dijous, 29 d’octubre de 2015

L'últim tiravol, l'ùltim alè

La plaça és pràcticament apagada, se senten els últims espatecs d'alguna cua encara encesa. Jo encara t'agafo fort del braç, no et vull perdre entre la fumera, no et vull deixar anar. Sento el meu pols accelerat, bategant a ritme del tabal i ploro, sabent que no llegiràs aquest escrit que ara et dedico. 

Trobaré a faltar escoltar les teves batalletes viscudes, enyoraré el teu sentit de l'humor, a tots ens faltarà un gran amic. 

Oncle Betagarri, així et varen batejar els meus amics fa una pila d'anys, fa poc vaig dedicar-te una paret en la teva lluita per combatre el càncer. Ara et dedicaré un salt de plens en el teu record. Un salt amb els millors acompanyants possibles (després de tu); serà el salt més emotiu de la nostra història, i de la teva, n'estic convençuda. No t'oblidarem!

La nebodeta



dimarts, 27 d’octubre de 2015

Només som dones

Tothom ha escollit compartir una estoneta amb mi a la seva manera i mons pares van triar Només som dones, un obra al TNC que no ens va deixar indiferent. 
Amb els sentiments a flor de pell per les circumstàncies que vivíem va ser inevitable que s'escapés la llagrimeta.
L'espectacle ens tranporta als anys 30 a través de les narracions de diverses històries viscudes per dones, basades en casos reals coneguts. Veritables heroînes que a part de viure la guerra els va tocar ser dones en moments on la dona no tenia ni drets ni reconeixements. 
Cal que s'estudiî i es narri aquesta història per fer justícia i per eviatar que coses així es puguin repetir mai més en cap punt del planeta. 
A totes les dones dedico aquesta entrada, en especial a la meva mare i acabo amb una frase d'una desconeguda: "l’única pena que em queda al cos, després de tot el que hem patit en aquesta vida, és morir sense que els joves sàpiguen el que hem lluitat per tenir una democràcia en aquest país."

dijous, 22 d’octubre de 2015

3a montseny360

Em molta, molta pena no haver pogut completar la mva 3a montseny360.

Tinc una super bici que surt poc a passejar i el cert és que, des de que no tinc la Nanga a casa surto menys. Ella era una bona excusa per sortir, ens fèiem companyia en els camins del Montnegre.

Però si ho vaig aconseguir el primer anys tota sola, la montseny360 és un repte totalment al meu abast i l'encostipat i les poques hores de dormir no eren excusa per fer-se enrere, com no ho va ser el mal temps l'edició de l'any passat.
Dels Maresme surto acompayada d'en Santi i en Ferran a qui m'he proposat no perdre de vista, almenys fins al Montseny. La pujada fins a Collformic marco ritme al davant molt concentrada. Fa fred enmig de la boira. A Collformic m'aniumen, em criden que sóc la segona dona, però no em sopta, juraia que només hem sortit 3 valentes. 
L'aventura comença baixant del Pla de la Calma al Montseny quan, literalment, m'explota la roda de darrere. Vient l'estrip de la coberta ja dono per perduda la cursa, però l'enginy d'en Ferran fa que salvi l'averia amb un paquet de tovalloletes i la càmara de recanvi. Per si no havíem perdut prou temps errem el camí just abans de prendre el corriol GR5. Arribem al Montseny sabent que no tenim prou temps per ser a Sant Marçal a l'hora de tall, i que ja no disposo control mecànic per arreglar la roda. Però tot i així surto decidida amb el gel nutritiu a vèncer els 1000m de desnivell fins a Sant Marçal. En Ferran no està fi i la pujada es fa llarga. Però tot ho compesa un bon plat de fideus, una cervesaVic i una dutxa. 



Sants es crema


Dissabte passat La Infernal (de la Vallalta) vam participar del correfoc del 35è aniversari de diables de Sants, a Barcelona. I no voldira deixar de retre homenatge a una persona que està al capdevant de diables de Sants des que jo tinc memòria. Es diu Raquel, i jo en tinc el record perquè em va regalar els meus primers sostenidors.


Tot i que em venia molt de gust cremar, el meu compromís era a les línies de percussió i allà vaig donar-ho tocant el 16, l'únic instrument que no havia tocat mai. Els repetes m'apassionen i vaig gaudir com una nena petita tot i i l'encostipat i sabent que dormiria escasses 4h per a la montseny360 de l'endemà.

divendres, 16 d’octubre de 2015

Adéu Ca l'Arturo

Avui tanco una etapa que ha durat més de 8 anys. En tot aquest temps he passat per l'oficina de turisme, centraleta i registre civil, serveis socials, l'institut... però el  meu lloc de treball sempre ha estat arrelat a Ca l'Arturo, atenent al públic que s'hi atansa. 

