dimecres, 29 de desembre del 2021

La meca: Yosemite Valley

Em feia mandra començar a escriure aquest capítol. Seré capaç de resumir tot allò que vam viure i no perdre’n detalls? Ho intentaré.

Somiava en descobrir Yosemite Valley des de feia molts anys, per la seva història i per la naturalesa de les fotografies que m’arribaven. Tancats a casa amb en Pau, durant els dies de confinament, fèiem llista de tots els llocs que ens agradaria visitar. Malgrat ell ja coneixia Yosemite, ràpidament em va prometre que hi aniríem tant bon punt acabés la pandèmia i obrissin fronteres als EEUU. Ens ho van posar molt difícil, però no vam renunciar al somni. La normativa COVID impedia viatjar a EEUU venint de qualsevol país europeu, així que vam escollir l’alternativa d’una quarantena mexicana i provar d’entrar. El pla ens va sortir rodó, malgrat la quantitat de vols que vam haver d’agafar.

2 maletes de 23 kg és el pes que vam portar, per no haver de pagar els costos extres a cada vol. Això ens limitava, i força, les opcions que teníem. Ens vam endur 1 petate, 1 hamaca individual casolana (per si de cas), 3 cordes (2 dobles de 60m  i una simple de 80m), quasi 5 jocs de friends (alguns híbrids), 2 jocs de tascons (un híbrid) alguns hooks i el material individual bàsic. Vam renunciar a darrera hora al martell i un aïllant.

La il·lusió que vaig sentir en fer les primeres passes sobre terra de Las Vegas i saber que ja no ens farien fora, era similar a la de trepitjar un cim molt desitjat. De fons en la meva ment sonava la cançó del Bruce “Born in the USA” a tota castanya. Vam llogar un tot terreny dels guapos per a 30 dies pel qual vam pagar més que pel bitllet d’avió.

Arribant a Tholumne em vaig adonar que podia desar al fons de la motxilla totes les mudes de roba curtes que havíem estat fent servir a Mèxic. Quina rasca! Es feia difícil aguantar fora de la tenda quan no hi tocava els sol. Vàrem escalar un parell de dies envoltats per una boira espessa de fum d’uns incendis llunyans. L’entorn d’aquesta vall ja em va sembla increïble, les seves plaques tombades, els boscos immensos, els rius i llacs i el seu granit d’alta qualitat. Amb unes temperatures més confortables m’hi hagués quedat uns quants dies més.

Entrar a la vall de Yosemite amb el cotxe per primera vegada va ser xocant, en Pau em narrava les parets que anàvem observant com ho faria un guia expert i jo em vaig perdre amb la boca oberta mirant per la finestra amb el coll retorçat. Era inimaginable una vall tant plena de vida mentre recorríem les milles de desert que separen Las Vegas d’aquesta meravella.

Sabia que calia canviar el xip; estava disposada al patiment que suposaria l’escalada en fissura i tenia moltes ganes d’aprendre. A més, tenia un bon mestre! Així que vam començar escalant grans clàssiques de grau assequible per aclimatar. Ràpidament vaig entendre que l’escala de graduació era molt diferent, que el 5.9 que a Mèxic em semblava un rostoll, aquí podia ser un veritable infern; que calia anar ben servit de friends i racionar-los; que en les vies clàssiques era d’esperar trobar-hi caravana de cordades poc rodades... Poc a poc vaig aprendre i familiaritzar-me amb aquella nova manera d’escalar, que m’obligava a rendir-me davant de bavareses inhumanes on calia empotrar per tal de progressar i era necessari gestionar els off-width i xemeneies arrossagant-se com fos. 

Però estàvem a la meca del bigwall i teníem la intenció de penjar-nos! Després de conèixer la mecànica dels nous permisos que marca la normativa del govern vam optar per una via, suposadament d’iniciació a la imponent Leaning Tower i la sol·licitada Nose del Capitan. Parlaré d’elles més endavant. Tot sovint, quan acabàvem l’activitat del dia, ens assèiem al Cap meadow, amb una birra freda, tot observant les cordades i dissenyant futures estratègies o simplement somiant.

