Cares sud

Després de tant de temps sense hivern, per fi m’ha arribat el fred. Des de que són enceses estufes i llars de foc no m’he aturat un sol moment descobrint i redescobrint les grans cares sud del meu país.

Montgrony, El Clot de l’Espasa, Corones, Matxos, Bellavista, Siurana... Dies de pluja a Intramón (Sadernes) o les vacances de Nadal exprimint la immensitat del Montsec. Són molts els dies que he despertat per damunt d’un mar de núvols, un espectacle que em carrega d’energia i em fa repetir-me que no vull ser a un altre lloc.

De vegades fa fred o fa calor, els dits boteruts i sense pell, els genolls sempre pelats, els braços com botifarres a punt d’explotar... Sovint toca recórrer camins embardissats o gelats, sentir el talabard clavat als ronyons després de llargues estones a una reunió, caure una vegada i un altra al mateix pas... Però no hi ha excusa que valgui. Sóc una petita guerrera que lluita cada dia per aprendre, per explorar, per millorar, per viure i sortir-ne viu.

Però l’esforç sempre és més que premiat (tant si he encadenat com si no) en acabar el dia. Cerveses, menjar, riures a la vora del foc, visites a les múltiples fires de la ratafia del país... Dia rere dia, conec gent (fanàtica com jo) i ampliem el cercle.

No tindria pas temps de narrar les múltiples aventures de totes les cares sud, però em fa especial il·lusió entretenir-me en la descoberta nadalenca del Montsec. Després d’un parell de dies a Siurana, posant a prova el turmell que m’havia torçat per Nadal a Can Boquet convenço a en Santi per acomiadar el 2016 i rebre l’any nou a la gran paret de la Roca del Arcs a Vilanova (Tierra de Nadie i Wild Planet). Altra vegada sobre un mar de boira i un solet que ens abriga durant tota l’escalada. Unes escalades plaents i un llarg de A1 de la wild que em va disparar totes les hormones i els sentits. Quin flanqueig, quina por, surt ràpid d’aquí i no caiguis, ARA NO POTS CAURE!

                                    Vilanova de Meià, 31/12/2016

Amb un dia de descans torno per aquelles terres amb una bona colla. Primer dia a Bruixes et posa a to, res per sota del 7b és considerat digne, doncs toca apretar i volar. Arribar al bar i començar a ajuntar taules amb gent d’aquí i d’allà, inclosos els del meu poble!

Dia 2 a Camp300, no dubto ni un segon a escollir el meu repte del dia, una 7a de fissura horitzontal, una línia preciosa que em crida i m’impressiona des de sota. La munto tranquil·lament però un pas se’m resisteix. No em va saber pas greu repetir-la, sabia que me l’emportaria.                                

Dia 3 a Barranc de Grillons. Els 6bs estan ocupats, en Sergi en munta el 7a de 40m i m’anima a fer-lo per escalfar. Surt a vista! Doncs cap al 7a+! Surt a vista i posant cintes! D’acord, us convido a una mariscada... però voleu dir que el grau no està regalat? I on són els 7bs?

Dia 4 perdem part de l’equip i ens prenem el dia de descans a Vilanova. Què fa tanta gent a la plaça amb aquest fred? Ostres, em sembla que deuen esperar els reis mags! Ni pensar que avui tots els nens/es van nerviosos a dormir! Jo cap a la Musical Exprés, una menys de la trilogia.

Dia 5 i 6 amb la companyia dels amics de la via de la Chica del Martini tornem a bruixes, ja se sap, toca arrossegar-se pels 7bs! Santbarinight!