Pàgines

dimecres, 14 de setembre de 2022

L'avi i la iaia

Vies dedicades a tots els avis i àvies, especialment als nostres i a tots aquells que, com ells, van viure i sobreviure la guerra civil. 


El Roc de les dues és una paret modesta però vertical i de roca molt bona. Sumat al fet que és bastant accessible, és una bona opció per a mitges jornades, com per exemple les tardes d'estiu. Malgrat el nom de la paret, però, no hi trobarem ombra fins les 3h. Per això aprofito la piada per recomanar alguns indrets on refrescar-se els matins. 

Piscina de Peramola

Dutxa fresca amb el Roc de les dues de fons

Basses de Nargó

Vies curtes però mantingudes amb un rocam excepcional i amb equipament a completar. Una bona combinació per gaudir d'una escalada de placa tècnica. Recomanable portar guíndola i ganes de passar-ho bé. Els llargs estrella: L2 de la iaia i L3 de l'avi, molt tècnics i mantinguts. Per a l'L3 de l'avi només ens caldrà prendre 10 cintes ja que està completament equipat.

Gratament sorpresa de trobar un pany de paret tant bo, on poder escollir el traçat sense patir per trepitjar algun altra via. Teníem via lliure i vam apostar fort. 





Gràcies avis i àvies per l'estima i coneixements que ens heu transmès. Sempre presents!

diumenge, 11 de setembre de 2022

Nasti de plasti


Una via de Nèstor i Nil Bohigas, la primera ascensió de la qual data del març de 1981. Per a futures repeticions ens caldran un joc de friends fins al núm. 3 i un joc de tascons.

Amb el permís corresponent del Patronat i les xapes cedides per Kop de Gas, amb l'objectitu de fomentar les restauracions a Montserrat i en motiu del seu 10è aniversari, no tenim excusa! Coneixedors de l'intent frustrat d'escalar la via per part d'algunes cordades degut a la població de vegetació a les fissures, a més del material típic necessari, prenem unes tisores de podar. Mai hauria imaginat trobar tal volum d'aritjol, lianes i altres plantes punxants. Tant va ser així que vam desestimar l'intent de restaurar la via escalant des de baix i vam optar per rapelar des de la veïna Casas Chani, tot substituint els burins per parabolts i sanejant les fissures. La tasca de jardineria ens va entretenir força. Tot seguit, amb les mans plenes de ferides i la paret plena de terra, vam escalar les tres primeres tirades i vam restaurar les tres darreres des de baix, acabant la feina amb frontal. També vam sanejar una mica la roca, en alguns trams crostosa, fet que va provocar una caiguda a en Pau.

La via em va soprendre molt, és brutal, a l'alçada de les clàssiques de la paret! El traçat, quasi tot per diedre fissurat, permet escalar en autopretecció. Esperem que el pas de les cordades contribuexi en el mateniment de les fissures netes. A GAUDIR-LA!
 

dimarts, 6 de setembre de 2022

Cercant la fresca dels Alps

Un terreny que ha patit desmesuradament els efectes de les onades de calor. Amb refugis tancats, muntanyes tancades i guies experts deixant de treballar a les zones més concorregudes, enfilem camí sent conscients que potser no podrem abordar tots els reptes que voldríem. 


Les premiers pas d’Elsa, Les Guillardes, 450m 7a+ (6c oblig.)

Un viot gaupo i mantingut amb només 15 -20 min d’aprox i menys d’1h de retorn i, a més, a l’ombra! En les dues darreres tirades, la roca perd qualitat, però la resta dels 400m és espectacular. Escalem al sol els 2 últims llargs. Un cordada, que es creia escalant un via i ens volia fer creure que nosaltres anàvem errats, van acabar rapelant deprés de 5 tirades i molts A0s. 