Ni de tros m’havia imaginat com n’era de complexa la logística del bigwall. Primer ens calia escollir un objectiu al nostre abast i dissenyar-ne una bona estratègia d’atac. Després, preparar el material portant sempre el mínim i indispensable per estalviar pes i poder ser més ràpids.

Els peus de gat es passen gran part del dia penjant del talabard i la progressió és lenta.  

 

BEURE, MENJAR, DORMIR i SUBSTÀNCIES DE REBUIG

A EEUU tot és car, sobretot el producte fresc. Però comprar als Markets de Yosemite Valley és un escàndol. Durant els 14 dies vam sortir fins a Mariposa per fer una gran compra durant un dia de descans. Les birres són un luxe al qual nosaltres no vam renunciar, però l’acompanyàvem d’una garrafeta de vi. Tampoc hi podia faltar un bourbon. Inevitablement acabes comprant allà, i la carn de vedella era el producte estrella, molt bona i assequible, ideal per al manteniment del bíceps.

El dormir tampoc va ser fàcil. Tots els campgrounds de la vall estan reservats amb més de 6 mesos d’antelació i nosaltres, amb la incertesa de les regulacions COVID, no havíem reservat. L’única excepció, el Camp 4; però per poder accedir-hi havies de pagar 10$ i participar en una loteria de places vacants (poques tenint en compte que només admetien una tenda per parcel·la) i amb un percentatge d’èxit al voltant del 10%. La nostra participació no va donar resultat així que ens vam instal·lar en un campground als afores (vora El Portal) i entràvem i sortíem cada dia.

La nostra estratègia amb els excrements va ser ben senzilla. Vam fer servir un bidonet metàl·lic amb tancament hermètic tipus pot de pintura on dipositàvem els excrements amb una bosseta. El vam portar dins el petate i sense males olors.

 

LES NOSTRES ESCALADES EN LLIURE

Regular, Fireview Dome, Toulumne. 300m, 5.9 ****

Dolça via d’escalfament. Els llargs claus són els primers després el terreny s’ajau. Cara oest. Entorn brutal.

North Est Buttress, Higher Cathedral. 300 m 5.9 *****

Via molt guapa, mantinguda i variada amb tirades de fissura, diedre, offwith i flanquejos amb ambient. Un còctel excel·lent. Aproximació i descens una mica desagradables. Em cau una motxilla-petate al cap de la cordada del davant.

 

Serenity crak, Royal Arches. 140m, 5.10d *****

Una línia de somni que empalma una fissura amb una altra amb empotraments de tot tipus.

Sons of yesterday, Royal Arches, 170m, 5.10a *****

Via a continuació de l’anterior que acaba de donar un molt bon gust a la jornada amb les fissures més amples. El conjunt esdevé el millor menú degustació de fissures de granit que he tastat mai.

 


 

The surprise, Five open books. 150m 5.10a ***

Una vieta curta que no està malament per a una mitja jornada i combinable amb veïnes. Molt guapos L2 i L3.

 


ELS NOSTRES BIGWALLS

West face, Leaning Tower. 305m, 5.7 C2F *****

Una via suposadament d’iniciació amb la qual vaig aprendre el significat de les paraules steep i leaning; sens dubte, és la via més vertical i desplomada que he fet mai i el petateig va resultar d’allò més agradable. La vam escalar còmodament amb dos dies i bivaquejant a una repisa prop de la R4, tot i que havíem deixat fixat fins a R6. Tot i que no va resultar tant assequible com ens mostrava la ressenya la vam gaudir molt i sense complicacions.

La imponent Leaning Tower

 

Un cim amb vistes al proper objectiu

The Nose, El Capitan. 400m, 5.9 C2 (intent frustrat) *****

Com no intentar una via on la majoria de les tirades tenen nom propi! La nostra estratègia consistia en un atac amb 2 bivacs a paret (amb la possibilitat d’un 3r bivac al cim o arribant-hi). Més de 20 kg només en aigua, uns 3 jocs de friends (que considero bastant just sobretot en mides grans) i una hamaca individual per si de cas trobàvem les repises ocupades.

