ROCA GRAN D'EN FERRÚS

El centre de la meva atenció avui és el Ferrús, la imponent muntanya de conglomerat grisós en un dels indrets més salvatges del Berguedà, sobretot a la tardor. Escalar a la serra d'Ensija, és sinònim de tranquil·litat, doncs rarament coincidirem amb alguna altra cordada, malgrat la gran quantitat de vies que hi ha. Només els crits d’alguns boletaires trenquen el silenci en aquest entorn.

Aquesta tardor hi hem escalat força, malgrat ser excessivament calorosa per escalar al sol. I m’agradaria compartir vivències i informació sobre 3 vies:

Carn d’olla, 245 m 7a (6c oblig.), la nova via que hem obert.

Leon, 260 m 7c (7a oblig.), la via més temuda del Berguedà, on ni els/les més forts/es s’escapen de volar.

Conill amb tapioca, 240 m 7a+ (6b oblig.), la més bonica de la paret (segons el meu parè).

CARN D’OLLA

Us convidem a tastar un altre plat estrella, la carn d’olla, on trobareu una barreja de vianda de qualitat que hem cuinat intentant respectar l'essència de la cuina de la paret. A destacar al paladar la 4a tirada, la més vertical i obligada. 

Tot i que pot ser una línia un pèl discontínua, hem fet una bona neteja, quedant així un àpat molt complet, digne d'una estrella michelin.

Que vagi de gust!

Aprofitem l'avinentesa per deixar una còmoda línia de ràpels fins a peu de via ja que no ens convencen cap de les dues opcions que tenim sortint per dalt. Ambdues impliquen una tirada de 3r poc agradable i després, o bé un bon tram de desnivell per sortir caminant en direcció al cim de la Gallina Pelada o bé un llarg flanqueig entre feixes descompostes bastant exposat i poc recomanable amb frontal. Per a la línia de ràpels (60m, 50m, 60m i 50m) aprofitarem una renió de la Cap i Pota, tal i com s'especifica a la ressenya.

 

LEON

Una narració que em ve de gust compartir, donat que la Leon no és una via del monton.

Un dissabte a la tarda torno a casa d’escalar... Anem a la Leon? - li dic a en Pau, tota innocent i amb aquell punt d’embrigadesa- L’endemà pujo al cotxe sense saber l’objectiu. On anem? - Pregunto - Pero no em vas dir d’anar a la Leon?! - No vaig tenir temps a posar-me nerviosa que ja érem a peu de via. Vaig demanar començar.

La 1a tirada (7b), tot i que no la vaig poder escalar tota en lliure, vaig poder escalfar i no vaig passar por. El 1r pont de roca no existeix però es protegeix bé. Feia calor. 

La 2a tirada comparteix dues xapes amb la Conill, el pitó de després està un pam a l’esquerra de la 3a xapa de la Conill. Deunidó, millor no caure. 

A la 3a tirada ja em vaig treure el carnet de vol, intentant arribar a la 2a xapa. Quan escalava intuitivament buscant els cantells vaig sentir en Pau crida des de la reunió: Estel, no vagis més a l’esquerra perquè tens mala caigua i t’emportaràs contra l’arbre. Els nervis es van apoderar de mi i vaig començar a sentir el dolor del lactat acumulat als meus braços. Encara vaig aconseguir desgrimpar algun pas abans d’arrencar el vol. Tot bé, però els meus braços necessitaven un bon repòs. En el 2n intent provo un mètode més directe però no hi arribo. Volo i aquest cop fregant la repisa de la reunió. Ho rumio i decideixo demanar el relleu. En Pau ho resol per la directa però ha de lluitar de valent tot el llarg.

La 4a tirada la vaig escalar encara butida i em va fer suar. Una bona excursió fins la reunió.

La 5a és un 7c concentrat al principi del llarg però que cal escalar fins dalt, on la roca és un xic més delicada i el traçat flanqueja. En Pau és un màquina, només passar ja és un mèrit!

El temut 7a+ fa suar un pas rere l’altre. Però l’arribada a la darrera xapa del llarg és el punt limitant de la via. Després de molta estona de buscar i provar, sense poder-lo veure, en Pau vola, potser 15m. Jo em vaig cremar una mica amb el mega jul (autoblocant?!) i ell va rebre bon un cop de peu. Això sí, no ens van quedar ganes de seguir. Tornem a posar el mosquetó abandonat allà on era i rapelem còmodament per la via.

En definitiva, una via que ens va fer treure el millor de nosaltres per pur instint de supervivènvia però que, tot i així, se'ns va resistir. Diuen que no és una via expo i jo discrepo, és una via exposada, com ho són la gran majoria de vies de la paret, però la Leon és, a més a més, difícil, mantinguda i obligada. Recomano doncs escollir un dia fresc, un bon joc de micros i un bon company/a de cordada. Tant de bo alguna cordada s'emporti aquell mosquetó i surti per dalt!

