Via del Manza, Montrebei

 

D'ençà que l’amic Manza ens va deixar en un tràgic accident a Montrebei, hem buscat la manera de retre-li un petit homenatge en forma de via a la paret on ens va deixar. En un inici ens vam dedicar a explorar exhaustivament el terreny que, no cal dir, és força limitat. Malgrat això, vàrem obrir alguna línia però no ens semblava digna del seu nom. Buscàvem un traçat que el representés, de llarg recorregut, on dominés l’aventura i calgués navegar amb astúcia. Finalment, ho vam aconseguir i hi vam dedicar cinc jornades de feina.

D’entrada, la primera gran dificultat va ésser obrir-nos pas entre els sostres de roca cutre que hi ha a la part de baix de la paret. En un primer intent, vam restaurar i netejar l’entrada de la via Vientos Peregrinos, però tot i els esforços dedicats, quedava un traçat amb molt mala roca i expo. Vam descartar aquesta idea quan els bons amics de la factoria Ganxets ens van oferir entrar a través de les primeres tirades d'un projecte de futur viot.

A mitja via, vàrem descobrir una reunió antiga de burins i un tram curt al seu capdamunt amb uns pitons que no vam desaprofitar, un fet que demostra que algú havia passat per allà molts anys abans i havia abandonat l’intent. Ni el Picazo ni cap altre habitual de l’època ens ha sabut resoldre el misteri.

Molts moments de tensió hem viscut en l’obertura, temptejant la roca al nostre voltant i qüestionant si era imprescindible fer ús d’expansius, intentant estar a l’alçada de l’ètica dominant al temple. Sempre que hem pogut, ens hem decantat per seguir les debilitats de la paret (diedres i fissures típicament montrebeians) i, sovint, hem descartat plaques de roca molt atractiva, el pas a través de les quals haurien requerit força xapes.

Era tal el record de la tensió viscuda que el temor a repetir-la creixia sense poder frenar-lo fins al punt que en una ocasió, amb tot el material a punt per a la l’atac, ens va vèncer la covardia, sobretot a mi. A causa d’una temporada fora de joc per lesions diverses em costava sentir-me amb forces per a tal gesta. Tres setmanes més tard hi tornem, acollonits però decidits, i emprenem l’escalada en un calorós dia de juny. A posteriori pensem no n'hi havia per tant!

A mencionar alguns detalls pràctics a tenir en compte:

• Compte amb el fregament a L6. Seran molt útils bagues extra llargues per al fotogènic flanqueig final d’entrada a reunió.

• Trobareu un cordino amic al pas clau de l’L8, pensat per facilitar provar-ho en lliure però que esdevindrà una tentació per a molts.

• A meitat L10 NO seguir per un sistema evident de diedres i canals, cal marxar sobre placa fisurada cap a l’esquerra.

• Millor deixar l’L12 per al més alt/a de la cordada.

Com sempre, estarem encantats de rebre el retorn de les vostres repeticions, 400m poden donar molt de sí. Segurament no m’equivocaria afirmant que la proposta de graus que en faria el Manza de la via seria més collada que la nostra. 

Des de la reunió de la Latin, començant L3

Entrada a R3, ara totalment sanejada de blocs

 

Arribada fanàtica de R6

L7, el meu preferit

  

                                

Tupamaros, la Proa

El passat dissabte, amb ambient de Trobada d’Escaladors/es vam rematar la feina de la nova via a la Proa, una ruta curta però intensa amb roca sputnik típica del vessant sud de Montserrat. Aprofitem un antic projecte que tenia una sola xapa a peu de via, per afegir-hi dues noves tirades i escaig per acabar sortint per la veïna Boscanero. Per a la via no calen friends, però pot ser interessant alguna peça per reforçar l’equipament arcaic de la via veïna en el tram final de la paret.

M’agradaria fer un petita menció al dia que vaig atrevir-me a sortir a obrir la segona tirada, després de molts mesos sense agafar el trepant i pràcticament sense escalar. La por que vaig passar no la calmava ni cantant, però la confiança que em va anar regalant la paret mica en mica em va fer créixer i oblidar-me de les meves limitacions, talment com si la paret i el meu cos haguessin arribat a un acord per autoritzar-me el pas. Una jornada que va començar amb un esmorzar entre bons amics a la Cassola i que, sense dubte, guardaré per al record.

Per acabar, vull fer referència al nom escollit. La idea sorgeix com a petit homenatge per la recent defunció de Pepe Mujica, el combatent uruguaià que, a més d’una llarga carrera de participació política, va ser militant del Moviment d’Alliberament Nacional nascut per lluitar contra la ultradreta i l’imperialisme Yanki que amenaçava al país als anys 60 i 70. Vull estendre també la dedicatòria als bons amics uruguaians que la vida m’ha regalat!

