dimarts, 17 de desembre del 2019

L'avi de mas Sant Pere


Quan en Toni i en Ricard em van proposar el Tossal de l’Obaga de la Font i la que ells tenen falti jo tinc tengui i al revés vaig redirigir la proposta cap a un racó amb menys aproximació ja que escalem en els dies més curts de l’any.
Escollir entre l’avi de Mas Sant Pere i el Diedre de la Seu també va ser fàcil, la segona no la deixen massa bé i no té avionet a la guia del Blanco.  Al mateix bar d’Oliana descarrego una topo (aparentment més actualitzada) amb uns gargots vermells de graus rectificats. La font és de confiança, el bloc del Pastes. No llegeixo res més, m’agrada que l’escalada em sorprengui, per gaudir (o patir) plenament sense condicionament. Per això tampoc escric mai gaire detall.

Però cal tenir en compte que és una via oberta en concepció d’artificial i fer-la en lliure pot comportar una mica de caquitis en certs moments.

Material: xapa recuperable, joc de friends del 0 al 4, pot ser útil repetir algun mitjà. Uns tasconets no estan de mai de més.
Resumet per a qui vulgui un xic d'informació clau.
  • L1 es protegeix bé, xapes en lloc clau.
  • L2 (apoteòsic) ben equipat, poc a afegir.
  • L3 xungo i expo en el tram de fissura cega. La topo marca 2 pitons que no hi són.
  • L4 Curt però intens, un friend gros per a la sortida.
  • L5 bavaresa d’aquelles que pots fer amb delicadesa o a base de molta força. Tram final perdedor, el travessa la Retirada Comanche.
  • L6 per baixar pulsacions.

Doncs el meu moment de caquitis aguda va ser a l’L3. Em curro la 1a part fina i tècnica amb dues xapes (una recuperable) i un cop a la fissura xapo un plom i respiro fons. Molt a prop i deixant-hi la pell aconsegueixo posar un alien blau d’aquella manera. És el moment de la meva dissipadora (la volia haver posat al plom però hi he pensat tard). “Vinga va, que la xapa no està tant lluny” m’enganyo a mi mateixa perquè no tinc més remei que intentar-ho. Faig un parell de passos d’alta tensió i arribo a un pla. Agafo aire i intento fer el petit mantel, els peu em patinen i no hi ha res bo per agafar-se de mans. Ho toco tot i sento com el nivell de bateria dels meus braços va baixant en picat. He de trobar alguna cosa ràpid o tornar enrere, estic comprant tots els números de l'airbus! No puc! Reculo. “Toni, marxa enrere!” Sento que la corda m’estira amb cura, agafo l’alien com si es tractés d'un recent nascut i tanco els ulls... Aguanta! Uff! Després d’aquesta vibrada ni que reposi torno a sortir en lliure, baguetilla a mode d’estrep tòtem negre, repeteixo la mateixa tàctica, tòtem blau i encara em queden un parell de passos fins arribar a la xapa. Un cop conquerida la xapa, ja ensumo una ubicació per al meu Camalot del 4, fet que m’anima a tornar a començar a escalar en lliure tot i que el llarg no afluixa.


En Ricard a L1

En Toni al final de L3


Quan està pujant en Ricard m’adono que el tòtem que he posat (de més) sota una tasconet abans fer la última excursió fins la reunió està penjant al buit sense lligar a cap corda. En Ricard riu... “aquest tòtem si que és psicològic”. Em faig un fart de rirure...

Ara em costarà sortir de casa sense l’alien blau, avui m’ha salvat d’una de bona! La recompensa... uns panadons del Reig.

Cap avall!


dimarts, 3 de desembre del 2019

Estrena al Peladet

Sempre havia sentit a parlar d'algunes vies al Peladet que m'imposaven respecte i feia temps que tenia ganes de descobrir aquesta paret. Vaig plantar-me al seu peu amb una via imponent i un bon acompanyant.

Maragda

Via mantinguda i exigent. Equipada amb burins amb prou bon estat però de vegades amagats o mal ubicats que no inviten a volar, però que permeten gaudir de l'escalada.

A destacar L1, en el qual passes de 0 a 100 en 15m, molt físic amb cirereta final; L5 no tant difícil ni exigent però de roca molt trencada, de la que es desfà només de fregar amb el peu. L6 amb pas de placa fi i obligat que protegeixo amb un totem negre.



