de tastar una impressionant paret on s’hi troben vies dures o molt dures com la mítica Shamadi.

Pared de les Ánimas, El Salto

• La Huesteca

Un lloc amb bones parets i moltes possibilitats de grans escalades, bàsicament a les cares sud. Nosaltres seguíem perseguint l’ombra; tant és així que ens vam limitar a tastar algun sectoret d’esportiva i una via, anomenada El Arte de Malaria III (5.12c, 250m), a la paret nord-oest del Cañon de Guitarritas. Una via dura i obligada que casualment vam escalar al costat del Pelut i el Joan, mentre obrien una nova línia batejada com a Sendero Truñoso, coincidint així 3 cordades de catalans a la mateixa paret. No he conegut mai una cordada d’escaladors tan poc convencional (pel terreny escollit) i agosarada (per ser capaços d’escalar sota el sol i vora els 50ºC). Em trec el barret!

Porta d'entrada a la Huasteca

Gran companyia al Cañon de Guitarritas

BEURE I MENJAR

Les birres a Mèxic no tenen gaire encant, és difícil trobar-ne alguna amb més de 3-4º. Per menjar no cal trencar-s’hi massa les banyes, hi ha parades amb teca típica mexicana (tacos, quesadillas...) a cada cantonada i molt econòmic.

 

I així vam passar la quarantena mexicana, quasi sense parar d’escalar i somiant amb la fresca que ens esperava a la nostra primera parada als EEUU (Tolumne). Passaríem la frontera sense problemes? Els dubtes ens envaïen... Les respostes en el proper capítol del viatge!

DEDEGÖL

Dedegöl, un indret inhòspit 6 hores a l'oest d'Aladağlar, rep visitants en comptagotes, on la cobertura de telèfon desapareix forces km abans d’arribar-hi. La informació a la xarxa és escassa, sols unes poques ressenyes han estat incorporades a la recent publicació de la guia del Petit i aquest fet no ha estat massa ben rebut per una part de la comunitat escaladora que volia mantenir l’indret en secret. En qualsevol cas, segueix sent un indret salvatge i els que s’hi atansin han de ser amants de l’exploració.

Endere és la població de referència i el nostre punt de partida per agafar una pista amb pendent força pronunciat a l’inici i que pren rumb cap a l’oest per després agafar un trencall per una pista, ja amb poc desnivell, cap a l’est per arribar a uns grans prats a les faldes de la serralada, ideals per acampar i amb diverses fonts. Nosaltres vam dormir en una petita mesquita que té un porxo de fusta habilitat com a cuina i amb una font, un espai d’allò més acollidor. L’única pega és el vent, que no va deixar de bufar en els 3 dies que vam ser allà i aquesta molèstia a la paret es pot convertir en un veritable malson si hem de rapelar.

Com a Aladağlar, ens preocupava l’exposció al sol de finals de juliol, ara d’orientació totalment sud, així que vam seguir amb el nostre horari. A les 4h esmorzant per tal de començar a caminar amb les primeres llums i vam acabar passant més fred que calor. Un dia, metre esmorzàvem van entrar una parella a resar! El lloc per dormir és molt guapo però cal tenir en compte on som.

Les nostres escalades:

1. Le monde perdu, 360m 6b (6a+ obl) Guapa! Quins canalots!

    Le doigt de dieu, 500m 6c (6b obl) Xula i llarga.

    Le tresor de Topkapi, 640m 6b+ (6a obl) Ni fu ni fa, quan s’acaba?!

2. Suliman le magnifique, 320m 6c+/A0 (8a) Pel meu gust masses A0, molt rebuscada. De 6b cap a baix el més bonic i interessant de la via. L'agulla que recorre la via és imponent.

 

3. Golden Hörn, 150 7a+ Una via realment guapa de principi a fi amb plaques de roca punxeguda, desploms de forats... Molt completa! Descarta diedres evidents buscant la dificultat. L’única via de la paret! Vaig al límit!

