La plaça és pràcticament apagada, se senten els últims espatecs d'alguna cua encara encesa. Jo encara t'agafo fort del braç, no et vull perdre entre la fumera, no et vull deixar anar. Sento el meu pols accelerat, bategant a ritme del tabal i ploro, sabent que no llegiràs aquest escrit que ara et dedico.
Trobaré a faltar escoltar les teves batalletes viscudes, enyoraré el teu sentit de l'humor, a tots ens faltarà un gran amic.
Oncle Betagarri, així et varen batejar els meus amics fa una pila d'anys, fa poc vaig dedicar-te una paret en la teva lluita per combatre el càncer. Ara et dedicaré un salt de plens en el teu record. Un salt amb els millors acompanyants possibles (després de tu); serà el salt més emotiu de la nostra història, i de la teva, n'estic convençuda. No t'oblidarem!
La nebodeta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada