diumenge, 28 d’octubre del 2018

Valentin-Casanovas

1a ascensió: del mestre Picazo, quan tenia 19 anyets (1976).
Material: Joc complet de friends fins el 4,5, repetint 0.5, 0.75 i 1, joc de tascons, un parell de plaquetes recuperables, 6 bagues del 3, 20 cintes i 2 estreps per barba. NO ens han sobrat cintes i portar el camalot del 5 o repetir algun de gros hagués estat la bomba.

A tenir en compte:
  • TOTS els llargs són lents i laboriosos, amb molts trams d'artificial obligats. 
  • El plantejament de fer el primer llarg en lliure va durar 2 minuts. 
  •  En el lloc on faltaven les assegurances al L5 hi ha 3 espits nous (que van colocar fa uns mesos uns companys de cordada d'Arenys de Munt).
  • Busca un bon company/a de cordada, s'ha de ser ràpid i cal posar-hi el millor de cadascú.

Les anècdotes de la 1a ascensió
Sabeu com van instalar la 5a reunió? Al Rodri, així anomenaven al company de cordada d'en Picazo, se li va acabar la corda arribant al final de la baberesa de 50m, en el punt on és més ampla i no podia assegurar-s'hi. Va mirar a l'interior de la llastra, hi va veure pedres empotrades. Llavors es va treure la cinta portamaterial, amb la corda plana de persiana i la va llençar a l'interior de la llastra esperant que s'hi quedés quelcom empotrat. Va tenir sort. S'hi va penjar, ja no podia més i va colocar el primer buril de la mítica cinquena reunió de la valentin.

Les meves anècdotes
Jo també vaig arribar esbufegant al final de la baberesa del 6è llarg. Vaig anar corrent el 4 i el 4.5 tant com vaig poder. El 4 es va quedar a mig camí. Em vaig penjar del primer taco de fusta, reforçant amb el 4.5, necessitava recuperar pulsacions. "Tranquila Estel, ha aguantat 32 anys, no marxarà ara!" em deia a mi mateixa mentre mirava de calmar-me. Segueixo camí, dos tacos més, un d'ells es belluga. Cada cop és més ampla la baberesa, m'hi puc empotrar per reposar incòmodament. Moment de tensió, fa uns 5m del darrer taco, impossible colocar res enlloc, ni ara ni ens els propers 6 o 8m. Em poso taquicàrdica, la roca no és bona, puc fallar en qualsevol moment! "D'acord Estel, no tens més opció, mira bé on poses mans i peus i endavant, ho pots fer!" Decidida em miro els peus per fer el 1r pas i veig un pitó a la meva esquerra. "Un pitó!" Passarà a la història com el pitó màgic. Vaig sentir que "algú" m'estava ajudant quan més ho necessitava i vaig tenir l'empenta necessària per arribar a la reunió salvant els darrers metres amb el 4.5 que encara tenia amb mi.

Una via guapa, lògica i molt exigent. Una altra gran lliçó montserratina. 





dimarts, 2 d’octubre del 2018

Agost als Ecrins

Una estada al Ecrins pot ser molt completa per a un mes d'estiu, només cal envoltar-se de companys/es amb molta energia! Jo hi he passat una vintena de dies durant l'agost.


METEOROLOGIA #meteoblueconfioentu

Ens ha coincidit en una època força plujosa, en la qual bons alpinistes baixaven fins a Ecrins, en recerca de "plans B" més assequibles i a menys alçada. Malgrat l'amenaça diària de tempestes de tarda hem pogut fer de tot i, a la pràctica, les tempestes han estat molt puntuals i aïllades. Per a mi, meteoblue, ofereix prediccions d'allò més fiables.


INFORMACIÓ #mussatour

Jo he fet servir 3 guies importants, però en recomanaré 4.

Briançon climbs: una guia molt pràctica i completa per descobrir els millors sectors d'esportiva de la zona. Redactada en anglès i francès.
Itinéraines d'un grimipeur gaté de P. Mussato: una selecció de grans vies llargues de roca calcària a les parets més representatives dels Alps (n'hi ha un bon grapat als Ecrins). Un llibre de coleccionista que destaca per unes boniques il·lustracions.
Oisans nouveau, oisans sauvage (livre est i livre ouest): una guia completa d'escalada en via llarga a la cara est dels Ecrins. Conté moltíssima informació de la zona i les vies. Els croquis no són cap meravella i sovint les pàgines no mostren un ordre lògic, però mica en mica t'hi vas familiaritzant i puja cada dia a la motxilla d'atac.




ESCALADA ESPORTIVA

Amb les guies anomenades hi ha feina per a 3 vides o més, però a mi m'agrada endur-me una representació de cada lloc.

Conglomerat: Mont-Dauphin i Rue de Masques són grans sectors de conglomerat a més pur estil de Sant Llorenç de Munt o Margalef. Zones fresquetes que mereixen una visita perquè amaguen un entorn natural i cultural preciós.
Granit: Ailefroide és la meca i, malgrat la gran afluència de gent, val la pena fer-hi una petita estada per catar sectors d'esportiva de granit amb bon cantell i desplom o vies llargues (moltes d'elles sobreequipades) amb encant.
Calcari: Fessurier, Rif d'Oriol... zones molt fresques amb vies molt bones.


ESCALADA DE PARET

Sovint escullo les patets quan hi passo a prop o bé quan les veig en fotografia o n'escolto a parlar. Abans de marxar tenia ben poca idea de què hi podria trobar TANT i TANT BO.

  • Tete d'Aval de Montbrison. És la paret que més em va impactar quan vaig arribar a Argentière-La Bessé. Amb força ambient, bona roca i també una bona aproximació.
  • Tour Termier. Potser com a paret no destaca gaire, però està a força alçada, damunt el coll de Galibier i les vistes (la Barre, la Mieje...) són espectacularment boniques.
  • Tenailles de Montbrison. Segur que hi ha moltes vies bones per l'Esperon Renaud, una clàssica del 1965 amb molt d'ambient, en una vall allunyada i solitària. Magnífic. Compte amb la pista d'aproximació, no apta per a grans furgos o vehicles baixos.
  • Aiguille Dibona, emblemàtica per la seva forma, reclam de moltes cordades en temporada alta. Per als pobres que no es poden permetre pagar un refugi alpí, resulta assequible matinar i fer la aprox. (2.15h fins el refu) amb logística lleugera per a un dia. Com que sempre em decanto per les grans clàssiques, recomano la via Madier, del 37. Aquesta i la visite obligatorie són de les més sol·licitades.
  • Aiguillete du Lauzet. D'agulleta res que surten vies de 400m o més, amb ambient i encant! Escombrant cap a casa recomano la via que del Mussato que porta el meu nom, Voie de l'Etoile et variants.
 


PER A DORMIR #furgoperfectos improvitzats

Tot sovint poden ser bons els aparcament de sectors d'escalada esportiva, com per exemple Rue des Masques. Alguns amb més encant a la vora del riuet com Mont-Dauphin, Arsine o La Bérade.
Ailefroide cal dormir-hi en camping. Nosaltres vam trobar un raconet molt bonic i tranquil abans d'arribar a Ailefroide, entrant cap a Puei Sant-Vincent que és interessant perquè et pots aïllar de la multitud.

ALLÒ QUE MÉS M'HA AGRADAT...

Malgrat que per anar d'una vall a una altra has de fer molta volta per carretera, tot està a tir de pedra. Avui escalo aquí i demà escalo allà!
Roca de primera qualitat a tot arreu!
Escalada molt còmode, equipament a base d'abundants parabolts que conviden a aventurar-se en vies més picants.