Mestre Llop

Via exigent sobretot ens els trams de placa de 6a/6b on cal navegar molt sobre roca no sempre de tot bona. Ens cladran tots els sentits per seguir la línia i poder protegir-nos dignament. En aquesta via els llargs de 7a queden ubicats en els llargs parells, però ni de bon troç són comparables! L4 més difícil i molt 3D. Imprescindible repetir micros!

Tal com en trec alguna via de la llista de pendents n'afegeixo dues i això fa que cada dia em posi més fanàtica. Poses un ull a la via de l'esquerra, t'agrada, t'expliquen sobre alguna altra imprescindible del sector, xafardeges una i una altra vegada totes les guies... em suen les mans!

No bato cap rècord d'alçada, ni de dificultat, ni de velocitat, ni de quantitat, però portser si que arribo a nivells molt alts de motivació. Alerta, que aquesta és una malaltia molt contagiosa!

dilluns, 18 de novembre del 2019

The monton people

De vegades família i amics pensen que estic un xic malalta, no ho negarem, qui no ho està? 

Però el que molta gent no sap és que la meva obsessió per passar-me hores cara la paret, penjant al buit, passant gana, fred o calor, dolor de peus i acumulant ferides de guerra és molt més que tot això.

Sense entrar al detall de la bellesa de l'entorn que sempre m'acompanya amb tonalitats i formes que van canviant segons estació, allò que més m'omple és gent, aquells companys/es de cordada amb qui comparteixo totes aquestes aventures.

Perquè ells m'animen en els moments difícils i són testimonis del meu progrés, perquè amb ells dissenyo noves aventures i recordo les velles, perquè sóc aprenent i mestre a la vegada, en definitiva perquè som un equip, una cordada amb el mateix objectiu.

I quan tornes a casa després d'haver compartit uns dies com els passats a Vilanova, tornes amb el feliçòmetre disparat, pensant quina serà la propera aventura per fer amb la meva monton people (gent de muntanya, gent del monton, gent que val molt!)





dilluns, 11 de novembre del 2019

Rivières Pourpres, Oujdad

Havia vist les imatges de la película "Free Solo" però no era conscient del nom de la via ni del seu traçat. La vaig sentir anomenar el primer dia de viatge i en veure la ressenya vaig pensar que potser la deixava per un altre viatge o una altra vida.

En Pau tenia moltes ganes d'anar-hi. Jo li seguia tenint molt respecte, 500 metres de 7a mantingut i obligat?! Quina por, quins nervis i quina tensió imaginar-ho... A la tarda, després d'haver escalat Champion du Marroc i amb bon gust de boca els plans es van posar sobre la taula, una cordada a la Widi i una altra a la Rivères. Llavors ho vaig veure clar, jo no em vull quedar a la gite o fent una tapieta. Vaig llençar la meva oferta de fer de petate escalador i després de fer molta broma i deixar créixer la tensió ens vam repartir els llargs de la via entre 3 (5 per cadascú). Emocionadíssima vaig preparar el material, complements i les meves malles de gala per a l'ocasió.



Arribem a peu de via ben aviat, però tal i com sospitàvem els fracesos van davant amb el seu petate. Arribant ja presenciem al 1a vola d'un d'ell al 1r llarg. a Tots se'ns fa un nus a la gola. I malgrat ens hem promès no anomenar les paraules solo o Alex Honnol, és inevitable que apareguin a la nostra ment.

No hem d'esperar gaire que en Damià ja es posa a la feina, fent algun que d'altre A0, jo tampoc estic per gaires hòsties, palca sobada i humida no gens agradable. El segon llarg és per un estil. El 3r, 4t i 5è llarg ja són molt més guapos i disfrutons, força més desplomats del què m'esperava. El 7b, sense encadenar-lo, sembla prou assequible! Tot plegat fa pujar bastant la moral!



