dijous, 28 de març del 2019

Anglada Guillamón al Cavall Bernat

Quan em van  proposar de fer aquesta via em va costar trobar informació de l'escalada en lliure i les referències trobades del llarg de A2 espataven una mica. Doncs bé, intentaré aportar la meva visió al respecte, tot i que he de dir que va ser apassionant el fet d'escalar completament a cegues sense conèxer el grau de cada llarg.

L1: V 
S'ens va fer més llarg del què esperàvem, així que vaig caminar uns mestres de la canal per guanyar corda. Ja em posaré els gats més a munt...!
L2: 6b+
Les assegurances estan força deteriorades, però es pot reforçar al gust. Cal anar en compte, però, perquè el llarg és força atlètic i caldarà reservar-se pel final on algun xapatge és força rebuscat.
L3: 6c+
És un llarg estètic i tècnic, amb un flanqueig final molt fi que fa arribar a la R amb les pulsacions revolucionades. Les ressenyes que he trobat li posen 7a, jo li donaria 6c, així que he decidit fer un terme mig.


 

L4: A2
Es fa força bé. Algunes assegurances deteriorades, cal caçar algun cap de burí al començament i la dificultat de l'A2 se centre en arribar i sortir d'un bong amagat entre múltiples cordinos vells. Vaig reforçar el llarg amb 3 tòtems i un tricam. Però, per a mi, la dificultat va raure en un pas llarguíssim de l'Ae del tram final. Hi havia un possible marlet intermig però jo ja no tenia res de material. Duiem 22 cintes i me'n van faltar unes 4.


L5: 6c/A0
Les ressenyes proposen 6c i jo el vaig trobar més difícil que l'L3. No vaig poder resoldre un pas sortint d'una panxeta. El vent i la corda estirant de segon no ho afavorien però per aquest motiu penso que en lliure pot ser bastant més de 6c. En tot cas és un llarg de placa amb roca boníssima!





dijous, 21 de març del 2019

Globeros de Alaska

Quan quedes amb aquesta colla pots esperar qualsevol cosa!
M'apunto a cegues a amb ells, tot desitjant que no facin un
puja i baixa a Riglos. Anem a Montrebei! Doncs vinga!
A les 6 del matí de dissabte ja sóc dalt del cotxe. En Toni em
recull a Arenys de Munt i comencem el tour fins a omplir el
cotxe al complet, tots cap a la Globeros de Alaska. Qui més
qui menys té un neguit a la panxa per l’exigència de la via.
Jo, al seu costat, em sento super tranquila. Esmorzem a
l’Esport i al voltant de les 11 ja estem a paret. Amb les palletes
em toca arrencar escalant un primer llarg, encara a l’ombra.
Una via completa, prou exigent en tots els llargs i molt ben
equipada. En repartir els llargs entre 3, em van tocar els dos
més assequibles (1r i darrer, però també el més difícil, la
tirada de 7a+). Els llargs de 6b+ o 6c, són tots molt bons, es
deixen fer i gaudir. Crec que el llarg més puta és el penúltim
de 6c+, difícil, sobat i força obligat. El meu llarg de 7a+ em va
fer suar a mi, i a tots els companys que van venir darrere.
Vaig sortir il·lusionada, equipant una primera fissura atlètica,
després un flanqueig rebuscat, difícil de llegir, fins a caçar un
pitó. Allà hi ha un bon repòs, però no em va permetre
descansar prou com per resoldre (a vista) el pas següent
d’on penja un cordino que permet progressar còmodament
amb un estrep. Malgrat no encadenar vaig seguir amb la
intenció d’escalar en lliure (no portava estrep) i em vaig maleir
els ossos quan, després d’una excursió per la placa per la
dreta no era capaç de xapar un pitó. Segons diuen alguns
lolos, si vas lliura te l’has de saltar, jo vaig xapar molt in
extremis.




