Montseny360: amunt, amunt

Aquesta prova és l’única que gaudim la meva scott i jo des de fa 4 anys, s’ha convertit en una tradició. Però no per això em fa menys por. Tothom estarà d’acord amb mi en què es tracta d’un recorregut preciós però de traçat molt dur i tècnic. Conèixer-la em fa tenir-li més respecte i em fa sentir molt orgullosa i afortunada de poder arribar a meta.

Em fa especial il·lusió poder enredar sempre algun amic que, com jo, tenen la bici per sortir de passeig de tant en tant i que, sense entrenar i la roba més tirada del decathlon ens enfrontem al mateix repte que tants altres màquines persegueixen. Alhora de la veritat la roba i la bici passen a un segon pla i només compten les cames i el cap. El trio btt del GEM ho hem donat tot pedalant.

Narraria amb tot detall el pas per cada rampa plena de xaragalls, baixades pedregoses, corriols, fangars, basses, caminets, senders no ciclables... En aquests 360 graus t’ho pots esperar trobar tot i les sensacions a cada moment són diferents. L’inici per mi és molt depriment, t’esforces per seguir un bon ritme i veus com, malgrat treus la llengua fora, són molts els que t’avancen a banda i banda del camí. I penses “encara falta molt!” Però mica en mica et trobes envoltat de la gent q segueix el teu ritme i comences a sentir-te com a casa. Arriba la baixada i tothom em torna a avançar de nou. El tram fins al poble del Montseny es fa etern: “que s’acabi ja”. El meu cos (extremitats, esquena...) no estan preparats per tant de sotrac. La tensió per no caure, per no rebentar com l’any passat, augmenten l’ànsia per arribar. Els metres de pujada en asfalt abans no arribem a l’habituallament són el meu moment per recuperar posicions. Són prop de les 11h, “a les 12.15 a Sant Marçal”, penso i m’equivoco de poc. Amunt, amunt... acompanyo la pujada de música i les cames treballen soles. Al cap de poca estona he deixat els companys enrere i ja no els tornaré a veure fins la meta.

A partir de cert temps, el cansament es fa evident i les ganes d’acabar creixen. La pluja fa més tècnic el recorregut i el control de Viladrau no arriba mai. A hores d’ara ja m’he fet nous companys amb qui comparteixo els darrers kilòmetres. Toquen les 15h al meu rellotge i sóc prop de Seva, reconec el els camins d’altres anys. “Ens toca medalla de bronze” li dic al meu nou amic Josep. Aconsegueixo atrapar-lo pocs metres abans d’arribar a meta i fem l’entrada plegats. Finalment, tinc campaneta d'or.

Aquesta meta va dedicada a dos grans que en fan suar de valent els dies de cada dia i que de ben segur m'han donat la força per fer aquesta cursa any rere any. Per en Sandro i en Marc (els profes d'spining), aquest repte va per vosaltres.