dilluns, 27 de maig del 2024

REtrobada MONTSERRATina

Escric amb l’ànima plenament satisfeta després d’unes jornades al massís de Montserrat on la màgia de l’entorn i la companyia s’ha convertit en un còctel explosiu de felicitat, que no hauria estat possible sense Trobada d’escaladors/es del Bruc que ha reunit, un any més, un bon grapat d’amics, coneguts i bona gent per a conèixer.


Divendres, en aparcar a Sant Cecília ja vivim els primers retrobaments que no seran obstacle per acabar assolint l’objectiu en llum de tarda fresca. Estrenem la recent obertura, després del període de regulació per nidificació, del Serrat del Moro escalant la via Del Rosso i Abortito, una combinació molt bona que ens fa apretar i gaudir al mateix temps. Segueixen els retrobaments al mateix monestir i al Bruc, on ja podem percebre el caliu de la trobada, compartint menjar i beure amb bruquetans/es de l’organització.


Dissabte al matí costa arrencar. Anem trobant escaladors a arreu i Santa Cecília és a vessar. Marxem acompanyats fins al Plàtan de diables, el nostre pla per avui és la Vilanovins. L’ambient a la paret és màxim, arribo a comptar fins a 13 cordades tenint en compte el Ganivet, i podem anar reconeixent gairebé tothom. Així doncs, vam escollir bona via, no només per la ubicació sinó també perquè en vam sortir sorprenentment contents. La vam poder escalar tota en lliure tret de la 1a tirada (que té cordes fixes en prou bon estat per remuntar l’escombrera) i 1,5 tirades de les més dures on vam haver de fer uns quants A0 i sanejar algunes crostes. La resta de la via és brutal i està cosida a bolts per anar a donar-ho tot sense passar cap por. L’arribada al cim per l’Ermita de Sant Antoni li dóna un encant especial que fa sumar mig estel al meu excel.


 



Diumenge, amb la veu justa i les forces minvant, escalem amb la Xènia la mítica Elèctric Laidyland, que tenia a la llista de pendents de fa molts anys. Tot i trobar una tirada empapada vam gaudir de la via i de la sol·licitud a la paret. Què ho deu fer que diumenge no hi havia ningú? A Santa Cecília hi vaig veure comptades cordades, entre elles el Picazo. 





Molt agraïda per totes les abraçades rebudes, intercanvis de plans i d’aventures viscudes, ballaruques i somriures. Seguiré com fins ara, marcant al calendari la data de la Trobada com una de les imperdibles, tal i com faig amb la Patum.

dijous, 2 de maig del 2024

Garrotín

Des que vam començar a obrir la via que tinc al cap anomenar-la Garrotín, la cançó improvisada arrelada a la comunitat gitana catalana que repeteix l’estrofa:

Al garrotin, al garrotan,
de la vera vera vera de Sant Joan

I és que la quina paret més apropiada per tenir-hi un GARROTÍN! Un paret que, lluny de ser una paret comercial, té un encant especial. Gaudeix d’unes panoràmiques privilegiades i, a més, tot i que la vegetació és abundosa, té trams de roca d’escàndol. Així doncs, trobar un traçat mantingut no ha estat fàcil però a força de navegar ha quedat una línia molt bonica, amb bona roca i sense ser extrema, prou exigent.




L’obertura i alliberament de la via han valgut tres visites intenses sota el sol hivernal. Una primera tirada que navega pel bell mig d’una placa de líquens, començant a uns 5m a l’esquerra de la veïna Lliure Inconsciència. Cal arrencar del terra anant a buscar un pitó amagat que queda a mà dreta d’uns arbustos. La segona tirada ens portarà cap a una gran feixa i entre mig ens caldrà superar un pas de bloc protegit per una xapa. Tot seguit, trobarem una placa brutal que ens portarà sota d’un sostre fissurat que vorejar amb passos físics i intensos. La quarta tirada és un caramel que vaig tenir el goig d’obrir sense trepant. El traçat sinuós farà necessari gestionar molt bé el fregament de les cordes. La cinquena tirada, de roca superba, exigirà una bona lectura i alguns passos concentrats. Arrencar de R5 és una aixecada marciana fins a atènyer una fissureta diagonal. És possible empalmar les tirades 5 i 6 (si es va sobrat de forces) o bé 6 i 7, arribant així directe al cim. La darrera tirada, tret d’uns passets més finets a la vora de la xapa,  ens portaran fins al cim en bona roca i força cantell.