Vam començar la cursa vertical fixant tota la corda que teníem. L’endemà negre nit encara jumàvem encetant així la esgotadora marató de treballs verticals i maniobres, obtenint un graduat bàsic en pèndols. A primera hora de la tarda i, havent deixat enrere el Dolt Tower i a un llarg i escaig d’arribar al comodíssim bivac del Cap Tower, vaig caure amb la mala sort que vaig dislocar-me un dit. Era evident que no podíem continuar, que calia renunciar al meu somni d’escalar el Capitan. Després de desfer un pèdol, bivaquejar durant la nit, rapelar prop de 400m i visitar 2 hospitals diferents vam aconseguir que el meu dit tornés al seu lloc, prop de 24h d’ençà de l’accident.

 

Bivac improvizat al Dolt Tower

Llarg amb doble pèndol

Vam marxar de la vall amb presses, sense poder acomiadar-nos com haguéssim volgut, amb una profunda tristor que em resulta molt difícil d’expressar. Però el viatge no s’havia acabat! I què havíem de fer? Tornar cap a casa? Canviar el destí dels dies de viatge que ens queden? Anar cap al desert i seguir escalant? Totes les respostes al proper capítol!

dilluns, 22 de novembre del 2021

El Potrero Chico, escalades d'una quarentena mexicana

Mèxic no era el nostre destí inicial, però hi vam passar una quarantena per poder entrar als EEUU, degut a les restriccions d'accés al país per la COVID. D’entre el munt de zones d’escalada del país (podeu comprovar l’abast en els 2 volums de la guia d’escalada de Mèxic de l’Oriol Anglada) vàrem escollir Potrero Chico i els voltants de Monterrey. Un cop descartada la primera intenció de visitar Basaseachi i el Gigante ens plantem directes a Potrero Chico la 2a quinzena de setembre.

És un lloc ideal per a apalancar-se còmodament (en càmping o cabanes) i sortir cada dia caminant cap diferents parets, amb múltiples opcions d’escalada esportiva, tot a menys de mitja hora, amb els descensos en ràpel i on més val no perdre el bon camí si no vols ésser assassinat per la vegetació punxant característica de l’indret. Malgrat vam haver de suportar calors extremes, ens ho vam manegar per escalar sempre a l’ombra i intentar gaudir al màxim de tots els metres de roca, quasi sempre equipats amb xapes.

La nostra estada, uns 8 dies, la vam passar tota en una cabana d’en Julio i la Carla on, tot i ser dels llocs més allunyats del poble, hi vam estar de luxe. Ens van convidar a una barbacoa familiar, ens van omplir la piscina per a nosaltres, ens van dur al poble en cotxe a comprar el vespre que vam arribar... en definitiva, ens vam sentir com a casa!

LES NOSTRES ESCALADES A EPC

Sempre a l’ombra malgrat fos necessari començar a escalar amb les primeres llums.

  • El Sendero del diablo, Outrage Wall, 188m 5.11c ****

Paret desplomada i amb ambient. Via força matinguda i per xalar al màxim.

Outrage wall i les Agujas, el menú del 1r dia

  • Getting wood, Las Agujas, 60m 5.10d ****

Una vieta que, combinada amb l’anterior, és un menú complet i permet gaudir de les vistes des d’unes agulles al mig de la vall.

Getting wood

Des del cim de les Agujas

  • Kotu Mundi, Aguja del Coco, 120m 5.11b ****

Prou xula. Algun llarg de roca un xic delicada. Fàcilment combinable amb veïnes.


Kotu Mundi, Aguja del Coco

  • Pitch Black, Conundrums, 250m 5.10d ****

Guapa via amb ombra a primera hora que pot combinar-se amb veïnes.

  • The raven, Conundrums, , 60m 5.11b ****

Per arrodonir el menú del dia!

A falta de sabines, bones són les palmeres!

  • Three Stone Place, Satori, 230m 5.11d ****

Guapa i prou mantinguda, amb rocam excel·lent. Ombra a partir de migdia.

Aquesta roca enamora! I l'escalador també!


