3a estació: La Provença

Després de 8 dies consecutius sense ni un gota d’aigua a Dolomites arriba la pluja i ho fa amb força a tota Europa. El pla inicial de visitar Val di Orco es difumina poc a poc, d’una banda perquè ens resten pocs dies de vacances i per l’altra perquè en Gabi i la Xènia tampoc han pogut arribar-hi. Decidim aprofitar les dues intenses jornades de pluja per anar desfent camí cap a casa i ens aturem 2 dies als Alps Marítims, la Provença.

L’artisan du huitème jour, AIGLUN, 230m 7b+ (6c oblig) *****+

Un escàndol! Via de roca boníssima, molt molt desplomada, però amb cantell i molt de forat. Protegida per donar-ho tot sense por (ja que les volades són ben netes!). El petate no toca paret. Confiar en els núvols per escalar a refugi del sol no va ser molt bona idea, però només ens va tocar una mica i no va ser cap drama. M’ho vaig passat teta i ho vaig donar tot perquè la via ho mereixia. Molt satisfeta malgrat ens ha fallat el rotpunk. Aquesta paret és brutal, et posa fanàtic/a! Baixem amb moltes ganes de tornar-hi amb el projecte d’assajar alguna via. Algú s’hi vol apuntar??

   

 

 

  

Alix punk de vergons, Paret del Duc, VERDON, 320m 7b+ (6c oblig) *****

Un altre espectacle i de nou el festival del desplom. Amb bones xorreres, plaques verdonianes i sense descans de principi a fi. Una paret impressionant i molt recomanable a la fresca de l’estiu, ideal per culminar amb un banyet al riu. Em veig obligada a fer més A0s que la via anterior i potser per això no l’he puntuat amb 5 estel plus, tot i que, sens dubte, és una via excepcional. Casualitats de la vida fan que aquell dia tornem a coincidir a la mateixa paret, però a la distància, amb en Llullu i en Mateu.

 

 

Tot seria perfecte si no fos perquè acabem arribant a Curtics el 31 d’agost a les tantes de la nit ja que la furgo es va quedar averiada a Montpellier. Malgrat l’enrenou, m’ho prenc amb filosofia ja que estic agraïda que la furgo no ha petat fins la tornada. Tornem en tren amb 2 motxilles cadascú carregades amb el material que podem i la planta de basílico. S’han acabat les vacances però “Que me quiten lo bailao!”

2a estació: Dolomiti

Estel, em veig amb l’obligació d’ensenyar-te això...! Em va dir en Pau, l’endemà de Sialouze dins el càmping d’Ailefroide. Els meus ulls no s’ho acabaven de creure, una finestra de bon temps prou àmplia (uns 4 dies) mostra la predicció per Cortina d’Ampezzo. Per a mi, que encara no havia tingut el plaer de conèixer aquest massís, està clar: anem-hi (en Pau, jo i els meus vertígens)!

Arribem amb les últimes llums a l’aparcament de les Cimes di Lavaredo. Un gran exposició de campers de totes mides i colors ocupa qualsevol espai més o menys pla fora de la carretera. Crec que demà hauríem de matinar...

1. Cassin, CIMA OVEST DI LAVAREDO, 670 m 7a *****

A les 7.30h érem a peu de via a la Cima Grande amb intenció d’escalar la Hasse-Brandler, però ens entren tots els dubtes quan ens adonem que davant nostre ja hi ha 4 cordades! Sense dubte, no hem matinat prou. En Pau proposa apropar-nos a la Cima oest i jo accepto a contracor. Ens posem a la Cassin tot i veure que hi ha algunes cordades que ens treuen força avantatge. De seguida comprovem que tota avantatge és poca i els atrapem abans de començar la mítica i llarga travessia per sota dels sostres. Ja fa estona que he fet un viatge al passat imaginant aquell agost del 1935 i m’he posat a la pell de Cassin i companyia escalant entre un mar de pitons dels quals no m’atreveixo ni a penjar-me. Em toca el llarg de 7a de travessa i surto amb molt de fred. Perdo en Pau de vista a mig camí, així que l’alerto del perill de caiguda perquè veig que tinc una secció difícil, on hi ha un pitó petat i a sota hi tinc un pitó falcat. De sobte un jove de la cordada del davant nostre em diu “Do you want to know something?” i jo responc “yes” tot mirant la fusta podrida. M’indica un parell de cantells salvadors i em fa saber que el seu company ha caigut sobre aquell pitó falcat. “Good to know!” Ho dono tot com si aquell pitó fos un bolt i arribo a la R tan butida que no tinc forces ni per triangular! 