 

Aladağlar

Malgrat que Aladağlar  conté grans parets fresques per a l’escalada esportiva nosaltres ens vam centrar en l’escalada d’aventura. El massís, amb muntanyes de més de 3500m, amaga un munt de parets de calcari de qualitat. Aquest fet ha atret la mirada de grans escaladors europeus que han anat a buscar-hi línies verges. Hi trobarem, doncs, un ventall de vies on s’hi han posat un grapat de bolts, tot sovint amb un gran aire entre ells. Contrasta la presència de vies difícils i obligades o, per contra, senzilles i abordables, trobant a faltar més vies de “rang intermig”.

Els italians, molt actius a la zona, han anomenat el massís com a les Dolomites de Turquia, pel color, la forma de la roca, sempre en un entorn despullat de vegetació on les temperatures són extremes de fred a l’hivern i calor sota el sol d’estiu. Acostumats a la verdor del Berguedà, aquest paisatges ens recorden més aviat a un desert.

Vam instal·lar el nostre camp base al Càmping d’ Aladağlar  , que tantes cordades de catalans ja havia acollit anteriorment. Allà vam adquirir la guia d’escalada i en Recep (l’autor) ens va assessorar sobre les escalades. Al càmping es respira una ambient escalador, però tots eren turcs i venien atrets per la fresca escalada esportiva dels canons.

La nostra estada, durant la segona quinzena de juliol de 2021, va ser, segons diuen més calorosa del normal. Tot sovint els termòmetres s’apropaven als 40 graus i per això vam escollir escalades a l’ombra. Però alerta! El clima és peculiar i la neu és abundant a l’hivern, de manera que limitarà l’escalada d’abril a octubre. A nosaltres no ens va ploure ni un sol dia! De fet, quan vam comprar el bitllet d’avió, jo tenia la furgo preparada amb els Alps com a destí, però allà la previsió meteorològica era poc esperançadora. Vam pensar que en un massís de muntanyes tant altes no hi faria calor per escalar al sol, però ens equivocàvem. Malgrat tot, la majoria de les parets tenen una orientació oest, així que vam adaptar-nos a llevar-nos vora les 4 de la matinada, abans de les primeres oracions, per posar-nos a caminar amb les primeres llums del dia.

Vàrem volar a Ankara, tot i que Adana és l’aeroport més proper. D’allà ens vam plantar al càmping en 4 horetes amb el nostre Hyundai de lloguer que pràcticament estrenàvem. No és mala idea escollir un cotxe una mica alt, perquè per moure’s per la zona cal fer kilòmetres per pistes, no sempre del tot bones.

 

Les nostres escalades

 

• ORIENT, PARMAKKAYA, 280m 7b (7a obl.) *****

No ens vam poder resistir i el primer dia vam decidir conèixer el pirulo més impressionant del massís. Bonica via en roca generalment brutal en un entorn màgic i solitari on per arribar-hi tenim un bon pateo. Ull al darrer llarg, de Mezza Luna Nascente, obligadet i amb mala caiguda inicial. El millor, el primer llarg de 7a!

Parmakkaya sota les últimes llums

• L’ARMATA BRANCALEONE, YELATAN WALL, 360m 7a ***

Força discontínua i de roca no sempre bona. El millor, el 2n llarg de 7a!

Apretant al 2n llarg

• KUNG FU PANDA, KARAYAKAK TOWER, 235m 7a *****

Bonica via de roca espectacular. Molt agraïda. Les dificultats es centren en un llarg de 7a a agafa una fissura de roca no tant bona.

Roca sputnik!

• RADIO ESKEN, CIMBAR VALLEY (LATITANT PILLAR), 205m 7c (7b obl.) *****

Línia molt guapa i segurament no tant obligada com diu. Malgrat només vaig encadenar l’últim llarg, la vaig poder gaudir molt. Vaig volar al pas de la 1a xapa de la via! Un bon filtre! Bona cata del pa es reparteix a les vies del mestre Larcher. Aproximació i retorn pleasure.

7c amb diedre! 

Sortint del 7b explosiu

Satisfacció màxima!

• 
  LLIBERTAT, KARAYALAK TOWER, 200M 7C (6C+ obl.) *****

Dos dies vam dedicar a obrir aquesta via en una roca excel·lent! Les dificultats augmenten progressivament i, tot i que vam instal·lar bolts de progressió, cal escalar forces metres entre ells i aplicar-se en bona tècnica. Ens va quedar una via curta, però més intensa que les veïnes. Llàstima no aconseguir trobar un traçat més humà per al darrer llarg! En dos A0 podrem igualment gaudir d’un bon llarg de 7a/+ de 50m! Imprescindible uns gats de precisió!

