dijous, 19 de gener de 2023

Leonidio

Un viatge, pel meu gust massa curt, de 10 dies (9 dies efectius d’escalada, 0 de descans). Tenia clar que si la meteo m’ho permetia i el meu cos aguantava no renunciaria a ni un sol dia! Quan hi ha tanta roca de qualitat en un entorn tan proper em passa com amb la xocolata, que no puc parar!






La nova via, batejada com a “Velones kai machairia”, en català “Agulles i ganivets” per la l’afilada roca de tot el seu traçat i la que va fer que acabés el viatge amb les pells dels dits a carn viva. Vam tenir problemes amb el trepant que ens van deixar i la broca. Tant és així que el 1r dia ens vam fondre les dues bateries en les dues primeres tirades (la 1a totalment desequipada!) i la 1a xapa de la 3a tirada fa molta por! Em sap greu aquest petit nyap, dins la cobeta hi trobareu bons emplaçament per a friends. Però amb tot, vam aprofitar la jornada per encadenar la 2a tirada, a l’estil di Parés (cintes i friends posats), i cantos plens de sorra!

La 3a tirada va quedar sense alliberar, ens faltava descans, temps i pells! Proposem 7c+/8a i esperem que futures cordades ens facin arribar la seva opinió. La 4a tirada consta d’una secció curta però intensa (6c++) i la darrera, ja més relaxada. Farà falta el pas de forces cordades perquè es llimin i s’escrostonin les tauletes de faquir on cal agafar-se i quelcom em fa pensar que la majoria d’escaladors escolliran, abans les vies veïnes i equipades. Així doncs, si teniu ganes d’apretar, navegar i jugar amb els friends aquesta és la vostra! Molt recomanable corda doble per evitar el fregament.





Si a les escalades hi sumem les costelletes de cabra, els souvlakis, el tsipouro i la bona companyia, tot plegat esdevé un combinat excel·lent per anar a dormir d’allò més tullida i satisfeta.


dissabte, 14 de gener de 2023

REVOLTA

Una via curta i bonica, perfecte per combinar amb veïnes també molt interessants com la Reverso Tenebroso. La via combina trams equipats amb parabolts amb trams desequipats que cal autoprotegir, quan la roca ho permet. Conté dues tirades especialment bones, amb roca excel·lent. La 2a tirada ens farà escalar amb tècnica i precisió fent servir petites incrustacions que, amb imaginació, poden esdevenir un cantell que ens ajudi a resoldre la secció més difícil. I la 4a és una joia que ens brinda bon cantell de vires horitzontals i a dojo.





Cert és que l’arrencada de la via ja ens farà apretar de valent! Així que el meu consell és que feu un bon escalfament, xapeu les dues primeres xapes en A0, i sortiu còmodament i sense perill (ja que la 2a cinta costa de posar).


La via, tot i que curta, ens ha portat 3 dies de feina: una jornada incial breu, una segona estroncada per una gran tempesta i una tercer i definitiva per arribar fins al camí on podem sortir caminant. Al cap de dos dies hi tornem amb l'amic Luis Manzaneda i els tres membres de la cordada encadenem tota la via. Hi vam deixar un pot de piades a la R4, si el trobeu en mal estat o que hi falta alguna cosa, feu-nos-ho saber!

La 1a xapa de la via

Un parabolt en trad

"Sorpresos" per una tempesta



diumenge, 8 de gener de 2023

Les 5 estels del 2022

A final d'any és moment d’obrir una nova pestanya a l’excel i fer balanç:


Més de 20.000 mestres escalats, incloent roca, neu o gel, cosa que implica renovar les cordes dobles en meny d’1 any i ressolar més de 4 parells de gats.

Més de 110 vies escalades entre els massissos de Catalunya i descobrint parets en racons com Brasil, els Alps, l’illa de Còrsega o Leonidio.


D’entre totes les vies escalades faig una selecció d’aquelles que he valorat amb 5 estels i m’adono que cada any n’hi ha menys a la vora de casa. Serà que se m’estan acabant les bones vies? 


Tot i algunes petites lesions, que ja assumeixo com a part de la meva normalitat, ha estat un bon any i he pogut gaudir molt tibant com mai! Bon any a tothom, ple d'aventures i bona companyia!




divendres, 4 de novembre de 2022

ROCA GRAN D'EN FERRÚS

El centre de la meva atenció avui és el Ferrús, la imponent muntanya de conglomerat grisós en un dels indrets més salvatges del Berguedà, sobretot a la tardor. Escalar a la serra d'Ensija, és sinònim de tranquil·litat, doncs rarament coincidirem amb alguna altra cordada, malgrat la gran quantitat de vies que hi ha. Només els crits d’alguns boletaires trenquen el silenci en aquest entorn.