  • Sendero Luminoso, El Toro, 600m 5.12d *****

Una via molt mantinguda i exigent de principi a fi. Per escalar-la en un sol dia cal posar-s’hi aviat i no hi ha manera d’evitar el sol de L2 a L5, cosa que fa més dura encara l’escalada, sobretot pel dolor de peus, ja que es tracta d’una escalada tècnica de placa amb peus relliscosos. Vàrem escalar amb petate i auxiliar fins la feixa (R5) per poder rapelar aquest tram en doble corda. Els primers 5 llargs són llargs i molt mantinguts, ens ocupen 4h però, tot i que encara resten 10 llargs la feixa, es podria considerar mitja via. Les reunions són d’allò més incòmodes, una guíndola ens ajudava a descansar una mica.

R4, feliç penjant com un xoriç

Personalment em va encantar! Perquè és una escalada en la què s’ha de pensar i tens marge per lluitar-la a vista, buscant sempre el peuet o la punxeta que millor s’adapti a la dansa vertical del moment, amb passos lents i de fe, sabent que pots caure en tot moment de principi a fi del llarg. Només de narrar-ho em suen les mans! Vaig encadenar quasi tota la via, però m’esgarrifava pensar que algun sonat hi havia passat sense corda, cada cop que em patinava un peu...


     


A MÉS...

Els dies que ens quedaven vam llogar un cotxe i amb la companyia del Pol i l’Ino vam aprofitar per descobrir altres indrets propers:

  • El Salto

Gran escola d’escalada esportiva amb bons sectors de degotalls bastant coneguts. És un indret bastant més salvatge i fresc, tot i que també força concorregut. Vam visitar la Pared de las Ánimas i ens vam quedar amb moltes ganes de tastar una impressionant paret on s’hi troben vies dures o molt dures com la mítica Shamadi.

Pared de les Ánimas, El Salto

  • La Huesteca

Un lloc amb bones parets i moltes possibilitats de grans escalades, bàsicament a les cares sud. Nosaltres seguíem perseguint l’ombra; tant és així que ens vam limitar a tastar algun sectoret d’esportiva i una via, anomenada El Arte de Malaria III (5.12c, 250m), a la paret nord-oest del Cañon de Guitarritas. Una via dura i obligada que casualment vam escalar al costat del Pelut i el Joan, mentre obrien una nova línia batejada com a Sendero Truñoso, coincidint així 3 cordades de catalans a la mateixa paret. No he conegut mai una cordada d’escaladors tan poc convencional (pel terreny escollit) i agosarada (per ser capaços d’escalar sota el sol i vora els 50ºC). Em trec el barret!

Porta d'entrada a la Huasteca


Gran companyia al Cañon de Guitarritas


BEURE I MENJAR

Les birres a Mèxic no tenen gaire encant, és difícil trobar-ne alguna amb més de 3-4º. Per menjar no cal trencar-s’hi massa les banyes, hi ha parades amb teca típica mexicana (tacos, quesadillas...) a cada cantonada i molt econòmic.

 

I així vam passar la quarantena mexicana, quasi sense parar d’escalar i somiant amb la fresca que ens esperava a la nostra primera parada als EEUU (Tolumne). Passaríem la frontera sense problemes? Els dubtes ens envaïen... Les respostes en el proper capítol del viatge!

diumenge, 29 d’agost del 2021

DEDEGÖL

Dedegöl, un indret inhòspit 6 hores a l'oest d'Aladağlar, rep visitants en comptagotes, on la cobertura de telèfon desapareix forces km abans d’arribar-hi. La informació a la xarxa és escassa, sols unes poques ressenyes han estat incorporades a la recent publicació de la guia del Petit i aquest fet no ha estat massa ben rebut per una part de la comunitat escaladora que volia mantenir l’indret en secret. En qualsevol cas, segueix sent un indret salvatge i els que s’hi atansin han de ser amants de l’exploració.

