Per escalfar! |
Sam Belluga
dimecres, 10 d’abril del 2024
Deriva genètica
dijous, 4 d’abril del 2024
El Maestrat
Les nostres escalades
El Pilar del Guadalope, Pared del Cuchillo (Villaruengo), 180m 7b+ (7a oblig.) + 50m de Por los viejos tiempos. ****
Les 3 cordades de la “expe” ens repartim: dues al Pilar i una a Por los viejos tiempos. Per a la aproximació cal afinar els sentits però amb la informació que portem ens en sortim molt bé. Ens preocupa (però tampoc gaire) l’amenaça de pluja i per això deixem una corda fixa en el 1r ràpel d’accés.
La nostra via consta de 4 tirades. Un 6c+ curt i intens que no dóna treva per escalfar del tot bé. Un 7b+ amb una primera part un xic “crustipànic”, un desplom amb la dificultat concentrada però no obligada i un diedre final a protegir. Una 3a tirada de 7b o més amb uns passos tècnics i físics alhora que culminen amb un pas dur i obligat en placa que esgarrapa. La darrera tirada més tècnica sobre roca més paposa porten a peu d’un diedre evident de V (la cinquena i darrera tirada de la via) per enllaçar amb la Por los viejos tiempos.
En Pau i jo seguim amunt, darrere s’intercalen les noies que, afortunadament em pugen les bambes que arrossegaven amb el petate la cordada de l’Albert i en Tomeu. Amenaça aigua, cal sortir i depressa. Ens comença a ploure, ventar i pedrejar quan en Pau i jo ja som a la pista de reton. La pedra i el vent fan que el caminar sigui dolorós i molt desagradable. Fins al punt que decidim refugiar-nos a una masia abandonada. Tanquem la porta i ens quedem al darrere pel perill que comporta moure’s en aquella construcció a les fosques. De sobte, sento un motor. “Obrim!” però la porta no vol obrir… Moments de nervis fins que ho aconseguim. Un home molt amable ens recull i ens porta fins l’aparcament. Havia sortit a buscar-nos expressament patint per nosaltres. Un cop allà sortim amb la furgoneta al rescat de la resta de l’equip. De camí un patrol carregat de gent ens atura i ens informa que ha rescatat dues companyes nostres. Poc després trobem l’Albert i en Tomeu ben xops, que celebren la nostra arribada.
Creieu-me que l’aventura no va acabar aquí! Moments més tard, ens vam tornar a posar la roba molla per intentar desencallar la furgoneta dels mallorquins encallada al mig d’un marge. En percatar-nos que el nostre esforç era del tot inútil, i menys sota aquelles condicions patagòniques, optem marxar cap al bar i avisar la grua (en aquest ordre). Ja amb la panxa plena i unes quantes copes buides celebrem l’èxit de la grua. L’estona d’espera al bar de Tronchón va ser més que entretinguda.
3 tirada: 7b o més... |
En Tomeu després de superar el crux de la 3a tirada |
Des del cim, moments de calma abans de la tempesta |
Arritmia, Organos de Montoro, 225m 7b A0 (6c oblig) *****
Felicitat de navegar sobre una placa guapa |
Esperonet final |
La rosa de los vientos, El Crespol, 115m 7b+ (6b oblig.) *****
Bona via per a dies de meteo dubtosa: curta, de caire esportiu, sense aproximació i descens ridícul. Molt bona tota ella, cap dels 5 escaladors/es vam aconseguir alliberar la 2a tirada, sembla que les xapes no van pel traçat més evident, però la resta de la via és molt bona i combina placa tècnica amb desplom d’escàndol. La combinem amb una altra via i acabem fent esportiva al darrere amb tot l’equip.
7b+ de placa brutal en un instant de solet |
Esportiva al Forcall
Matinal d’esportiva amb l’equip complet i acompanyats per en Mija. Brutal el sector “El Muro”, amb dues fissures antològiques de 40m i setè grau que en Pau planxa a vista. Ens acomiadem aviat per fer una parada tècnica a Deltrebre de tornada.
diumenge, 7 de gener del 2024
Sardenya
La idea d’escapar-nos per Nadal a l’illa de Sardenya em generava dubtes, d’una banda creia que eren pocs dies pel meu gust amb la combinació de ferris i, de l’altra, em preocupava passar fred. Doncs bé, no negaré que hagués allargat una setmaneta més guanyant dies de repòs, però la meteo ha estat immillorable. No ha plogut, cosa que ja no és sorprenent al clima mediterrani, i les temperatures han estat molt suaus (màximes de 17, mínimes d’11) cosa que ens ha permès escalar al sol o a l’ombra segons interès. Val a dir que, la majoria de dies, tan era l’orientació escollida perquè el sol tampoc l’hem vist pràcticament en tot el viatge.
Després de visitar un sector d’esportiva proper a Porto Torres (Roccadoria: Vies de continuitat guapes tot i que a voltes relliscoses) per aprofitar la nostra arribada, ens dediquem a explorar les parets de calcari de la costa est.
Sept ans de solitude, 390m 7a (6b+ oblig.), Punta Giradili *****
Encetem el viatge amb un viot! Una paret vertical i amb roca d’escàndol. La via mantinguda i variada amb plaques de gotes d’aigua (característics de l’illa), diedres i desploms. Aproximació en baixada i retorn sense desnivell, tot un luxe per escalar a la vora del mar. A totes les vies més destacables de la paret hi havia cordades quan vam arribar, de manera que optem per seguir amb l’objectiu inicial. Després de llargues estones d’espera a les reunions, la parelleta de joves italians ens deixa passar. A destacar el diedre desplomat de 6c+ de la setena tirada, un escàndol! Un joc discret de friends hagués ajudat a matar alguns alejes.