Posant la xapa amb estil després de fer el pas



Apurant la llum hivernal
La recompensa: sopar al Portal 


En definitiva, una via recomanable per a qualsevol dia assoleiat d’hivern. Sota el meu parer, una cinc estels! M’encantaria veure respostes als comentaris amb els Garrotins que heu improvisat! Si ens feu arribar el petit vídeo cantant des de qualsevol punt de la via us prometem unes birres a la Societat o unes madalenes borratxes del Reig com a premi!

Nosaltres ens acomiadem a ritme de rumba:


Hem obert aquesta via,

fanàtics de l'Alt Urgell!

Veniu-hi amb energia,

Us hi haureu de deixar la pell!

Al garrotin, al garrotan,
de la paret, de la paret de Sant Joan.

dimecres, 10 d’abril del 2024

Deriva genètica

En Pau, incombustible explorador de projectes nous, em proposa una línia a la paret del Llop Blanc. Tot i que li falten uns metres, és una paret que té roca de primera i el traçat que em mostra es veu guapo, mantingut i un punt arriscat. Però justament la incertesa de saber si serem capaços de superar els obstacles en lliure és allò que fa més emocionants les obertures.

Solsonès és sinònim de soledat assegurada. El trànsit a les carreteres que ens porten de casa fins a l’accés a la paret és ínfim, fins i tot en diumenge. El fet que de no trobar ningú ja és, de per si, molt atractiu, però quan t’enfiles una mica sobre la paret, és com estar dalt d’un mirador de tota la Catalunya Central, preciós! El preu a pagar, és una aproximació amb força desnivell i un tram final poc agraït fins arribar a peu de via.


Pel què fa a la via, són només 4 tirades, però contundents i mantingudes, sobre bona roca. La primera tirada no dóna gaire treva a escalfar, amb uns primers metres força exigents però molt ben protegits. És brutal! La segona, combina fissura a protegir i una bonica placa final on concentra les dificultats. La tercera, ens feia patir, però finalment vam poder escalar-la en lliure. L’arrencada ja té passos llargs i intensos on cal apretar amb tots els músculs del cos. Superada la primera placa, trobarem una mica de treva aprofitant un flanqueig cap a la dreta, que mena a una segona placa molt fina on cal posar molta imaginació. La roca és velcro, qualsevol cantell val per progressar. I la darrera tirada, lògica i directa, tota ella en fissura, amb les dificultats també molt concentrades en un pas on hi ha l’única expansió.

Els friends grans són per a la darrera tirada. Preveure un totem negre o similar per reforçar la R2.

Se’m fa la boca aigua mentre escric, tot revivint l’escalada. No caldria dir-ho, però estic descrivint una petita 5 estels. Aprofiteu que les fissures estan netes i les plaques tenen magnesi. Ep, però deixeu al Parce que opini primer!

Per escalfar!


Durant l'alliberament de la 3a tirada

En Pau netejant la 4a tirada

El bonic balcó de la Catalunya Central

Està demostrat que en l’evolució no només actua la selecció natural dels més aptes i forts. De vegades es donen fenòmens atzarosos com la deriva genètica, que modifiquen les freqüències gèniques sense cap direcció determinada. Així doncs, podríem dir que si som aquí només és fruit d’un conjunt de casualitats.

dijous, 4 d’abril del 2024

El Maestrat

Una Setmana Santa amb previsió meteorològica molt dubtosa ens va fer acabar decantant a darrera hora per la proposta, sempre seductora, de visitar un territori desconegut: el Maestrat, una zona poc concorreguda per escaladors/es que engloba una part de la província de Castelló i una altra de Terol.

