Una clàssica de la Dent d'en Rossell, un viote! Matinguda i exigent, equipada al dente per escalar còmode, però amb material. Tots els llargs tenen trams i passos molt bonics, atlètics, de col·locació...
Un gaudir sense parar a tota la paret, de dalt a baix. En destacaria alguns trets. Un tram de 6a potent i atlètic a equipar del 2n llarg. La concentració era tant gran que no hi tenien lloc les preocupacions. I després de currar-me el llarg més llarg de la via (vaig recuperar a penes 2m de corda) el premi va ésser una reunió comodíssima en una feixa sota un petit faig. L'ombra i l'aire fresc que es respirava era tant agradable, després de tant d'esforç, que no m'importava ja la força que havia de fer assegurar i recuperar corda. No volia marxar d'allà, va ser un gran moment de felicitat. Fins i tot em vaig encendre una cigarreta quan va arribar el company.
Amb els dos primers llargs ja teníem mitja via feta, i ens ho vam prendre amb més calma. A partir d'aquí ja no vam tornar a veure la cordada de davant. Va ser arribar a la R3 i veure la sortida que m'esperava i començar a cridar "mama por!" sense dubtar-ho ni un moment i fent el traspàs de material. Segurament no deu ser difícil però la xapa es veu lluny i la sortida al pati en aquell flanqueig impressiona i molt. D'acord, fem les fotos, però el canto d'allà dalt no és tant bo com m'havien dit. Jo mentre el col·lega em fa la foto no em deixo anar ni boja, la foto ja és prou impressionant! Amunt s'han dit!
El darrer llarg té una sortideta plaquera una mica puta, no és d'estranyar trobar-hi les dues xapes juntetes. Al final també hi trobem un extraplom, que amb motxilla li podríem pujar un "plus". Altre vegada un tram que es deixa fer però demana els últims alers.
Aquesta super via va dedicada amb me oncle Eduard, un altre gran lluitador. Des d'allà dalt, molts petons!
Aquesta super via va dedicada amb me oncle Eduard, un altre gran lluitador. Des d'allà dalt, molts petons!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada