Estimat tió

Estimat tió, 

Fa dos anys que no ens veiem, que no et dono de menjar ni et poso bufanda. És per això que aquest any t'espero amb més il·lusió que mai i, per ajudar-te, et faig arribar uns quants suggeriments per cagar.

Primer de tot vull fer-te arribar els desitjos de les meves nebodes. Ja saps que el millor regal per a mi és el seu somriure. Per si encara et queda un raconet després de fer-les contentes també et faig arribar els meus desitjos.

Procuraré no demanar-te coses impossibles...

* Un massatge, el necessito!

* Un disc dur, mínim un Tb. Les fotos no les puc perdre!

* Un palo pa ser feliz. No busco un consolador, sol un pal consistent que no vull perdre la càmera muntanya avall.

* El calendari de bombers. Almenys em distrec una mica! El posaré al costat del calendari de les nebodes.

* Internet, amb el pasword del veí ja faig!

* Camalot del 4, sense ell no m'atreveixo a anar a fer la Homo Montserratinus.
* Una torradora.

* Un Suchar, suposo que ja hi comptes de cada any, no?

* Unes ulleres per assegurar, m'he tornat molt friki...

* Roba tècnica, ho poso així perquè em falta de tot (culots, paravent, impermeable, bambes amb cales, mitjons, samarretes tèrmiques...)
* Una navalla, mai se sap si em creuaré amb algun borbó.

Saps que visc perfectament sense tot això i sóc molt feliç. Sobretot no t'emportis res ni ningú!

Tierra de Nomadas, plaer mantingut

Feia temps que la ressenya de Tierra de Nomadas voltava pel cotxe esperant el moment. Massa oportunitats fallides han fet de l'espera un augment de la il·lusió i ben merescuda.

Un dissabte ennuvolat, amb fresca però sense patir sortim de la vinya nova per anar a buscar aquella agulla tant característica de davant la Palleta. Són gairebé les 12 que ens posem a escalar, crec que anem una mica justs de temps si volem escalar algun llarg del Son de la llarga (via per la qual repelarem).

Ens ha costat una mica de discussió el repartiment de llargs, jo m'entesto a fer els senars. M'aixeco de terra al primer llarg i ja apreta, la roca és freda, el tacte relliscós, els dits encarcarats i un 6a amb bons forats però que demana una molt bona col·locació. De seguida arribo al diedre, la cosa relaxa i comença el ball que no s'aturarà fins al 4t llarg. De cop et trobes escalant d'esquena a la paret i somrius. 

Des de la R1 canto mentre en Santi s'enfila lentament. Hi ha una altra cordada però no em fa vergonya, estic en la meva salsa. El 2n llarg és brutal, orgàsmic. Una fisura ample que desploma per moments i amb canto. "Cama cap aquí, cama cap allà, si no balles conga, pansida en quedarà..." cantava jo. El 3r llarg també és deliciós, però amb la roca més trencada. El 4t llarg no és pas més difícil que el 1r, una seqüència plaquera difícil de llegir. Els dos darrers llargs són quasi de tràmit, però sempre és bonic fer cim.

De baixa encara em queda pila, la via ens ha resultat massa descansada i obro un bloc de IV+ que batejo amb "Tierra de frikis". Tot plegat és resultat de les endorfines generades.

Homo Montserratinus, una espècie en perill d'extenció?

He visualitzat el triler una vintena de cops. Les imatges que hi surten em seduixen, em fan sentir per dins aquella por que sento quan sóc al seu lloc penjada de qualsevol paret, tota concentrada i pensant "Estel no caiguis ara!"

Homo Montserratinus és un estil d'escalada clàssic, una manera d'entendre la vida, una escola que no hereta gaires adeptes, perquè per damunt de tot cal creure-hi. La majoria, quan ho veuen, pensen que estan millor al sofà de casa. 

Jo estic orgullosa de ser filla d'una espècie en perill d'extinció i gaudeixo molt més de l'escalada pensant que són poques les persones que han passat per allí abans que jo. Em sento afortunada de gaudir de l'aventura i l'exploració.