I si, ens vam mullar i vam passar força fred, però l’incursió em va sorprendre gratament. Gràcies a la persuasió del mestre Ganxets i als consell i informació de l’amic Mija vam dissenyar una ruta circular que seguiríem al peu de la lletra, coneixent indrets idíl·lics que ens recordaven més a escenaris marroquins que a les nostres conques mediterrànies. A la ruta no hi ha faltat una bona cata de la gastronomia local.

Si l’entorn m’ha sorprès, l’escalada tampoc m’ha deixat indiferent. De fet, podria dir que m’hi hagués quedat uns quants dies més. Tot i que no hi abunden grans parets, n’hi ha de força importants amb un calcari de primera. De vegades amb força vegetació, però també amb fissures de somni que obliguen a portar guants. De ben segur, però, el millor de tota la incursió ha estat la bona companyia que hem gaudit en tot moment. Gràcies amics per compartir hores fanàtiques i taverneres!

Gran companyia!

Gran companyia i bons tiberis!

Les nostres escalades


El Pilar del Guadalope, Pared del Cuchillo (Villaruengo), 180m 7b+ (7a oblig.) + 50m de Por los viejos tiempos. ****

Les 3 cordades de la “expe” ens repartim: dues al Pilar i una a Por los viejos tiempos. Per a la aproximació cal afinar els sentits però amb la informació que portem ens en sortim molt bé. Ens preocupa (però tampoc gaire) l’amenaça de pluja i per això deixem una corda fixa en el 1r ràpel d’accés. 

La nostra via consta de 4 tirades. Un 6c+ curt i intens que no dóna treva per escalfar del tot bé. Un 7b+ amb una primera part un xic “crustipànic”, un desplom amb la dificultat concentrada però no obligada i un diedre final a protegir. Una 3a tirada de 7b o més amb uns passos tècnics i físics alhora que culminen amb un pas dur i obligat en placa que esgarrapa. La darrera tirada més tècnica sobre roca més paposa porten a peu d’un diedre evident de V (la cinquena i darrera tirada de la via) per enllaçar amb la Por los viejos tiempos.

En Pau i jo seguim amunt, darrere s’intercalen les noies que, afortunadament em pugen les bambes que arrossegaven amb el petate la cordada de l’Albert i en Tomeu. Amenaça aigua, cal sortir i depressa. Ens comença a ploure, ventar i pedrejar quan en Pau i jo ja som a la pista de reton. La pedra i el vent fan que el caminar sigui dolorós i molt desagradable. Fins al punt que decidim refugiar-nos a una masia abandonada. Tanquem la porta i ens quedem al darrere pel perill que comporta moure’s en aquella construcció a les fosques. De sobte, sento un motor. “Obrim!” però la porta no vol obrir… Moments de nervis fins que ho aconseguim. Un home molt amable ens recull i ens porta fins l’aparcament. Havia sortit a buscar-nos expressament patint per nosaltres. Un cop allà sortim amb la furgoneta al rescat de la resta de l’equip. De camí un patrol carregat de gent ens atura i ens informa que ha rescatat dues companyes nostres. Poc després trobem l’Albert i en Tomeu ben xops, que celebren la nostra arribada. 

Creieu-me que l’aventura no va acabar aquí! Moments més tard, ens vam tornar a posar la roba molla per intentar desencallar la furgoneta dels mallorquins encallada al mig d’un marge. En percatar-nos que el nostre esforç era del tot inútil, i menys sota aquelles condicions patagòniques, optem marxar cap al bar i avisar la grua (en aquest ordre). Ja amb la panxa plena i unes quantes copes buides celebrem l’èxit de la grua. L’estona d’espera al bar de Tronchón va ser més que entretinguda.



3 tirada: 7b o més...
 
En Tomeu després de superar el crux de la 3a tirada

Des del cim, moments de calma abans de la tempesta

Arritmia, Organos de Montoro, 225m 7b A0 (6c oblig) *****

Segons diuen, la nostra va ser de les primeres repeticions completes de la via. I personalment em va encantar. Una primera part un xic més discontínua busca el traçat al bell mig de les plaques més verticals. En la primera de les tirades més dures (7bA0) vam fer molts A0s, inclús de material flotant. Ens va semblar molt difícil a vista. Tant és així que en arribar a la base del diedre de la via veïna Abraxas ens van entrar els dubtes. Però malgrat els A0s jo havia gaudit molt de totes les tirades i no volia renunciar a tastar la part de dalt. Vaig proposar a en Pau de rapelar i fer la darrera tirada del diedre en acabar la via i em vaig oferir a fer la segona de les tirades dures de 7bA0, aparentment més concentrat.