 

• COME TO DERWISH, LOWER GÜVERCINLINK (TRANGA), 600m 7b (7a obl.)

La via més obligada que he escalat mai! Tant guapa com exigent, molt difícil i per a ments fortes. Jo vaig treure la bandera blanca a partir de l’L4 i en Pau va tirar al davant tota la via encadenant tots els llargs tret d’un pas sortint del desplom de l’L5, impressionant! Es mereix 5 estels o més, però no la valoro perquè no vaig ser capaç de gaudir-la. Aquests italians són d’un altre planeta! Ens va entrar el sol als darrers 4 llargs, va ser fins i tot reconfortant!

La paret, vertical i imponent

 

Tot i que si que vam inspeccionar els canons d'escalada esportiva, hi vam escalar ben poc. En breu escriuré un altre capítol per al massís de Dedegol, la 2a parada del viatge! Però abans d’acabar amb Aladağlar, unes petites recomanacions per abastir-se de beure i bona vianda!

Menjar en restaurants és molt barat. Com que a migdia entra sol i nosaltres ja som fora de la paret, tot sovint arribem a temps de fer un àpat (segurament et serveixen a qualsevol hora).

• Per menjar un bon plat de carn: Ali’nin Yeri, Borusu Yani – Yelatan Köyü (1 kg de xai, beguda, amanides i te per 13€ els dos.
• Per menjar peix: Ecemis Alabalik peixateria (Un menú amb un parell de truites de riu arrebossades, amanida i beure)
• Kebabs: de restaurants que ofereixen kebabs, pizza turca, adana i altres plats típics n’hi ha la tira. Per 3€ per persona acostumes a sortir tip!  
• Birres i alcohol: hi ha una petita licoreria a Çamardi on podem proveir-nos de cervesa, vi i raki o altres licors, a un preu més elevat del què estem acostumats.

 

La carn es ven i es compra al mercat

Les xarxes socials han esdevingut un aparador on mostrar totes activitats que fem a la muntanya. Fins aquí, res és estrany doncs les activitats sempre s'han piat en un gran ventall d'espais (webs, blocs, fòrums...) on s'ha perseguit, sobretot, l'intercanvi d'informació.

Ara bé! Hi ha quelcom d'aquests aparadors que em fa molt mal als ulls: la quantitat de noies, suposadament alpinistes, que s'exposen en primer pla davant de la càmera a tota hora (sovint en format selfie) per ensenyar pit i cuixa. Sempre maquillades i pentinades a la perfecció, amb les ulleres de sol més fashions i la roba més arrapada i llampant del mercat. 

Però allò més preocupant és l'elevat consum d'aquesta imatge, on preval el cos d'una dona davant de l'activitat  que realitza o el seu entorn. Tan gran és aquesta demanda, que les marques esportives més importants hi donen suport. 

Així doncs al mateix temps que una marca patrocina grans alpinistes com Oriol Baró o Roger Cararach també patrocina dones de molt baix nivell que venen el seu cos, imagino que no us calen exemples. Personalment penso que és un insult per a totes les alpinistes de veritat que s'hi deixen la pell sense ajudes i que es mantenen a l'anonimat.

Per acabar, dir que m'avergonyeixo d'aquest món masclista on els homes tenen un valor diferent que les dones, on es valora més el cos d'una dona que el seu coneixement o recorregut. I m'entristeix pensar que el jovent creix i aprèn envoltat d'aquests valors. 

Depressió postcalcària

Després de tastar i gaudir durant uns quants dies del calcari més impressionant que he escalat mai sento un petit buit. Aquest sentiment em desmotiva força a l'hora de buscar projectes al meu entorn ja que sé segur que no hi trobaré aquella qualitat, ni una quantitat semblant de metres. Suposo que és una etapa transitòria i que aviat em tornaré a enamorar de la màgia del conglomerat la nord montserratina o del calcari clar de lluna berguedà.

