De vegades família i amics pensen que estic un xic malalta, no ho negarem, qui no ho està?
Però el que molta gent no sap és que la meva obsessió per passar-me hores cara la paret, penjant al buit, passant gana, fred o calor, dolor de peus i acumulant ferides de guerra és molt més que tot això.
Sense entrar al detall de la bellesa de l'entorn que sempre m'acompanya amb tonalitats i formes que van canviant segons estació, allò que més m'omple és gent, aquells companys/es de cordada amb qui comparteixo totes aquestes aventures.
Perquè ells m'animen en els moments difícils i són testimonis del meu progrés, perquè amb ells dissenyo noves aventures i recordo les velles, perquè sóc aprenent i mestre a la vegada, en definitiva perquè som un equip, una cordada amb el mateix objectiu.
I quan tornes a casa després d'haver compartit uns dies com els passats a Vilanova, tornes amb el feliçòmetre disparat, pensant quina serà la propera aventura per fer amb la meva monton people (gent de muntanya, gent del monton, gent que val molt!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada