Un viatge que perseguíem des de feia anys i per al qual vam saber esperar a trobar la companyia perfecta. Vuit membres en una expedició a la vall de Karavshin (Ak-su valley), al sud-oest del Kirguistan, durant 3 setmanes de juliol (dues efectives al camp base).
La logística
Sens dubte, és força complicada. Només arribar al camp base ens va suposar tres dies sense pràcticament dormir. El primer dia el vam dedicar a volar fins a Bishtek. El segon consistia en un vol de Bishtek a Osh i un trànsfer en furgoneta fins a Ak-Tatyk, on vam arribar a les 5h de la matinada, per culpa d’un retard de 4h en l’avió. I finalment, una tercera jornada polsegosa que vam dedicar a un trajecte en tot terreny de 3 horetes més una caminada de 5-6h fins al campament base, acompanyats de cavalls per als petates, els queviures, i també per a mi, que em vaig estalviar un bon tram de la caminada amb l’objectiu de preservar el meu turmell recentment esquinçat.
Un cop allà, l’empresa Asian Tours ens havia promès 3 àpats al dia, electricitat, internet, dutxa i sauna, tenda i màrfega. Tots els serveis els podria qualificar de molt decepcionants. És comprensible que allà no gaudim de les mateixes comoditats però a 85€ el dia esperàvem una mica més. Els àpats van resultar ser un plat que allargàvem amb l’embotit que portàvem i la plata de fruit secs que mai faltava. A més, gairebé tothom al camp base es va posar malalt per intoxicació alimentària. Jo vaig agafar una bona febrada i en conjunt he perdut més de 3 kg. L’electricitat era una cursa d’obstacles, una trentena de persones carregant mòbils, frontals i drons endollats a una merda de bateria que només funcionava quan feia sol. Tan sols vaig aconseguir connectar-me a internet 3 vegades en 14 dies ja que funciona 10-15 minuts al migdia si feia sol i sense avisar. De la dutxa res a dir, no m’esperava res millor, però el subministrament d’aigua també va estar tallat en diverses ocasions per riuades de pedres i es va reparar gràcies a algun escalador manetes. La tenda era una àmplia carpa amb un plàstic al terra i una màrfega idèntica a la que portàvem per al bivac.
Malgrat això, ens vam saber adaptar a les condicions i vam aprofitar la meteo que ens va ser força favorable amb una bona finestra només arribar, una pausa de dos dies de pluja mantinguda durant la qual van començar a haver-hi baixes per enverinament i una altra finestra amb estabilitat matinal i risc de pluges de tarda. Tant és així que no vam dubtar gaire en atacar la Perestroika crack tan sols arribar, sense haver aclimatat i amb l’esquinç encara tendre.
L’escalada
La vall està envoltada de muralles amb cims de 3000, 4000 i més metres, amb algunes parets tombades i d’altres de ben verticals i llises que recorden a Yosemite. Per aproximar a la majoria d’elles cal remuntar força desnivell sobre tarteres inestables. Fora de la Perestroika crak, que és la via més mítica i cobejada de la vall, i algunes altres, la majoria de vies són d’aventura i compromís per la poca informació que se’n disposa, les escasses assegurances fixes a la paret i la dificultat dels descensos, molts d’ells en ràpel per la mateixa via sobre reunions precàries i amb alt risc d’enganxar-se les cordes. En definitiva, una indret amb plaques d’adherència i fissures de somni, algunes més amples del que desitjaríem.
Les vies de l’expedició
Perestroika crack, Slesova Peak, 1000m (4.240m) 7a (6c obligat, un xic menys per a l’Inspector Gadget) *****(+)
Una via a la qual molts expedicionaris vam dedicar hores a discutir l’estratègia més apropiada i on, encara amb dubtes, les tres cordades vam escollir-ne de diferents, cap d’elles perfecta. La nostra: escalar la via amb un sol bivac en una feixa sota una gran xemeneia, sense petate, ni cordes auxiliars ni fogonet; per tant, amb tot el pes a l’esquena (uns 8-9 kg el de segon, uns 4 kg el de primer). Amb el mínim pes ajustat vam dedicar una primera jornada a fer l’aproximació (pensosa i dolorosa per al meu turmell) i unes 10 tirades que, gràcies a haver matinat, vam poder escalar pràcticament totes a l’ombra en una jornada calorosa i assolellada. Vaig fer de primer totes les tirades assequibles fins a l’espatlla (on aquella matinada havien dormit els companys Pastes, Sam i Xavi) i dues tirades del pany superior, una primera tècnica de placa i una d’inici de les tirades d’splitters de somni. En Pau em va agafar el relleu fins al bivac currant-se l’Offwidth més dur de la via que va dividir en dues tirades, ja que l’únic camalot del 5 que portàvem es va quedar completament bloquejat. Per moments vaig tenir la impressió que no el trauríem i ens veuríem forçats a abandonar.
