Pàgines

dijous, 31 d’agost de 2017

Pànic Timpànic

Se m'acaben les vacances però malgrat el toc melancòlic que em genera deixar enrere totes les experiències viscudes, emprenc aquesta nova etapa amb il·lusió. Amb ganes de tornar a treballar, sabent que tindré el meu gran respir dels dimecres. I tenint en compte que no jauré ni un sol cap de setmana doncs l'agenda per setembre i octubre ja està molt preta.
El passat dilluns vam escalar una gran via amb la Mireia. Una via que posa de manifest que som una gran cordada i tenim ganes de més aventures. Pànic timpànic a Roca Narieda, una de les vies més contínues que he fet mai, 250m mantinguts en el 6è grau, escalar i continuar escalant amb el llarg estrella just al final.

M'empatxo somiant en els nous reptes que vindran, enguany reservats als caps de setmana i a la llarga llista de ponts que m'esperen!

dimarts, 15 d’agost de 2017

Astúries, pàtria estimada!

Astúries m'has robat el cor. El teu verd, la infinitat de roca que tens allà on es perdi la meva mirada, la teva fresca, la companyia de l’orballu cada dia...

Tot plegat han fet de tu un lloc perfecte per reunir-nos els meus amics fanàtics escaladors d’arreu, la meva família i a mi. Un conjunt immillorable per passar els dies escalant, coneixent indrets, despertant en llocs màgics...

La trope de malalts a Urdón després d'una gran jornada d'escalada

No he pogut conèixer d’aprop el Naranjo, però de lluny ja m’ha captivat. És clar que seràs la meva excusa per tornar-hi ben aviat. Potser demà, potser l’any vinent.

La família Parés a punt per a la Senda del Oso, Entrago


Els germans Parés celebrant el seu encadene a Dragón de Comodo (6c), Bobedas, Teverga


El llibre de “Roca Verde” m’ha acompanyat en aquest viatge, però malgrat les seves dues edicions, l’univers escalable és tant gran que s’ha quedat caduc en molt poc temps. Arenas de Cabrales, el desfiladero de la Hermida i la vall de Teverga han centrat la nostra atenció, però sense dubte Teverga s’emporta la medalla d’or, per la comoditat. Un lloc amb roca excel·lent, degotalls impactants, de molt fàcil accés i amb un aparcament perfectament equipat per passar-hi les nits. Li dóna força voltes a un Rodellar on la roca està desgastada i necessites tanda per a escalar.

Panoràmica del sector "Chorreras", Rumenes.


 Com et trobo a faltar! No penso en altra cosa.

dimecres, 19 de juliol de 2017

La Forcanada

Va ser el torn d'una gran cara nord el Pirineu, a la Vall d'Aran. Ens estàvem a Vilamós, un poblet pirinenc des dels qual observàvem el nostre objectiu, i proper a ell, hi treia el cap l'Aneto. Però aquesta vista era un luxe que només podíem admirar quan s’esvaïen els núvols de tant en tant.
La Ravier, no és pas difícil. De fet, s’acostuma fer en hivernal. Però sabíem que la xemeneia de 6b abans d’entrar al gran diedre s’havia desprès ja fa temps. Coneixent el problema, no havíem trobat informació sobre com superar-lo.
Vam sortir de l’aparcament d’Artiga de Lin a les 5.30h, una alpinada d’quest tipus, mereixia una bona matina i evitar la calor a l’aproximació. El cartell a la pista posa llac de Tois 1h10, a mi em sembla molt agosarat, doncs nosaltres vam trigar 1h30h i anàvem a bon ritme. Això sí, ben carregats amb martell i grampons (que eren totalment prescindibles).
En 2h i poc som a peu de via. L’Aneto està tapat per núvols grisos. Mengem i esperem però el temps no millora. Confiem amb la predicció de què destaparà i arrenquem.
Som al cim en 4h30 doncs escalem pràcticament en tot moment a l’ensamble. Trobem rastres de pitons i algunes reunions, però el traçat és bastant lliure i hi ha rastre de pas per diferents costats. L’escalada és fàcil, però cal parar compte amb la roca. Des de peu de via es veu claríssim el despreniment, però no és ben bé fins ser-hi a tocar, i veure que la placa que en queda és plena de blocs bellugadissos, que ens desviem a l’esquerra a la recerca d’una fisura xica i de traç diagonal. Hi trobem un pitó i la reforcem amb microfriends. Li donem 6a+.