Podeu trobar la topo aquí.

CONILL AMB TAPIOCA

En Soldevilla ja la situa en el llistat las cien mejores escaladas de Catalunya. Una via super mantinguda, amb poques estones de relax. On caldrà parar compte als trams més senzills on no val a caure. En definitiva, una via exigent, que gaudeix de la millor roca de la paret en tot el seu traçat. Molt recomanable! 

L'avi i la iaia

Vies dedicades a tots els avis i àvies, especialment als nostres i a tots aquells que, com ells, van viure i sobreviure la guerra civil. 

El Roc de les dues és una paret modesta però vertical i de roca molt bona. Sumat al fet que és bastant accessible, és una bona opció per a mitges jornades, com per exemple les tardes d'estiu. Malgrat el nom de la paret, però, no hi trobarem ombra fins les 3h. Per això aprofito la piada per recomanar alguns indrets on refrescar-se els matins. 

Piscina de Peramola

Dutxa fresca amb el Roc de les dues de fons

Basses de Nargó

Vies curtes però mantingudes amb un rocam excepcional i amb equipament a completar. Una bona combinació per gaudir d'una escalada de placa tècnica. Recomanable portar guíndola i ganes de passar-ho bé. Els llargs estrella: L2 de la iaia i L3 de l'avi, molt tècnics i mantinguts. Per a l'L3 de l'avi només ens caldrà prendre 10 cintes ja que està completament equipat.

Gratament sorpresa de trobar un pany de paret tant bo, on poder escollir el traçat sense patir per trepitjar algun altra via. Teníem via lliure i vam apostar fort. 

Gràcies avis i àvies per l'estima i coneixements que ens heu transmès. Sempre presents!

Nasti de plasti

Una via de Nèstor i Nil Bohigas, la primera ascensió de la qual data del març de 1981. Per a futures repeticions ens caldran un joc de friends fins al núm. 3 i un joc de tascons.

Amb el permís corresponent del Patronat i les xapes cedides per Kop de Gas, amb l'objectitu de fomentar les restauracions a Montserrat i en motiu del seu 10è aniversari, no tenim excusa! Coneixedors de l'intent frustrat d'escalar la via per part d'algunes cordades degut a la població de vegetació a les fissures, a més del material típic necessari, prenem unes tisores de podar. Mai hauria imaginat trobar tal volum d'aritjol, lianes i altres plantes punxants. Tant va ser així que vam desestimar l'intent de restaurar la via escalant des de baix i vam optar per rapelar des de la veïna Casas Chani, tot substituint els burins per parabolts i sanejant les fissures. La tasca de jardineria ens va entretenir força. Tot seguit, amb les mans plenes de ferides i la paret plena de terra, vam escalar les tres primeres tirades i vam restaurar les tres darreres des de baix, acabant la feina amb frontal. També vam sanejar una mica la roca, en alguns trams crostosa, fet que va provocar una caiguda a en Pau.

La via em va soprendre molt, és brutal, a l'alçada de les clàssiques de la paret! El traçat, quasi tot per diedre fissurat, permet escalar en autopretecció. Esperem que el pas de les cordades contribuexi en el mateniment de les fissures netes. A GAUDIR-LA!

 

Cercant la fresca dels Alps

Un terreny que ha patit desmesuradament els efectes de les onades de calor. Amb refugis tancats, muntanyes tancades i guies experts deixant de treballar a les zones més concorregudes, enfilem camí sent conscients que potser no podrem abordar tots els reptes que voldríem. 

Les premiers pas d’Elsa, Les Guillardes, 450m 7a+ (6c oblig.)

Un viot gaupo i mantingut amb només 15 -20 min d’aprox i menys d’1h de retorn i, a més, a l’ombra! En les dues darreres tirades, la roca perd qualitat, però la resta dels 400m és espectacular. Escalem al sol els 2 últims llargs. Un cordada, que es creia escalant un via i ens volia fer creure que nosaltres anàvem errats, van acabar rapelant deprés de 5 tirades i molts A0s. 

A bras ouvert, Tête du Rouget, 450 6b+ (6a+)

Pugem fins al Refugi Soreiller on fem bivac. L’endemà encara tenim 1.30h d’aproximació que inclou 3 ràpels dels del coll fins a peu de via. Comencem escalant a l’ombra i amb molt de fred. i quan el sol ens arriba tampoc entrem massa en calor. La via és xula, amb alguns passos d’adherència força més difícils del que marca la ressenya. Traçat una mica forçat per sortir per la placa més vertical. Força equipada. El descens inclou una cresta inestable fins al cim, una desgrimpada a l’ensamble prou vertical, uns ràpels i, finalement, una desgrimpada més simple fins al coll. Baixem la tartera tortuosa fins al refugi i la propina fins la furgo.