Arriba el torn del Pau, sabem que són els llargs més durs de la via però en Pau és un home de ferro i passa quasi sense esbufegar. El 7b del L8 em va consumir i la sintonia dels meus companys era la mateixa. Tot el llarg se'm va fer duríssim i vaig pujar com vaig poder. Els ànims decauen quan penses que tot just estàs a meitat de via. El següent llarg L9, per mi el més obligat de la via, té una sortida en flaqueig i una fissura posterior en la qual vaig deixar tota l'energia que em quedava de l'esmorzar i els crits d'en Damà darrere meu em van fer pensar que allò era molt dur. La placa de dalt era brutal i la vaig escalar amb moltes ganes. Arribant a la R em va saber molt greu que en Pau no hagués encadenat per culpa de l'últim xapatge doncs s'havia currat un super llarg, quina bèstia! 



Recordo perfectament un moment en què en Damià i jo ens estem partint la caixa cada un agafat en una cinta diferent del llarg i perdent la poca energia que ens queda per la boca. Fins i tot la cordada veïna de la Widi fa broma.

En Pau acaba el seu torn amb un llarg de 7b de bloc i se'm gira la feina. M'ofereixen el relleu en el 7b+ però el rebutjo, vull currar-me la part que em toca. Joder, quin llarg més guapoooooo! D'aquells que mereixen baixar i repertir-lo. Jo el munto xapa a xapa però gaudint molt. Lluiteu-lo companys que és una perla!

La resta de la via es deixa fer, però no es pot baixar la guàrdia perquè fa esclar i les xapes estant lluny. Valdria la pena haver pres 3 totems! Arribem al cim cansats però molt orgullosos. Tenim prou llum per arribar de dia així que assaborim el moment.

A la gite, birres i intercanvi d'aventures. Demà a la Baraka!






dimarts, 22 d’octubre del 2019

Una escapada a Taghia

DADES PRÀCTIQUES

Època de l'any: octubre, vam escalar sempre a l'ombra perquè feia calor.
Meteorologia: 12 dies d'escalada i no en va ploure ni un.
Organització

  • Surt a compte viatjar en grup per abaratir el transport. 
  • La mitja pensió en una gite surt a uns 12€/nit. 
  • La guia nova del Ravier és imprescindible.
  • Es pot prendre aigua bona de surgència.
  • Hi ha unes targetes SIM que permeten estar comunicats, amb cobertura fins i tot a les parets.
  • Es menja molt bé, acollida bereber del 1a.
  • Quasi tothom del grup va patir en algun moment del viatge de la panxa, una bona farmaciola és essencial.

LES VIES
Escollir via de vegades porta estona... però al final sempre es repeteixen les mateixes i sortir d'aquest grupet (les tre belle voies de la guia) pot significar embarcar-se. En tot cas, tot i que podem triar el grau d'aventura, la gran majoria de vies estan equipades per sortir de la gite amb 12 cintes + R. Ara bé, jo recomano un semàfor d'alien o similar per matar algunes excursions.

De les vies que jo vaig escalar no n'hi ha cap de dolenta. Però n'hi ha que són super bones! Aquí el llistat!

  • Cañón Apache *****
  • Danse avec les mules ****
  • Champion du Marroc *****
  • Rivières Pourpres *****
  • Baraka ****
  • Susurro Bereber *****
  • Al Andalus *****
  • Widi Asry *****
  • Haben Odwer Sean ****

VALORACIONS PERSONALS
L'entorn és espectacular, el poble està envoltat per murs de roca ce més de 500m, en un ambient desèrtic però alhora farcit d'aigua. Tot els camins tenen encant i molts són un xic exposats, amb passos berebers, canals pedregoses amb molt pendent, salts de pedres per travessar rius... Això fa que arribar a peu de via o baixar dels cims ja sigui tota una aventura.

Ens llevem cada dia ben aviat, sense mandra. Esmorzem abundant i cap a les parets. En tornar d'escalar un te i pa amb oli d'oliva. Si no fa mandra, una dutxa. Si queden hores tarda de birres, endreça o jocs de taula. Sopar cous-cous i tajin, discutir amb qui i què escalar l'endemà i a domir aviat. Aquest és el resum d'un dia que es va repetint. Sovint la gent descansa per mal d'estómac, de pells dels dits, de cansament...

Jo em vaig sentir com a casa des del primer moment i cada dia més integrada. Desconnectant del món i de qualsevol preocupació que no sigui què escalaré demà! Vaig gaudir plenament de cada escalada i de la companyia, fent un gran reportatge fotogràfic. 