   

 

Barra lliure, Aeri

L’endemà de la Trobada d’Escaladors/es de Montserrat escollim la via Barra Lliure de l’Aeri, per anar a depurar les toxines i desemboirar el cervell, esperant a tenir la paret a l’ombra. Mala elecció! No pel fet que la via sigui dolenta, ja que transcorre per plaques nord-montserratines prou interessants sinó per l’assegurament que, tot i ser abundant, és extremadament precari. Diverses evidències ens fa dubtar en tot moment de la fiabilitat de les xapes: xapes petades (alguna d’elles substituïda), xapes esquerdades, xapes de reunió que es fragmenten a la mà, xapes aixafades impossibles de xapar ni amb cordinillo, pitons que salten…

Malgrat això, vam anar passant, no sense rondinar, fins arribar a la sisena tirada que travessa un sostre en Ae, moment en el qual desapareix el rastre de xapes. Es fa evident que hi ha hagut un despreniment important, enduent-se diverses xapes i, probablement, la sisena reunió. Donat que no hi ha cap rastre d’abandonament, suposem que som els primers a trobar-nos-ho. Amb resignació, rapelem per la Pany sense més incidents. 

Compartim aquestes fotos per tal d’advertir sobre la precarietat de la via i no recomanem anar-hi sense la intenció de restaurar-la i l’autorització corresponent.

 

Muixeranga, Paret del Montnou

Reprenc l’escriptura després d’una pausa breu presentant una petita via en un racó que em té enamorada. La paret del Montnou no destaca per res, és més aviat curta, discontínua, força herbosa i la roca és variable. Malgrat tot, té el seu encant, les vies es poden combinar i l’accés i el retorn (amb tot terreny) són agradables i ideals per a una coixa com jo. A més, sota el solet d’hivern és una paret la mar de comfortable.

Muixeranga és una línia maca i prou matinguda, que juga amb l’autoprotecció sempre que es pot. Només dues tirades d’una obertura en la qual només he participat a cop de martell i amb prou feines. En definitiva, es tracta d’un entreteniment mentre esperem la meva imminent recuperació per tornar al bacallà que tenim a mitges.

La via guanya un estel només pel nom escollit: Muixeranga, dolç i solemne com la melodia de la dolçaina protagonista de l’himne del País Valencià. La tria no és casual doncs ens hem solidaritzat (sobretot en Pau) amb l’horta valenciana pels fets catastròfics viscuts durant la DANA l’octubre de 2024 des del primer moment. I ara volem seguir al seu costat exigint responsabilitats per la nefasta gestió política de l’alerta meteorològica, perquè creiem que l´única manera d’alleugerir el dolor és fent justícia. Mazon dimissió!

 

Les 5 estels del 2024

 

Un any de pluja prou abundant que ha permès recuperar una mica alguns paisatges que havien quedat completament desèrtics, com per exemple Montrebei. També ha estat un any prolífic en referència a l’escalada amb un total de 109 vies escalades i més de 20.000m de parets arreu del món. 

Com ja és costum, classifico en dues divisions diferents les vies 5 estels de l’any perquè en les de proximitat, donat que no sóc tan exigent (aplico un Pla Individual a l’hora d’avaluar-les). El resultat ha estat una vintena de vies, moltes d’elles en bon granit de fissura que m’ha ensenyat moltíssim a escalar empotrant més i millor. 

Pel què fa les obertures m’agradaria ressaltar dues línies mereixedores de ser 5 estels: Garrotín a Serra de Sant Joan i Deriva Genètica a Llop Blanc. Les dues verticals i mantingudes sobre calcari de primera, que obliguen a escalar i discorren en traçat elegant en uns entorns de tranquil·litat assegurada. 100% recomanables!

Només em resta desitjar bon any i bones escalades i si pot ser, sense lesions ni contusions.

Trencant l'oblit, l'Escorpí

El projecte va néixer a proposta d’en Luis Manzaneda, amb qui en Pau el tenia emparaulat. Amb el permís del Patronat autoritzat i les xapes comprades, en Pau va demanar-me d’acompanyar-lo en aquesta “reobertura”.

La via ja comptava amb un primer intent per part de Ramon Reina i companyia als anys 90, que arribava fins poc més de la meitat de la via, tal i com demostrava la corda fixa abandonada a la paret. L’intent va ser obert en artificial combinant espits, ploms i forats artificials per a puntes de ganxo. La nostra proposta ha estat reconvertir la ruta de manera que permeti l’escalada en lliure, substituint assegurances velles. El resultat és una línia mantinguda, vertical i tècnica sobre roca bastant bona, que permet l’escalada en lliure tret d’un tram extremadament desplomat, reservat només per a octavogradistes motivats.

Una bona opció per a dies calorosos ja que només entra el sol a la part superior cap al tard dels dies llargs de maig-juny. Segons diu en Pau, és la via amb més bona roca de la Nord d’Agulles i jo no li he sabut rebatre amb cap exemple. Aneu-hi i opineu!

Foto de l'intent de Ramon Reina

Les aventures de la reobertura

La primera visita va ser un dia de meteorologia dubtosa. La roca ens va sorprendre molt positivament. No es veia fàcil però la línea era inspiradora. L’equipament que anàvem trobant era divers: espits i ploms entre mig de forat picats per a ganxo. Substituíem peces antigues per noves procurant trobar el traçat en lliure més assequible. Personalment em sentia una mica incòmode. No es tractava d’obrir, però tampoc de restaurar. Era una reobertura d’una via començada i costava adaptar-se: no em sentia còmode si canviava l’ubicació de les assegurances, però tampoc si no ho feia, mirant d’evitar panys de roca dolenta o desploms. Mica en mica ens hi vam anar adaptant.