Si us trobéssiu un plumes al mig del camí amb un mòbil i un frontal, què faríeu? El baixaríeu o el deixaríeu allà? A poca distància d’arribar al cotxe avancem una parella que porten les motxilles pengim-penjam. La notícia de què tenien la jaqueta a tocar del refu els va caure com una gerra d’aigua freda. 

Les rois déguisés, Pic d’Aigle, 310 7a (6b+ olbig.)

Sens dubte una 5 estels, i posaria la mà al foc que la millor via de l’any. Tot i que té un traçat estrany i forçat (més d’una tirada totalment en travessia) la via és mantinguda en placa vertical de roca sublim. Ben equipada. Molt recomanable. Voldria tornar a fer totes les veïnes. Entra els sol ràpid però no molesta. Trobem la pista amb la barrera tancada, cosa que allarga l’aproximació a 1h. El Ganxets ens diu que casualment l’ha trobada sempre oberta, però d’això ja fa anys.

Bonatti, Gran Capuchin, 400m 7a+ (6b oblg.)

Després d’una aproximació emocionant des del refugi de Torino per un mar d’esquerdes arribem al plató on plantem la tenda tot intentant desxifrar la quantitat de cordades que hi havia a la paret. Per sortir de dubtes proposo d’atançar-nos-hi. Tot i que la meva preferida era la Bonatti portàvem la topo i material per al Voyage selon Guilliver. 

Vam entrar per la via Accesso a la Terrazze, on ja hi havia una cordada, que vam atrapar de seguida. Sort que, amb la intenció de fer-ne més via, no ens vam posar darrere dels altres que estaven a la via del Petit. Almenys hi havia 5 cordades a la paret, però la Bonatti tota per a nosaltres! Tinc la impressió d’estar a Yosemite: petates, corda simple, reunions amb parabolts, fissures perfectes per tot arreu…) Des de la R3 d’Accesso a la Terrazze prenc una fissura molt xula que em deixa a la repisa, des d’on flanquejo per anar a buscar la R0 de la Bonatti.

El primer llarg ja em transmet allò que temia, aquí haurem de suar fins i tot en els 6as! Les primeres 6 tirades estan molt despitonades, una contrast amb el 7è llarg de 7a+ que potser n’hi ha més de 30! Arribant al cim presenciem el salt base d’un escalador que arriba a la tenda en qüestió de segons. A nosaltres ens queden una quinzena de ràpels fins arribar a les botes, sobradament amb llum de dia.

Lifting du Roi, Roi de Siam, 300m V+

Donat que no podem arribar a la paret que volíem pel mal estat de la glacera ens aventurem a una via sense ressenya, només amb unes vagues referències d’una cordada que passava per allà. Una via poc mantinguda.

État de Choc, Petit Clocher de Portalet, 280m 70 (6b+ obilg.)

Un altra vegada a Yosemite? Quines fissures i quina verticalitat! Una via espectacular. Va exigir tot el suc i una mica més. La prova del meu esforç eren els meus gemecs ressonaven entre parets. En Pau s’emporta el rotpunk i és que això d’empotrar ho té per la mà. El problema és que ara vol tornar-hi per fer l’Ave Cesar! 

Les Koales, La Torunette, 280m 7a (6b+ oblig)

Una via prou interessant però no sempre mantinguda i un xic rebuscada, en una paret que de lluny em recorda a la sud del Pedra. L’aproximació és més llarga d’allò que pensàvem ja que està prohibit l’accés de vehicles no autoritzats al coll l’Aulp.

Amb moltes ganes de collir fruites i verdures de l’hort i treure a pasturar les tites tornem cap a Curtics sabent que ens esperen tardes plujoses que tanta falta fan a la nostra terra.

Descobrint el granit de Brasil

Un viatge d’escalada peculiar, en el qual escalem grans monolits de granit molt compacte i adherent, però poc fissurat i mancat de cantell. Sempre, en un entorn selvàtic amb molta vegetació. El juliol diuen que és la millor època per escalar-hi ja que és hivern i en estació seca. La realitat és que vam passar calor i ens va ploure força; ambdues inclemències van ser motiu per haver d’abandonar la via (almenys per una estona) en diverses ocasions. L’equipament a Brasil té fama d’alegre, comprensible quan et poses a la pell dels aperturistes que durant molt anys s’han protegit a base de grampos.

