Pàgines

dimecres, 24 d’agost de 2022

Descobrint el granit de Brasil

Un viatge d’escalada peculiar, en el qual escalem grans monolits de granit molt compacte i adherent, però poc fissurat i mancat de cantell. Sempre, en un entorn selvàtic amb molta vegetació. El juliol diuen que és la millor època per escalar-hi ja que és hivern i en estació seca. La realitat és que vam passar calor i ens va ploure força; ambdues inclemències van ser motiu per haver d’abandonar la via (almenys per una estona) en diverses ocasions. L’equipament a Brasil té fama d’alegre, comprensible quan et poses a la pell dels aperturistes que durant molt anys s’han protegit a base de grampos.


LES NOSTRES ESCALADES

A RIO: Pao de Azúcar

  • Passaros de Fogo, 280m 6c

Una manera diferent de fer la típica turistada de pujar al Pao de Azúcar. Escollim la via (Pássaros de Fogo, 280M 6c) per ser la cara més ombrívola. Després d’una gran benvinguda dels mosquits a peu de via podem gaudir del nostre primer contacte amb el granit negre com el carbó i ens anem aclimatant a les excursions entre assegurances. Em sorprèn gratament que el 1r tram del telecabina de baixada sigui gratuït per escaladors, tot un luxe!


A PEDRA RISCADA



REPETICIONS

  • Sóc Rural, Pedra do M, 270m VI

  • Agüita amarilla, Pedrinha, 120m VIIc

  • Aresta Brucs, Pedra dos Cabritos, 315m III

  • La Marca del zorro, 455m VIsup

(Les 4 són vies obertes per els companys catalans de van visitar la zona el 2019.)



  • Metal Garden, Pao de Miñas, 350m VIIIc A1

Abandonem la suposada 1a repetició de la via a la R3 per l’atac d’unes aus que ens van deixar clar que allà no érem benvinguts.



L'aventura ja comença a l'aproximació


  • Viaje de Cristal, Pedra Riscada 865m XIc

Un bigwall que ens disposem a escalar en el dia. No ho aconseguim en el 1r intent, degut a una gran xàfec que ens enxampa escalant a l’ensamble els primers llargs. En el segon intent, la pluja ja ens agafa a la part més vertical i seguim escalant gaudint de l’ombra que ens brinden els núvols. Baixem de R15 degut a pluja i esgotament, però molt contents d’haver pogut escalar en lliure quasi tota la via i gaudir de la diversitat de rocam. També prenem consciència de la feinada que representa obrir una via tant vertical en aquesta paret.


1r intent, la paret es converteix en una casacada

L10, placa boníssima (7b)

L7, l'únic llarg de fissura de la via, i quasi del massís (6b+)


L11, sorprenent tram amb cantell i desplom (7c+)

L11, el cantell ha desaparegut

El darrer ràpel, els núvols s'esvaeixen.


OBERTURES

Decantats per parets de menys envergadura que la Pedra Riscada, vam obrir dues vies i vam afegir un llarg mirant de completar la via inacabada Agüita amarilla.


Somriure després d'alliberar la tirada oberta en l'últim capvespre de la nostra estada.

  • Estació Seca, Pedra do M, 350m 6a

Oberta en 2 intents d’un mateix dia per la interrupció d’una tempesta. Línia bonica i assequible, potser més tombada d’allò que esperàvem.



  • La Infernal, Pedra dos Cabritos, 260m 7b

Van ser necessaris 4 atacs per completar aquesta via, molt més vertical i atrevida que l’anterior. Comencem una tarda d’un dia de pluja fins que se’ns fa fosc (abans de les 6 de la tarda), el 2n dia baixem després d’obrir L3 sota un sol infernal. I encara es faran falta dos dies més per acabar d’obrir i encadenar les tirades. El resultat, una via mantinguda, ben assegurada però cal escalar i vibrar amb l'emocionant loteria de quins dels petits cristalls seran prou resistents. Sens dubte, la via amb menys cantell que hem obert mai, un bon aprenentatge! Des de principis d’any que cerco una via prou infernal, mereixedora d’aquest nom, per poder dedicar-la a la Infernal de la Vallalta, en motiu del seu 20è aniversari. Per fi, l’hem trobat.




Si us interessen més detalls pràctics us recomano que consulteu la web d’en Luchy. O bé demaneu-nos la guia, que casualment vam ser els primers d’obtenir i participar de l’acte de celebració de la publicació.


A TRES PICOS: Pico Maior



  • Decadence avec elegance, 680m 7a+ 

Una via molt guapa, completa en una entorn molt més muntanyós i salvatge. El granit, amb moltes més formes i fissures, permet jugar amb l’autoprotecció que tant hem enyorat. En Sergio, guarda del Refugio das Aguas, un gran escalador i coneixedor de la zona, ens adverteix sobre la presència d’un rusc d’abelles prop de la R1, així que sortim a l'ensamble per evitar passar-hi massa temps. Vam passar sense cap ensurt. Els nervis van tornar a aflorar quan ens apropàvem al cim. Tot i que no era tard, no ens podíem permetre el luxe de perdre temps, ja que a les 6 era negra nit i la baixada complicada. Ens deixem portar per unes fites a una línia de ràpel que no era la recomanada per en Sergio. Com no podia ser diferent, la corda s’enganxa i ens toca escalar. Però després de la remuntada i de perdre ben bé mitja hora enfontsant-nos entre matolls selvàtics de 2 metres trobem el camí ben marcat que baixa a les últimes llums. Per uns moments ens havíem vist picant bivac a la zona més freda del país la nit abans d’agafar l’avió de retorn a casa.