Un viatge d’escalada peculiar, en el qual escalem grans monolits de granit molt compacte i adherent, però poc fissurat i mancat de cantell. Sempre, en un entorn selvàtic amb molta vegetació. El juliol diuen que és la millor època per escalar-hi ja que és hivern i en estació seca. La realitat és que vam passar calor i ens va ploure força; ambdues inclemències van ser motiu per haver d’abandonar la via (almenys per una estona) en diverses ocasions. L’equipament a Brasil té fama d’alegre, comprensible quan et poses a la pell dels aperturistes que durant molt anys s’han protegit a base de grampos.
A RIO: Pao de Azúcar
Passaros de Fogo, 280m 6c
A PEDRA RISCADA
REPETICIONS
Sóc Rural, Pedra do M, 270m VI
Agüita amarilla, Pedrinha, 120m VIIc
Aresta Brucs, Pedra dos Cabritos, 315m III
La Marca del zorro, 455m VIsup
Metal Garden, Pao de Miñas, 350m VIIIc A1
Abandonem la suposada 1a repetició de la via a la R3 per l’atac d’unes aus que ens van deixar clar que allà no érem benvinguts.
L'aventura ja comença a l'aproximació |
Viaje de Cristal, Pedra Riscada 865m XIc
Un bigwall que ens disposem a escalar en el dia. No ho aconseguim en el 1r intent, degut a una gran xàfec que ens enxampa escalant a l’ensamble els primers llargs. En el segon intent, la pluja ja ens agafa a la part més vertical i seguim escalant gaudint de l’ombra que ens brinden els núvols. Baixem de R15 degut a pluja i esgotament, però molt contents d’haver pogut escalar en lliure quasi tota la via i gaudir de la diversitat de rocam. També prenem consciència de la feinada que representa obrir una via tant vertical en aquesta paret.
1r intent, la paret es converteix en una casacada |
L7, l'únic llarg de fissura de la via, i quasi del massís (6b+) |
OBERTURES
Estació Seca, Pedra do M, 350m 6a
La Infernal, Pedra dos Cabritos, 260m 7b
Decadence avec elegance, 680m 7a+
Una via molt guapa, completa en una entorn molt més muntanyós i salvatge. El granit, amb moltes més formes i fissures, permet jugar amb l’autoprotecció que tant hem enyorat. En Sergio, guarda del Refugio das Aguas, un gran escalador i coneixedor de la zona, ens adverteix sobre la presència d’un rusc d’abelles prop de la R1, així que sortim a l'ensamble per evitar passar-hi massa temps. Vam passar sense cap ensurt. Els nervis van tornar a aflorar quan ens apropàvem al cim. Tot i que no era tard, no ens podíem permetre el luxe de perdre temps, ja que a les 6 era negra nit i la baixada complicada. Ens deixem portar per unes fites a una línia de ràpel que no era la recomanada per en Sergio. Com no podia ser diferent, la corda s’enganxa i ens toca escalar. Però després de la remuntada i de perdre ben bé mitja hora enfontsant-nos entre matolls selvàtics de 2 metres trobem el camí ben marcat que baixa a les últimes llums. Per uns moments ens havíem vist picant bivac a la zona més freda del país la nit abans d’agafar l’avió de retorn a casa.