Veus silenciades, Canalda

Soprenentment bona! Aquest és el pensament que vaig tenir des que vaig arribar a peu de via fins que vaig sortir per dalt. Reconec que les expectatives eren baixes doncs la roca que estic acostumada a trobar en aquest bonic racó del Solsonès tot sovint és força decepcionant. Però només veure el pany de paret em vaig motivar fins al punt de fer el rotpunk de la via, però no sense lluitar-ho, bombo rere bombo. El premi, una bona contractura d'esquena per tot el cap de setmana. 

Els friends serviran per amanir una mica un traçat que es troba força equipat. A la 2a tirada hi ha una placa un xic expo però es pot contornejar per la dreta seguint un diedre un xic brut. L3 és la tirada més difícil i mantinguda, amb més bona roca del què aparenta a primer cop d’ull, protegida per tentar. Personalment em va encantar la gatera de L6, on no toca més remei que posar-se còmode i arrossegar-se. En definitiva, una via molt divertida que podria classificar-se en el top 10 de Canalda tot i que no pretenc fer col·leccionisme en aquesta paret i, per tant, la comparativa és odiosa. 

Les il·lustracions de la ressenya parlen per si soles. En Pau ha plasmat l’intent de la societat actual d’acabar amb la llibertat d’expressió per la força, assassinant periodites a Palestina  (més de 200) i empresonant artistes que narren veritats incòmodes, com Pablo Hasél.

 

 

Muixeranga, Paret del Montnou

Reprenc l’escriptura després d’una pausa breu presentant una petita via en un racó que em té enamorada. La paret del Montnou no destaca per res, és més aviat curta, discontínua, força herbosa i la roca és variable. Malgrat tot, té el seu encant, les vies es poden combinar i l’accés i el retorn (amb tot terreny) són agradables i ideals per a una coixa com jo. A més, sota el solet d’hivern és una paret la mar de comfortable.

Muixeranga és una línia maca i prou matinguda, que juga amb l’autoprotecció sempre que es pot. Només dues tirades d’una obertura en la qual només he participat a cop de martell i amb prou feines. En definitiva, es tracta d’un entreteniment mentre esperem la meva imminent recuperació per tornar al bacallà que tenim a mitges.

La via guanya un estel només pel nom escollit: Muixeranga, dolç i solemne com la melodia de la dolçaina protagonista de l’himne del País Valencià. La tria no és casual doncs ens hem solidaritzat (sobretot en Pau) amb l’horta valenciana pels fets catastròfics viscuts durant la DANA l’octubre de 2024 des del primer moment. I ara volem seguir al seu costat exigint responsabilitats per la nefasta gestió política de l’alerta meteorològica, perquè creiem que l´única manera d’alleugerir el dolor és fent justícia. Mazon dimissió!

 

Deriva genètica

En Pau, incombustible explorador de projectes nous, em proposa una línia a la paret del Llop Blanc. Tot i que li falten uns metres, és una paret que té roca de primera i el traçat que em mostra es veu guapo, mantingut i un punt arriscat. Però justament la incertesa de saber si serem capaços de superar els obstacles en lliure és allò que fa més emocionants les obertures.

Solsonès és sinònim de soledat assegurada. El trànsit a les carreteres que ens porten de casa fins a l’accés a la paret és ínfim, fins i tot en diumenge. El fet que de no trobar ningú ja és, de per si, molt atractiu, però quan t’enfiles una mica sobre la paret, és com estar dalt d’un mirador de tota la Catalunya Central, preciós! El preu a pagar, és una aproximació amb força desnivell i un tram final poc agraït fins arribar a peu de via.

Pel què fa a la via, són només 4 tirades, però contundents i mantingudes, sobre bona roca. La primera tirada no dóna gaire treva a escalfar, amb uns primers metres força exigents però molt ben protegits. És brutal! La segona, combina fissura a protegir i una bonica placa final on concentra les dificultats. La tercera, ens feia patir, però finalment vam poder escalar-la en lliure. L’arrencada ja té passos llargs i intensos on cal apretar amb tots els músculs del cos. Superada la primera placa, trobarem una mica de treva aprofitant un flanqueig cap a la dreta, que mena a una segona placa molt fina on cal posar molta imaginació. La roca és velcro, qualsevol cantell val per progressar. I la darrera tirada, lògica i directa, tota ella en fissura, amb les dificultats també molt concentrades en un pas on hi ha l’única expansió.

Els friends grans són per a la darrera tirada. Preveure un totem negre o similar per reforçar la R2.

Se’m fa la boca aigua mentre escric, tot revivint l’escalada. No caldria dir-ho, però estic descrivint una petita 5 estels. Aprofiteu que les fissures estan netes i les plaques tenen magnesi. Ep, però deixeu al Parce que opini primer!

Per escalfar!

Durant l'alliberament de la 3a tirada

En Pau netejant la 4a tirada

El bonic balcó de la Catalunya Central

Està demostrat que en l’evolució no només actua la selecció natural dels més aptes i forts. De vegades es donen fenòmens atzarosos com la deriva genètica, que modifiquen les freqüències gèniques sense cap direcció determinada. Així doncs, podríem dir que si som aquí només és fruit d’un conjunt de casualitats.