Aquesta tardor hi hem escalat força, malgrat ser excessivament calorosa per escalar al sol. I m’agradaria compartir vivències i informació sobre 3 vies:

Carn d’olla, 245 m 7a (6c oblig.), la nova via que hem obert.

Leon, 260 m 7c (7a oblig.), la via més temuda del Berguedà, on ni els/les més forts/es s’escapen de volar.

Conill amb tapioca, 240 m 7a+ (6b oblig.), la més bonica de la paret (segons el meu parè).


CARN D’OLLA


Us convidem a tastar un altre plat estrella, la carn d’olla, on trobareu una barreja de vianda de qualitat que hem cuinat intentant respectar l'essència de la cuina de la paret. A destacar al paladar la 4a tirada, la més vertical i obligada. 

Tot i que pot ser una línia un pèl discontínua, hem fet una bona neteja, quedant així un àpat molt complet, digne d'una estrella michelin.

Que vagi de gust!




Aprofitem l'avinentesa per deixar una còmoda línia de ràpels fins a peu de via ja que no ens convencen cap de les dues opcions que tenim sortint per dalt. Ambdues impliquen una tirada de 3r poc agradable i després, o bé un bon tram de desnivell per sortir caminant en direcció al cim de la Gallina Pelada o bé un llarg flanqueig entre feixes descompostes bastant exposat i poc recomanable amb frontal. Per a la línia de ràpels (60m, 50m, 60m i 50m) aprofitarem una renió de la Cap i Pota, tal i com s'especifica a la ressenya.






 


LEON


Una narració que em ve de gust compartir, donat que la Leon no és una via del monton.

Un dissabte a la tarda torno a casa d’escalar... Anem a la Leon? - li dic a en Pau, tota innocent i amb aquell punt d’embrigadesa- L’endemà pujo al cotxe sense saber l’objectiu. On anem? - Pregunto - Pero no em vas dir d’anar a la Leon?! - No vaig tenir temps a posar-me nerviosa que ja érem a peu de via. Vaig demanar començar.

La 1a tirada (7b), tot i que no la vaig poder escalar tota en lliure, vaig poder escalfar i no vaig passar por. El 1r pont de roca no existeix però es protegeix bé. Feia calor. 

La 2a tirada comparteix dues xapes amb la Conill, el pitó de després està un pam a l’esquerra de la 3a xapa de la Conill. Deunidó, millor no caure. 

A la 3a tirada ja em vaig treure el carnet de vol, intentant arribar a la 2a xapa. Quan escalava intuitivament buscant els cantells vaig sentir en Pau crida des de la reunió: Estel, no vagis més a l’esquerra perquè tens mala caigua i t’emportaràs contra l’arbre. Els nervis es van apoderar de mi i vaig començar a sentir el dolor del lactat acumulat als meus braços. Encara vaig aconseguir desgrimpar algun pas abans d’arrencar el vol. Tot bé, però els meus braços necessitaven un bon repòs. En el 2n intent provo un mètode més directe però no hi arribo. Volo i aquest cop fregant la repisa de la reunió. Ho rumio i decideixo demanar el relleu. En Pau ho resol per la directa però ha de lluitar de valent tot el llarg.

La 4a tirada la vaig escalar encara butida i em va fer suar. Una bona excursió fins la reunió.

La 5a és un 7c concentrat al principi del llarg però que cal escalar fins dalt, on la roca és un xic més delicada i el traçat flanqueja. En Pau és un màquina, només passar ja és un mèrit!

El temut 7a+ fa suar un pas rere l’altre. Però l’arribada a la darrera xapa del llarg és el punt limitant de la via. Després de molta estona de buscar i provar, sense poder-lo veure, en Pau vola, potser 15m. Jo em vaig cremar una mica amb el mega jul (autoblocant?!) i ell va rebre bon un cop de peu. Això sí, no ens van quedar ganes de seguir. Tornem a posar el mosquetó abandonat allà on era i rapelem còmodament per la via.

