dilluns, 3 de maig de 2021

Gràcies Panter!

La Panter (així la va batejar un vell amic) també es va fent gran i segueix fidel al meu costat! Acaba de fer els 300.000 i ja us podeu imaginar el grapat del llocs descoberts amb ella, la de gent que hi ha pujat, les vegades que hem vist sortir els sol juntes... 

Amb aquestes paraules i unes imatges li volia retre un petit homenatge per agrair la seva fidelitat, perquè mai no m'ha fallat i ha vetllat per mi en les llargues hores de viatges de tornada d'escarlar muntanyes llunyanes.


Tot a punt per a la rave dels 30, amplis i benzina i cap a Montalegre

Banyito a l'Abaells amb ressaca patumaire

Sortida del Gem al Cavall Bernat

Avui no escalem, oi Nanga? A Sadernes

Bon dia al campament! (Ceüse)

Lo bo i millor dels DIMACRENS!

Estudiant a Santa Cecília

De les millors companyies amb qui he despertat!

Les 4 femelles és festa assegurada!

Un dels dies que a Can Jorba no hi ha ningú...

Can Maçana, camí de Frares

Nevada del gener de 2021 a Crutics


dissabte, 10 d’abril de 2021

La furtadora d'ànimes

Furtadora d'ànimes és la nova via que vam obrir a Montrebei durant a la Setmana Santa de 2021. Com les vies del voltant, té trams de tot però el què és segur és que cal escalar i autoprotegir en tots els llargs i ens caldrà carregar l'artilleria major. El tram més difícil de la via, una travessia per una placa crustipànic (com diria el Ganxets) de roca taronja afilada és el més equipat.

Caldrà repetir els friends grossos per al segon llarg. El #4.5 és opcional si portem dos #4, però pot ajudar. La clau és deixar algun de gros per la part dalt.

En Santi ens segueix des del prat, a vista de prismàtics i amb les mans al cap, sense acabar-se de creure que li estan furtant la línia. 



L1, de la via Els fills de Solius...

Preparat per entrar a la placa de l'L3

Vibrant L3

Aquest bloc romandrà a la via fins que no passi el martell destructor d'en Santi Gracia...

Diedret desplomat L5

Des del prat, contents de la feina feta!

I com que ens encanten les vies amb bandes sonores, aquí teniu el tema que ens ha inspirat, que petin els altaveus mentre prepareu la motxilla o al cotxe tot arribant al prat!



dilluns, 8 de març de 2021

Forever young



Vaig rebre la topo i vaig anar a repetir la via 4 dies més tard. Per una vegada he pogut avançar-me al Pastes i fer la 1a repetició, com qui desembolica un regal. Una via guapa i matinguda malgrat les típiques feixes i trams de roca delicats. El que més em va agradar va ser la fissura de 6b de l'L8, que compensa, i en escreix, el tram de 7b descompost de l'L2, que no vam ser capaços d'alliberar. Una xapa afegida ha d'ajudar a les futures repeticions... Sort!

Just a la R1 vaig saber que no m'havien nomenat quan realment hi havia una substitució a Berga que em pertocava. Així que entrar en situació en el llarg de 7b em va costar. Malgrat els esforços vaig acabar posant uns totems que em van permetre passar (amb poc estil però molta comoditat).

La resta de llargs els vam anar traient, almenys de segon. Alguns llargs (concretament L3 i L7) tenen arribades a la reunió força tenses en flanqueig a esquerra que forcen la concentració també al de segon. Per nosaltres L4 no és més de 6b+, la resta de graus bastant apropiats. Al 7a del cinquè llarg no val a badar! De la topo sobra material...

No us la perdeu, de ben segur que xalareu!

Iniciant el tram de roca delicada de l'L2 (7b)

Fissura d'escàndol (L4)

Arribada a la reunió de L3


Explosiva arrencada de l'L5


Fissura de l'L6


Arribant a la R7
Jo atacant el bombo de 6c+ de l'L8, on vaig caure

dimarts, 16 de febrer de 2021

INGOVERNABLES, Cap de Ras, Àger

INGOVERNABLES perquè no volem ser els titelles de cap govern en el qual les autoritats se salten la llei per al benefici propi. INGOVERNABLES perquè no deixarem d'expressar allò que pensem malgrat tenir por de ser empresonats per fer-ho. INGOVERNABLES perquè desobeïm les lleis que no creiem justes. INGOVERNABLES perquè pensem.

Esteu a punt de conèixer INGOVERNABLES, una via nova d'escalada al Cap de Ras d'Àger, oberta aquest febrer per en Pau i l'Estel. 