Amb una hora de diedre, distribuït en dos llargs de corda, com dalt de la enforcadura. Ara ja ens toca el sol i el terreny es tant herbós que dubtes en tot moment si posar les bambes. Hi ha un ressalt abans d’arribar al cim que convé fer amb gats, però la resta és caminar.

DESCENS: ai, el descens! Segurament vam escollir el recorregut més dur i llarg (Coll de Tois i coll dels Aranesos). Però les vistes eren espectaculars. Moltes van ser les hores que vam emprar baixant entre blocs bellugadissos o claples de neu, fins ser altre cop a l’estany de Tois. És molt plaent poder fer un bany observant la Forcanada il·luminada per sol de la tarda sabent que, encara queda un tros, però que les dificultats més gran ja les hem deixat enrere.

dilluns, 19 de juny de 2017

Un salt apoteòsic

Si tots sabeu que tinc tres grans passions (escalada, Patum i família) i les ajuntem en un sol ambient lluny de casa durant 5 dies, el resultat és una bomba d'emocions. Només un breu resum per posar-vos ens situació. Arribo a Berga dimecres tot just encetat el passacarrers amb la gran il·lusió de saludar tota la gent de l'Ametlla de Merola. Dijous Patum completa, amb els salts de plens, en companyia de mon germà, un xic desagradables. Divendres Patum infantil de lluïment i infantil amb les meves dues princeses. Em cau la baba en veure com la Siurana agafa la mà de l'Heura i se'n les dues al mig de la plaça. La nit ja la passo més fresca a les faldes del Pedraforca. Dissabte gran ascensió a la cara nord per la via Joan Martí, diumenge repetim la via del Guarda a Cabirols per anar més tranquils i poder arribar sobrats al què ha estat el meu primer salt de plens com a acompanyant el diumenge de patum.
Però la cirereta del pastís arriba a la plaça. El moment de vestir plens sempre són màgics on s'hi barregen nervis i il·lusions. Però l'entrada a plaça és un moment triomfal. Una bona colla ens esperen! A tots ells, que van aguantar de principi a final el nostre salt de plens, moltes gràcies! Heu fet d'aquest salt, un moment històric en la meva vida. 
Els vaig veure de lluny, el caparró que sobresortia d'en Dani, el més alt de tots. Encendre (que em feia patir a mi) va ser molt ràpid i des de bon començament el cercle va ser espaiós i anar voltant reconeixent les cares i l'esforç de tots era quasi orgàsmic. Jo no podia parar de cridar i intentant transmetre a tothom el meu gaudir i el meu agraïment: "Volta Anna, volta!", "Però quin ruedeo més guapo!", etc. Un cop petada i treta la màscara, abraçades amb tots els qui ens envoltaven, no en faltava cap! Obro pas amb la màscara plaça avall, talment com baixava feia unes hores per la tartera del Pedra. 
Sols uns quants podeu entendre la màgia amb què visc la Patum, però si us ve de gust, serà un plaer per mi portar-vos-hi. Quedem per corpus prop de 2/4 de 10 cal Blasi.

dimarts, 6 de juny de 2017

Invasió gemètica al Cavall Bernat

Fa ja molt de temps que gestava en el meu cervell la il·lusió de fer una escalada conjunta amb diverses cordades que, com formiguetes recorressin una paret. No era una somni impossible, sols em calia una excusa i el motiu va arribar. La pel·lícula Homo Montserratinus arriba al Gem el 3 de juny. Doncs aquell dia envaïm el Cavall Bernat. Vaig fer córrer la veu i de seguida es va anar apuntant gent. Ja no hi havia marxar enrere, ni tan sols la previsió de mal temps.