Tot i que no ens va sorprendre, quan en Pau just es decidia a dividir la primera tirada i instal·lar una reunió, es va posar a ploure amb ganes. El xàfec va durar el temps just per a la instal·lació. -Petate a punt!- Vaig cridar des de peu de via observant la paret tota molla, disposada a netejar i progressar com pugués. 

Quan vaig arribar a la reunió ja no hi havia excusa, amunt! Vaig pujar i baixar constantment per provar els passos, posant les xapes que considerava. La negror al meu voltant era tan gran que semblava s’hagués de fer de nit. Es podia intuir les cortines de pluja passant a la vora, però només ens va arribar un fort aire i quatre gotes. -Reunió!- Havia quedat una altra tirada que, tot i ser curta, segur que també seria intensa. I abans retirar-nos en Pau va començar una nova tirada fins quedar-nos sense expansions. Cap al bar doncs! Encara era prou aviat i vam baixar cap al Bruc en busca d’una bona recompensa. Una primera hidratació amb bona companyia a la Tasqueta i tot seguit sopar romàntic al Sant Jeroni. L’endemà, tot i el cansament, ens vam aventurar a la Frec a frec.

La segona i tercera visita van ser seguides, fet que ens va permetre deixar material a peu de via i escurçar el segon dia d’aproximació des del Casot en comptes de Can Massana. No ens vam entretenir a alliberar res perquè sabíem que portaria feina i jo no tenia els dits en bones condis. Vam anar a la idea i seguint la feina. Mica en mica la roca va anar deixant de ser bona per ser dubtosa, avançàvem lents i amb dubtes. Vam aconseguim acabar la 3a tirada i afegir-ne dues més de curtes. A la quarta reunió ja vaig arribar a la vora del cap de la corda fixa on acaba aquell primer intent. D’allà, en Pau va afegir una 5a tirada completament nova fins a trobar-se un repla, compartint reunió amb la via Rapsodian de l’Hita, sota un gran desplom.

Després d’haver descobert que durant el primer intent d’obertura d’en Ramon Reina i companyia els anys 90 havien fet servir l’hamaca, ens vam animar a seguir l’exemple. Crèiem que repartir la jornada en 2 ens ajudaria a estar més ben descansats per encadenar una via que esperàvem que ens portés feina, però no va ser així. 

Amb tot l’equip de bigwall ens vam plantar a peu de via una jornada ja bastant freda. En Pau va destinar un parell d’intents al primer llarg que té una tirada rabiosa i no és bo per escalfar. La resta fins a R5 ens va anar sortint a vista sense masses escarafalls. Tot i haver sortit prou tard, no eren ni les 4 de la tarda i sols ens quedaven dues tirades. Vam dubtar si seguir amunt, passar pel bar i dormir a casa o bé consumir la llum que quedava rebentant a pegues l'inassolible bombo. Ens vam dencantar per la segona opció i Di Parés va sortir a l’acció a cremar totes les politges. Vaig fer alguns progressos però seguia sentint la tirada fora del meu abast. De fet, els moviments em van fer pensar bastant a la moon board, que tinc autoprohibida per motius de salut.

L’endemà al matí, després de passar una nit força agradable si no fos per la rave de la carretera a les 4 de la matinada, em vaig limitar a fer A0 de 2n. Vam aprofitar per acabar de sanejar la darrera tirada, possiblement on la roca és més mediocre. Esperem que aquest fet no desmereixi una bonica via.

 

 

  

Trencant l’oblit perquè, en aquesta ocasió, volem fer memòria de l’amic Luis Manzaneda i en Ramon Reina, els ideadors d’aquesta nova proposta; però també volem fer memòria de tots aquells moments de la història que s’han intentat silenciar.

Garreta

Ja fa temps que tenia ganes de repetir les vies que va obrir en Pau (majoritàriament en solitari) a Garreta, doncs el record que en tinc és de molt bon gust de boca. Així que fa pocs dies ens hi vam acostar una tarda. Vam aprofitar l’avinentesa per fer una bona sanejada de fissures, on la vegetació havia guanyat molt de terreny. Quina llàstima! -vaig pensar- Vies tan bones i tan desaprofitades. 

Són vies amb bona roca, gràcies a la feina de saneig que s’hi ha fet, que apretenen una mica però no ofeguen i, a més, donen força joc a l’autoprotecció. Una via pot ser un bon plat per a una incursió ràpida, però també es pot completar el plat escalant dues o fent la trilogia completa. Totes elles estan equipades per baixar còmodament en 2 ràpels. Per a mi, la més bonica és la “Mai seràs berguedà”.

En definitiva, una ganga que no us podeu deixar perdre on tothom hi és benvingut, sigueu berguedans o forasters.