Vam arribar a la feixa al voltant de les 14:30 de la tarda, poc després dels companys amb qui prevèiem passar la nit, però que per diversos motius, van fer un intent frustrat de seguir amunt. Vam passar la tarda refugiant-nos del sol amb les màrfegues, descansant i buscant distraccions fins posar-nos a dormir vora les 9h. Al voltant de les 12h ens van despertar els xilens que baixaven de cim i també es van quedar a dormir. Darrere nostra, al bivac de l’espatlla hi teníem en Samu i en Llansana.
L’endemà al matí, després d’haver passat mala nit, vam esmorzar un altre Offwidth que, sense atzar, li va tocar al Pau. Ell a penes va bufar jo en vaig escaquejar la meitat escalant en diedre per fora. A partir d’aquí vam anar alternant i les dificultat van quedar ben repartides: una primera tirada de 7a molt guapo ja a 4000 que vaig escalar amb algun descans i amb l’ai al cor per un tram final més assequible però ben exposat; la segona tirada de 7a la vam escalar en artificial sense miraments. Quina il·lusió trobar-hi un pitó KopDeGas! Ara el tenen uns danesos com a record ja que el van arrencar en una caiguda dos dies més tard, la qual, curiosament, va ser aturada per una àncora. La següent tirada, la que posa fi a les dificultats, és tan magnífica com picant! La prova, n’és la quantitat de magnesi que hi havia a la placa final on hi trobem dos bolts (més aviat xinxetes bellugadisses) i que obliga a fer uns passos d’adherència deixant força aire. En Pau i jo coincidíem que era el tram més obligat de la via fins que, dies més tard, en Samu (alies Inspector Gadget), després de molt intentar-ho, va aconseguir passar en artificial amb un cordino llaçant una regleta i un mig micro tascó en una fisureta. L’escalada que ens quedava fins al cim ja era més assequible, però la manca d’aclimatació es feia palesa i esbufegàvem de valent.
Vam arribar al cim, navegant entre blocs en corda curta, al voltant de les 14:30h. Un cim que costa d’assaborir al 100% per l’inevitable pensament de la baixada que ens espera, llarga i incerta. Va ser tal i com ens l’imaginàvem, 6h de malson patint a cadascun de la vintena de ràpels per si recuperaríem les cordes. El primer ràpel se’ns va enganxar i vaig haver de remuntar més de mig llarg i desgrimpar-lo per recuperar la corda enganxada. Al tercer, la història es va repetir malgrat totes les precaucions.
Vam fer una petita pausa del malson en arribar a la repisa i intercanviar aventures amb els companys Samu i Llansana preparats per l’atac final al dia següent. Els ràpels de la placa amb la diagonal d’splitters empassacordes també ens va fer vibrar i sortir escalant a recuperar un altra corda encallada. Vam arribar a peu de via alleugerits amb els darrers raigs de llum i, finalment, a les 10h al camp base, on encara ens van servir un plat de momos insípids.
Una pàgina sencera per descriure una via que, per si sola, posa en valor l’expedició. Potser és el més bèstia que he fet mai… vaig dir en veu alta reflexionant sobre l’aventura. Ho té tot: llargada, alçada, dificultat, qualitat, compromís, incertesa…
Middle route, Little Russian Tower, 300m 6b+ *****
Via molt bonica amb dues parts diferenciades, la primera, compartida amb la seva veïna de la dreta (Italian route) més assequible i menys interessant. En canvi, el pany superior són tres tirades mantingudes en fissura espectaculars. Vam tenir la sort d’avançar uns turcs durant l’aproximació que van amargar els nostres amics Pastes, Xavi i Sam, ja que van haver d’esperar llargues estones a totes les reunions.