Em vaig animar a fer la Rivières, amb dubtes i nervis, però amb la certesa de que hi anava ben acompanyada. I vaig encertar, la vaig poder gaudir molt. Així que també vaig voler fer la Widi amb en Mohamed en menys de 6h. M'agrada escalar ràpid, sense refredar-se gaire a les reunions.

En definitiva, gràcies Núria per convidar-me en aquest viatge, gràcies a tots els companyes/es per brindar-me l'opotunitat d'escalar amb vosaltres i compartir aquest entorn. Gràcies Nila, companya d'habitació, cordada i confident!






dimarts, 1 d’octubre del 2019

Rally Terradets 2019

Sabia que seria exigent, perquè ho sóc amb mi mateixa i perquè el Salla, el meu company de cordada, també ho seria i que físicament a l'hora de córrer em costaria de seguir. Però va ser encara més exigent del què m'havia imaginat. La pluja de 1a hora que em va enganxar just després d'una volada important en metres però sense conseqüències per arrencar un pitó quan li feia A0, i la calor intensa que la va seguir, van produir que que els primers llargs de la 3a via fossin realment dures, amb rampes als braços per la deshidratació. Recuperar corda era una agonia.
Vam fer una via a cada Paret, Eva Baeza, Mescalina i Galí Molero. D'aquesta darrera vam baixar corrent pel barranc del bosc, amb la intenció de fer una 4a via, la Tuti Fruti, però al control ens van dir que ja havíem guanyat i que hi havia dues cordades a la via, així que vam preferir acabar el nostre rally una hora abans. Aquest si que va ser un gran moment de satisfacció! 
        

El millor premi de tots és que m'emporto una gran família, entre participants i organització, que em van fer sentir com a casa. I veure, famílies, parells embarassades, amics en cordades de 3 entre altres em va ensenyar que el més important de la jornada és escalar i passar-ho bé!

      

Barrufem?? Barrufets al Frare Gros

D'aquelles ressenyes que fa temps que tinc descarregades al mòbil i no havia sorgit la oportunitat fins divendres passat. Alguna cosa del destí va fer que els dos penséssim en la mateixa proposta, segurament perquè jo esperava un company escalador de primera divisió per a la via i ell devia pensar el mateix de mi. Pensant que l'altre porta la batuta i que hi pots delegar la responsabilitat sempre et deixa més tranquil, un consol absurd. Jo estava decidida a no fer-me enrere, però havent llegit la piada del romàntic que es va fer enrere en un dels llargs m'inquietava. 
Arribats a peu de via en Dani s'ofereix a començar, vist la qualitat d'aquella muntanya de sorra del començament li cedeixo el llarg amablement. Vols els aliens per completar una mica el joc de tòtems? Així va començar una conversa de incomprensible fins que vam entendre que els dos havíem agafat un joc de tòtems! jajaja Vam esclatar a riure sabent que podíem disparar a tort i a dret.

Material
Doncs bé, acabada la via, vull dir que el doble joc de tòtems ens va resultar molt útil en la bona part dels llargs. En canvi, deixaria a casa martell i pitonus, tricams, tascons... i repetira el número 2. Un bon grapat de cintes és necessari, 16 pel meu gust són poques, tenint en compte que llaces alguna sabina.

Orientació
Entrant passades les 10h del matí d'un matí d'agost, ens va tocar el sol de perfil els dos primers llargs. La resta el vam fer a l'ombra.




La via
No m'agrada entrar a descriure els llargs al detall. Dir que tan sols vaig poder escalar en lliure els llargs 1, 3 i 5 i el 3 no el vaig encadenar. Casualment són els llargs que vaig escalar de 2n. La qualitat de la roca dificulta molt l'escalada en lliure. Tot i escalar amb molta cura de no llençar res jo vaig rebre una pedrada al braç que bloquejava el reverso i en Dani una al peu (anava descalç). L'equipament és prou bo, perquè alterna xapes noves de la restauració. Les reunions estan molt mal colocades i, en general, són bastant incòmodes.