En definitiva, una via que ens va fer treure el millor de nosaltres per pur instint de supervivènvia però que, tot i així, se'ns va resistir. Diuen que no és una via expo i jo discrepo, és una via exposada, com ho són la gran majoria de vies de la paret, però la Leon és, a més a més, difícil, mantinguda i obligada. Recomano doncs escollir un dia fresc, un bon joc de micros i un bon company/a de cordada. Tant de bo alguna cordada s'emporti aquell mosquetó i surti per dalt!

Podeu trobar la topo aquí.




CONILL AMB TAPIOCA


En Soldevilla ja la situa en el llistat las cien mejores escaladas de Catalunya. Una via super mantinguda, amb poques estones de relax. On caldrà parar compte als trams més senzills on no val a caure. En definitiva, una via exigent, que gaudeix de la millor roca de la paret en tot el seu traçat. Molt recomanable! 







dimecres, 14 de setembre de 2022

L'avi i la iaia

Vies dedicades a tots els avis i àvies, especialment als nostres i a tots aquells que, com ells, van viure i sobreviure la guerra civil. 


El Roc de les dues és una paret modesta però vertical i de roca molt bona. Sumat al fet que és bastant accessible, és una bona opció per a mitges jornades, com per exemple les tardes d'estiu. Malgrat el nom de la paret, però, no hi trobarem ombra fins les 3h. Per això aprofito la piada per recomanar alguns indrets on refrescar-se els matins. 

Piscina de Peramola

Dutxa fresca amb el Roc de les dues de fons

Basses de Nargó

Vies curtes però mantingudes amb un rocam excepcional i amb equipament a completar. Una bona combinació per gaudir d'una escalada de placa tècnica. Recomanable portar guíndola i ganes de passar-ho bé. Els llargs estrella: L2 de la iaia i L3 de l'avi, molt tècnics i mantinguts. Per a l'L3 de l'avi només ens caldrà prendre 10 cintes ja que està completament equipat.

Gratament sorpresa de trobar un pany de paret tant bo, on poder escollir el traçat sense patir per trepitjar algun altra via. Teníem via lliure i vam apostar fort. 





Gràcies avis i àvies per l'estima i coneixements que ens heu transmès. Sempre presents!

diumenge, 11 de setembre de 2022

Nasti de plasti


Una via de Nèstor i Nil Bohigas, la primera ascensió de la qual data del març de 1981. Per a futures repeticions ens caldran un joc de friends fins al núm. 3 i un joc de tascons.

Amb el permís corresponent del Patronat i les xapes cedides per Kop de Gas, amb l'objectitu de fomentar les restauracions a Montserrat i en motiu del seu 10è aniversari, no tenim excusa! Coneixedors de l'intent frustrat d'escalar la via per part d'algunes cordades degut a la població de vegetació a les fissures, a més del material típic necessari, prenem unes tisores de podar. Mai hauria imaginat trobar tal volum d'aritjol, lianes i altres plantes punxants. Tant va ser així que vam desestimar l'intent de restaurar la via escalant des de baix i vam optar per rapelar des de la veïna Casas Chani, tot substituint els burins per parabolts i sanejant les fissures. La tasca de jardineria ens va entretenir força. Tot seguit, amb les mans plenes de ferides i la paret plena de terra, vam escalar les tres primeres tirades i vam restaurar les tres darreres des de baix, acabant la feina amb frontal. També vam sanejar una mica la roca, en alguns trams crostosa, fet que va provocar una caiguda a en Pau.

La via em va soprendre molt, és brutal, a l'alçada de les clàssiques de la paret! El traçat, quasi tot per diedre fissurat, permet escalar en autopretecció. Esperem que el pas de les cordades contribuexi en el mateniment de les fissures netes. A GAUDIR-LA!
 

dimarts, 6 de setembre de 2022

Cercant la fresca dels Alps

Un terreny que ha patit desmesuradament els efectes de les onades de calor. Amb refugis tancats, muntanyes tancades i guies experts deixant de treballar a les zones més concorregudes, enfilem camí sent conscients que potser no podrem abordar tots els reptes que voldríem. 


Les premiers pas d’Elsa, Les Guillardes, 450m 7a+ (6c oblig.)

Un viot gaupo i mantingut amb només 15 -20 min d’aprox i menys d’1h de retorn i, a més, a l’ombra! En les dues darreres tirades, la roca perd qualitat, però la resta dels 400m és espectacular. Escalem al sol els 2 últims llargs. Un cordada, que es creia escalant un via i ens volia fer creure que nosaltres anàvem errats, van acabar rapelant deprés de 5 tirades i molts A0s. 