Vam arribar relativament aviat a Sant Cecília, però l'aparcament ja era ple. Correu! Que ens robaran les vies! Ens repartim en cordades de 2 o 2 i els reptes són la Normal, la Desiré, la Puigmal i la Gran Il·lusió. La nostra cordada ens canviem a la Punsola, doncs la Puigmal està ocupada. La pluja fa retirar les cordades de la Gran Il·lusió i la Normal. I la resta continuem ascedint perquè la veritcalitat de la paret ens protegeix de la pluja. Una treva amb ventet asseca la paret i ens deixa fer especialment bé, el darrer llarg de placa fins al cim. La satisfacció de fer una via tan mítica i arribar al cim és molt gran i més si vas acompanyada de grans escaladors i persones.

Foto, escrit i rapel. El cim del Cavall mai dona treva, cap a baix. Els meus companys ja són damunt la berruga i és el meu torn per baixar. De sobte una veu interromp la meva maniobra "No espereu, no!" En Jaume! La cordada de la Desiré també fa cim en aquestes condicions patagòniques! Creuem 4 paraules vaig a retrobar-me amb els companys.

Un cop a baix, mengem i fumem esperant els companys. Torna a ploure de valent. Realment avui tenim una flor al cul. Vinga Jaume i Martona, que us esperem!! És bastant catxondo baixar la canal del Cavall amb la paret molla. 


Ens hem guanyat la cervesa. Tindrem temps per a una dutxa just abans d'arribar al cine! La barreja de la gent, l'entorn, l'escalada, la pel·lícula, el sopar... un còctel que no em permet deixar de somriure, pura EUFÒRIA! Això s'ha de repetir, la propera al Pedra!

dimarts, 25 d’abril de 2017

Mosquitos, Mallos de Riglos

Fa molt de temps que anhelava tastar les parets de Riglos, sempre les havia sentit anomenar i els cops que les havia vistes de lluny, a través de la finestra del cotxe, m'imaginava com seria de bonic poder-les escalar. Són lluny de casa i costa de trobar l'oportunitat, però el dia va arribar la passada Setmana Santa.


Tot el que m'havien explicat era cert, però necessitava poder-ho comprovar jo mateixa. Vam arribar de nit i, tot i que la llunya era ben plena, només percebíem les obres de les parets, però semblaven ben a prop. Desperto de bon matí, sense saber exactament on sóc i la primera reacció és obrir la porta de la furgoneta per veure-les, necessito admirar-les i reconèixer la via que hem escollit com presa de contacte, una gran clàssica de la Visera. No cal esforçar-se gaire, es visualitzen perfectament els recorreguts de totes les vies pel rastre blanc del magnesi impregnat.

Travessem tot el poble amb el talabard posat i ens afanyem perquè volem ser els primers en arribar. Hi ha diverses cordades, algunes darrere nostre, altres a La Fiesta de los Bíceps.

La via és magnífica, impressionant, increïblement lògica, amb reunions exageradament còmodes i llargs de tota mena. La majoria segueixen grans fissures, en diedre, una llarg de flanqueig amb una entra a la Trona molt simpàtica i tècnica que hom resol al seu estil. Uns llargs finals més atlètics i desplomats que requereixen pila, tècnica, concentració i capacitat de rectificar. Hi ha moltes patates, però quan la cosa es complica cal saber trobar les bones.


La Mosquitos ha estat per a mi una via assequible per a gaudir 100%, la propera tocarà patir una mica més. Això sí, caldrà esperar que torni una mica el fred. Sempre que arribo a un cim bonic i sense presses dedico aquest gran moment de plaer a alguna persona important per a mi. Aquest cop me les vaig haver d'empescar perquè no duia cap bolígraf, però ho tenia clar. Vaig començar les vacances consternada per la notícia de l'accident d'en Marc; és per això que aquest cim va dedicat a ell, per donar tot el meu suport, ànims i energia a un gran esportista!

dimarts, 28 de març de 2017

La open del GEM: "gempions league"