Val a dir que vaig patir una mica, tan en la fissura diagonal inicial a protegir amb friends grossos com em la placa fissurada de després dels 4 A0 de paret llisa on no em vaig esmerar ni a provar-ho. Em va fascinar! La tirada prou neta malgrat alguns matolls. I la següent igual, amb un A0 al començament, però de currar-se la resta i acabar empotrant els punys. La darrera tirada al cim al fil de l’esperó tampoc decepciona. Llàstima de la ventolera!

Baixem caminant per darrere sense problemes.

Felicitat de navegar sobre una placa guapa

  

7b i A0

6c o més i A0

Esperonet final


La rosa de los vientos, El Crespol, 115m 7b+ (6b oblig.) *****

Bona via per a dies de meteo dubtosa: curta, de caire esportiu, sense aproximació i descens ridícul. Molt bona tota ella, cap dels 5 escaladors/es vam aconseguir alliberar la 2a tirada, sembla que les xapes no van pel traçat més evident, però la resta de la via és molt bona i combina placa tècnica amb desplom d’escàndol. La combinem amb una altra via i acabem fent esportiva al darrere amb tot l’equip.



7b+ de placa brutal en un instant de solet 

Darrera tirada, desplomaaa!

Diedro Naranja, Cuevas de Cañart, 40m 6c *****

Només apropar-nos a peu de via ens adonem que el joc de friends que recomana la guia no serà suficient i que repetir els menuts no ha estat una bona idea. Així que baixo a la furgo a buscar l’artilleria i els guants d’empotrar. El mestre empotrador escala el diedre gaudint i patint a parts iguals. Està poc tocat i la roca s’escrostona però és veritablement guapo. Finalment acabem disparant: un 5, dos 4, tres 3, tres 2, tres 1, dos 0,75 i alguns mitjans i petits. Reunió també a muntar, així que cal sortir caminant sí o sí.



Esportiva al Forcall

Matinal d’esportiva amb l’equip complet i acompanyats per en Mija. Brutal el sector “El Muro”, amb dues fissures antològiques de 40m i setè grau que en Pau planxa a vista. Ens acomiadem aviat per fer una parada tècnica a Deltrebre de tornada.

diumenge, 7 de gener del 2024

Sardenya

La idea d’escapar-nos per Nadal a l’illa de Sardenya em generava dubtes, d’una banda creia que eren pocs dies pel meu gust amb la combinació de ferris i, de l’altra, em preocupava passar fred. Doncs bé, no negaré que hagués allargat una setmaneta més guanyant dies de repòs, però la meteo ha estat immillorable. No ha plogut, cosa que ja no és sorprenent al clima mediterrani, i les temperatures han estat molt suaus (màximes de 17, mínimes d’11) cosa que ens ha permès escalar al sol o a l’ombra segons interès. Val a dir que, la majoria de dies, tan era l’orientació escollida perquè el sol tampoc l’hem vist pràcticament en tot el viatge.

Després de visitar un sector d’esportiva proper a Porto Torres (Roccadoria: Vies de continuitat guapes tot i que a voltes relliscoses) per aprofitar la nostra arribada, ens dediquem a explorar les parets de calcari de la costa est.

Sept ans de solitude, 390m 7a (6b+ oblig.), Punta Giradili *****

Encetem el viatge amb un viot! Una paret vertical i amb roca d’escàndol. La via mantinguda i variada amb plaques de gotes d’aigua (característics de l’illa), diedres i desploms. Aproximació en baixada i retorn sense desnivell, tot un luxe per escalar a la vora del mar. A totes les vies més destacables de la paret hi havia cordades quan vam arribar, de manera que optem per seguir amb l’objectiu inicial. Després de llargues estones d’espera a les reunions, la parelleta de joves italians ens deixa passar. A destacar el diedre desplomat de 6c+ de la setena tirada, un escàndol! Un joc discret de friends hagués ajudat a matar alguns alejes.

