diumenge, 11 d’octubre de 2020

Distopia

DISTOPIA, allà on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable, on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics, en referència al futur de control i submissió al que sembla abocar-nos aquesta nova normalitat imposada...


Vàrem clitxar la línia el dia que vam anar a escalar a la nord de Sant Honorat, acompanyats d'en Damià i l'Armand, després de fer nit al refugi de Cortiuda. Molts són els adjectius que se m'acudeixen per descriure la roca de Sant Honorat, però cap d'ells seria sinònim de bona qualitat. 

És per això que Distopia no és una via apta per a tots els públics, ja que la dificultat rau en destriar allà on agafar-se. Trobarem panys assequibles amb més bona roca on no abunden les assegurances i trams més verticals més ben protegits però que també obliguen a escalar.

En dies d'estiu hi trobarem ombra fins a migdia. Ambient solitari assegurat. Tot i que el descens es pot fer caminant des del cim, cal fer tota la volta la massís i en dies calorosos pot convertir-se en una caminada desagradable. Tant és així que us recomanem el descens equipat que permet recuperar les vires d'accés amb un sol ràpel (veure croquis).

dimecres, 9 de setembre de 2020

Wenden

Tot allò que m'havien dit o havia llegit sobre aquest indret m'havien fet construir una imatge molt diferent a la què em vaig trobar quan vaig ser al peu d'aquesta muralla. Encara avui, després de dos mesos, parlo dels moments viscuts en aquella vall, Wenden em va marcar.

Vam escalar-hi 3 vies (una bona representació) en 3 murs diferents, tots ells amb una roca de qualitat immillorable. Rutes entre 350 i 500 metres, obertes als anys 80, equipades amb parabolts però que permeten autoprotecció de tant en tant. Les escalades requereixen d'entre 1h i 1.45h d'aproximació amb fort desnivell, no sempre amb bon camí i havent de creuar restes d'alguna glacera. Els descensos també són llargs ja que cal rapelar tota la paret i tornar per on hem vingut. Els verd dels prats abundants de la vall (plens de bestiar) ja ens indiquen que el clima és molt plujós, cosa que ens pots frustrar els plans malgrat les parets assequin ràpid.

Però per què explico tot això? Per posar en situació. 

Varen ser només 3 escalades, però aquest indret em va marcar, per la seva exigència, proporcional a l'excel·lència de la seva roca. Els moments de tensió es viuen escalant tant de primer com de segon. La roca és molt compacta i els traçats que la recorren fan grans flanquejos, poc assegurats que fan que l'escalada sigui obligada per als dos membres de la cordada. Així doncs, no hi ha treva en cap moment.

Diuen que qui escala 7a a Wenden, escala 7a a tot arreu. Ara entenc què vol dir! Als 7as de Wenden no et mous! D'acord que és una escalada tècnica i que requereix una adaptació sobretot pel treball de peus, però els 7as del Berguedà semblen 6as al costat dels de Wenden. Tenint en compte que el sisè grau a Wenden no abunda el nivell d'estrès es manté elevat tota la via.

Recordo uns quants moments en els quals la tensió es dispara per sobre dels valors estandar. Algun pas d'extrema finura en mig d'una bona excursió, la desaparició de les xapes ens algun llarg de 6a, la lluita per arribar a una xapa sense protegir-te tot i creure que trobaries alguna cosa a mig camí, metres i metres de flanqueig desplomat amb caiguda de factor 2, escalades d'equilibri flanquejant amb pèndols gegants...

Tots aquests moments adrenalínics em van fer treure el millor de mi, perquè no volia caure. Em van fer lluitar amb totes les meves forces i sentits, utilitzant allò que havia après en els llargs anteriors. A cada pas ressonaven al meu interior frases com "Estel, aquí no pots caure!" "Carai, que només has d'escalar, si és allò que saps fer millor" "Totem, saps que confio profundament en tu, no em fallis!" i amb aquests ànims vam anar superant mica en mica tots els obstacles. Però en dues ocasions va arribar un moment en què el meu cervell va dir prou i en Pau va començar a tirar al davant ell tot sol. Aquest llarg és 6a, segur que no vols sortir? Segur! 

Hauria d'explicar, per a la tranquilitat dels familiars que em puguin estar llegint, que malgrat visqués moments de possibles caigudes de més de 20 metres, estic quasi convençuda que en molts casos m'hagués fet poc més d'un esquinç. Però vaig preferir no provar-ho.

D'alguna manera vaig arribar al meu límit adrenalínic i de cansament. I què carai em va atrapar tant per demanar de tornar-hi un tercer dia? No gaudeixo del patiment, sinó de tot allò que m'ha ensenyat aquesta roca. I també aprenc a decidir fins on vull anar.

