Tio Canya, Roc dels Collars

                                        

Una vieta curta, però interessant, fàcil de combinar amb veïnes, de dificultat moderada, en comparació amb la resta de vies de la paret, però mantinguda i obligada. El traçat, majoritàriament placa amb denominació Collars, es deixa amanir amb flotants. En destacaria la tercera tirada, estranyament sinuosa, que escapa del pany més fàcil i brut i aposta per la verticalitat. Per resoldre l’atzukak d’arribada a la reunió caldrà bon ull i un xic de fe.

Molt contenta de la feina feta i de deixar-me portar navegant instintivament per aquestes plaques de somni. Hem dedicat dues jornades d’obertura. Durant la primera visita obrim les dues primeres tirades. Fem una segona visita, després de les fortes borrasques de febrer amb la paret regalimant, durant la qual afegeixo dues xapes i algun pont de roca a la primera tirada i acabem la feina de nit. En la tercerca visita dediquem unes 3 horetes per la repetició i l’alliberament de la via que completem amb la via Komando Cerdanya. Un dia divertit, durant el qual compartir moments de vibració i rialles amb en Valentí i l’Aniol que, en un inici escalen la via Josep Pla. Abandonen el projecte per aquell dia per l’estat dels ploms de la tirada d’A3 i es decideixen a provar la nostra via recent sortida del forn. Quin patir veure’ls! Tot i els moments de tensió que han viscut encara som amics!

Aquest cop escollim el nom de Tio Canya, per aquella cançó d’Al Tall, escrita el 1976, que explica a través d'una història d'humiliacions lingüístiques durant el franquisme, el procés de substitució lingüística al País Valencià a través de la història d'un vell entranyable (Tio Canya) i els seus problemes per no entendre el castellà.

Fa 50 anys d’aquesta cançó però, malauradament, és més vigent que mai ja que les històries de persecució del català es repeteixen al País Valencià. Els seus governants segueixen esforçant-se a reprimir la llengua i la cultura amb mesures com l’eliminació dels autors catalans del currículum de literatura de Batxillerat, o amb l’intent d’escriure el topònim de València amb accent tancat, o retallant els pressupostos de cultura i educació així com la partida dedicada a l’acadèmia valenciana de la llengua. Si Tio Canya aixequés el cap, de ben segur es preguntaria què ha canviat en 50 anys?

Aprofitem aquest via per donar tot el suport als autors (músics, escriptors, etc.) valencians que segueixen aixecant la veu en català perquè com deia l’Ovidi hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.

  

 

 

Garrotín

Des que vam començar a obrir la via que tinc al cap anomenar-la Garrotín, la cançó improvisada arrelada a la comunitat gitana catalana que repeteix l’estrofa:

Al garrotin, al garrotan,

de la vera vera vera de Sant Joan

I és que quina paret més apropiada per tenir-hi un GARROTÍN! Un paret que, lluny de ser una paret comercial, té un encant especial. Gaudeix d’unes panoràmiques privilegiades i, a més, tot i que la vegetació és abundosa, té trams de roca d’escàndol. Així doncs, trobar un traçat mantingut no ha estat fàcil però a força de navegar ha quedat una línia molt bonica, amb bona roca i sense ser extrema, prou exigent.

L’obertura i alliberament de la via han valgut tres visites intenses sota el sol hivernal. Una primera tirada que navega pel bell mig d’una placa de líquens, començant a uns 5m a l’esquerra de la veïna Lliure Inconsciència. Cal arrencar del terra anant a buscar un pitó amagat que queda a mà dreta d’uns arbustos. La segona tirada ens portarà cap a una gran feixa i entre mig ens caldrà superar un pas de bloc protegit per una xapa. Tot seguit, trobarem una placa brutal que ens portarà sota d’un sostre fissurat que vorejar amb passos físics i intensos. La quarta tirada és un caramel que vaig tenir el goig d’obrir sense trepant. El traçat sinuós farà necessari gestionar molt bé el fregament de les cordes. La cinquena tirada, de roca superba, exigirà una bona lectura i alguns passos concentrats. Arrencar de R5 és una aixecada marciana fins a atènyer una fissureta diagonal. És possible empalmar les tirades 5 i 6 (si es va sobrat de forces) o bé 6 i 7, arribant així directe al cim. La darrera tirada, tret d’uns passets més finets a la vora de la xapa,  ens portaran fins al cim en bona roca i força cantell.

Posant la xapa amb estil després de fer el pas

Apurant la llum hivernal

La recompensa: sopar al Portal 

En definitiva, una via recomanable per a qualsevol dia assoleiat d’hivern. Sota el meu parer, una cinc estels! M’encantaria veure respostes als comentaris amb els Garrotins que heu improvisat! Si ens feu arribar el petit vídeo cantant des de qualsevol punt de la via us prometem unes birres a la Societat o unes madalenes borratxes del Reig com a premi!

