diumenge, 28 d’octubre del 2018

Valentin-Casanovas

1a ascensió: del mestre Picazo, quan tenia 19 anyets (1976).
Material: Joc complet de friends fins el 4,5, repetint 0.5, 0.75 i 1, joc de tascons, un parell de plaquetes recuperables, 6 bagues del 3, 20 cintes i 2 estreps per barba. NO ens han sobrat cintes i portar el camalot del 5 o repetir algun de gros hagués estat la bomba.

A tenir en compte:
  • TOTS els llargs són lents i laboriosos, amb molts trams d'artificial obligats. 
  • El plantejament de fer el primer llarg en lliure va durar 2 minuts. 
  •  En el lloc on faltaven les assegurances al L5 hi ha 3 espits nous (que van colocar fa uns mesos uns companys de cordada d'Arenys de Munt).
  • Busca un bon company/a de cordada, s'ha de ser ràpid i cal posar-hi el millor de cadascú.

Les anècdotes de la 1a ascensió
Sabeu com van instalar la 5a reunió? Al Rodri, així anomenaven al company de cordada d'en Picazo, se li va acabar la corda arribant al final de la baberesa de 50m, en el punt on és més ampla i no podia assegurar-s'hi. Va mirar a l'interior de la llastra, hi va veure pedres empotrades. Llavors es va treure la cinta portamaterial, amb la corda plana de persiana i la va llençar a l'interior de la llastra esperant que s'hi quedés quelcom empotrat. Va tenir sort. S'hi va penjar, ja no podia més i va colocar el primer buril de la mítica cinquena reunió de la valentin.

Les meves anècdotes
Jo també vaig arribar esbufegant al final de la baberesa del 6è llarg. Vaig anar corrent el 4 i el 4.5 tant com vaig poder. El 4 es va quedar a mig camí. Em vaig penjar del primer taco de fusta, reforçant amb el 4.5, necessitava recuperar pulsacions. "Tranquila Estel, ha aguantat 32 anys, no marxarà ara!" em deia a mi mateixa mentre mirava de calmar-me. Segueixo camí, dos tacos més, un d'ells es belluga. Cada cop és més ampla la baberesa, m'hi puc empotrar per reposar incòmodament. Moment de tensió, fa uns 5m del darrer taco, impossible colocar res enlloc, ni ara ni ens els propers 6 o 8m. Em poso taquicàrdica, la roca no és bona, puc fallar en qualsevol moment! "D'acord Estel, no tens més opció, mira bé on poses mans i peus i endavant, ho pots fer!" Decidida em miro els peus per fer el 1r pas i veig un pitó a la meva esquerra. "Un pitó!" Passarà a la història com el pitó màgic. Vaig sentir que "algú" m'estava ajudant quan més ho necessitava i vaig tenir l'empenta necessària per arribar a la reunió salvant els darrers metres amb el 4.5 que encara tenia amb mi.

Una via guapa, lògica i molt exigent. Una altra gran lliçó montserratina. 





dimarts, 2 d’octubre del 2018

Agost als Ecrins

Una estada al Ecrins pot ser molt completa per a un mes d'estiu, només cal envoltar-se de companys/es amb molta energia! Jo hi he passat una vintena de dies durant l'agost.


METEOROLOGIA #meteoblueconfioentu

Ens ha coincidit en una època força plujosa, en la qual bons alpinistes baixaven fins a Ecrins, en recerca de "plans B" més assequibles i a menys alçada. Malgrat l'amenaça diària de tempestes de tarda hem pogut fer de tot i, a la pràctica, les tempestes han estat molt puntuals i aïllades. Per a mi, meteoblue, ofereix prediccions d'allò més fiables.


INFORMACIÓ #mussatour

Jo he fet servir 3 guies importants, però en recomanaré 4.

Briançon climbs: una guia molt pràctica i completa per descobrir els millors sectors d'esportiva de la zona. Redactada en anglès i francès.
Itinéraines d'un grimipeur gaté de P. Mussato: una selecció de grans vies llargues de roca calcària a les parets més representatives dels Alps (n'hi ha un bon grapat als Ecrins). Un llibre de coleccionista que destaca per unes boniques il·lustracions.
Oisans nouveau, oisans sauvage (livre est i livre ouest): una guia completa d'escalada en via llarga a la cara est dels Ecrins. Conté moltíssima informació de la zona i les vies. Els croquis no són cap meravella i sovint les pàgines no mostren un ordre lògic, però mica en mica t'hi vas familiaritzant i puja cada dia a la motxilla d'atac.