Vam quedar tots molt satisfets, de la via i de la gran
companyia. El segell ganxets és aposta segura!











dimecres, 6 de març del 2019

Aquest no és el meu terreny de joc

Fa una setmana vaig visitar per primera vegada la paret de Font Freda, la idea inicial era anar a Montrebei, però la proposta de conèixer un lloc nou també m'omplia. La via escollida, Muerte o Tatanka, de l'Albert Salvadó i companyia. Mentre perseguia a Lo Salla pel camí de retorn de la via va néixer la proposta d'obrir una línia nova, aprofitant el projecte que el Mica va deixar a mitges fa molts anys. Ell narrava les possibilitats de la paret, tot posant fites marcant el camí de retorn, metre jo escoltava atentament, esbufegant, a uns metres de distància.



Em vaig sumar al projecte de seguida. Així que vam acordar dedicar-hi els tres dies de pont de Carnaval, durant els quals la paret de Font Freda només va rebre la nostra visita.

Dissabte ens vam plantar "de bon matí" a peu de via amb un senyor porteig de material. Durant la jornada vam obrir 2 llargs i escaig. Un primer llarg molt llarg de 60m (6a+/6b), un segon llarg que comença per una fissura on hi vam deixar algunes xapes per a què es pugui fer bé en lliure. Després d'una tram més atlètic, sortim en una placa disfrutona que es va currar Lo Salla, amb un pas pujadet de to especialment (6c+/7a).




L'endemà ens llevem d'hora, però la jumarejada fa que no comencem a obrir fins ben bé les 10h. En Salla li fot canya per acabar el 2n llarg i enceta el 3r cap a un diedre. 




Dilluns, amb més fred i vent, amb un esgotament general matinem encara més per la jumarejada monumental que ens espera.  Sense acabar-me de recuperar de tot, continuo un llarg força simpàtic en lliure amb un flanqueig catxondo, segueixo per una fissura diagonal en artificial, hi deixo alguna que altra xapa. Lo Salla m'agafa el relleu i amb el seu bon ull remunta un mur vertical amb fissures horitzontals vilanovines que deixen bon canto. Què guapo!! Munta la reunió al davall. Remuntem petate i surt en lliure unes 50m fins a una gran cova que compensarà les darreres reunions incòmodes. A crits li faig arribar el taladro i finalment escalo fins la reunió. Quin goig de llarg, molt més senzill però de roca bona i escalada elegant. Quasi no netejo res... 











He après tantes coses en tant poc temps! Tinc dos grans mestres: la muntanya i Lo Salla. Aquesta via, que espero que puguin gaudir molts/es, serà una prova del meu esforç i enginy i, alhora, una prova d'una aprenent que s'enfronta per primera vegada amb molts dubtes nous i moltes situacions que, per moments, han superat totes les meves forces. En definitiva, aquesta experiència està essent molt gratificant per l'aprenentatge i la descoberta. I l'esforç i motivació que hi dedico fan que estigui molt orgullosa de la feina.


Mai estaré prou agraïda a aquest i tots els grans mestres que us heu creuat a la meva vida i m'heu fet descobrir l'escència de l'escalada. Gràcies Salla, gràcies família i amics/gues!

dimarts, 5 de març del 2019

Haus Estrem a la Momia

Quan et proposen d'anar a fer una via com aquesta, tota mandra desapareix. La festa de Sant Pau deixa de ser una excusa per llevar-me de bon matí rumb a un dels meus racons preferits de la muntanya màgica.

Parem al refu per buscar un segon plat, la Haus és curteta i tinc por de quedar-me amb gana. El guarda de Sant Benet ens atura i ens espanta una mica amb els seus consells per al 2n llarg...

Traieu-vos el casc, podeu protegir el factor 2 amb alguna assegurança d'una altra via (d'aquella manera), el pas de la via es troba just després del primer paravolt... 

Tota la informació va ésser benvinguda! Però al moment de la veritat tot es resumeix en arrossegar-se com puguis i mirar de no enganxar-te les bambes, els cabells, etc. Després de tot penses que les assegurances no estan tant lluny i et pots centrar en gaudir de l'escalada, tot imaginant com pujaven per allí l'any 1946.

L'escalada se'm va fer curta i l'assolellat dia d'hivern donava per més. Així és com vam anar espategar a la normal de la momieta, una altra gran clàssica de visita obligatòria.