En resum, la tenia per una via atrevida i la conclusió és que la vaig trobar molt bona, amb diedres de llibre i que, malgrat la roca dubtosa, em va permetre gaudir en tot moment d'aquesta barreja d'escalada en lliure i artificial.


diumenge, 7 de juliol del 2019

La Infernal creix

No hi ha res com una entrevista familiar per adonar-te de com ha crescut i evolucionat la petita criatura. S'ha fet gran i no hi ha res que em faci més feliç que veure que està esplèndida i radiant!

Però tu ja has plegat no, Estel? Em va preguntar l'entrevistadora. NO!, de cap manera! La prova és que avui estic aquí. Jo he passat a segona fila perquè La Infernal m'ha absorvit molta energia durant molts anys, ara la gaudeixo oferint sempre que puc les meves mans i el meu coneixement.

Allò que m'agradaria ressaltar és que d'ençà del canvi de junta la colla ha fet un salt exponencial i la il·lusió que hi posen fa pensar que això només ha fet que començar.

Llarga vida a la Infernal!



dimarts, 11 de juny del 2019

Nords montserratines 5 estrelles


Tot sovint costa trobar el moment d’escriure, aquella calma inspiradora que em crida per la necessitat de plasmar allò que sento o allò que he viscut. Tot sovint és el mateix desig que em fa agafar el telèfon i compartir les aventures. D’aquesta manera em sembla que l’aventura s’allarga en el temps i la revisc. Gràcies a tots/es aquells que pareu l’orella quan ho necessito.

Avui vaig a dormir tard perquè em sento plena. Després d’un cap de setmana al més pur estil montserratí torno encara més enamorada de la muntanya màgica, de les aventures que em fa viure i de les persones amb qui les comparteixo. Aquesta caloreta ha revolucionat les cares nord amb un esclat de cordades repartides per les parets, una ambient que ho fa encara més divertit.

Dissabte: Belladona ***** (visita obligada) amb en Joan i en Ricard

No cal jugar a les palletes perquè en Ricard sempre fa el 1r llarg i en Joan em cedeix el 2n. Dues cordades ja dansen fa estona (una a la CADE, l’altra a la Belladona). La pluja de pedres constant fa preveure que caldrà controlar la roca. Tots els llargs són bons però em va tocar la cirereta del pastís, 45m de 7a de continuïtat amb algunes seccions fines i d’altres amb un cantell molt peculiar. Al límit i buscant repòs a cada metre, arribo a la reunió “buscant wifi”, amb  els colzes com antenes i amb una gran satisfacció. Companys, avui no em caldrà fer més vies! Acabem fent bones migues i intercanviant fotos amb els companys de la CADE.






Diumenge: Llibertat provisional ***** (visita obligadíssima) amb en Toni i en Samu

En Toni i en Samu no es coneixen, però sabia del cert que faríem un bon equip. Sorteig a les 3 palletes. Serà possible que em toquin sempre els més xungos? Convivim a la paret amb 8 cordades més, una davant nostra que ha sortit rebotada de la GAM i la Sànchez. Pensava que moriríem en arribar a la GAM, com si fos l’escaló Hilary, però tot va agar una ritme bastant fluid.

Empalmem els dos primers llargs, de roca més mediocre. El segon llargs de 6b+ se’l curra en Samu. Jo vaig en peus de plom per les fiblades al dit que sento des d’ahir. El 4t llarg no sabria quin grau posar-li. Tal com poso la primera cinta a la xapa, em trec l’estrep i progresso posant algun friend fins a un pas molt obligat abans del flaqueig a dreta. Abandono l’estrep i surto en lliure posat  un altre tòtem. Flanquejo gràcies a un tricam estratègic al qual li farem A0 els tres. Segueixo trobant alguns forats on emplaçar peces que m’ajuden a seguir progressant amb l’estrep que em queda. El punt més delicat, però, es l’arribada a un primer llavi que cal progressar per la dreta fins arribar a la bauma de sobre on des de lluny ja es pot apreciar la reunió. Val la pena reservar-se el tòtem blau-groc, perquè en cas contrari en jugues una hòstia de visita als companys de la reunió de baix.

L’empalmada amb la GAM de 6a+ també té una bona hòstia i és bastant finet. Així com també ho és el llarg de després del sostre megafotogènic. Em Samu surt quan ja la dificultat va afluixant i l’alpinista ens fa sortir uns metres a l’ensamble. A mi em va semblar una situació molt còmica, la sort és que era un llarg espectacular de placa de patates.

