dilluns, 19 de juny del 2017

Un salt apoteòsic

Si tots sabeu que tinc tres grans passions (escalada, Patum i família) i les ajuntem en un sol ambient lluny de casa durant 5 dies, el resultat és una bomba d'emocions. Només un breu resum per posar-vos ens situació. Arribo a Berga dimecres tot just encetat el passacarrers amb la gran il·lusió de saludar tota la gent de l'Ametlla de Merola. Dijous Patum completa, amb els salts de plens, en companyia de mon germà, un xic desagradables. Divendres Patum infantil de lluïment i infantil amb les meves dues princeses. Em cau la baba en veure com la Siurana agafa la mà de l'Heura i se'n les dues al mig de la plaça. La nit ja la passo més fresca a les faldes del Pedraforca. Dissabte gran ascensió a la cara nord per la via Joan Martí, diumenge repetim la via del Guarda a Cabirols per anar més tranquils i poder arribar sobrats al què ha estat el meu primer salt de plens com a acompanyant el diumenge de patum.
Però la cirereta del pastís arriba a la plaça. El moment de vestir plens sempre són màgics on s'hi barregen nervis i il·lusions. Però l'entrada a plaça és un moment triomfal. Una bona colla ens esperen! A tots ells, que van aguantar de principi a final el nostre salt de plens, moltes gràcies! Heu fet d'aquest salt, un moment històric en la meva vida. 
Els vaig veure de lluny, el caparró que sobresortia d'en Dani, el més alt de tots. Encendre (que em feia patir a mi) va ser molt ràpid i des de bon començament el cercle va ser espaiós i anar voltant reconeixent les cares i l'esforç de tots era quasi orgàsmic. Jo no podia parar de cridar i intentant transmetre a tothom el meu gaudir i el meu agraïment: "Volta Anna, volta!", "Però quin ruedeo més guapo!", etc. Un cop petada i treta la màscara, abraçades amb tots els qui ens envoltaven, no en faltava cap! Obro pas amb la màscara plaça avall, talment com baixava feia unes hores per la tartera del Pedra. 
Sols uns quants podeu entendre la màgia amb què visc la Patum, però si us ve de gust, serà un plaer per mi portar-vos-hi. Quedem per corpus prop de 2/4 de 10 cal Blasi.

dimarts, 6 de juny del 2017

Invasió gemètica al Cavall Bernat

Fa ja molt de temps que gestava en el meu cervell la il·lusió de fer una escalada conjunta amb diverses cordades que, com formiguetes recorressin una paret. No era una somni impossible, sols em calia una excusa i el motiu va arribar. La pel·lícula Homo Montserratinus arriba al Gem el 3 de juny. Doncs aquell dia envaïm el Cavall Bernat. Vaig fer córrer la veu i de seguida es va anar apuntant gent. Ja no hi havia marxar enrere, ni tan sols la previsió de mal temps.

Vam arribar relativament aviat a Sant Cecília, però l'aparcament ja era ple. Correu! Que ens robaran les vies! Ens repartim en cordades de 2 o 2 i els reptes són la Normal, la Desiré, la Puigmal i la Gran Il·lusió. La nostra cordada ens canviem a la Punsola, doncs la Puigmal està ocupada. La pluja fa retirar les cordades de la Gran Il·lusió i la Normal. I la resta continuem ascedint perquè la veritcalitat de la paret ens protegeix de la pluja. Una treva amb ventet asseca la paret i ens deixa fer especialment bé, el darrer llarg de placa fins al cim. La satisfacció de fer una via tan mítica i arribar al cim és molt gran i més si vas acompanyada de grans escaladors i persones.

Foto, escrit i rapel. El cim del Cavall mai dona treva, cap a baix. Els meus companys ja són damunt la berruga i és el meu torn per baixar. De sobte una veu interromp la meva maniobra "No espereu, no!" En Jaume! La cordada de la Desiré també fa cim en aquestes condicions patagòniques! Creuem 4 paraules vaig a retrobar-me amb els companys.

Un cop a baix, mengem i fumem esperant els companys. Torna a ploure de valent. Realment avui tenim una flor al cul. Vinga Jaume i Martona, que us esperem!! És bastant catxondo baixar la canal del Cavall amb la paret molla. 


Ens hem guanyat la cervesa. Tindrem temps per a una dutxa just abans d'arribar al cine! La barreja de la gent, l'entorn, l'escalada, la pel·lícula, el sopar... un còctel que no em permet deixar de somriure, pura EUFÒRIA! Això s'ha de repetir, la propera al Pedra!