A aquest llarg el segueixen encara un bon grapat de tirades de flanqueig. Avancem una de les cordades ja en el tram final més ajagut i no perdonem una visita al cim. Desgrimpem tot el descens sense problema, tot deixant enrere un munt de cordades.  Crem que si demà volem anar a la Hasse-Brandler hauríem de matinar més.

Flanqueig...

Més flanqueig

Seguim!

Que no pari!

Més metres a la horitzontal...

 

2. Hasse-Brandler, CIMA GRANDE DI LAVAREDO, 600M 7a+ *****

El despertador sona puntual i aconseguim arribar a peu de via abans de les 6.30h i ja tenim dues cordades al davant?! Increïble! De fet, la 1a del les cordades és la darrera que hi havia escalant ahir que, segons ens diuen, van baixar des de la R1. Semblen prou ràpids així que som-hi! Avancem a bon ritme fins arribar a una bona repisa, punt en el qual comencen les dificultats, on esperem prop d’un hora tot fent un mos. En Pau emplama dues tirades, la segona amb la part final un xic molla. I jo el segueixo amb una tirada completament xopa en artificial. La següent tirada, de 7a+ super vertical em demanda molts A0 i arribo a la R taquicàrdica i a punt de vomitar. Respiro fons. Per sort, la següent tirada està concentrada, les dificultats afluixen i el pati s’amaga. La pujada al cim, un cop acabada la via no és gratis, són 200m més de propina, però arribats aquí seria absurd renunciar-hi. De baixada aconseguim trampejar tots els embuts de la multitud de cordades, però amb tot arribem a la furgo vora les 7 del vespre. Una bona hora per sortir sense arribar a rebre la factura de 90€? que hauríem d’haver pagat.

 

3. Vinatzer-Messner, MARMOLADA cara sud, 1000m 6b *****

El pla inicial era empalmar i pujar a la Marmolada per la Tempi Moderni l’endemà de la Cima Grande, però estàvem esgotats. Personalment tenia molts dubtes i cap estratègia em satisfeia. Posem seny i decidim descansar un dia malgrat la meteo serà un pel més arriscada. Quin gran encert! Descartem bivac al cim o a paret, descartem els refus de d’aproximació o de Punta Penia, decidim agafar grampons i pactem sortir de la furgo a les 3h. Només queda un petit detall: i la via? Si la Tempi Moderni ens anava gran no ho sé, però jo no tenia ganes de patir i en fred i a posteriori valoro molt encertadament la nostra decisió.

