Pàgines

dimecres, 19 de juliol de 2017

La Forcanada

Va ser el torn d'una gran cara nord el Pirineu, a la Vall d'Aran. Ens estàvem a Vilamós, un poblet pirinenc des dels qual observàvem el nostre objectiu, i proper a ell, hi treia el cap l'Aneto. Però aquesta vista era un luxe que només podíem admirar quan s’esvaïen els núvols de tant en tant.
La Ravier, no és pas difícil. De fet, s’acostuma fer en hivernal. Però sabíem que la xemeneia de 6b abans d’entrar al gran diedre s’havia desprès ja fa temps. Coneixent el problema, no havíem trobat informació sobre com superar-lo.
Vam sortir de l’aparcament d’Artiga de Lin a les 5.30h, una alpinada d’quest tipus, mereixia una bona matina i evitar la calor a l’aproximació. El cartell a la pista posa llac de Tois 1h10, a mi em sembla molt agosarat, doncs nosaltres vam trigar 1h30h i anàvem a bon ritme. Això sí, ben carregats amb martell i grampons (que eren totalment prescindibles).
En 2h i poc som a peu de via. L’Aneto està tapat per núvols grisos. Mengem i esperem però el temps no millora. Confiem amb la predicció de què destaparà i arrenquem.
Som al cim en 4h30 doncs escalem pràcticament en tot moment a l’ensamble. Trobem rastres de pitons i algunes reunions, però el traçat és bastant lliure i hi ha rastre de pas per diferents costats. L’escalada és fàcil, però cal parar compte amb la roca. Des de peu de via es veu claríssim el despreniment, però no és ben bé fins ser-hi a tocar, i veure que la placa que en queda és plena de blocs bellugadissos, que ens desviem a l’esquerra a la recerca d’una fisura xica i de traç diagonal. Hi trobem un pitó i la reforcem amb microfriends. Li donem 6a+.

Amb una hora de diedre, distribuït en dos llargs de corda, com dalt de la enforcadura. Ara ja ens toca el sol i el terreny es tant herbós que dubtes en tot moment si posar les bambes. Hi ha un ressalt abans d’arribar al cim que convé fer amb gats, però la resta és caminar.

DESCENS: ai, el descens! Segurament vam escollir el recorregut més dur i llarg (Coll de Tois i coll dels Aranesos). Però les vistes eren espectaculars. Moltes van ser les hores que vam emprar baixant entre blocs bellugadissos o claples de neu, fins ser altre cop a l’estany de Tois. És molt plaent poder fer un bany observant la Forcanada il·luminada per sol de la tarda sabent que, encara queda un tros, però que les dificultats més gran ja les hem deixat enrere.