No ho digueu a ningú, però vam baixar per la canal dels Avellaners!








divendres, 26 d’abril del 2019

Santa Setmana (1)

Després de la mudança dels meus pares i amb el meu pis pots enlaire enceto la setmana santa molt ben acompanyada al far oest, Montsec. La pista de Montrebei no està massa transitable així que em quedo per Terradets, Àger i m'atanço fins a Collegats. Uns quants dies de molt bon temps amb gent i parets ben diverses. En resum...

  • Delincuentes, sector Amanita, Terradets. (275m, 6c+, 6b/Ae) amb David i Joan.
  • Tetties and Beer (230m, 7a (6b obligat)) i Cante Jondo (135m, 7a+?, 6a+/Ae), Àger amb Lo Salla.
  • Galy-Molero fins a la R7 (500m, 6b+/Ae) i Promio Moreno fins R3 (315m, 6b/A2), Roca Regina, Terradets amb Dani Bruga.
  • Via del Sergio (355, 6b, V+/A0) + últums llargs de la CADE, paret de Bagasses, Terradets amb Eduard.
  • Sang de Crack (235m, 6b+, V+/A1), Roca de Pressó, Collegats amb Eduard.
  • Tànger (320m 6b), entrant per variant desconeguda. Paret del Pressó, Collegats amb Eduard.

La Delincuentes és una via de caire esportiu amb una roca de qualititat extrema que permet gaudir intensament de cada metre i que fan que la via es quedi curta. Els graus no estan collats i las assegurances abunden allà on es concentra la dificultat. M'acompanyen un bon parell de delinqüents (Joan i David) i de lluny un parell de cràpules (en Toni i en Ricard). Amb aquesta colla, la festa està assegurada!







La Tetties and Beer destac per l'L3 que començo amb un ensurt quan, conquerint el primer ressalt per damunt de la feixa arrenco una bona llastra quan m'hi agafo amb les dues mans. L'habilitat d'un bon assegurador (el Salla) i un tòtem prou oportú fan que piqui el terra amb suavitat i sense més repercussions que trobar un altre punt feble per on atacar la via. M'esforço molt per escalar el llarg que tot i estar ben protegit té trams d'autoprotecció i algun friend gros m'hagués anat millor. La placa final és una petita joia! Tot i no encadenar el llarg, es deixa escalar i lluitar. Els peus de gat d'apretar han fet feina.

La Cante Jondo esdevé una bona via per combinar amb l'anterior. Aquest cop el llarg d'apretar li toca al Salla. Jo m'hi esforço de segon però caic just arribat a un escut. Guapo però difícil. Empalmo els dos darrers llargs de placa, pura mel segons el meu parer!


   


Galy-Molero, quina decepció! Arribat a la feixa la via segueix amb un llarg d'Ae en el qual li falta una primera xapa, que ha saltat juntament amb una llastra (informació que més tard vam poder corroborar al bar del Lago amb el mestre Luichy). M'hi vaig atansar, però sense canto i sense xapa l'hòstia estava assegurada! Plan B!


Busquem una vella coneguda del Dani, la Promio Moreno. Quan et situes a peu de via i encaixes amb la ressenya ja t'esperes que el 6a+ serà cabró, però sincerament pensava poder passar-hi sense treure l'estrep. Serà que no estic avesada a la roca de Regina però tots els graus em van semblar ciència ficció!







La Via del Sergio és assequible, de bon fer, empalmant els llargs de dos en dos fins arribar al gran diedre. Llargs de placa interessants i els finals molt guapos. Un cop a la feixa encara és aviat així que decidim sortir per dalt fent els darrers llargs de la CADE, que tenen un encant especial amb aquell punt d'ambient.




















SANG DE CRACK l'escric en majúscules que sempre voldré repetir. Tots els llargs són espectaculars i es fa escalar de principi a fi jugant molt amb l'autoprotecció. Aquell conglomerat tant dur fa que l'escalada sigui únic i l'entorn màgic. D'aquells dies que no vols que s'acabi! I després de conèixer el descens, encara més! La via està equipada per rapelar i crec que és un molt bona idea...

