INGOVERNABLES és una via semiequipada que progressa entre les plaques fent el mínim ús del trepant, buscant sempre la roca de millor qualitat i intentant no envair el terreny de les vies veïnes. És inevitable el pas per diverses feixes que treuen un xic de continuïtat a la via. Us en compartim una bona ressenya on podreu comprovar que, sense ser una via exposada, cal escalar i completar les assegurances. Gaudiu-la tant com nosaltres i feu-nos arribar comentaris sobre la via i la graduació. Algun valent/a que alliberi l'Ae de la panxa inicial del 7è llarg?

Inici de la via

Placa de l'L2, la festa comença!

Flanqueig final de l'L2

Placa explosiva de 6c+ (L3)

Placa d'inici de l'L6

Per postres, bavaresa i placa (L8)

I acomiado la piada amb la banda sonora de la nostra via!👿

divendres, 22 de gener de 2021

2020: escalar menys i explorar molt!

El 2020 ens ha marcat a tots, però per més obstacles que em posin no aconseguiran separar-me de les muntanyes! He escalat tant com he pogut i quan he pogut ha sigut encara més especial! He passat llargs períodes amb l'excel en blanc, però el llistat de vies pendents no ha parat de créixer!

En total 20.207 metres escalats en paret i 87 vies llargues arreu d'Europa. De totes elles en destaco una selecció de vies 5 estels, de les imperdibles. 

Tot i que no apareixen a la llista, els meus grans descobriments de l'any són les petites grans parets del meu voltant: Roca Gran del Ferrús, Canalda i Busa, parets de conglomerat sovint delicat on tenim l'oportunitat d'escalar-hi, gairebé sempre, sols.

Anar-hi, anar-hi, anar-hi! Que cap confinament ens enterri les nostres passions. Visca el Bergadà i el conglomerat de Capolat!

dijous, 29 d’octubre de 2020

Jim Beam, paret d'Aragó Montrebei

Un altre dels projectes nascuts durant les llargues hores de confinament del mes de març a Curtics.

Cal remuntar-nos a l'any 86 per entendre com 4 grans escaladors s'embarcaren en una gran aventura amb 3 bivacs a paret i el rescat d'un company accidentat, fet que comportaria desviar el traçat final d'aquesta gran via. En podeu llegir una detallada narració a la guia de Montrebei del Luichi (pàgines 113 a 117) per boca d'en Picazo.

La raó per la qual no hem fet una simple repetició és perquè entre els protagonistes de l'obertura hi trobem el tiet d'en Pau (l'accidentat) a qui li hem volgut retre un petit homenatge en el seu record duent a terme la restauració de la via.

Tot i que la nostra aventura res té a veure amb la del 86, per a mi ha comportat tot un repte. Malgrat hem escalat segons el nostre plantejament inicial, els més de 50 kg que hem carregat han enlentit molt tota la marxa.

Sortim de la furgo dissabte negra nit, vora les 7h. El frontal d'en Pau no té piles, comencem bé! Anem trobant les fites, però a les fosques no és senzill seguir el camí. Em sento com el fullet tortuga, el petate pesa molt i els meus genolls (tocats encara de l'estampada de fa dues setmanes al Torrent del Porxos) em fan figa. L'esquena xiscla, el petate em desequilibra i el tram final de bosc es converteix en una lluita constant per obrir-se pas. 

A peu de via, amb l'escampall de material

Escampada de material a peu de via, començo a escalar, són les 9h del matí. La brisa emboirada del congost ens ofereix la rebuda de costum, fet que em fa començar a escalar amb plumes. No trigo gaire en entrar en calor quan toca remuntar el petate.

En Pau lluitant el descompost sostret de l'L2

A en Pau se li atravessa una mica un sostret de roca delicada del 2n llarg. Els burins salten perquè en picar es desfà la roca!
En el 3r llarg la roca no millora, no hi ha gaire opció per a protegir-se, tot es desfà. Fins i tot pitonant notes com la paret expandeix. Entrar al diedre final de V em costa horrors, el sol ja pica de valent i el pes que porto al damunt em limita escalar còmodament en lliure. 

Restaurant el tram d'artificial de l'L3

El traçat de l'ataronjat 4t llarg és extremadament sinuós i fan que el de segon (jo) també escali en tensió. El burí d'aquest llarg es resisteix als meus cops d'escarpa i m'acabo xafant un dit. Enrabiada i adolorida arribo a la reunió demanant el relleu.

Bavaresa d'inici del 4t llarg

En Pau surt amb el trepant i l'escarpa a l'arnés, sabent que li tocarà fer els 2 llargs més cabrons de la via. En l'L5 progressa sense problemes, sols la feina de canviar les xapes dels trams d'artificial i algun pas delicat per donar una mica d'emoció. 