Estic satisfeta de la feina feta amb els joves, però sobretot, estic orgullosa d'haver servit el meu poble i les seves demandes. Però treballar per una administració pública té la seva part fosca cara endins. Jo tinc la sort d'haver compartit el treball més directe amb un gran equip, en Xavi i en Pere. Però fora d'aquí ha costat sempre unir esforços. La inoperància política és, tot sovint, barrera per a nous projectes. La gestió sense planificació, el malbaratament de diners i la indiferència són fets que desgasten moltíssim els treballadors. 

És per aquest motiu que no vaig desaprofitar l'oportunitat de treballar a l'ensenyament. Amb aquesta experiència he pogut decidir que val la pena arriscar-se, sortir de la comoditat i buscar un lloc en el qual treballi més a gust. Sé del cert que la Generalitat no és una gran millora, pel que fa a les polítiques de retallades que hem patit darrerament, però confio poder-me oblidar de tot això dins l'aula.

dimarts, 13 d’octubre de 2015

Montrebei, paret d'Aragó (Santiago Domingo, 415m V+ obligat)



Dissabte al matí arrenquem amb la calma, el cotxe carregat de material i provisions. Xafardejo el llibre de Lleida Climbs, ja amb el cotxe en marxa i escullo Santa Anna, una zona d’escalada que, tot i estar passada la frontera amb Aragó, és molt concorreguda per lleidatans. Just a 2 km sobre d’Alfarràs i, a la mateixa carretera que més tard ens portarà fins a Benabarre. Escollim el sector d’Agulles Sud, farcit de vies de sisens molt llargues, un encant. Quan arribem, marxen els únics escaladors que hi havia i escoltem atentament les seves recomanacions, ells són local climbers. Passem tot el dia completament sols a la paret. Jo no trec ull al cotxe, ja que de tant en tant s’acosten vehicles sospitosos que van, venen i s’aturen. Que facin els trapis que vulguin per al cotxe ni acostar-se que hi tenim l’arsenal de friends! Tot i que l’ambient ja és fresc, una remullada abans de marxar sempre dóna forces.
                                Sant Anna, Agulles Sud, Aragó


La direcció la tinc clara: Estall, un poble deshabitat  del Montsec, l’últim habitant del qual va donar nom a la via que anirem a fer demà, Santiago Domingo. El google maps ens guia pel camí curt, una pista des de Tolva força pedregosa i de gran desnivell que ens fa patir una mica i que desemboca a una gran pista molt transitada per la qual tornarem i que desemboca a Viacamp. L’aparcament d’escaladors, d’on surt el camí d’aproximació a la paret de l’Aragó, és petit, així que aparquem en un camp abandonat just a sota, on trobem una cordada (un madrileny i un alacantí) que avui han escalat la nostra via.

Sopem i ordenem el material per demà, gaudint d’un gran cel estrellat.  Poso l’hora de llevar-se a les 6.00h, però sincerament desconeixia que el sol no sortida fins gairebé dos quarts de 8 del matí. Així doncs és que decidits sortim a els frontals (que vam comprar d’emergència al decathlon de Mollet perquè cap dels dos en duia).

A peu de via de la Santiago Domingo

Agafem una pista marcada en direcció la paret, que abandonem a molt poc tram de travessar una cadena, per un corriol a mà esquerra que té fites ben marcades fins ben bé peu de paret. Tant és així que, tot i a les fosques, podem seguir prou bé el camí. La silueta de la nostra paret només la intuïm. Mica en mica es deixa veure un petit mar de núvols que cobreix la Noguera Ribagorçana, i de darrere la paret de Catalunya, ixen els primers ragis de sol. Fantàstic. Voldria aturar-me per retenir aquesta imatge, però ser que l’ascensió d’avui és llarga i no ens podem encantar.

Des de peu de la paret encara cal resseguir-la un bon tros (20-30 min) fins a trobar la senyal SD, que ens indica l’inici de la nostra via. Silenci, tot és desert, només el vol dels voltors ens distreu de l’escalda. La roca és dubtosa, i això sempre fa anar amb màxima concentració, vaja, amb el cul més pret.