Per una petita confusió acabem escalant la clàssica Tànger a partir del L4. La variant que fam fer nosaltres al començament la desconec però tampoc la recomano doncs tenia un primer llarg molt exposat i descompost. El dia que amençava pluja però que ens va deixar escalar sense mullar-nos.

dijous, 28 de març del 2019

Anglada Guillamón al Cavall Bernat

Quan em van  proposar de fer aquesta via em va costar trobar informació de l'escalada en lliure i les referències trobades del llarg de A2 espataven una mica. Doncs bé, intentaré aportar la meva visió al respecte, tot i que he de dir que va ser apassionant el fet d'escalar completament a cegues sense conèxer el grau de cada llarg.

L1: V 
S'ens va fer més llarg del què esperàvem, així que vaig caminar uns mestres de la canal per guanyar corda. Ja em posaré els gats més a munt...!
L2: 6b+
Les assegurances estan força deteriorades, però es pot reforçar al gust. Cal anar en compte, però, perquè el llarg és força atlètic i caldarà reservar-se pel final on algun xapatge és força rebuscat.
L3: 6c+
És un llarg estètic i tècnic, amb un flanqueig final molt fi que fa arribar a la R amb les pulsacions revolucionades. Les ressenyes que he trobat li posen 7a, jo li donaria 6c, així que he decidit fer un terme mig.


 

L4: A2
Es fa força bé. Algunes assegurances deteriorades, cal caçar algun cap de burí al començament i la dificultat de l'A2 se centre en arribar i sortir d'un bong amagat entre múltiples cordinos vells. Vaig reforçar el llarg amb 3 tòtems i un tricam. Però, per a mi, la dificultat va raure en un pas llarguíssim de l'Ae del tram final. Hi havia un possible marlet intermig però jo ja no tenia res de material. Duiem 22 cintes i me'n van faltar unes 4.


L5: 6c/A0
Les ressenyes proposen 6c i jo el vaig trobar més difícil que l'L3. No vaig poder resoldre un pas sortint d'una panxeta. El vent i la corda estirant de segon no ho afavorien però per aquest motiu penso que en lliure pot ser bastant més de 6c. En tot cas és un llarg de placa amb roca boníssima!





dijous, 21 de març del 2019

Globeros de Alaska

Quan quedes amb aquesta colla pots esperar qualsevol cosa!
M'apunto a cegues a amb ells, tot desitjant que no facin un
puja i baixa a Riglos. Anem a Montrebei! Doncs vinga!
A les 6 del matí de dissabte ja sóc dalt del cotxe. En Toni em
recull a Arenys de Munt i comencem el tour fins a omplir el
cotxe al complet, tots cap a la Globeros de Alaska. Qui més
qui menys té un neguit a la panxa per l’exigència de la via.
Jo, al seu costat, em sento super tranquila. Esmorzem a
l’Esport i al voltant de les 11 ja estem a paret. Amb les palletes
em toca arrencar escalant un primer llarg, encara a l’ombra.
Una via completa, prou exigent en tots els llargs i molt ben
equipada. En repartir els llargs entre 3, em van tocar els dos
més assequibles (1r i darrer, però també el més difícil, la
tirada de 7a+). Els llargs de 6b+ o 6c, són tots molt bons, es
deixen fer i gaudir. Crec que el llarg més puta és el penúltim
de 6c+, difícil, sobat i força obligat. El meu llarg de 7a+ em va
fer suar a mi, i a tots els companys que van venir darrere.
Vaig sortir il·lusionada, equipant una primera fissura atlètica,
després un flanqueig rebuscat, difícil de llegir, fins a caçar un
pitó. Allà hi ha un bon repòs, però no em va permetre
descansar prou com per resoldre (a vista) el pas següent
d’on penja un cordino que permet progressar còmodament
amb un estrep. Malgrat no encadenar vaig seguir amb la
intenció d’escalar en lliure (no portava estrep) i em vaig maleir
els ossos quan, després d’una excursió per la placa per la
dreta no era capaç de xapar un pitó. Segons diuen alguns
lolos, si vas lliura te l’has de saltar, jo vaig xapar molt in
extremis.




Vam quedar tots molt satisfets, de la via i de la gran
companyia. El segell ganxets és aposta segura!