LES NOSTRES ESCALADES

A RIO: Pao de Azúcar

• Passaros de Fogo, 280m 6c

Una manera diferent de fer la típica turistada de pujar al Pao de Azúcar. Escollim la via (Pássaros de Fogo, 280M 6c) per ser la cara més ombrívola. Després d’una gran benvinguda dels mosquits a peu de via podem gaudir del nostre primer contacte amb el granit negre com el carbó i ens anem aclimatant a les excursions entre assegurances. Em sorprèn gratament que el 1r tram del telecabina de baixada sigui gratuït per escaladors, tot un luxe!

A PEDRA RISCADA



REPETICIONS

• Sóc Rural, Pedra do M, 270m VI

• Agüita amarilla, Pedrinha, 120m VIIc

• Aresta Brucs, Pedra dos Cabritos, 315m III

• La Marca del zorro, 455m VIsup

(Les 4 són vies obertes per els companys catalans de van visitar la zona el 2019.)

• Metal Garden, Pao de Miñas, 350m VIIIc A1

Abandonem la suposada 1a repetició de la via a la R3 per l’atac d’unes aus que ens van deixar clar que allà no érem benvinguts.

L'aventura ja comença a l'aproximació

• Viaje de Cristal, Pedra Riscada 865m XIc

Un bigwall que ens disposem a escalar en el dia. No ho aconseguim en el 1r intent, degut a una gran xàfec que ens enxampa escalant a l’ensamble els primers llargs. En el segon intent, la pluja ja ens agafa a la part més vertical i seguim escalant gaudint de l’ombra que ens brinden els núvols. Baixem de R15 degut a pluja i esgotament, però molt contents d’haver pogut escalar en lliure quasi tota la via i gaudir de la diversitat de rocam. També prenem consciència de la feinada que representa obrir una via tant vertical en aquesta paret.

1r intent, la paret es converteix en una casacada

L10, placa boníssima (7b)

L7, l'únic llarg de fissura de la via, i quasi del massís (6b+)

L11, sorprenent tram amb cantell i desplom (7c+)

L11, el cantell ha desaparegut

El darrer ràpel, els núvols s'esvaeixen.

OBERTURES

Decantats per parets de menys envergadura que la Pedra Riscada, vam obrir dues vies i vam afegir un llarg mirant de completar la via inacabada Agüita amarilla.

 

Somriure després d'alliberar la tirada oberta en l'últim capvespre de la nostra estada.

• Estació Seca, Pedra do M, 350m 6a

Oberta en 2 intents d’un mateix dia per la interrupció d’una tempesta. Línia bonica i assequible, potser més tombada d’allò que esperàvem.

• La Infernal, Pedra dos Cabritos, 260m 7b

Van ser necessaris 4 atacs per completar aquesta via, molt més vertical i atrevida que l’anterior. Comencem una tarda d’un dia de pluja fins que se’ns fa fosc (abans de les 6 de la tarda), el 2n dia baixem després d’obrir L3 sota un sol infernal. I encara es faran falta dos dies més per acabar d’obrir i encadenar les tirades. El resultat, una via mantinguda, ben assegurada però cal escalar i vibrar amb l'emocionant loteria de quins dels petits cristalls seran prou resistents. Sens dubte, la via amb menys cantell que hem obert mai, un bon aprenentatge! Des de principis d’any que cerco una via prou infernal, mereixedora d’aquest nom, per poder dedicar-la a la Infernal de la Vallalta, en motiu del seu 20è aniversari. Per fi, l’hem trobat.

 

Si us interessen més detalls pràctics us recomano que consulteu la web d’en Luchy. O bé demaneu-nos la guia, que casualment vam ser els primers d’obtenir i participar de l’acte de celebració de la publicació.

A TRES PICOS: Pico Maior

• Decadence avec elegance, 680m 7a+ 

Una via molt guapa, completa en una entorn molt més muntanyós i salvatge. El granit, amb moltes més formes i fissures, permet jugar amb l’autoprotecció que tant hem enyorat. En Sergio, guarda del Refugio das Aguas, un gran escalador i coneixedor de la zona, ens adverteix sobre la presència d’un rusc d’abelles prop de la R1, així que sortim a l'ensamble per evitar passar-hi massa temps. Vam passar sense cap ensurt. Els nervis van tornar a aflorar quan ens apropàvem al cim. Tot i que no era tard, no ens podíem permetre el luxe de perdre temps, ja que a les 6 era negra nit i la baixada complicada. Ens deixem portar per unes fites a una línia de ràpel que no era la recomanada per en Sergio. Com no podia ser diferent, la corda s’enganxa i ens toca escalar. Però després de la remuntada i de perdre ben bé mitja hora enfontsant-nos entre matolls selvàtics de 2 metres trobem el camí ben marcat que baixa a les últimes llums. Per uns moments ens havíem vist picant bivac a la zona més freda del país la nit abans d’agafar l’avió de retorn a casa.