Aquí teniu un avanç, que el gaudiu tant com jo!

HOMO MONTSERRATINUS tràiler from samuntanya filmets on Vimeo.

Recollint els fruits de Ceüse

Després d'unes vacances d'escalada extremadament fanàtiques torno més forta i més fanàtica. De tots els llocs que vaig recórrer Ceüse em va captivar. El seu entorn és màgic, l'aproximació (que a mi mai m'ha fet mandra) li dóna un punt més de duresa. Les vies són exigents en el grau i en la distància de les assegurances. Tot això fa que hagis de treure el millor de tu per superar les dificultats i posar-te al límit constantment.

Blues is here, Bellavista (7a)

Des de llavors, amb tot allò que vaig aprendre, escalo diferent. I el passat cap de setmana a Bellavista ho vaig demostrar en escreix. No coneixia aquest sector i em va encantar, quines xorreres! Dissabte Bon Viatge (6b+) per escalfar i un 6c, tot a vista. I tot seguit va caure la via que jo anomenaré com el 1r 7a de la història de l'Estel, al 2n pegue (BLUES IS HERE!). En el primer intent em vaig saltar la 3a xapa, tothom patint que no caigui i jo sense tremolar. El segon intent va ser perfecte. Tenia molta pressió perquè ningú escalava, tothom estava pendent de mi, però amb els seus ànims ho vaig donar tot. Estic quasi convençuda que aquest només serà el primer!

Montseny360: amunt, amunt

Aquesta prova és l’única que gaudim la meva scott i jo des de fa 4 anys, s’ha convertit en una tradició. Però no per això em fa menys por. Tothom estarà d’acord amb mi en què es tracta d’un recorregut preciós però de traçat molt dur i tècnic. Conèixer-la em fa tenir-li més respecte i em fa sentir molt orgullosa i afortunada de poder arribar a meta.

Em fa especial il·lusió poder enredar sempre algun amic que, com jo, tenen la bici per sortir de passeig de tant en tant i que, sense entrenar i la roba més tirada del decathlon ens enfrontem al mateix repte que tants altres màquines persegueixen. Alhora de la veritat la roba i la bici passen a un segon pla i només compten les cames i el cap. El trio btt del GEM ho hem donat tot pedalant.

Narraria amb tot detall el pas per cada rampa plena de xaragalls, baixades pedregoses, corriols, fangars, basses, caminets, senders no ciclables... En aquests 360 graus t’ho pots esperar trobar tot i les sensacions a cada moment són diferents. L’inici per mi és molt depriment, t’esforces per seguir un bon ritme i veus com, malgrat treus la llengua fora, són molts els que t’avancen a banda i banda del camí. I penses “encara falta molt!” Però mica en mica et trobes envoltat de la gent q segueix el teu ritme i comences a sentir-te com a casa. Arriba la baixada i tothom em torna a avançar de nou. El tram fins al poble del Montseny es fa etern: “que s’acabi ja”. El meu cos (extremitats, esquena...) no estan preparats per tant de sotrac. La tensió per no caure, per no rebentar com l’any passat, augmenten l’ànsia per arribar. Els metres de pujada en asfalt abans no arribem a l’habituallament són el meu moment per recuperar posicions. Són prop de les 11h, “a les 12.15 a Sant Marçal”, penso i m’equivoco de poc. Amunt, amunt... acompanyo la pujada de música i les cames treballen soles. Al cap de poca estona he deixat els companys enrere i ja no els tornaré a veure fins la meta.

A partir de cert temps, el cansament es fa evident i les ganes d’acabar creixen. La pluja fa més tècnic el recorregut i el control de Viladrau no arriba mai. A hores d’ara ja m’he fet nous companys amb qui comparteixo els darrers kilòmetres. Toquen les 15h al meu rellotge i sóc prop de Seva, reconec el els camins d’altres anys. “Ens toca medalla de bronze” li dic al meu nou amic Josep. Aconsegueixo atrapar-lo pocs metres abans d’arribar a meta i fem l’entrada plegats. Finalment, tinc campaneta d'or.