Nosaltres ens acomiadem a ritme de rumba:

Hem obert aquesta via,

fanàtics de l'Alt Urgell!

Veniu-hi amb energia,

Us hi haureu de deixar la pell!

Al garrotin, al garrotan,

de la paret, de la paret de Sant Joan.

L'avi i la iaia

Vies dedicades a tots els avis i àvies, especialment als nostres i a tots aquells que, com ells, van viure i sobreviure la guerra civil. 

El Roc de les dues és una paret modesta però vertical i de roca molt bona. Sumat al fet que és bastant accessible, és una bona opció per a mitges jornades, com per exemple les tardes d'estiu. Malgrat el nom de la paret, però, no hi trobarem ombra fins les 3h. Per això aprofito la piada per recomanar alguns indrets on refrescar-se els matins. 

Piscina de Peramola

Dutxa fresca amb el Roc de les dues de fons

Basses de Nargó

Vies curtes però mantingudes amb un rocam excepcional i amb equipament a completar. Una bona combinació per gaudir d'una escalada de placa tècnica. Recomanable portar guíndola i ganes de passar-ho bé. Els llargs estrella: L2 de la iaia i L3 de l'avi, molt tècnics i mantinguts. Per a l'L3 de l'avi només ens caldrà prendre 10 cintes ja que està completament equipat.

Gratament sorpresa de trobar un pany de paret tant bo, on poder escollir el traçat sense patir per trepitjar algun altra via. Teníem via lliure i vam apostar fort. 

Gràcies avis i àvies per l'estima i coneixements que ens heu transmès. Sempre presents!

Distopia, Sant Honorat

DISTOPIA, allà on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable, on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics, en referència al futur de control i submissió al que sembla abocar-nos aquesta nova normalitat imposada...

Vàrem clitxar la línia el dia que vam anar a escalar a la nord de Sant Honorat, acompanyats d'en Damià i l'Armand, després de fer nit al refugi de Cortiuda. Molts són els adjectius que se m'acudeixen per descriure la roca de Sant Honorat, però cap d'ells seria sinònim de bona qualitat. 

És per això que Distopia no és una via apta per a tots els públics, ja que la dificultat rau en destriar allà on agafar-se. Trobarem panys assequibles amb més bona roca on no abunden les assegurances i trams més verticals més ben protegits però que també obliguen a escalar.

En dies d'estiu hi trobarem ombra fins a migdia. Ambient solitari assegurat. Tot i que el descens es pot fer caminant des del cim, cal fer tota la volta la massís i en dies calorosos pot convertir-se en una caminada desagradable. Tant és així que us recomanem el descens equipat que permet recuperar les vires d'accés amb un sol ràpel (veure croquis).

Dues de l'Alt Urgell

Lluita per plaer, Paret dels Sostres (Esplovins)

Quan surts amb en Joan saps que toca apretar segur. En tindrà prou amb els plats que li proposo? D'entre la bateria de ressenyes escollim per a dissabte una via que ens porta a conèixer una paret on cap dels dos hem escalat.

Arribem a peu de via a les 12h i ens trobem una cordada que retira perquè els ha caigut un peu de gat de la R3. A mi em surt de l'ànima respondrel's "t'has de comprar uns flostis!"

La via té dues meitats ben diferenciades. El tarannà de la primera part (grau amable, llargs força equipats) ens permet progressar molt ràpidament. La segona part, en canvi, a partir de L5, canvia radicalment amb trams obligats i sovint exposats, justament quan la via ja NO permet abandó i on caldrà escalar tant de 1r com de 2n.

En Joan sortint de l'Ae de l'L6, li sobra canto

El resultat és doncs una via exigent on cal anar-hi amb convicció, tenir bon olfacte i un navegador de precisió. Uns tòtems ens ajudaran a protegir millor els trams de fissura horitzontal dels darrers llargs i algun ganxo podria resultar ben útil per trobar un moment de repòs en l'exigent L6. L'Ae d'aquest mateix llarg té color de poder-se alliberar en 8è grau. 

Dels espàrrecs sense xapa que parlen algunes piades nomes en vam veure un i en un lloc poc adient i innecessari. 

Komando Cerdanya, Roc dels Collars

Roc dels Collars és una paret que visito sovint darrerament per l'elevada qualitat de les seves vies, una temperatura ben agradable i un lloc salvatge i solitari. Uns ingredients que es varen repetir diumenge a la Komando Cerdanya.

Bonic diedre, L1

La via entra per una diedre (a protegir al gust), l'únic llarg pel qual vam fer servir els flotants. El segueixen un seguit de llargs exigents, protegits amb parabolts i de placa fina amb roca de 1a. Els graus són bastant apretats, en especial la graduació del darrer llarg és d'escàndol. Cal tenir en compte que el llarg de 7b+ del 4t llarg se li ha de suma 3 xapes d'Ae (que podrien alliberar-se). Coneixent els ràpels aromàtics de la canal preferim rapelar per la via. Llàstima que el darrer llarg només hi ha una xapa amb un mallon perquè en 3 ràpels nets ens vam plantar al terra.