Endere és la població de referència i el nostre punt de partida per agafar una pista amb pendent força pronunciat a l’inici i que pren rumb cap a l’oest per després agafar un trencall per una pista, ja amb poc desnivell, cap a l’est per arribar a uns grans prats a les faldes de la serralada, ideals per acampar i amb diverses fonts. Nosaltres vam dormir en una petita mesquita que té un porxo de fusta habilitat com a cuina i amb una font, un espai d’allò més acollidor. L’única pega és el vent, que no va deixar de bufar en els 3 dies que vam ser allà i aquesta molèstia a la paret es pot convertir en un veritable malson si hem de rapelar.

Com a Aladağlar, ens preocupava l’exposció al sol de finals de juliol, ara d’orientació totalment sud, així que vam seguir amb el nostre horari. A les 4h esmorzant per tal de començar a caminar amb les primeres llums i vam acabar passant més fred que calor. Un dia, metre esmorzàvem van entrar una parella a resar! El lloc per dormir és molt guapo però cal tenir en compte on som.

Les nostres escalades:

1. Le monde perdu, 360m 6b (6a+ obl) Guapa! Quins canalots!

    Le doigt de dieu, 500m 6c (6b obl) Xula i llarga.

    Le tresor de Topkapi, 640m 6b+ (6a obl) Ni fu ni fa, quan s’acaba?!


2. Suliman le magnifique, 320m 6c+/A0 (8a) Pel meu gust masses A0, molt rebuscada. De 6b cap a baix el més bonic i interessant de la via. L'agulla que recorre la via és imponent.

 



3. Golden Hörn, 150 7a+ Una via realment guapa de principi a fi amb plaques de roca punxeguda, desploms de forats... Molt completa! Descarta diedres evidents buscant la dificultat. L’única via de la paret! Vaig al límit!

 

divendres, 13 d’agost del 2021

Aladağlar

Malgrat que Aladağlar  conté grans parets fresques per a l’escalada esportiva nosaltres ens vam centrar en l’escalada d’aventura. El massís, amb muntanyes de més de 3500m, amaga un munt de parets de calcari de qualitat. Aquest fet ha atret la mirada de grans escaladors europeus que han anat a buscar-hi línies verges. Hi trobarem, doncs, un ventall de vies on s’hi han posat un grapat de bolts, tot sovint amb un gran aire entre ells. Contrasta la presència de vies difícils i obligades o, per contra, senzilles i abordables, trobant a faltar més vies de “rang intermig”.

Els italians, molt actius a la zona, han anomenat el massís com a les Dolomites de Turquia, pel color, la forma de la roca, sempre en un entorn despullat de vegetació on les temperatures són extremes de fred a l’hivern i calor sota el sol d’estiu. Acostumats a la verdor del Berguedà, aquest paisatges ens recorden més aviat a un desert.

Vam instal·lar el nostre camp base al Càmping d’ Aladağlar  , que tantes cordades de catalans ja havia acollit anteriorment. Allà vam adquirir la guia d’escalada i en Recep (l’autor) ens va assessorar sobre les escalades. Al càmping es respira una ambient escalador, però tots eren turcs i venien atrets per la fresca escalada esportiva dels canons.

La nostra estada, durant la segona quinzena de juliol de 2021, va ser, segons diuen més calorosa del normal. Tot sovint els termòmetres s’apropaven als 40 graus i per això vam escollir escalades a l’ombra. Però alerta! El clima és peculiar i la neu és abundant a l’hivern, de manera que limitarà l’escalada d’abril a octubre. A nosaltres no ens va ploure ni un sol dia! De fet, quan vam comprar el bitllet d’avió, jo tenia la furgo preparada amb els Alps com a destí, però allà la previsió meteorològica era poc esperançadora. Vam pensar que en un massís de muntanyes tant altes no hi faria calor per escalar al sol, però ens equivocàvem. Malgrat tot, la majoria de les parets tenen una orientació oest, així que vam adaptar-nos a llevar-nos vora les 4 de la matinada, abans de les primeres oracions, per posar-nos a caminar amb les primeres llums del dia.

Vàrem volar a Ankara, tot i que Adana és l’aeroport més proper. D’allà ens vam plantar al càmping en 4 horetes amb el nostre Hyundai de lloguer que pràcticament estrenàvem. No és mala idea escollir un cotxe una mica alt, perquè per moure’s per la zona cal fer kilòmetres per pistes, no sempre del tot bones.