Wenden m'ha atrapat. Espero ser capaç de poder gaudir, també, de les escalades a Regina, Sant Honorat, nord de Montserrat, malgrat la seva roca. 

Em fa especial il·lusió compartir aquest vídeo del viatge, on no apareix la Mieje, però transmet molt bé l'estada a Wenden. Hi tornaré!

https://youtu.be/TeaIND3h0EM

diumenge, 26 de juliol de 2020

Ho tornarem a fer

Ahir vaig escalar HO TORNAREM A FER, una via 5 estels oberta a la cara sud del Pedraforca el 2019. I vaig tenir el plaer d'escalar-la amb un dels aperturistes, en Pau, que em va guiar curosament pel seu traçat. En molts moments la via em teletransportava a Wenden, pel tipus de roca, per la forma de navegar o per l'aire entre assegurances. Sort que venía rodada! Altra vegada, pensant que ens ofegaríem de calor vaig acabar passant una mica de fresca.

La via és un tresor on tots els llargs són bons o molt bons, on cal escalar de baix a dalt, que permet jugar una mica amb l'autoprotecció i on, seguint la tònica de la paret, no ens regalaran res, només la màgia d'escalar les seves plaques. 





DADES PRÀCTIQUES
Horari: 1.10h d'aproximació passant per l'Estasen; 6-7h per a la via (provant i repetint els llargs durs); 1h retorn
Material: doble corda de 60m (recomanable tot que nosaltres vam anar en simple), joc de friends (del tòtem negre al camalot del 2), joc de tascons discret (útils els petits), 14 cintes, 1 estrep (opcional).
La via:
  • L1 (6a): llarg de placa sublim amb un tram de canalons final que recorda a Wenden.
  • L2 (V+): llarg més curt i aromàtic però amb el seu encant.
  • L3 (6a+): sortida de la R per uns blocs (a controlar), seguint per una fissura i després una placa ajaguda fins la Gran Diagonal. Reunió al gust.
  • L4 (6b): començament no difícil per un tram més herbós fins a trobar una placa molt bona que ens fara escalar i gaudir. Reunió de l'Estimball.
  • L5 (6b+): Una placa impressionant que supera en dificultat de les anteriors. Després de les primeres xapes cal flanquejar a la dreta. En un inici de la Trave Exili no es veu la següent i només us diré que alceu el cap si la voleu veure, us caldrà escalar per arribar-hi.  
  • L6 (6c): iniciem llarg per una placa fina de precisió de peus. Malgrat que el llarg alfuxi una mica, no tindrem treva fins la reunió. El pont de roca de la topo ja no existeix.
  • L7 (6a+): llarg majestuós de placa força cantelluda. No permet autoprotegir-se, així doncs toca escalar.
  • L8 (7b): inici del llarg per una baveressa invertida a protegir i bastant dura. El segueix un tram de placa vertical de peus i cantell petit. Tota la seqüència són passos durs o molts durs i per encadenar-los a vista caldrà olfacte, tècnica, força i resistència o bé fer més passos d'Ae. Alerta perquè després de l'Ae també s'ha d'escalar!
  • L9 (IV): llarg de tràmit. Inici en una placa ajaguda i continuar caminant fins al bloc característic, reunió al gust.
  • L10 (V): iniciem el llarg per la Barrufets en un V de placa de cantell romo i roca no massa bona. Seguim flanquejant fins arribar a un diedre vertical que ens porta a la R per l'esquerra. 
  • L11 (7b+/7c o A0): Llarg més difícil i obligat. De la 1a a la 2a xapa cal seguir un traçat totalment en "L" amb alguns passos durs abans de cassar l'orella evident que ens permet xapar còmodament. Algunes cordades que han escalat anteriorment la via ens havien dit que la caiguda és lletja sobre l'assegurador, així doncs,  per prudència, hem baixat la R. Tot i que no hem estat capaç d'encadenar el llarg, en Pau, que ha pogut resoldre tots els passos s'atreveix a proposar la graduació en lliure de 7b+. Però el llarg no acaba aquí, cal escalar la Placa Ítaca i iniciar un flanqueig a autoprotegir fins a sortir el cim per un diedre. Malauradament la R que s'evindenciava còmoda en una repisa ha desaparegut per un sorprenent despreniment. Resta el parabolt però reforçar-ho no és cosa fàcil. Tant aviat com tornem hi afegirem un pitó.
Arribada a la R1, brutal!

Placa sputnik de l'L4

En Pau començant la Trave Exili de l'L5

L7, 6a o més

En Pau iniciant el llarg de 7b, L8

Jo el la travessia final de l'L8

En Pau en en tram més obligat de la via, L11

dijous, 23 de juliol de 2020