A bras ouvert, Tête du Rouget, 450 6b+ (6a+)

Pugem fins al Refugi Soreiller on fem bivac. L’endemà encara tenim 1.30h d’aproximació que inclou 3 ràpels dels del coll fins a peu de via. Comencem escalant a l’ombra i amb molt de fred. i quan el sol ens arriba tampoc entrem massa en calor. La via és xula, amb alguns passos d’adherència força més difícils del que marca la ressenya. Traçat una mica forçat per sortir per la placa més vertical. Força equipada. El descens inclou una cresta inestable fins al cim, una desgrimpada a l’ensamble prou vertical, uns ràpels i, finalement, una desgrimpada més simple fins al coll. Baixem la tartera tortuosa fins al refugi i la propina fins la furgo.

Si us trobéssiu un plumes al mig del camí amb un mòbil i un frontal, què faríeu? El baixaríeu o el deixaríeu allà? A poca distància d’arribar al cotxe avancem una parella que porten les motxilles pengim-penjam. La notícia de què tenien la jaqueta a tocar del refu els va caure com una gerra d’aigua freda. 






Les rois déguisés, Pic d’Aigle, 310 7a (6b+ olbig.)

Sens dubte una 5 estels, i posaria la mà al foc que la millor via de l’any. Tot i que té un traçat estrany i forçat (més d’una tirada totalment en travessia) la via és mantinguda en placa vertical de roca sublim. Ben equipada. Molt recomanable. Voldria tornar a fer totes les veïnes. Entra els sol ràpid però no molesta. Trobem la pista amb la barrera tancada, cosa que allarga l’aproximació a 1h. El Ganxets ens diu que casualment l’ha trobada sempre oberta, però d’això ja fa anys.




Bonatti, Gran Capuchin, 400m 7a+ (6b oblg.)

Després d’una aproximació emocionant des del refugi de Torino per un mar d’esquerdes arribem al plató on plantem la tenda tot intentant desxifrar la quantitat de cordades que hi havia a la paret. Per sortir de dubtes proposo d’atançar-nos-hi. Tot i que la meva preferida era la Bonatti portàvem la topo i material per al Voyage selon Guilliver. 

Vam entrar per la via Accesso a la Terrazze, on ja hi havia una cordada, que vam atrapar de seguida. Sort que, amb la intenció de fer-ne més via, no ens vam posar darrere dels altres que estaven a la via del Petit. Almenys hi havia 5 cordades a la paret, però la Bonatti tota per a nosaltres! Tinc la impressió d’estar a Yosemite: petates, corda simple, reunions amb parabolts, fissures perfectes per tot arreu…) Des de la R3 d’Accesso a la Terrazze prenc una fissura molt xula que em deixa a la repisa, des d’on flanquejo per anar a buscar la R0 de la Bonatti.

El primer llarg ja em transmet allò que temia, aquí haurem de suar fins i tot en els 6as! Les primeres 6 tirades estan molt despitonades, una contrast amb el 7è llarg de 7a+ que potser n’hi ha més de 30! Arribant al cim presenciem el salt base d’un escalador que arriba a la tenda en qüestió de segons. A nosaltres ens queden una quinzena de ràpels fins arribar a les botes, sobradament amb llum de dia.







Lifting du Roi, Roi de Siam, 300m V+

Donat que no podem arribar a la paret que volíem pel mal estat de la glacera ens aventurem a una via sense ressenya, només amb unes vagues referències d’una cordada que passava per allà. Una via poc mantinguda.


État de Choc, Petit Clocher de Portalet, 280m 70 (6b+ obilg.)

Un altra vegada a Yosemite? Quines fissures i quina verticalitat! Una via espectacular. Va exigir tot el suc i una mica més. La prova del meu esforç eren els meus gemecs ressonaven entre parets. En Pau s’emporta el rotpunk i és que això d’empotrar ho té per la mà. El problema és que ara vol tornar-hi per fer l’Ave Cesar! 





Les Koales, La Torunette, 280m 7a (6b+ oblig)

Una via prou interessant però no sempre mantinguda i un xic rebuscada, en una paret que de lluny em recorda a la sud del Pedra. L’aproximació és més llarga d’allò que pensàvem ja que està prohibit l’accés de vehicles no autoritzats al coll l’Aulp.




Amb moltes ganes de collir fruites i verdures de l’hort i treure a pasturar les tites tornem cap a Curtics sabent que ens esperen tardes plujoses que tanta falta fan a la nostra terra.