Aquesta meta va dedicada a dos grans que en fan suar de valent els dies de cada dia i que de ben segur m'han donat la força per fer aquesta cursa any rere any. Per en Sandro i en Marc (els profes d'spining), aquest repte va per vosaltres.

Escalant a la fresca!

Ja fa massa temps que no sé res de tu... (deia una vella cançó de Sau). Costa ser constant a l'hora d'escriure les meves aventures, sobretot ara que s'acumulen una darrere l'altre. A l'estiu costa trobar la fresca per escalar sense rostir-se però si busques bé la trobes i aquests en són alguns exemples de les darreres ascensions estivals d'ençà de la Sánchez-Martínez de Dibles a finals de maig.

Via CADE, roca 92, Agulles, Montserrat: ombra, via molt tècnica i roca exageradament putrefacte. De 5 estrelles ni trec dues.

Gran il·lusió, Cavall Bernat, Montserrat: airet i ambient. Bona alternativa a la Punsola si hi ha caravana o volem evitar la roca sobada. Ara bé, el grau és molt més obligat.

The Wall, L'elefant, Montserat. A la cara nord de l'elefent, senzilleta, es fa molt bé. Aproximació força llarga.

Les enfants de la Dalle, Orlú, França: més de 1000m de paret, a la carrera perquè està molt ben equipada i disfrutant de l'adherència a la placa granítica. No és una via estival, però la temperatura no era exagerada i ens va deixar gaudir. Alerta amb el retorn un cop arribats al cim si continuem els 300m d'aresta. Val la pena portar dos cotxes.

Via del Guarda, Dent de Cabirols, Pedraforca. Ai quin goig! 5 estrelles! Ho té tot, excel·lent, viote pajote!

Cerdà Vergés + Cerdà Pokorki + Pany: gran combinat per dedicar-hi una llarga jornada. A equipar al gust, un tatstet de tot, sense que el grau apreti, l'ambient és present en tot moment. La cirereta la pany a l'ensamble i el descens en busca del gat. Baixes 700m de desnivell en mitja hora. 

I després d'això, les ganes de continuar explorant no han minvat. És necessari transmetre el meu sincer agraïment a tots els companys de cordada que comparteixen aquestes aventures amb mi.

 

Gran il·lusió

Gran il·lusió (235m, 7a+), 6a+ obligat segons alguns experts, jo voldria afegir que S'HA D'ESCALAR  amb majúscules. Potser el 7a+ sigui una mica regalat perquè es tracta d'un desplomet de 3 passos amb canto, però el 6c és continu i dur de collons i per més que t'ajudis de les cintes "acerando" no puges!

És una via molt bonica, amb ambient, poc sol·licitada i molt ben equipada per escalar sense pes i sense pors, però cal anar-hi fort! 

Sempre és un plaer tornar a fer cim al Cavall després de tants anys, i lluitant en una via com aquesta. Ara espero tanda perquè el senyor Picazo en porti a fer la Punsola.

Paret de Diables

Un somni rere un altre. Aquella paret tant imponent que veus des de la carretera i que mira de reüll el Cavall, amb aquella taca taronja i aquell sostre característic, que es converteix en un gegant quan la mires verdaderament des sota, sempre m'ha atret, sempre m'ha cridat. Pare i germà me n'han parlat, de les vies clàssiques que hi transcorren, de les sensacions, de les caravanes de cordades que hi havia anys enrere esperant gaudir d'aquesta majestuositat i mica en mica el meu instint d'exploració va anar creixent.

Trobat el company de cordada apropiat, un dia clar de ni fred ni calor i carregats amb tot i material i més, em disposo a assolir el meu repte en un dels itineraris més bonics de la paret, la Sánchez-Martínez.

