Dissabte al matí arrenquem amb la calma, el
cotxe carregat de material i provisions. Xafardejo el llibre de Lleida Climbs, ja amb el cotxe en marxa
i escullo Santa Anna, una zona d’escalada
que, tot i estar passada la frontera amb Aragó, és molt concorreguda per lleidatans.
Just a 2 km sobre d’Alfarràs i, a la mateixa carretera que més tard ens portarà
fins a Benabarre. Escollim el sector d’Agulles Sud, farcit de vies de sisens
molt llargues, un encant. Quan arribem, marxen els únics escaladors que hi
havia i escoltem atentament les seves recomanacions, ells són local climbers.
Passem tot el dia completament sols a la paret. Jo no trec ull al cotxe, ja que
de tant en tant s’acosten vehicles sospitosos que van, venen i s’aturen. Que
facin els trapis que vulguin per al cotxe ni acostar-se que hi tenim l’arsenal
de friends! Tot i que l’ambient ja és fresc, una remullada abans de marxar
sempre dóna forces.
Sant Anna, Agulles Sud, Aragó
La direcció la tinc clara: Estall, un poble deshabitat del Montsec, l’últim habitant del qual va
donar nom a la via que anirem a fer demà, Santiago
Domingo. El google maps ens guia pel camí curt, una pista des de Tolva força pedregosa i de gran desnivell
que ens fa patir una mica i que desemboca a una gran pista molt transitada per
la qual tornarem i que desemboca a Viacamp. L’aparcament d’escaladors, d’on
surt el camí d’aproximació a la paret de l’Aragó, és petit, així que aparquem
en un camp abandonat just a sota, on trobem una cordada (un madrileny i un
alacantí) que avui han escalat la nostra via.
Sopem i ordenem el material per demà, gaudint
d’un gran cel estrellat. Poso l’hora de
llevar-se a les 6.00h, però sincerament desconeixia que el sol no sortida fins
gairebé dos quarts de 8 del matí. Així doncs és que decidits sortim a els
frontals (que vam comprar d’emergència al decathlon de Mollet perquè cap dels
dos en duia).
A peu de via de la Santiago Domingo
Agafem una pista marcada en direcció la paret,
que abandonem a molt poc tram de travessar una cadena, per un corriol a mà
esquerra que té fites ben marcades fins ben bé peu de paret. Tant és així que,
tot i a les fosques, podem seguir prou bé el camí. La silueta de la nostra
paret només la intuïm. Mica en mica es deixa veure un petit mar de núvols que cobreix
la Noguera Ribagorçana, i de darrere
la paret de Catalunya, ixen els primers ragis de sol. Fantàstic. Voldria
aturar-me per retenir aquesta imatge, però ser que l’ascensió d’avui és llarga
i no ens podem encantar.
Des de peu de la paret encara cal resseguir-la
un bon tros (20-30 min) fins a trobar la senyal SD, que ens indica l’inici de
la nostra via. Silenci, tot és desert, només el vol dels voltors ens distreu de
l’escalda. La roca és dubtosa, i això sempre fa anar amb màxima concentració,
vaja, amb el cul més pret.
Un primer llarg de V, que et fa posar les
piles i ja em dóna entendre que el grau no estarà regalat. Pateixo una mica amb
el pes de la motxilla anant de segon. El segon és un llarg de tràmit, si hi
havia un clau, jo no el vaig trobar. El tercer, un llarg de V amb una panxeta.
Amb el pes que porto no aconsegueixo aixecar-me, així que abans de desgastar-me
trec el pedal, que encara queden molts metres. Ja som davant el primer diedre,
uns trams amb tram final d’aquest quart llarg em faciliten la feina fins
arribar a fer la reunió d’una gran sabina. Si aquest m’ha semblat exigent, no
em vull imaginar el que m’espera! Altre cop llarg força llarg de tràmit fins a
peu del gran diedre. No m’ho penso, carrego tot el material i gas! Al principi
hi ha reposos i puc anar gaudint, equipant i tranquilament, però el diedre es
torna més exigent (li donen V+) i ja no puc aturar-me a posar res si no vull
caure en l’intent, així que avanço el més ràpid que puc, tenint el consol que
el darrer que el col·locat és un camalot del 3, del qual ja m’hi he penjat. Dos
claus m’ajuden a completar el llarg. Anys enrere n’hi havia un tercer que es va
quedar a la mà de mon germà, quan passava per allà. Arribo tant cansada que
sense guitar més enllà munto la reunió d’un paravol i un espit, encara
reforçant-la amb el darrer friend que m’ha quedat. A dos metres tinc una R de
paravols!! En l’L7 en Santi es confon i un llarg que tirava de plaques de V i
IV+ es converteix en una cosa més exigent. Uns claus l’han enlluernat i li ha
costat car. Jo, si no vaig fer més A0 és perquè tampoc n’hi havia gaires de
claus! El meu llarg de tràmit no té pèrdua i té força ambient. Arribar a la
reunió amb aquella gran feixa és un luxe, jo ja estic extremadament feliç. Però
com quan has dinat la mar de ve i et porten unes postres delicioses arriba el
L9 de xemeneia. Espectacular, radiant, impressionant, una cosa escandalosament
plaent d’escalar. Comença amb un tram d’ample fissura, però lo bo és quan
deixes la fissura per endinsar-te en un túnel, penetrant 4-5m endins. Allà
comença la festa ballant entre dos parets que em fan espatarrar i dansar a
passos petits. Surts d’aquesta petita
cova sense saber on el pati i on és la paret. Per a mi, aquest últim llarg no
té preu, poques vegades he tingut l’ocasió d’escalar així!
Dalt del cim endrecem, mengem, pixem (després
de més de 5h de paret la bufeta ja apretava), fem fotos, però el cel es
presenta amenaçador i ens avisen 4 gotes que no ens podem entretenir. Faig la
dedicatòria del meu repte, aquest per al meu germà, una gran tàpia per a un
gran mestre.
No sabia si compartir les seves paraules que,
casualment vaig poder llegir a mitja paret, just després d’haver escalat el
diedre. “Disfruta de la via, una gran
tàpia, la 1a que faràs i no la compartirem. Ja no em necessites per fer
aquestes coses. Somia i arriba ben amunt. Llàstima, m’hagués agradat compartir
aquest pont. Et trobaré a faltar.” Inevitablement, se m’escapava la
llagrimeta traspassava els friends al meu company.
Dalt del cim, amb la paret de Catalunya de fons.
Recorrem tota el llom de la paret d’Aragó d’est a oest
fins arribar a un màstil que indica el descens al poble d’Estall. A mig camí,
trenquem per un corriol a l’esquerra, seguint fites, que ens deixa a la pista
ben a la vora de l’aparcament. No tinc temps de menjar, pixar i fer el cigarret
es posa a ploure de valent i hem de recollir la paradeta.