A bras ouvert, Tête du Rouget, 450 6b+ (6a+)

Pugem fins al Refugi Soreiller on fem bivac. L’endemà encara tenim 1.30h d’aproximació que inclou 3 ràpels dels del coll fins a peu de via. Comencem escalant a l’ombra i amb molt de fred. i quan el sol ens arriba tampoc entrem massa en calor. La via és xula, amb alguns passos d’adherència força més difícils del que marca la ressenya. Traçat una mica forçat per sortir per la placa més vertical. Força equipada. El descens inclou una cresta inestable fins al cim, una desgrimpada a l’ensamble prou vertical, uns ràpels i, finalement, una desgrimpada més simple fins al coll. Baixem la tartera tortuosa fins al refugi i la propina fins la furgo.

Si us trobéssiu un plumes al mig del camí amb un mòbil i un frontal, què faríeu? El baixaríeu o el deixaríeu allà? A poca distància d’arribar al cotxe avancem una parella que porten les motxilles pengim-penjam. La notícia de què tenien la jaqueta a tocar del refu els va caure com una gerra d’aigua freda. 






Les rois déguisés, Pic d’Aigle, 310 7a (6b+ olbig.)

Sens dubte una 5 estels, i posaria la mà al foc que la millor via de l’any. Tot i que té un traçat estrany i forçat (més d’una tirada totalment en travessia) la via és mantinguda en placa vertical de roca sublim. Ben equipada. Molt recomanable. Voldria tornar a fer totes les veïnes. Entra els sol ràpid però no molesta. Trobem la pista amb la barrera tancada, cosa que allarga l’aproximació a 1h. El Ganxets ens diu que casualment l’ha trobada sempre oberta, però d’això ja fa anys.




Bonatti, Gran Capuchin, 400m 7a+ (6b oblg.)

Després d’una aproximació emocionant des del refugi de Torino per un mar d’esquerdes arribem al plató on plantem la tenda tot intentant desxifrar la quantitat de cordades que hi havia a la paret. Per sortir de dubtes proposo d’atançar-nos-hi. Tot i que la meva preferida era la Bonatti portàvem la topo i material per al Voyage selon Guilliver. 

Vam entrar per la via Accesso a la Terrazze, on ja hi havia una cordada, que vam atrapar de seguida. Sort que, amb la intenció de fer-ne més via, no ens vam posar darrere dels altres que estaven a la via del Petit. Almenys hi havia 5 cordades a la paret, però la Bonatti tota per a nosaltres! Tinc la impressió d’estar a Yosemite: petates, corda simple, reunions amb parabolts, fissures perfectes per tot arreu…) Des de la R3 d’Accesso a la Terrazze prenc una fissura molt xula que em deixa a la repisa, des d’on flanquejo per anar a buscar la R0 de la Bonatti.

El primer llarg ja em transmet allò que temia, aquí haurem de suar fins i tot en els 6as! Les primeres 6 tirades estan molt despitonades, una contrast amb el 7è llarg de 7a+ que potser n’hi ha més de 30! Arribant al cim presenciem el salt base d’un escalador que arriba a la tenda en qüestió de segons. A nosaltres ens queden una quinzena de ràpels fins arribar a les botes, sobradament amb llum de dia.







Lifting du Roi, Roi de Siam, 300m V+

Donat que no podem arribar a la paret que volíem pel mal estat de la glacera ens aventurem a una via sense ressenya, només amb unes vagues referències d’una cordada que passava per allà. Una via poc mantinguda.


État de Choc, Petit Clocher de Portalet, 280m 70 (6b+ obilg.)

Un altra vegada a Yosemite? Quines fissures i quina verticalitat! Una via espectacular. Va exigir tot el suc i una mica més. La prova del meu esforç eren els meus gemecs ressonaven entre parets. En Pau s’emporta el rotpunk i és que això d’empotrar ho té per la mà. El problema és que ara vol tornar-hi per fer l’Ave Cesar! 





Les Koales, La Torunette, 280m 7a (6b+ oblig)

Una via prou interessant però no sempre mantinguda i un xic rebuscada, en una paret que de lluny em recorda a la sud del Pedra. L’aproximació és més llarga d’allò que pensàvem ja que està prohibit l’accés de vehicles no autoritzats al coll l’Aulp.




Amb moltes ganes de collir fruites i verdures de l’hort i treure a pasturar les tites tornem cap a Curtics sabent que ens esperen tardes plujoses que tanta falta fan a la nostra terra.