Arribem a peu de via suats pel curt però concentrat desnivell. La placa de la via ja no hi és, però no hi ha dubte del seu traçat. No em puc entretenir a explicar els detall de cada llarg, però tots i cadascú d'ells tenen el seu què que t'exigeix concentració, col·locació, estratègia i bona forma. Sorprèn, en comparació amb altres vies de Montserrat, que està molt ben assegurada. Allà on es pot equipar no hi ha res i en les plaques trobes tot tipus d'assegurances. On l'assegurament és més precari és en els trams concebuts per escalar en artificial (cordinos malmesos, burins putrefactes...). Aquells que ho intenten en lliure han de ser valents. En el meu cas, em desplaço agafant-me a tot allò que trobo i gaudint de l'impressionant pati que tinc sota els meus peus.

Sis horetes de plaques, diedres, encastaments, fissures verticals i horitzontals, bavareses, flanquejos, panxes... La roca bona en quasi tota la via... No tinc més paraules, una via de 5 estrelles, un orgasme. 
No menys exigent va ser baixar la canal dels avellaners, quan ja tens el cap el la gerra de cervesa i el desig de comunicar l'èxit de l'expedició a casa.

El salt de plens

Després d'anys i anys demanant el mateix, ho he aconseguit. La meva veu va arribar a amics propers que van fer tots els possibles per fer realitat el meu desig. La disputa entre el meu pare i el meu germà per fer-me d'acompanyant es va resoldre aviat, el salt seria entre germans.

Els nervis eren vius des de feia dies... I tant el meu germà com jo ens imaginaven al més mínim detall com seria el salt, i sorgien dubtes, pors i moltes ganes. Ja érem al Blasi diumenge de Patum, estàvem a punt. Vam poder saludar alguns amics patumaires abans d'enfilar-nos a vestir. Quan vaig tenir el cartronet entre les meves mans (salt núm. 6) quasi em poso a plorar, potser perquè encara no m'ho acabava de creure, "ho he aconseguit" pensava...

Primer de tot la corona, després el vestit, els fuets i la màscara. Ostres, com pesa la màscara, l'estona d'espera de tenir-la sobre el braç com si fos un fill es fa molt pesada. Tota l'activitat del vestidor s'atura durant el màgic salt dels gegants, celebrant el seu 150è aniversari amb una versió d'en -Bruce -Springsteen. Durant el segon salt de l'àliga ja comencen a vestir. Espero impacient el meu torn d'ajupir-me i posar el meu cap a les mans del meu vestidor, en Xavi. M'envenen, em retorcen, m'apreten, em belluguen... i llesta! El pes recau sobre el meu cap, encara m'hi veig prou bé. Enfilem les escales mentre encara ballen els nans nous.

A les escales no hi passa un bri d'aire i la sensació de claustrofòbia és prou important. Costa respirar, em recorda a la sensació del busseig. Però, immediatament després de la veu d'aquell discurs abans de cada salt, que em sé quasi de memòria, enfilem a plaça poc a poc i allí sí que hi corre l'aire! També tranquil·litza força veure que la plaça no és tant plena com esperava.

Ens situem sobre el fanal, com sempre. Alguns fidels seguidors ens hi esperen. Tantes coses passen pel cap durant aquella petita estona fins a sentir el so del tabal i sentir com enfosqueix la plaça. Vinga, som-hi! Ja sóc encesa i em disposo a ballar. La cua se m'enganxa i rebo empentes però ballo bé, m'hi veig força i respiro sobradament. Cada vegada tenim més bona posició i acabem en una gran rotllana on i ballem dos plens. Noto l'escalfor sobre les espatlles, però a diferència del meu acompanyant, jo no em cremo. Comença a petar la plaça i ja no ho puc evitar, salto i aixeco el braç que tinc lliure. Sento poc més que unes pessigolles quan em peta la cua i el cap. Ens aturem uns moments. Però què carai, la música continua i som a les fosques, així que continuo giravoltant sobre mi mateixa i cantant, desitjant que allò no s'acabi.

