Una clàssica en família

Fa temps que l'oncle m'anava al darrere perquè el pengés d'una paret. Ha costat trobar la data, però crec que la ruta va ser encertada, una clàssica montserratina.

Fem la excursió a peu pel camí del trencabarrals, estalviant-nos així els 6€ i pico del funicular, cosa que ens fa arribar ben suats a peu de via. A diferència d'altres paratges de Montserrat, gorros sembla les rambles. Ubiquem la Carles, hi ha una cordada, però els paravols taronges de la Badalona no es veuen per enlloc. De cop em ve una inspiració, si la ressenya marca 5 cintes exprés, pot ser perfectament que el primer llarg no tingui res o té alguna cosa estigui força amunt. Així doncs em decideixo per sortir xapant el primer paravol verd de la Carles i seguint la diagonal a l'esquerra.

 El primer llarg encara vaig trobar alguna cosa. El segon, va ser especialment exposat i no crec haver-me saltat res. Vaig disparar 2 aliens per cobrir les llargues distàncies fins que, per fi, vaig trobar la reunió passada una llastra característica. Les distàncies eren tant grans que verdaderament em perdia... Quan vaig preguntar a la cordada de la Carles si veien alguna reunió, mon germà va tenir el record de mon pare fent la mateixa pregunta, en el mateix lloc, fa cosa de 25 anys.

El tercer llarg era el llarg estrella i estava oportunament equipat, en concepte de clàssica però sense pèrdua. Aquest el va gaudir mon germà de primer, i jo aprofitava per fer de filmadora.

El següent llarg, vam tornar a fer relleu. L'avantage de travessar vies és que podia aprofitar-se la seves línies de paravols. Els perdo de vista i no em senten. Darrer llarg a la carrer, de tercer però amb paravols. Monto reunió a la creu.

Just estan arribant els meus companys de cordada que apareixen 3 santpolencs! Quina casualitat! Dalt del cim trobar-se amb amics com la família Mussa... Intercanviem fotografies i ens disposem a rapelar. Just arribant al terra de la canal comencen a caure quatre gotes, però encara ens aguantarà fins a arribar al cotxe, per les mateixes escales que hem pujat.

La trobada l'acabem, com és costum, al moro del bruc amb un bon plat de cous-cous. Ara ja la pot deixar caure! Aquest repte el dedico molt especialment al meu oncle Jordi, ha estat un plaer!