ESCALADA ESPORTIVA

Amb les guies anomenades hi ha feina per a 3 vides o més, però a mi m'agrada endur-me una representació de cada lloc.

Conglomerat: Mont-Dauphin i Rue de Masques són grans sectors de conglomerat a més pur estil de Sant Llorenç de Munt o Margalef. Zones fresquetes que mereixen una visita perquè amaguen un entorn natural i cultural preciós.
Granit: Ailefroide és la meca i, malgrat la gran afluència de gent, val la pena fer-hi una petita estada per catar sectors d'esportiva de granit amb bon cantell i desplom o vies llargues (moltes d'elles sobreequipades) amb encant.
Calcari: Fessurier, Rif d'Oriol... zones molt fresques amb vies molt bones.


ESCALADA DE PARET

Sovint escullo les patets quan hi passo a prop o bé quan les veig en fotografia o n'escolto a parlar. Abans de marxar tenia ben poca idea de què hi podria trobar TANT i TANT BO.

  • Tete d'Aval de Montbrison. És la paret que més em va impactar quan vaig arribar a Argentière-La Bessé. Amb força ambient, bona roca i també una bona aproximació.
  • Tour Termier. Potser com a paret no destaca gaire, però està a força alçada, damunt el coll de Galibier i les vistes (la Barre, la Mieje...) són espectacularment boniques.
  • Tenailles de Montbrison. Segur que hi ha moltes vies bones per l'Esperon Renaud, una clàssica del 1965 amb molt d'ambient, en una vall allunyada i solitària. Magnífic. Compte amb la pista d'aproximació, no apta per a grans furgos o vehicles baixos.
  • Aiguille Dibona, emblemàtica per la seva forma, reclam de moltes cordades en temporada alta. Per als pobres que no es poden permetre pagar un refugi alpí, resulta assequible matinar i fer la aprox. (2.15h fins el refu) amb logística lleugera per a un dia. Com que sempre em decanto per les grans clàssiques, recomano la via Madier, del 37. Aquesta i la visite obligatorie són de les més sol·licitades.
  • Aiguillete du Lauzet. D'agulleta res que surten vies de 400m o més, amb ambient i encant! Escombrant cap a casa recomano la via que del Mussato que porta el meu nom, Voie de l'Etoile et variants.
 


PER A DORMIR #furgoperfectos improvitzats

Tot sovint poden ser bons els aparcament de sectors d'escalada esportiva, com per exemple Rue des Masques. Alguns amb més encant a la vora del riuet com Mont-Dauphin, Arsine o La Bérade.
Ailefroide cal dormir-hi en camping. Nosaltres vam trobar un raconet molt bonic i tranquil abans d'arribar a Ailefroide, entrant cap a Puei Sant-Vincent que és interessant perquè et pots aïllar de la multitud.

ALLÒ QUE MÉS M'HA AGRADAT...

Malgrat que per anar d'una vall a una altra has de fer molta volta per carretera, tot està a tir de pedra. Avui escalo aquí i demà escalo allà!
Roca de primera qualitat a tot arreu!
Escalada molt còmode, equipament a base d'abundants parabolts que conviden a aventurar-se en vies més picants.

dijous, 28 de juny del 2018

Ratafia casolana

Fa una setmana vaig aparcar sota una esplendorosa noguera per anar a escalar el Bisbe, a Frares. Això és una senyal! Sense pensar-m'ho, vaig omplir la saca de nous verdes! I la setmana següent, el mateix dia de la revetlla, encara vam collir espernallac o herba de Sant Joan la vora de Santa Cecília.



He completat la collita montserratina amb algunes herbes del Montnegre: romaní, farigola, anís, maria lluïsa, camamilla, menta i algunes de la cuina de casa els avis (clau, nou moscada, canyella...)