Potser m'ajudi parlar una mica de les vies que hem pogut gaudir a l'entorn de Picos d'Europa, un indret que et roba l'atenció de les nostres mirades des del moment que ens hi endinsem amb la furgoneta. Captiva per la quantitat de roca que hi ha, pel seu color verd en tot el seu entorn i pels forts desnivells que hi ha entre valls i muntanyes, que fan creure que hi deu haver racons que són molt inaccessibles i que encara no han estat gaire explorats.

Els nostres objectius eren Picu Uriellu i Peña Santa, dues destacades en qualitat i quantitat de roca. Però tots sabem que la meteo en aquelles terres és capritxosa. La pluja i una forta onada de calor ens van obligar a reconduir la nostra activitat.

Dia 1. GIZON BERRI BAT NAIZ al Picu Uriellu (550m, 7b+) ******

Vam caminar fins el refugi Vega de Urriellu (2h) endinsats en una boira espessa fins que vam travessar la línia del mar de núvols abans d'arribar al refugi, vora les 9h. El nostre objectiu era la Rabadá Navarro, però en arribar a peu de via hi havia una cordada al 2n llarg i així que vam optar per avançar el plat fort (previst per a l'endemà). Vam amagar alguns friends i tascons a peu de via i a escalfar amb 7b+ (que òbviament vam fer en A0). Al damunt nostres diverses cordades en vies del voltant.

mar de gotes d'aigua de l'L3 de la Gizon

Quin viot! Sabíem que seria exigent, però no m'esperava que fos tan acollonant! Força obligada però no exposada tret d'algun moment molt puntual. El sol ens apareix just a la travessia de la Rabadá i ens penalitza molt, però seguim fins els cim. Finalment fem la baixa corrent per arribar puntuals al sopar del refu.

DIA 2. RABADÁ-NAVARRO al Picu Uriellu (750m, 6c+) ******

Dubtàvem si fer aquesta o una altra via o una altra, temíem que l'endemà de la Gizon ens semblés poca cosa... Poca cosa??? Vam quedar al·lucinats d'escalar una via tant guapa i amb tanta història que remunta als anys 60. Per sort, aquest cop no ens va atrapar el sol.

mítica travessa de la Rabadá Navarro

DIA 3. ESPÍRITU LIBRE al Desfiladero de Cares (220m, 7b) *****

Esquivant el sol vam buscar en plat més tranquil, sense caminar molt i sense haver de matinar i així tenir temps de digerir el "cachopo" del sopar de la nit anterior a Sotres. Via soprenentment bona amb roca impressionant, una mica bruta per líquens ens alguns llargs. 

A la Espíritu Libre

DIA 4. FRAILECILLO LOLILLO al Frailón (400m 7b) *****

Si no fos per la merda d'aproximació li posaria 6 estels! Però quina selva és aquesta! Un desnivell considerable remuntat en mig de la jungla amb tota la vegetació molla per la boira es converteix en una veritable agonia que fa que quan trobem una tartera pensem que és un camí del glòria. En poc més d'1h som a peu de via, xops.

Gràcies Panter!

La Panter (així la va batejar un vell amic) també es va fent gran i segueix fidel al meu costat! Acaba de fer els 300.000 i ja us podeu imaginar el grapat del llocs descoberts amb ella, la de gent que hi ha pujat, les vegades que hem vist sortir els sol juntes... 

Amb aquestes paraules i unes imatges li volia retre un petit homenatge per agrair la seva fidelitat, perquè mai no m'ha fallat i ha vetllat per mi en les llargues hores de viatges de tornada d'escarlar muntanyes llunyanes.

Tot a punt per a la rave dels 30, amplis i benzina i cap a Montalegre

Banyito a l'Abaells amb ressaca patumaire

Sortida del Gem al Cavall Bernat

Avui no escalem, oi Nanga? A Sadernes

Bon dia al campament! (Ceüse)

Lo bo i millor dels DIMACRENS!

Estudiant a Santa Cecília

De les millors companyies amb qui he despertat!

Les 4 femelles és festa assegurada!

Un dels dies que a Can Jorba no hi ha ningú...

Can Maçana, camí de Frares

Nevada del gener de 2021 a Crutics