 

Les nostres escalades

 

  • ORIENT, PARMAKKAYA, 280m 7b (7a obl.) *****

No ens vam poder resistir i el primer dia vam decidir conèixer el pirulo més impressionant del massís. Bonica via en roca generalment brutal en un entorn màgic i solitari on per arribar-hi tenim un bon pateo. Ull al darrer llarg, de Mezza Luna Nascente, obligadet i amb mala caiguda inicial. El millor, el primer llarg de 7a!

Parmakkaya sota les últimes llums




  • L’ARMATA BRANCALEONE, YELATAN WALL, 360m 7a ***

Força discontínua i de roca no sempre bona. El millor, el 2n llarg de 7a!

Apretant al 2n llarg

  • KUNG FU PANDA, KARAYAKAK TOWER, 235m 7a *****

Bonica via de roca espectacular. Molt agraïda. Les dificultats es centren en un llarg de 7a a agafa una fissura de roca no tant bona.

Roca sputnik!

  • RADIO ESKEN, CIMBAR VALLEY (LATITANT PILLAR), 205m 7c (7b obl.) *****

Línia molt guapa i segurament no tant obligada com diu. Malgrat només vaig encadenar l’últim llarg, la vaig poder gaudir molt. Vaig volar al pas de la 1a xapa de la via! Un bon filtre! Bona cata del pa es reparteix a les vies del mestre Larcher. Aproximació i retorn pleasure.


7c amb diedre! 

Sortint del 7b explosiu

Satisfacció màxima!


  • LLIBERTAT, KARAYALAK TOWER
    , 200M 7C (6C+ obl.) *****

Dos dies vam dedicar a obrir aquesta via en una roca excel·lent! Les dificultats augmenten progressivament i, tot i que vam instal·lar bolts de progressió, cal escalar forces metres entre ells i aplicar-se en bona tècnica. Ens va quedar una via curta, però més intensa que les veïnes. Llàstima no aconseguir trobar un traçat més humà per al darrer llarg! En dos A0 podrem igualment gaudir d’un bon llarg de 7a/+ de 50m! Imprescindible uns gats de precisió!


 


  • COME TO DERWISH, LOWER GÜVERCINLINK (TRANGA), 600m 7b (7a obl.)

La via més obligada que he escalat mai! Tant guapa com exigent, molt difícil i per a ments fortes. Jo vaig treure la bandera blanca a partir de l’L4 i en Pau va tirar al davant tota la via encadenant tots els llargs tret d’un pas sortint del desplom de l’L5, impressionant! Es mereix 5 estels o més, però no la valoro perquè no vaig ser capaç de gaudir-la. Aquests italians són d’un altre planeta! Ens va entrar el sol als darrers 4 llargs, va ser fins i tot reconfortant!


La paret, vertical i imponent


 

Tot i que si que vam inspeccionar els canons d'escalada esportiva, hi vam escalar ben poc. En breu escriuré un altre capítol per al massís de Dedegol, la 2a parada del viatge! Però abans d’acabar amb Aladağlar, unes petites recomanacions per abastir-se de beure i bona vianda!

Menjar en restaurants és molt barat. Com que a migdia entra sol i nosaltres ja som fora de la paret, tot sovint arribem a temps de fer un àpat (segurament et serveixen a qualsevol hora).

  • Per menjar un bon plat de carn: Ali’nin Yeri, Borusu Yani – Yelatan Köyü (1 kg de xai, beguda, amanides i te per 13€ els dos.
  • Per menjar peix: Ecemis Alabalik peixateria (Un menú amb un parell de truites de riu arrebossades, amanida i beure)
  • Kebabs: de restaurants que ofereixen kebabs, pizza turca, adana i altres plats típics n’hi ha la tira. Per 3€ per persona acostumes a sortir tip!  
  • Birres i alcohol: hi ha una petita licoreria a Çamardi on podem proveir-nos de cervesa, vi i raki o altres licors, a un preu més elevat del què estem acostumats.