Un primer llarg de V, que et fa posar les piles i ja em dóna entendre que el grau no estarà regalat. Pateixo una mica amb el pes de la motxilla anant de segon. El segon és un llarg de tràmit, si hi havia un clau, jo no el vaig trobar. El tercer, un llarg de V amb una panxeta. Amb el pes que porto no aconsegueixo aixecar-me, així que abans de desgastar-me trec el pedal, que encara queden molts metres. Ja som davant el primer diedre, uns trams amb tram final d’aquest quart llarg em faciliten la feina fins arribar a fer la reunió d’una gran sabina. Si aquest m’ha semblat exigent, no em vull imaginar el que m’espera! Altre cop llarg força llarg de tràmit fins a peu del gran diedre. No m’ho penso, carrego tot el material i gas! Al principi hi ha reposos i puc anar gaudint, equipant i tranquilament, però el diedre es torna més exigent (li donen V+) i ja no puc aturar-me a posar res si no vull caure en l’intent, així que avanço el més ràpid que puc, tenint el consol que el darrer que el col·locat és un camalot del 3, del qual ja m’hi he penjat. Dos claus m’ajuden a completar el llarg. Anys enrere n’hi havia un tercer que es va quedar a la mà de mon germà, quan passava per allà. Arribo tant cansada que sense guitar més enllà munto la reunió d’un paravol i un espit, encara reforçant-la amb el darrer friend que m’ha quedat. A dos metres tinc una R de paravols!! En l’L7 en Santi es confon i un llarg que tirava de plaques de V i IV+ es converteix en una cosa més exigent. Uns claus l’han enlluernat i li ha costat car. Jo, si no vaig fer més A0 és perquè tampoc n’hi havia gaires de claus! El meu llarg de tràmit no té pèrdua i té força ambient. Arribar a la reunió amb aquella gran feixa és un luxe, jo ja estic extremadament feliç. Però com quan has dinat la mar de ve i et porten unes postres delicioses arriba el L9 de xemeneia. Espectacular, radiant, impressionant, una cosa escandalosament plaent d’escalar. Comença amb un tram d’ample fissura, però lo bo és quan deixes la fissura per endinsar-te en un túnel, penetrant 4-5m endins. Allà comença la festa ballant entre dos parets que em fan espatarrar i dansar a passos petits. Surts  d’aquesta petita cova sense saber on el pati i on és la paret. Per a mi, aquest últim llarg no té preu, poques vegades he tingut l’ocasió d’escalar així!

Dalt del cim endrecem, mengem, pixem (després de més de 5h de paret la bufeta ja apretava), fem fotos, però el cel es presenta amenaçador i ens avisen 4 gotes que no ens podem entretenir. Faig la dedicatòria del meu repte, aquest per al meu germà, una gran tàpia per a un gran mestre.

No sabia si compartir les seves paraules que, casualment vaig poder llegir a mitja paret, just després d’haver escalat el diedre. “Disfruta de la via, una gran tàpia, la 1a que faràs i no la compartirem. Ja no em necessites per fer aquestes coses. Somia i arriba ben amunt. Llàstima, m’hagués agradat compartir aquest pont. Et trobaré a faltar.” Inevitablement, se m’escapava la llagrimeta traspassava els friends al meu company.

     Dalt del cim, amb la paret de Catalunya de fons.

Recorrem tota el llom de la paret d’Aragó d’est a oest fins arribar a un màstil que indica el descens al poble d’Estall. A mig camí, trenquem per un corriol a l’esquerra, seguint fites, que ens deixa a la pista ben a la vora de l’aparcament. No tinc temps de menjar, pixar i fer el cigarret es posa a ploure de valent i hem de recollir la paradeta.

dimarts, 6 d’octubre de 2015

Roca molla... cul enfangat!

Havíem planificat un dissabte montserratí, seguint els passos d'en Mussa i el seu grup de companys matiners, però la roca era molla per les pluges durant la nit i, tot i que no plovia, no tenia pinta d'escampar. Així doncs, a Sant Pol esn vam reunir el comitè i com que no els va barrufar la meva proposta d'anar a fer una artifada (m'acabo d'inventar la paraula) d'aquelles que no calen peus de gats, vam decidir enfangar-nos i sortir en bicicleta. No enganyaré mai ningú per a la GAM de la cadireta?!
   
Sortim des de Tordera, ara plou ara no. Ens enfilem suaument per pista direcció Blanes. Trobem algun boletaire (que també és del GEM) amb el cistell buit. I ja arribant a Lloret comencem a baixar per una pista secundària (senyalitzada com a ruta de BTT). L'enfangada ja és màxima i com una xiqueta passo pel mig de tots els bassals. Contents de la ruta que ens ha sortit de 30 i tants km fem la cerveseta i aprofito per gravar els vídeos que volia haver dedicat a la meu mare des d'un cim de Montserrat. Justament avui la mama en fa 60!
 

dilluns, 5 d’octubre de 2015

Escaladors de circ

Des que he començat a coincidir amb escaladors de bloc, sempre els he anomenat acròbates, perquè els seus moviments em recorden més a un circ que no a l'escalada que he mamat tota la vida.
Però amb el nou GEM és impossible no decantar-se per provar els blocs que hi ha muntats i contagiar-se de l’emoció de intentar una vegada i una altra els mateixos passos fina aconseguir enganxar-se d’aquella presa que semblava impossible d’arribar. Mai he seguit cap entrenament però reconec que és una bona eina per posar-se fort i passar-s’ho bé. Ara bé, sense flipar-se! Em queden molts camalots per comprar abans que un crashpack!!
I tota aquesta nova passió no és només fruit d’unes preses noves, sinó d’una bona colla que després de suar, cridar i patir plegats hores i hores ja els considero una família, la família del circ!