Des que vam sortir de la furgo a les 3:15h no vam deixar de córrer, sobretot quan ens apropem al refu i observem un mar de frontals que es dirigeixen tots cap al mateix objectiu. En Pau porta el turbo posat i va avançant cordades que caminen encara amb les lleganyes. Jo m’esforço per seguir-lo amb el fetge fora i saludo tothom amicalment. Som a peu de via, o això suposem perquè no veiem res, cap a les 5.15h. Mentre que un grup de francesos opta per l’original, nosaltres ens decantem per la variant d’entrada. Em toca la pedra en el sorteig, per tant començo i faig unes quantes tirades de 1r aconseguint passar al davant. Però la pressa no s’acaba perquè resulta que al darrere hi tenim uns guies de Chamonix que estan avaluant futurs guies (un dels quals creiem que haurà de tornar al setembre per un pinyo que es va fotre). Seguim a tota pastilla i arribem a la feixa abans de les 11h, hi trobem uns tirolesos molt simpàtics amb qui ens encantaria compartir unes birres però no tenim temps. A la sortida Messner el registre canvia, els pitons són escassos, el traçat menys evident i amb algun trams força exposats i tot. La roca, per això, és del millor calcari del massís. Abans de les 4h arribo a un balcó des del qual tinc el plaer de contemplar l'estació del funi i part de la cara nord d'aquesta gran muralla. En Pau arriba a la R i es mostra pessimista, però jo per dins sé que ho podem aconseguir, podem arribar a l'estació abans que tanquin el servei de funi a les 16.30h. El darrer esprint va consistir en una darrera tirada de 100m fins el cim, unes fotos a corre cuita per commemorar el momnt, calçar-nos i baixada fins l'estació on arribem sobradament al penúltim viatge. 24€ per testa ens faran estalviar una incerta i llarga baixada (incloent 10 km de carretera), una recompensa que posa en valor l'escalada contra rellotge. Tant és així, que fem una parada a l'estació itermitja per fer el dominguero i arribar a la furgo abans de les 5h de la tarda (menys de 14 h des que en vam sortir).

Foto llampec des del cim i sortim corrent

Ho hem aconseguit! Hem agafat el funicular!

4. Oro e carbone, TORRE BRUNICO (Sella), 400m 7a (6c oblig.) *****+

Quina via!!Vertical, mantinguda, desplomada (fins i tot als 6as), amb bon cantell i roca d'escàndol. Per fi sols a la via i escalant sense presses. Canviem els pitons oxidats per xapes allunyades (sort dels friends que la ressenya no demanava). Una experiènica brutal. Llàstima de la 2a tirada, un xic molla i la 4a extremadament molla i que vam evitar substituint-la per un 7a (o més) de la via de la dreta molt potent. En definitiva, 1000% recomanable! El petate és ideal perquè no toca paret. Vàrem baixar rapelant perquè el descens a peu no el teníem clar. L'aparcament estava tancat per una recent esllavissada que havia enterrat diversos vehicles. 

 

5. Attraverso il Cuore, SASS PORDOI (Sella), 360m 6c+ (6b+ oblig) ***

Una via xula a la fresca, seguint la recomanació (i el rastre de magnesi) del crak d'en Gabri. Les dificultat no són mantingudes i cal navegar força en els trams de 6a. La baixada en rapel fa que menystinguem la darrera part més ajaguda i baixem abans d'hora. Com a excusa no massa bona podem dir que comencem a anar justos de pells.

6. Spigolo Graffer + Preuss, CAMPANILO BASSO, 480m 6b+ *****

La meteo amenaça canvi brusc i ens proposem aturar-nos a Dolomiti di Brenta abans d'acomiadar-nos d'aquest paradís. Escollim una via de tall clàssic combinada per coronar un cim amb bones panoràmiques. Altra vegada escollim l'estratègia directa (sense bivac) i sortim de la furgo a les 4h. La foscor es trenca constantment per uns llamps acompanyats de trons, un espectacle que ens acompanya durant més de 2h d'aproximació, culminant amb un arc de Sant Martí que contemplem des de peu de via. Malgrat el panorama no és gaire esperançador no som els primers, ni tampoc els últims! Mentre ens preparem apareix una cordada de catalans: "collons però si són el Llullu i en Mateu!" Per no perdre el costum en Pau fa un avançament, molt net, però es passa de llarg la R2, de manera que jo surto per una placa que no toca. Rectifico ràpidament però acabem fent esperar els italians que hem avançat. Una escalada de gaudir en un entorn màgic, també força concorregut per l'accés d'una via ferrada. Acabarem arribant a la furgo amb un petit xàfec de tarda i compartint una pizza amb els amics catalans. Un bon comiat de la nostra estada a Dolomiti.

 

Espero que no calgui esperar molt de temps fins la propera visita. Ha estat un plaer escalar en aquest massís on cada via narra un capítol de la història de grans ALPINISTES.