La millor tirada de la via


Amb vistes a Pedra Longa


Vistes de Punta Giradili des de Pedra Longa, llàstima!

Cromosomi Corsari, Pedra Longa, 180 6c (6b oblig) ****

Una vieta de caire més comercial que gaudeix d’aproximació i retorn breus, bones vistes i ambient marí. A destacar la tercera tirada de travessa desplomada amb molt d’ambient. El lloc atrau a multituds, millor cercar horaris poc freqüentats.





Stella di sangue, Bruncu Nieddu, 270 7b (6c oblig) *****

Un altre viot, en un entorn molt solitari. Hi força xapes en un estat força dubtós (molt oxidades), tot i que algunes ja han estat canviades. El joc discret de friends que portàvem va ajudar a assegurar l’equipament més dubtós. La via es pot dividir en dues parts ben diferenciades. La primera amb les tirades més dures i desplomades, segurament les més boniques i sorprenents. I la segona part amb tirades de 7a mantingudes, difícils (un xic collades) i obligades, on el cansament acumulat ja passa factura.

 



Oceano mare, Biddiriscottaï, 160m 6b+ (6b oblig) *****

Un espectacle: per la via, per l’indret i la sol·litud que hi vam viure. Només arribar a peu de via ja valia la pena. No tenia cap expectativa per la via, pensant que es tractava d’un dia de repòs actiu i em va sorprendre molt positivament per la seva verticalitat i l’abrasió de la seva roca, damunt mateix del mar. Un gaudí de baix a dalt.

Cova d'escalada esportiva de mocs impressionants de camí




Alfredo Alfredo, Monte Oddeu, 7a (6a+ olbig) ****

Una paret molt accessible amb vies per escollir i fins i tot combinar. La nostra transcorre per un diedre ben marcat (segona i tercera tirades). Tot i que la via és ben bonica, la vaig trobar equipada en excés.



Hotel Supramonte, Gola di Gorropou, 400m 8b (7c oblig) *****

Només vam visitar el peu de via, un congost allunyat per al qual cal pagar 1,5h de pateo fins arribar-hi i 5€ per testa per accedir-hi. Vam fer la nostra excursió de tarda, baixant de la Alfredo Alfredo, i gràcies a això, vam poder accedir sense pagar perquè el noi de la guingueta havia plegat, tot i que vam apurar el retorn a negra nit. La via tenia prou magnesi (com desploma aquella gorja és normal) i per ser una via del Larcher la primera tirada no es veia extrema.  Les fotos de l'indret no fan gens de justícia... Hi tornarem!?




Ischintzidda, Monte Uddé, 7a+ (6b+ oblig.) ****

Una aproximació amb forta pujada per una tartera és el preu per a visitar aquesta paret, en forma d’embut que convida a somiar i dibuixar possibles traçats. La via escollida arrenca amb una tirada de 7a que el meu cos (ja tocat dels metres acumulats) no accepta com a repòs. El millor de tot, el diedre de la 4a tirada!


 



Andare fare non pensare, Fruncu Mannu, 260 7a+ (6b+ oblig.) **** 

Tot i que després de tants dies escalant en aquestes valls em semblava que la roca no podia ser millor, doncs aquesta via s’emporta la palma, em manquen adjectius. Tot i no ser molt mantinguda totes les tirades són bones. El bon gust de boca es va anar esvaint durant el llarg descens (2h30) per pendents de roca solta; tot i no fer-ho del tot bé, vam escollir un camí que ens va fer un volta per coves i altres llocs interessants.




Aprofito les llargues estones mortes del ferri de tornada per escriure aquest petit diari de la nostra estada a l’illa. S’agraeix molt haver-la conegut en temporada baixa i amb bon clima. Tret de les parets més verticals, només vam fer un passeig nocturn per l’Alguer amb una pizza de comiat.

Gràcies Albert per deixar-nos la guia d’en Maurizio (Pietra di Luna). Gràcies Oscar i Sara per l’acollida per cap d’any. Gràcies Pau per seguir a l’altre costat de la corda.