Ho he barrejat tot amb bon ull i molt d'amor. Ara reposen a sota el sol del Montnegre esperant el tast. No serà fins al setembre o octubre. Brindaré amb tothom que m'hi vulgui acompanyar!


dijous, 21 de juny del 2018

Degeneració expansiva al Bisbe

Una via sorprenent des del minut zero fins l'arribada al cim; lògica i exigent amb les assegurances mínimes i només en els trams de placa. Cada metre requereix de la màxima concentració i la millor tècnica montserratina. Ens va sortir tota en lliure, difícilment es pot fer d'una altra manera tret del darrer llarg. 5 estrelles per la continuïtat i per la barreja  d'estils apoteòsica.

Aproximació: la vam fer des de la carretera que va del Monestir a can Massana (aparcant sota una Morera) prenent unes escales que desemboquen a una camí que en un inici planeja direcció Can Massana i després es va enfilant mica en mica, però la pujada de debò arriba quan prenem el desviament cap a Coll de Port (tram comú de la aprox si venim de Can Massana). En total: 35 minuts.

Material: prendre joc de friend fins el 3 (nosaltres ens vam quedar curts i les vam passar putes els primers llargs), tascons, forces bagues savineres i cintes llargues. Amb 12-14 cintes anirem sobrats!

La via
L1: el traçat s'intieix resseguint una fissura amb molta vegetació i de roca molt discreta. El primer pitó està força amunt i protegir-se abans esdevé complicat. A mesura que pujo vaig fent neteja. Ens assegurem en sabines fins arribar a una fissura més ampla (V+) que cal protegir amb friends grossos. Superat un arbret que faig servir per mans i peus ve un tram de 6a protegit amb dos pitons. Per la dreta es fa bé.
L2: protegim una mica la sortida de la reunió amb la fissura de l'esquerra i tracem una diagonal per anar a caçar un spit, per arribar al diedre de la dreta que no deixarem fins arribar a l'abre (la nostra reunió), a la feixa.
L3: placa de 6c. Assegurances no llunyanes però que obliguen a escalar. Sortir de la R ja fa una mica de por perquè fas 3m a pèl i damunt d'un arbre. Qui em conegui entendrà les meves pors amb els arbres que tinc a sota. El llarg és sublim! Més intens a la part de baix.

L3, placa guapa i intensa de 6c

L4: el llarg és més continu i la part més intensa és al final del llarg. La roca és boníssima, l'escalada és una gran dansa.


          L4, Placa de 6c+, sublim!

L5: mama por! La primera xapa costa de veure, la segona més, la tercera ja impossible i així anar fent. Les assegurances són tant distants que no les detectes fins que t'has allunyat molt des de la darrera assegurança. És 6a i la roca és bona, es fa bé, però cal una gran concentració, una caiguda em faria puré.
L6: arribar al primer pitó del la baumeta també tota una excursió, però a partir d'aquí el llarg és compartit amb la Heinz-Pokorski i està pitonat de tal manera que podríem superar tot el A0. Una primera panxeta de 6a, petit kop de gas i un segon tram desplomat que et va donant repòs si ets un bon espatarrador. Compte! Cal guardar-se una mica de pila per a la sortideta final. Un llarg de llegenda!


           Cim, cordada perillosa!

Descens: ràpel fins al terra pel vessant sud. Nosaltres prenem el camí en direcció cap a l'esquerra que baixa per una canal amb grans arrels. Fem tota una volta, resseguint marques blaves, fins arribar al coll de Port i descendim passant pel camí de peu de via.

divendres, 15 de juny del 2018

Estimball


Estimball
Material: 16 cintes, joc de tascons, joc de friends fins el 3, ganxo, un parell d'estreps.
Aproximació: Pel refugi Estasen o per les mines? La discussió va durar uns minuts ja que en Dani tenia l'experiència des del refu i deia que era llarguíssima i inhumana i jo tenia el record de les mines com molt dur i poc evident. Vam escollir per les mines i hi vam afegir 20 minuts de pista a peu, sortint des de peu de carretera ja que estava en força mal estat i la meva panter no tirava. En total 1:25h, sense treva, amb un gran desnivell.



Aquestes plaques fines m'encanten. Em demanen tota la conencentració per tal d'equilibrar el meu cos en les petites sinuositats, producte de l'erosió de l'aigua i em fan escalar.

