Aladağlar

Malgrat que Aladağlar  conté grans parets fresques per a l’escalada esportiva nosaltres ens vam centrar en l’escalada d’aventura. El massís, amb muntanyes de més de 3500m, amaga un munt de parets de calcari de qualitat. Aquest fet ha atret la mirada de grans escaladors europeus que han anat a buscar-hi línies verges. Hi trobarem, doncs, un ventall de vies on s’hi han posat un grapat de bolts, tot sovint amb un gran aire entre ells. Contrasta la presència de vies difícils i obligades o, per contra, senzilles i abordables, trobant a faltar més vies de “rang intermig”.

Els italians, molt actius a la zona, han anomenat el massís com a les Dolomites de Turquia, pel color, la forma de la roca, sempre en un entorn despullat de vegetació on les temperatures són extremes de fred a l’hivern i calor sota el sol d’estiu. Acostumats a la verdor del Berguedà, aquest paisatges ens recorden més aviat a un desert.

Vam instal·lar el nostre camp base al Càmping d’ Aladağlar  , que tantes cordades de catalans ja havia acollit anteriorment. Allà vam adquirir la guia d’escalada i en Recep (l’autor) ens va assessorar sobre les escalades. Al càmping es respira una ambient escalador, però tots eren turcs i venien atrets per la fresca escalada esportiva dels canons.

La nostra estada, durant la segona quinzena de juliol de 2021, va ser, segons diuen més calorosa del normal. Tot sovint els termòmetres s’apropaven als 40 graus i per això vam escollir escalades a l’ombra. Però alerta! El clima és peculiar i la neu és abundant a l’hivern, de manera que limitarà l’escalada d’abril a octubre. A nosaltres no ens va ploure ni un sol dia! De fet, quan vam comprar el bitllet d’avió, jo tenia la furgo preparada amb els Alps com a destí, però allà la previsió meteorològica era poc esperançadora. Vam pensar que en un massís de muntanyes tant altes no hi faria calor per escalar al sol, però ens equivocàvem. Malgrat tot, la majoria de les parets tenen una orientació oest, així que vam adaptar-nos a llevar-nos vora les 4 de la matinada, abans de les primeres oracions, per posar-nos a caminar amb les primeres llums del dia.

Vàrem volar a Ankara, tot i que Adana és l’aeroport més proper. D’allà ens vam plantar al càmping en 4 horetes amb el nostre Hyundai de lloguer que pràcticament estrenàvem. No és mala idea escollir un cotxe una mica alt, perquè per moure’s per la zona cal fer kilòmetres per pistes, no sempre del tot bones.

 

Les nostres escalades

 

• ORIENT, PARMAKKAYA, 280m 7b (7a obl.) *****

No ens vam poder resistir i el primer dia vam decidir conèixer el pirulo més impressionant del massís. Bonica via en roca generalment brutal en un entorn màgic i solitari on per arribar-hi tenim un bon pateo. Ull al darrer llarg, de Mezza Luna Nascente, obligadet i amb mala caiguda inicial. El millor, el primer llarg de 7a!

Parmakkaya sota les últimes llums

• L’ARMATA BRANCALEONE, YELATAN WALL, 360m 7a ***

Força discontínua i de roca no sempre bona. El millor, el 2n llarg de 7a!

Apretant al 2n llarg

• KUNG FU PANDA, KARAYAKAK TOWER, 235m 7a *****

Bonica via de roca espectacular. Molt agraïda. Les dificultats es centren en un llarg de 7a a agafa una fissura de roca no tant bona.

Roca sputnik!

• RADIO ESKEN, CIMBAR VALLEY (LATITANT PILLAR), 205m 7c (7b obl.) *****

Línia molt guapa i segurament no tant obligada com diu. Malgrat només vaig encadenar l’últim llarg, la vaig poder gaudir molt. Vaig volar al pas de la 1a xapa de la via! Un bon filtre! Bona cata del pa es reparteix a les vies del mestre Larcher. Aproximació i retorn pleasure.

7c amb diedre! 

Sortint del 7b explosiu

Satisfacció màxima!

• 
  LLIBERTAT, KARAYALAK TOWER, 200M 7C (6C+ obl.) *****

Dos dies vam dedicar a obrir aquesta via en una roca excel·lent! Les dificultats augmenten progressivament i, tot i que vam instal·lar bolts de progressió, cal escalar forces metres entre ells i aplicar-se en bona tècnica. Ens va quedar una via curta, però més intensa que les veïnes. Llàstima no aconseguir trobar un traçat més humà per al darrer llarg! En dos A0 podrem igualment gaudir d’un bon llarg de 7a/+ de 50m! Imprescindible uns gats de precisió!

 

• COME TO DERWISH, LOWER GÜVERCINLINK (TRANGA), 600m 7b (7a obl.)

La via més obligada que he escalat mai! Tant guapa com exigent, molt difícil i per a ments fortes. Jo vaig treure la bandera blanca a partir de l’L4 i en Pau va tirar al davant tota la via encadenant tots els llargs tret d’un pas sortint del desplom de l’L5, impressionant! Es mereix 5 estels o més, però no la valoro perquè no vaig ser capaç de gaudir-la. Aquests italians són d’un altre planeta! Ens va entrar el sol als darrers 4 llargs, va ser fins i tot reconfortant!

La paret, vertical i imponent

 

Tot i que si que vam inspeccionar els canons d'escalada esportiva, hi vam escalar ben poc. En breu escriuré un altre capítol per al massís de Dedegol, la 2a parada del viatge! Però abans d’acabar amb Aladağlar, unes petites recomanacions per abastir-se de beure i bona vianda!

Menjar en restaurants és molt barat. Com que a migdia entra sol i nosaltres ja som fora de la paret, tot sovint arribem a temps de fer un àpat (segurament et serveixen a qualsevol hora).

• Per menjar un bon plat de carn: Ali’nin Yeri, Borusu Yani – Yelatan Köyü (1 kg de xai, beguda, amanides i te per 13€ els dos.
• Per menjar peix: Ecemis Alabalik peixateria (Un menú amb un parell de truites de riu arrebossades, amanida i beure)
• Kebabs: de restaurants que ofereixen kebabs, pizza turca, adana i altres plats típics n’hi ha la tira. Per 3€ per persona acostumes a sortir tip!  
• Birres i alcohol: hi ha una petita licoreria a Çamardi on podem proveir-nos de cervesa, vi i raki o altres licors, a un preu més elevat del què estem acostumats.