Em treuen la màscara i tot són abraçades i somriures, d'aquells que recordaré tota la vida. Les abraçades continuen als vestidor, la cara de felicitat ho diu tot, hem gaudit d'allò més. No oblidaré mai totes aquestes abraçades, l'Anna que va aguantar al meu costat de principi a final, els de l'Ametlla que em feien costat en tot moment, en Jordi que em va obrir aquesta gran porta i un llarg conjunt d'ànims enviats des de tot el món. 

Ens estirem a la furgo però no puc dormir, s'escolten els segadors, ara els turcs, més tard l'àliga, segueixo la patum dels borratxos sense poder aclucar l'ull. S'apropa l'hora de llevar-me i sento la música dels plens, surto de la furgo i es veu tota la fumera de la plaça Sant Pere... Cap a classe sense dormir, amb les ungles i els mocs negres, i amb la olor de patum impregnada al cos. Sentir-la, em feia desprendre un somriure i sentir-me especial. 

Ja només puc donar GRÀCIES, en general, a aquells que ho ha fet possible, al meu acompanyant i tots els que heu suportat la meva febre patumaire. Oncle, aquest desitjo més que mai explicar-te les aventures de patum. Estic segura que escoltaràs les meves paraules i em respondràs amb alguna de les teves batalletes de fa mil anys... Ho he aconseguit oncle! 

El millor acompanyant

El millor acompanyant des que vaig néixer...

Acompanyant de salts de patum (patums completes, patums infantils i patum dels borratxos). També de molts altres esdeveniments culturals com els incomptables correfocs a Catalunya i part de l'estranger. Sempre junts allà on hi hagi festa, allà on hi hagi soroll, envoltats de foc o de timbals.

El millor acompanyant de corda, a les grans parets, als racons més bonics i solitaris, en les aventures més sonades. Acompanyant d'èxits, de cims, de grans reptes, però també acompanyant de rescats. Sempre hi és quan cal treure les castanyes del foc. També és acompanyant de pedals tot i que no té una gran bicicleta em segueix sempre de ben a prop, en família, en curses, recollint bolets, mai cal una bona excusa. És inexplicable el plaer de descobrir noves muntanyes de la mà del meu mestre.

Pornostar, Roca Alta, Vilanova de Meià

Acompanyant de la vida i de la família, el dia a dia i qualsevol altra activitat sempre és millor fer-lo amb la seva companyia. El cinema, una bona paella, una partideta a qualsevol joc de taula, el rocòdrom, trobades amb amics i un llarg etc.

M'acompanya en la docència i el meravellós món dels substituts. També en totes les lluites, lluites de drets, de la història i de la política.

Amb tot això queda demostrat que ser acompanyant de genètica i de sang no n'hi ha prou. Cal quelcom més per compartir a la vida. I ara serà el meu acompanyant en un dels meus petits somnis, el salt de plens de diumenge, el millor acompanyant de tota la plaça Sant Pere, sens dubte.

L'aniversari més llarg de la meva vida

El meu aniversari va començar el 9 d'abril, cinc hores abans d'arribar a la mitjanit argentina ja em felicitaven alguns amics. I jo també havia començat a celebrar-ho amb un bon sopar íntim en un restaurant d'etiqueta, anomenat l'Esquinazo, a Ciudad Jardín. L'aniversari va seguir amb una festa privada a casa, amb el millor Dj del món! Un fernet amb cola per acabar de digerir els musclos i "l'arròs negre". Jo tot just anava a dormir que ja alguns matiners feien vibrar el telèfon.

L'endemà, amb tota l'energia del món ens llevem a les 10h amb l'excusa d'anar a esmorzar a la Cubana. Enllestits els preparatius comença arribar la família a casa. Oh benvinguts, passeu, passeu! 

Aquí els regals es donen quan la gent arriba, no s'espera al pastís. Així que les emocions comencen de bon matí. Regals, abraçades i petons. Com mola, un CD! Puc posar-lo de música ambient? Dic jo... Mejor en la compu, em responen tots. Ah carai! Això no és un cd de música! I em disposo a obrir tots els meus sentits. 