No vam tenir ni temps ni ganes de fer dues vies, però poder gaudir del panadó (del Reig) al solet de peu de via és un plaer dels grans. Com deien els berebers "bien dormir, bien comer, bien escalar..."

L3, puntejant

L4, 7b+ i Ae

Fent material a la furgo de món germà (gràcies!)

L'avi de mas Sant Pere

Quan en Toni i en Ricard em van proposar el Tossal de l’Obaga de la Font i la que ells tenen falti jo tinc tengui i al revés vaig redirigir la proposta cap a un racó amb menys aproximació ja que escalem en els dies més curts de l’any.

Escollir entre l’avi de Mas Sant Pere i el Diedre de la Seu també va ser fàcil, la segona no la deixen massa bé i no té avionet a la guia del Blanco.  Al mateix bar d’Oliana descarrego una topo (aparentment més actualitzada) amb uns gargots vermells de graus rectificats. La font és de confiança, el bloc del Pastes. No llegeixo res més, m’agrada que l’escalada em sorprengui, per gaudir (o patir) plenament sense condicionament. Per això tampoc escric mai gaire detall.

Però cal tenir en compte que és una via oberta en concepció d’artificial i fer-la en lliure pot comportar una mica de caquitis en certs moments.

Material: xapa recuperable, joc de friends del 0 al 4, pot ser útil repetir algun mitjà. Uns tasconets no estan de mai de més.

Resumet per a qui vulgui un xic d'informació clau.

• L1 es protegeix bé, xapes en lloc clau.
• L2 (apoteòsic) ben equipat, poc a afegir.
• L3 xungo i expo en el tram de fissura cega. La topo marca 2 pitons que no hi són.
• L4 Curt però intens, un friend gros per a la sortida.
• L5 bavaresa d’aquelles que pots fer amb delicadesa o a base de molta força. Tram final perdedor, el travessa la Retirada Comanche.
• L6 per baixar pulsacions.

Doncs el meu moment de caquitis aguda va ser a l’L3. Em curro la 1a part fina i tècnica amb dues xapes (una recuperable) i un cop a la fissura xapo un plom i respiro fons. Molt a prop i deixant-hi la pell aconsegueixo posar un alien blau d’aquella manera. És el moment de la meva dissipadora (la volia haver posat al plom però hi he pensat tard). “Vinga va, que la xapa no està tant lluny” m’enganyo a mi mateixa perquè no tinc més remei que intentar-ho. Faig un parell de passos d’alta tensió i arribo a un pla. Agafo aire i intento fer el petit mantel, els peu em patinen i no hi ha res bo per agafar-se de mans. Ho toco tot i sento com el nivell de bateria dels meus braços va baixant en picat. He de trobar alguna cosa ràpid o tornar enrere, estic comprant tots els números de l'airbus! No puc! Reculo. “Toni, marxa enrere!” Sento que la corda m’estira amb cura, agafo l’alien com si es tractés d'un recent nascut i tanco els ulls... Aguanta! Uff! Després d’aquesta vibrada ni que reposi torno a sortir en lliure, baguetilla a mode d’estrep tòtem negre, repeteixo la mateixa tàctica, tòtem blau i encara em queden un parell de passos fins arribar a la xapa. Un cop conquerida la xapa, ja ensumo una ubicació per al meu Camalot del 4, fet que m’anima a tornar a començar a escalar en lliure tot i que el llarg no afluixa.

En Ricard a L1

En Toni al final de L3

Quan està pujant en Ricard m’adono que el tòtem que he posat (de més) sota una tasconet abans fer la última excursió fins la reunió està penjant al buit sense lligar a cap corda. En Ricard riu... “aquest tòtem si que és psicològic”. Em faig un fart de rirure...

Ara em costarà sortir de casa sense l’alien blau, avui m’ha salvat d’una de bona! La recompensa... uns panadons del Reig.

Cap avall!

Pànic Timpànic

Se m'acaben les vacances però malgrat el toc melancòlic que em genera deixar enrere totes les experiències viscudes, emprenc aquesta nova etapa amb il·lusió. Amb ganes de tornar a treballar, sabent que tindré el meu gran respir dels dimecres. I tenint en compte que no jauré ni un sol cap de setmana doncs l'agenda per setembre i octubre ja està molt preta.

El passat dilluns vam escalar una gran via amb la Mireia. Una via que posa de manifest que som una gran cordada i tenim ganes de més aventures. Pànic timpànic a Roca Narieda, una de les vies més contínues que he fet mai, 250m mantinguts en el 6è grau, escalar i continuar escalant amb el llarg estrella just al final.

M'empatxo somiant en els nous reptes que vindran, enguany reservats als caps de setmana i a la llarga llista de ponts que m'esperen!