L'avi de mas Sant Pere

Quan en Toni i en Ricard em van proposar el Tossal de l’Obaga de la Font i la que ells tenen falti jo tinc tengui i al revés vaig redirigir la proposta cap a un racó amb menys aproximació ja que escalem en els dies més curts de l’any.

Escollir entre l’avi de Mas Sant Pere i el Diedre de la Seu també va ser fàcil, la segona no la deixen massa bé i no té avionet a la guia del Blanco.  Al mateix bar d’Oliana descarrego una topo (aparentment més actualitzada) amb uns gargots vermells de graus rectificats. La font és de confiança, el bloc del Pastes. No llegeixo res més, m’agrada que l’escalada em sorprengui, per gaudir (o patir) plenament sense condicionament. Per això tampoc escric mai gaire detall.

Però cal tenir en compte que és una via oberta en concepció d’artificial i fer-la en lliure pot comportar una mica de caquitis en certs moments.

Material: xapa recuperable, joc de friends del 0 al 4, pot ser útil repetir algun mitjà. Uns tasconets no estan de mai de més.

Resumet per a qui vulgui un xic d'informació clau.

• L1 es protegeix bé, xapes en lloc clau.
• L2 (apoteòsic) ben equipat, poc a afegir.
• L3 xungo i expo en el tram de fissura cega. La topo marca 2 pitons que no hi són.
• L4 Curt però intens, un friend gros per a la sortida.
• L5 bavaresa d’aquelles que pots fer amb delicadesa o a base de molta força. Tram final perdedor, el travessa la Retirada Comanche.
• L6 per baixar pulsacions.

Doncs el meu moment de caquitis aguda va ser a l’L3. Em curro la 1a part fina i tècnica amb dues xapes (una recuperable) i un cop a la fissura xapo un plom i respiro fons. Molt a prop i deixant-hi la pell aconsegueixo posar un alien blau d’aquella manera. És el moment de la meva dissipadora (la volia haver posat al plom però hi he pensat tard). “Vinga va, que la xapa no està tant lluny” m’enganyo a mi mateixa perquè no tinc més remei que intentar-ho. Faig un parell de passos d’alta tensió i arribo a un pla. Agafo aire i intento fer el petit mantel, els peu em patinen i no hi ha res bo per agafar-se de mans. Ho toco tot i sento com el nivell de bateria dels meus braços va baixant en picat. He de trobar alguna cosa ràpid o tornar enrere, estic comprant tots els números de l'airbus! No puc! Reculo. “Toni, marxa enrere!” Sento que la corda m’estira amb cura, agafo l’alien com si es tractés d'un recent nascut i tanco els ulls... Aguanta! Uff! Després d’aquesta vibrada ni que reposi torno a sortir en lliure, baguetilla a mode d’estrep tòtem negre, repeteixo la mateixa tàctica, tòtem blau i encara em queden un parell de passos fins arribar a la xapa. Un cop conquerida la xapa, ja ensumo una ubicació per al meu Camalot del 4, fet que m’anima a tornar a començar a escalar en lliure tot i que el llarg no afluixa.

En Ricard a L1

En Toni al final de L3

Quan està pujant en Ricard m’adono que el tòtem que he posat (de més) sota una tasconet abans fer la última excursió fins la reunió està penjant al buit sense lligar a cap corda. En Ricard riu... “aquest tòtem si que és psicològic”. Em faig un fart de rirure...

Ara em costarà sortir de casa sense l’alien blau, avui m’ha salvat d’una de bona! La recompensa... uns panadons del Reig.

Cap avall!