Anem tard en quan a llum, es veu a venir que ens quedarem curts, però decidim seguir. L'L6 és un llarg d'alta tensió, dels de patir d'inici a fi. Comença per un tram de 6a expo per anar a buscar una xapa en un petit replà. Alguna cordada ha pitonat però en Pau hi posa gest. Surt de la xapa (nova) en lliure encara més exigent. Alerta! D'allà busca un pitó que marquen totes les ressenyes però ni rastre. Així doncs comença el A2 penjant-se de diversos pitons força dubtosos. El tram més delicat, el d'anar a buscar un espit, se l'acaba treballant forçosament en lliure, em trec el barret! El llarg no afluixa i la roca empitjora. Acaba muntant una reunió "non expansion" a la feixa, 4 o 5 metres a la dreta d'una misteriosa reunió de parabolts (ell no ho sabia). 

La llum del dia es comença a apagar, són passades les 7 del vespre que em poso a escalar amb el frontal a la butxaca (molt útil allà dins!). És un llarg bonic però, malgrat el diedre, el traçat no és del tot evident, arrossego un bon fregament i els metres finals de blocs apilats, escalant a les fosques fan que arribi a la feixa arrossegant-me... Fins i tot se'm dispara el trepant! Engego el frontal i... Sorpresa! 2 xapes, quin luxe poder cridar reunió en qüestió de segons! 

No som al cim, però ens envaeix una gran satisfacció! Ens ubiquem... Per fi poder pixar, abrigar-se, beure, menjar, ... Quins petits grans plaers! Un dels liofilitzats està caducat i en Pau s'esforça en menjar-lo malgrat l'olor a resclomit. L'endemà se'n penedirà. La nit és prou càlida però el terra dur fa que em desperti constantment garratibada.





Bon dia! Comença a clarejar i el congost treu fum com de costum. Per feina! Després de les necessitats matinals ens posem a escalar vora les 9h altre cop, però avui ens regalen una hora, són les 8h! 

Flanqueig de sortida de la feixa, L9

En Pau es curra un flanqueig de V de 15m a pelo, per entrar en ambient de bon matí! A mi em toca un llarg xulo que pertany a l'Existencialisme. Misteriosament, vaig trobar el llarg cosit a espàrrecs i xapes que no sabem d'on venien. Sense dubtar-ho, vam fer una bona neteja. 

Flanqueig L12

Arribada a la R12

Seguim per un diedre montrebeià dels bons un grapat de metres, ja que el moment de desviar-se per canviar de via és un pèl confós. Tant és així que el següent llarg faig un flanqueig fins a la reunió i em planto. Després un 6a ataronjat però amb prou canto. Seguim per un diedre fins arribar a un repla on faig les mil i una per muntar una reunió decent doncs he deixat moltes peces pel camí. En Pau engalta el següent llarg en lliure, de roca bona però amb una caiguda no massa agradable. La reunió a la coveta ens fan pensar en el famós bivac dels 4 aperturistes. 

L13, la bona roca permet escalar en lliure

La còmoda R15, el darrer dels bivacs dels 4 aperturistes

En el següent llarg Montrebei em regala un diedre de somni dels típics amb un flanqueig inicial. Vaig sense trepant i gaudeixo molt profundament de l'escalada, empotrant i protegint allà on m'escau millor. Ep! Que això és la feixa de la CADE, quasi em passo la reunió de llarg, de tant anestesiada. El darrer llarg és una mica agònic per arrossegar el petate, però fa molta il·lusió arribar al cim de dia!

Ambient en el plaent penúltim llarg


Ho hem aconseguit! Orgullosos de la feina feta

La baixada es fa eterna, se'ns fa de nit abans d'arribar la cim i ens comença a plovisquejar. Decidim no prendre la drecera final per no perdre'ns entre els prats. Així doncs, arribats a la pista abandonem el pes en un marge i comencem a córrer (10 min) fins la furgo. Una bona manera d'acabar la jornada en calent. 

Ara, des de casa i a la vora del foc, espero no oblidar tot allò que he après i viscut... I reflexiono...!

diumenge, 11 d’octubre de 2020

Distopia, Sant Honorat

DISTOPIA, allà on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable, on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics, en referència al futur de control i submissió al que sembla abocar-nos aquesta nova normalitat imposada...


Vàrem clitxar la línia el dia que vam anar a escalar a la nord de Sant Honorat, acompanyats d'en Damià i l'Armand, després de fer nit al refugi de Cortiuda. Molts són els adjectius que se m'acudeixen per descriure la roca de Sant Honorat, però cap d'ells seria sinònim de bona qualitat. 

És per això que Distopia no és una via apta per a tots els públics, ja que la dificultat rau en destriar allà on agafar-se. Trobarem panys assequibles amb més bona roca on no abunden les assegurances i trams més verticals més ben protegits però que també obliguen a escalar.

En dies d'estiu hi trobarem ombra fins a migdia. Ambient solitari assegurat. Tot i que el descens es pot fer caminant des del cim, cal fer tota la volta la massís i en dies calorosos pot convertir-se en una caminada desagradable. Tant és així que us recomanem el descens equipat que permet recuperar les vires d'accés amb un sol ràpel (veure croquis).