Italian route, Little Russian Tower, 120m 6b+ *****
Aprofitant la rapidesa de la via anterior i que havíem vist poc els nostres amics, ens vam decantar per escalar el pany superior, que com en l’altra, també gaudeix de bones fissures, potser menys perfectes i més diverses.
French route, Little Russian Tower, 300m 6c *****
En una nova jornada a la torre escalem aquesta via excepcional per l’impressionant i perfecte offwidth, llarg i matingut, que ja s’aprecia des del camp base. Tampoc és casualitat que li hagi tocat a en Pau, que tot hi anar calçat amb doble 4#, doble 5# i un 6# va haver de córrer alguna peça més de 15m metres. El repertori d’excuses podria ser extens, però la realitat és que em falta molta pràctica. Després de l’Offwidth escalo una tirada, sobre paper més difícil que l’anterior però per a mi res a veure, que acabo estirant a 60m de corda. En definitiva, altament recomanable!
Pixant pel Cul (Ass Pissing) Central Pyramid, 270m 6a+ ****
Debilitats per la intoxicació i davant la insistència d’en Pau en buscar noves línies, accepto la proposta d’obrir una via d’aproximació màxim comfort, sobre mateix del camp base. Sortim amb 2 jocs i mig, un grapat de pitons i unes quantes xapes amb perforador manual que no van sortit del petate. Ens surten 5 llargues tirades, assequibles, alguna un punt massa herbosa, amb moltes bavareses, on hi deixem 2 pitons i un pont de roca. Resulta una bona i ràpida via d’aventura controlada sobre el camp base on cal saber autoprotegir-se i muntar totes les reunions.
En la baixada a peu, trobem un ràpel d’un bolt del 8, aquí es podria considerar una reunió bomba si no fos pel mallon de 2mm, un clàssic a la vall! El curt tram de tartera fins a peu de via és extraordinàriament inconsistent, surfegem més que caminem.
Dos dies més tard vam tenir la grata sorpresa de conèixer uns eslovens que l’havien repetit i els vam convidar a cervesa. Crec que el nom escollit per a la via ha generat tal sintonia entre els enverinats que la via atrau repetidors per aquest sol fet.
La Bola, Central Pyramid, 250 6b ****
Via de plaques tècniques en les quals cal navegar i protegir-se quan es pot, en ocasions en llastretes dubtoses. A jutjar per les ressenyes, aquesta és la tònica de la paret, que té el seu encant, però és recomanable prendre els gats bons. La via es troba parasitada per la veïna 10 anys amb tu, que hi ha encaixat una reunió a meitat de la tercera tirada, una xapa extra a la reunió d’aquesta i una altra a mig quart llarg. Una proposta d’en Pau seria fer una combinada de 5 estels: les dues primeres tirades de A better World (que vam abandonar en una jornada de pluja) + segona, tercera i quarta de La Bola, sortint pel diedre final de la 10 anys amb tu, més atractiu que la darrera tirada de la Bola.
 |
| Samu a la 2a tirada de la Bola |
Missing Mountain, Pamir Pyramid, 600m 6b *****
Una via molt bonica, ràpida i assequible tot i els 600m de recorregut. Amb una primera meitat més sinuosa i de navegar on costa ubicar el primer llarg, ofereix un pany superior marcat per un gran diedre amb fissures de totes mides on anar teixint el traçat una mica al gust. Sortida per l’espatlla de la Torre Slesova anant a buscar els ràpels finals de la Perestroika que, curiosament, trobem reacondicionats amb parabolts nous (dos ràpels llargs sobre anelles inox).
Tornem cap a casa ben satisfets però amb la percepció general que el ventall de vies que ens motivava escalar era just i que, donada la meteo prou favorable que hem tingut, podríem haver contemplat la idea de canviar a la veïna vall de Kara-Su, amb bona oferta de vies i on, segons ens han dit, el menjar és més abundant i complet i, a més, es proveeixen de carn del pastor de la vall de Ak-Su.
 |
| Darrer sopar amb els companys danesos |
Per últim, voldria agrair la invitació a aquesta gran aventura de la qual en guardaré un record molt especial. Gràcies Roger, Pastes, Sam, Xavi, Llansana i Inspector Gadget. Gràcies Pau per obrir pas en els OW.