La millor tirada de la via |
Amb vistes a Pedra Longa |
Vistes de Punta Giradili des de Pedra Longa, llàstima! |
Cromosomi Corsari, Pedra Longa, 180 6c (6b oblig) ****
Una vieta de caire més comercial que gaudeix d’aproximació i retorn breus, bones vistes i ambient marí. A destacar la tercera tirada de travessa desplomada amb molt d’ambient. El lloc atrau a multituds, millor cercar horaris poc freqüentats.
Stella di sangue, Bruncu Nieddu, 270 7b (6c oblig) *****
Un altre viot, en un entorn molt solitari. Hi força xapes en un estat força dubtós (molt oxidades), tot i que algunes ja han estat canviades. El joc discret de friends que portàvem va ajudar a assegurar l’equipament més dubtós. La via es pot dividir en dues parts ben diferenciades. La primera amb les tirades més dures i desplomades, segurament les més boniques i sorprenents. I la segona part amb tirades de 7a mantingudes, difícils (un xic collades) i obligades, on el cansament acumulat ja passa factura.
Oceano mare, Biddiriscottaï, 160m 6b+ (6b oblig) *****
Un espectacle: per la via, per l’indret i la sol·litud que hi vam viure. Només arribar a peu de via ja valia la pena. No tenia cap expectativa per la via, pensant que es tractava d’un dia de repòs actiu i em va sorprendre molt positivament per la seva verticalitat i l’abrasió de la seva roca, damunt mateix del mar. Un gaudí de baix a dalt.
Una paret molt accessible amb vies per escollir i fins i tot combinar. La nostra transcorre per un diedre ben marcat (segona i tercera tirades). Tot i que la via és ben bonica, la vaig trobar equipada en excés.
Hotel Supramonte, Gola di Gorropou, 400m 8b (7c oblig) *****
Només vam visitar el peu de via, un congost allunyat per al qual cal pagar 1,5h de pateo fins arribar-hi i 5€ per testa per accedir-hi. Vam fer la nostra excursió de tarda, baixant de la Alfredo Alfredo, i gràcies a això, vam poder accedir sense pagar perquè el noi de la guingueta havia plegat, tot i que vam apurar el retorn a negra nit. La via tenia prou magnesi (com desploma aquella gorja és normal) i per ser una via del Larcher la primera tirada no es veia extrema. Les fotos de l'indret no fan gens de justícia... Hi tornarem!?
Ischintzidda, Monte Uddé, 7a+ (6b+ oblig.) ****
Una aproximació amb forta pujada per una tartera és el preu per a visitar aquesta paret, en forma d’embut que convida a somiar i dibuixar possibles traçats. La via escollida arrenca amb una tirada de 7a que el meu cos (ja tocat dels metres acumulats) no accepta com a repòs. El millor de tot, el diedre de la 4a tirada!
Andare fare non pensare, Fruncu Mannu, 260 7a+ (6b+ oblig.) ****
Tot i que després de tants dies escalant en aquestes valls em semblava que la roca no podia ser millor, doncs aquesta via s’emporta la palma, em manquen adjectius. Tot i no ser molt mantinguda totes les tirades són bones. El bon gust de boca es va anar esvaint durant el llarg descens (2h30) per pendents de roca solta; tot i no fer-ho del tot bé, vam escollir un camí que ens va fer un volta per coves i altres llocs interessants.
Gràcies Albert per deixar-nos la guia d’en Maurizio (Pietra di Luna). Gràcies Oscar i Sara per l’acollida per cap d’any. Gràcies Pau per seguir a l’altre costat de la corda.
dilluns, 1 de gener del 2024
Les 5 estels del 2023
La collita del 2023 ha estat molt bona, magrat ha notat una mica la sequera donat tot el temps destinat a preparar oposicions. M'he quedat a les portes d'assolir les 100 vies i el recompte dels metres no va gaire més enllà dels 20.000m.
Un gruix imporant de la collita, són l'obertura de diverses vies en parets d'allò més diverses, en general curtetes, però ben interessants. En destaco la via Infiltrats, fruit de l'exploració pel Solsonès (n'arribaran més de fruits!) i la Integral Palestina lliure a Ecos pel privilegi d'obrir traça en tan bona roca.
Trobar 5 estels prop de casa cada dia em costa més, tot i que la puntuació és un xic menys exigent que amb les vies de fora. Seguirem buscant i escalant els deures de la llista de pendents. Viatjar normalment acostuma a ser sinònim de fer les millors vies d'aquella regió i en una primera visita és difícil no graduar-les totes amb 5 estels, sobretot en indrets com Picos, on la roca és sempre excepcional.
D'entre les millors activitats del 2023 m'agradaria destacar la Unchi Maka, de l'Aguille de Sialouze, per la seva continuat, qualitat i l'entorn alpí propi de les parets de 3000m. També destaco les vies d'Aiglun i Verdon, vies ben protegides i desplomades on un va a donar-ho tot. I per últim, vull destacar una via de casa nostra, en un indret poc transitat com al Geganta Adormida a Collegats, hi vaig escalar una via excepcional, que porta el nom d'una bona cançó de Sanjosex, indescriptible de tan extraordinària.
Us desitjo un 2024 ple d'aventures, retrobaments i bones feste