En el nostre cas, l'escalada en lliure va quedar una mica resumida. L'equipament i el traçat no sempre conviden a arriscar i els graus massa sovint no són, ni de bon troç, el que proposen les ressenyes. Tot i que això pot generar discussií, el que sí que m'atreveixo a afirmar és que el grau obligat de la via és més de 6a. I l'escalada en artificial, a la qual jo no estic massa acostumada, també fa posar els cabells de punta, ja que tot sovint falten pitons intermitjos i amb passos en els quals resulta del tot impossible arribar a la següent assegurança des del darrer esglaó de l'estrep, a no ser que siguis Pau Gasol. A l'aventura, vam haver de sumar el fet que alguns trams de bavaresa estaven xops!

Fet aquest resum, tractaré de donar alguns detalls dels llargs, bàsicament els punts claus de la via.

Fisura guapa L2 



L1
: La via comença amb un sostret i comparteix els primers metres amb la Choras Piengue. Se separen quan l'Estimball flanqueja cap a l'esquerra anant a buscar la fisura. El flanqueig és cabrón, poc eviendent (perquè s'ha d'anar a caçar un pitó amagat) i bastant obligat. Existeix la possibilitat d'un pas de ganxo.
L2: fisura de 4t a protegir més placa dura de 6b.
L3: en la placa de 6b et quedes bastant venut. La placa de 6b+ surt flanquejant a la dreta.
L4: Sostret en A1 en vistes a la dreta amb una sortideta en lliure d'allargar-se... fins a arribar a un diedre-baveresa de V+ preciós, autoprotegible amb un pitó  entremig que no inspira gens. Molt tècnic. Darrer tram una mica descompost.
L5; Per confussió ens plantem en una reunió (suposem que de la Choras) just abans de la baveresa de 6a+. La veritat, resulta força més còmode.
L6: Baversa de 6a+ en A1 (requereix molta adherència i nosaltres la trobem regalimant, fa por). Placa de 7b+ en A1 i 6c cap a la dreta fins entrar a un diedre desplomat de 6a o más. En el punt clau hi pengen 2 pitons amb 2 cordinos que permeten passar còmodament sense escalar gaire. Després la cosa suavitza fins a una R ben còmoda en mig de la pendent.










R6

Com que la meteo no estava del tot segura i ja havíem trobat massa trams molls a la via, ens vam escaquejar cap a la dreta fins arribar a una canal herbosa que desemboca al cim del pollegó inferior.

Vam baixar per les Costes d'en Dou fins trobar una pas que ens va permetre recuperar el camí que porta a peu de via de la paret. Hi havia ganes de fer una altra via de les de la dreta de la paret, més curtes i equipades, però vam ser prudents.

L'endemà al matí, amb pluja, ens vam posar en una de les vies del mirador del Gresolet. Aprox zero i la roca més bona del que aparenta. Vam fer la via en dos llargs (fent reunions a la R3 i arbre de ràpel). Em va soprendre gratament, va esdevenir un bon recurs per a dies tontos com el nostre. Així que penjo la ressenya.

dilluns, 28 de maig del 2018

GESAM, Paret de l'Aeri

Ha esclatat la primavera també a la paret de l'aeri. Després de les abundants pluges d'aquests darrers dies trobem totes les fonts rajant, regalims característiques de les parets i fissures plenes de brots florits, amb aromes característiques. I justament aquest fet ha dificultat força l'escalada en alguns trams.

Partint de la base que la prohibició de regulació de la paret de l'aeri es va aixecar fa una setmana i escaig, és molt possible que la via no hagués estat escalada des de fa mesos. Aquest fet, sumat a l'esclat primaveral fa que hi hagi una superpoblació vegetal en les fissures que recorren la via. Tant és així que, la fissura dels darrers metres del 1r llarg i les del 2n llarg es converteixen en una agonia on la recerca dels pitons amagats és impossible, l'autoprotecció requereix un gran enginy i només trobem un parabolt molt de tant en tant.


En les fissures de dalt (L5 i L6) l'escalada és molt més plaent i la roca més compacta. També és molt bonica la placa del L4 i el tram final del darrer llarg, compartit amb la Lotus.

Material: 18 cintes, joc de tòtems, joc de tascons (prescindible però molt recomanable), cordinos o plaquetes per llarçar. 1 estrep pot resultar útil pel primer de cordada.
Horari: 5 i escaig en cordada de 2.