REtrobada MONTSERRATina

Escric amb l’ànima plenament satisfeta després d’unes jornades al massís de Montserrat on la màgia de l’entorn i la companyia s’ha convertit en un còctel explosiu de felicitat, que no hauria estat possible sense Trobada d’escaladors/es del Bruc que ha reunit, un any més, un bon grapat d’amics, coneguts i bona gent per a conèixer.

Divendres, en aparcar a Sant Cecília ja vivim els primers retrobaments que no seran obstacle per acabar assolint l’objectiu en llum de tarda fresca. Estrenem la recent obertura, després del període de regulació per nidificació, del Serrat del Moro escalant la via Del Rosso i Abortito, una combinació molt bona que ens fa apretar i gaudir al mateix temps. Segueixen els retrobaments al mateix monestir i al Bruc, on ja podem percebre el caliu de la trobada, compartint menjar i beure amb bruquetans/es de l’organització.

Dissabte al matí costa arrencar. Anem trobant escaladors a arreu i Santa Cecília és a vessar. Marxem acompanyats fins al Plàtan de diables, el nostre pla per avui és la Vilanovins. L’ambient a la paret és màxim, arribo a comptar fins a 13 cordades tenint en compte el Ganivet, i podem anar reconeixent gairebé tothom. Així doncs, vam escollir bona via, no només per la ubicació sinó també perquè en vam sortir sorprenentment contents. La vam poder escalar tota en lliure tret de la 1a tirada (que té cordes fixes en prou bon estat per remuntar l’escombrera) i 1,5 tirades de les més dures on vam haver de fer uns quants A0 i sanejar algunes crostes. La resta de la via és brutal i està cosida a bolts per anar a donar-ho tot sense passar cap por. L’arribada al cim per l’Ermita de Sant Antoni li dóna un encant especial que fa sumar mig estel al meu excel.

 

 

Diumenge, amb la veu justa i les forces minvant, escalem amb la Xènia la mítica Elèctric Laidyland, que tenia a la llista de pendents de fa molts anys. Tot i trobar una tirada empapada vam gaudir de la via i de la sol·licitud a la paret. Què ho deu fer que diumenge no hi havia ningú? A Santa Cecília hi vaig veure comptades cordades, entre elles el Picazo. 

 

Molt agraïda per totes les abraçades rebudes, intercanvis de plans i d’aventures viscudes, ballaruques i somriures. Seguiré com fins ara, marcant al calendari la data de la Trobada com una de les imperdibles, tal i com faig amb la Patum.

Garrotín

Des que vam començar a obrir la via que tinc al cap anomenar-la Garrotín, la cançó improvisada arrelada a la comunitat gitana catalana que repeteix l’estrofa:

Al garrotin, al garrotan,

de la vera vera vera de Sant Joan

I és que la quina paret més apropiada per tenir-hi un GARROTÍN! Un paret que, lluny de ser una paret comercial, té un encant especial. Gaudeix d’unes panoràmiques privilegiades i, a més, tot i que la vegetació és abundosa, té trams de roca d’escàndol. Així doncs, trobar un traçat mantingut no ha estat fàcil però a força de navegar ha quedat una línia molt bonica, amb bona roca i sense ser extrema, prou exigent.

L’obertura i alliberament de la via han valgut tres visites intenses sota el sol hivernal. Una primera tirada que navega pel bell mig d’una placa de líquens, començant a uns 5m a l’esquerra de la veïna Lliure Inconsciència. Cal arrencar del terra anant a buscar un pitó amagat que queda a mà dreta d’uns arbustos. La segona tirada ens portarà cap a una gran feixa i entre mig ens caldrà superar un pas de bloc protegit per una xapa. Tot seguit, trobarem una placa brutal que ens portarà sota d’un sostre fissurat que vorejar amb passos físics i intensos. La quarta tirada és un caramel que vaig tenir el goig d’obrir sense trepant. El traçat sinuós farà necessari gestionar molt bé el fregament de les cordes. La cinquena tirada, de roca superba, exigirà una bona lectura i alguns passos concentrats. Arrencar de R5 és una aixecada marciana fins a atènyer una fissureta diagonal. És possible empalmar les tirades 5 i 6 (si es va sobrat de forces) o bé 6 i 7, arribant així directe al cim. La darrera tirada, tret d’uns passets més finets a la vora de la xapa,  ens portaran fins al cim en bona roca i força cantell.

Posant la xapa amb estil després de fer el pas

Apurant la llum hivernal

La recompensa: sopar al Portal 

En definitiva, una via recomanable per a qualsevol dia assoleiat d’hivern. Sota el meu parer, una cinc estels! M’encantaria veure respostes als comentaris amb els Garrotins que heu improvisat! Si ens feu arribar el petit vídeo cantant des de qualsevol punt de la via us prometem unes birres a la Societat o unes madalenes borratxes del Reig com a premi!

Nosaltres ens acomiadem a ritme de rumba:

Hem obert aquesta via,

fanàtics de l'Alt Urgell!

Veniu-hi amb energia,

Us hi haureu de deixar la pell!

Al garrotin, al garrotan,

de la paret, de la paret de Sant Joan.