Ja fa uns dies de la open, però acaba d'arribar el super vídeo que ha editat el crack de l'Oriol i és un bon moment per escampar-lo i, de pas, fer un resum de la jornada.
Jo no estava en les millors condicions, el cap de setmana anterior a Siurana m'havia deixat un dit fora de joc. Per tal de fer bondat, jo i dos tullits més, vam decidir sortir en bici aquell mateix matí, per arribar cansats a la competició i no forçar més del compte. Vam sortir a les 9 del matí del Gem i vam fer per esmorzar a Sant Martí del Montnegre (truita de buti negre i un porró de vi) i tornar. 
L'ambient de la open va ser molt familiar, escaladors/es de tots els nivells i edats suant colze a colze per resoldre els més de 40 blocs.
La final va ser més emocionant que un partit de final de la champions. Bons escaladors i millors persones, van oferir un bon espectacle, com podeu veure en el super vídeo enregistrat amb la meva gopro. Gràcies equipadors que ens vau permetre gaudir d'aquestes joies.

divendres, 27 de gener de 2017

Cares sud

Després de tant de temps sense hivern, per fi m’ha arribat el fred. Des de que són enceses estufes i llars de foc no m’he aturat un sol moment descobrint i redescobrint les grans cares sud del meu país.
Montgrony, El Clot de l’Espasa, Corones, Matxos, Bellavista, Siurana... Dies de pluja a Intramón (Sadernes) o les vacances de Nadal exprimint la immensitat del Montsec. Són molts els dies que he despertat per damunt d’un mar de núvols, un espectacle que em carrega d’energia i em fa repetir-me que no vull ser a un altre lloc.
De vegades fa fred o fa calor, els dits boteruts i sense pell, els genolls sempre pelats, els braços com botifarres a punt d’explotar... Sovint toca recórrer camins embardissats o gelats, sentir el talabard clavat als ronyons després de llargues estones a una reunió, caure una vegada i un altra al mateix pas... Però no hi ha excusa que valgui. Sóc una petita guerrera que lluita cada dia per aprendre, per explorar, per millorar, per viure i sortir-ne viu.
Però l’esforç sempre és més que premiat (tant si he encadenat com si no) en acabar el dia. Cerveses, menjar, riures a la vora del foc, visites a les múltiples fires de la ratafia del país... Dia rere dia, conec gent (fanàtica com jo) i ampliem el cercle.
No tindria pas temps de narrar les múltiples aventures de totes les cares sud, però em fa especial il·lusió entretenir-me en la descoberta nadalenca del Montsec. Després d’un parell de dies a Siurana, posant a prova el turmell que m’havia torçat per Nadal a Can Boquet convenço a en Santi per acomiadar el 2016 i rebre l’any nou a la gran paret de la Roca del Arcs a Vilanova (Tierra de Nadie i Wild Planet). Altra vegada sobre un mar de boira i un solet que ens abriga durant tota l’escalada. Unes escalades plaents i un llarg de A1 de la wild que em va disparar totes les hormones i els sentits. Quin flanqueig, quina por, surt ràpid d’aquí i no caiguis, ARA NO POTS CAURE!

                                    Vilanova de Meià, 31/12/2016

Amb un dia de descans torno per aquelles terres amb una bona colla. Primer dia a Bruixes et posa a to, res per sota del 7b és considerat digne, doncs toca apretar i volar. Arribar al bar i començar a ajuntar taules amb gent d’aquí i d’allà, inclosos els del meu poble!

Dia 2 a Camp300, no dubto ni un segon a escollir el meu repte del dia, una 7a de fissura horitzontal, una línia preciosa que em crida i m’impressiona des de sota. La munto tranquil·lament però un pas se’m resisteix. No em va saber pas greu repetir-la, sabia que me l’emportaria.                                
Dia 3 a Barranc de Grillons. Els 6bs estan ocupats, en Sergi en munta el 7a de 40m i m’anima a fer-lo per escalfar. Surt a vista! Doncs cap al 7a+! Surt a vista i posant cintes! D’acord, us convido a una mariscada... però voleu dir que el grau no està regalat? I on són els 7bs?

Dia 4 perdem part de l’equip i ens prenem el dia de descans a Vilanova. Què fa tanta gent a la plaça amb aquest fred? Ostres, em sembla que deuen esperar els reis mags! Ni pensar que avui tots els nens/es van nerviosos a dormir! Jo cap a la Musical Exprés, una menys de la trilogia.
Dia 5 i 6 amb la companyia dels amics de la via de la Chica del Martini tornem a bruixes, ja se sap, toca arrossegar-se pels 7bs! Santbarinight!