Família i amics de tots els continents em fan riure i plorar, sento els petons i les abraçades com si fosin aquí, tocant el timbre darrere de la porta. I cada vegada que s'acomiaden uns i altres els envio un petó. Realment un viatge per una galàxia llunyana que em va deixar sense paraules. Només puc agrair a família i amics l'estima que em tenen, especialment al cunyadet, que ja és com un germà i es l'autor d'aquest magnífic regal.

La pluja no és capaç d'espatllar el gran asado. Però amb la panxa plena encara hi ha forat per al gelat i el pastís. I, com no pot ser diferent, tinc un joc preparat, tal volta no tant competitiu. 

La família s'acomida però només tinc un respir per posar una mica d'ordre i rebre els amics amb mate i "facturas". És clar que avui no saparem!

Esgotats, abans d'anar a domir, un capítol de Better Call Saúl.

Adéu Bruno

Fa uns mesos que no el veig, que no el sento, jo estic lluny. Però no el veuré mai mai més, no el sentiré mai més, ja no hi és. Se l’han emportat, així, de sobte i sense explicacions, el robatori més cruel, el furt d’una vida.

En Bruno era un gran amic meu i de tot el poble. Sant Pol l’estimava, l’estima i l’estimarà sempre perquè mai s’ha barallat amb ningú, perquè sempre ha ajudat els seus, perquè s’ha compromès amb la feina i amb el poble. Tots l’admirem.

Costa decidir-se per quin temps verbal he d’usar, el xoc  és tan gran que és difícil fer-se’n la idea. El recordo amb el perforador a la mà treballant per la carrossa, les llargues nits d’hivern al voramar en les quals mai gosava fer-nos fora…

És inevitable fer-se preguntes… Qui té el dret de robar una vida? Per quin motiu? Per què el món és tant injust? Per què els humans robem sense passar gana i matem sense sentit? Fins a quin punt és un ésser puntual el que està malalt o és tota una epidèmia de la societat?

Adéu Bruno, sento molt profundament acomiadar-nos així. Tot el meu suport i condol per a la famíla i per al poble sencer, que està de dol.

La notícia al diari Maresme

http://diarimaresme.com/2016/tres-dies-de-dol-a-sant-pol-per-la-mort-dun-jove/

Torna la batalla de l'Ebre

Darrerement hi ha moltes coses que se'm remouen per dins, però n'hi ha una d'especial que m'ha empès a tornar escriure. Després de la pèrdua d'un fidel i molt estimat seguidor no trobava res prou digne.

No m'imaginava que tornaria la batalla de l'Ebre, que hauria de tornar a sortir el carrer com fa deu anys, que hauria de tornar a lluitar com ho va fer el meu avi quan tenia 15 anys. Aquest riu ja ha vist vessar massa sang, deixeu-lo estar tranquil!

No em posaré a debatre els arguments en contra perquè crec que són més que clars. Ho vaig estudiar en detall amb el meu treball de recerca de batxillerat i no tinc dubtes, des de llavors res no ha canviat.

O potser si que ha canviat alguna cosa? Que en Rajoy seguexi els passos d'Aznar no em soprèn però, i la posició del Govern de la Generalitat? I la de CIU? Fa un decenni que CIU pactava amb el PP, donant suport al PHN, sense escoltar la veu de tot un poble que sortia al carrer dia rere dia. Però ara seria un suicidi pel nacionalisme oi pactar amb el PP? 

La impotència i la ràbia que sento vers ells és tant gran, és un odi tant profund. Respecto la gent que té ideals diferents als meus, com també respecto les diferents religions, cultures i races. Però no suporto que m'enganyin. Detesto que la gent tingui tan poca memòria i continuï escollint representants corruptes, estafadors i mentiders. El meu país no millorarà amb la independència si continua estant a les mans dels mateixos.

 

Avi, iaia, no patiu, tornarem a lluitar i tornarem a guanyar la batalla de l'Ebre. Només espero no trobar-me segons qui a les manifestacions perquè en el vostre nom no dubtaré ni un segon en escopir-los a la cara.