Beuda, un petit descobriment

El passat cap de setmana vaig aprofitar la jornada de reflexió per fer el "friki" escalant a Beuda.

A priori em vaig sorprendre a mi mateixa de que no recordava ni com posar la gri-gri... És cert que escalo poc, però encara menys en esportiva. De fet, intentava recordar el darrer cop i estic segura que va ésser al Chalten (Patagònia) i devia assegurar amb algun altre aparell.

Beuda em va agradar perquè, segons el meu criteri, és més accessible que Sadernes, amb el cotxe i caminant i no està tant explotat de gent. Hi havia gent, però en cap moment vam haver de fer cua. Vam explotar força el sector "El Castell" i "Iniciació", per no dir que en vam deixar poques de pendents.

Vam arribar a ser un bon grup de maresmencs amb moltes ganes d'escalar, la meva família i una petita part de la família del GEM, una colla de fanàtics que no gosaven reposar. Tot plegat ens hi vam estar des de les 11 fins les 7 de la tarda. Un dia plenament aprofitat. I el més cuirós de tot, ja tinc ganes de tonar-hi!

Aprofito per enllaçar les ressenyes de Beuda.

Imatge de "El Castell". Molt recomanables la 6 (Baberesa Namasté, 6a+) i la la 5 (Garrotxa Exòtica,  6c). Per a la darrer aconsello muntar el toperope des de dalt ja que té algun tram una mica expo. 

Fem-m'ho diferent, fem-ho plegats!

Fa uns mesos no en volia sentir a parlar de política, considerava que ha havia invertit prou energies durant anys i que la nostra capacitat d'incidència era minsa en comparació al meu esforç i dedicació.

Però els valors i ideals mai han desaparegut i ens hem anat contagiant els uns als altres, buscant maneres alternatives de difondre els nostres projectes per Sant Pol, cercant contagiar les nostres energies i il·lusions a tothom qui ens envolta... És molt difícil fer canviar de pensament a la gent, sobretot als santpolencs arrelats, però estic segura que aquells que no ens coneixien han vist en nosaltres una manera molt diferent de treballar, escoltant, planificant, pensant en les persones. I així és com volem el nostre ajuntament.

Dissabte, després del debat d'alcaldables al Centre Cultural, vaig sortir encara més convençuda del meu equip i d'en Manel, qui em representa al 100%. Té la meva plena confiança a nivell individual i tot el suport d'un equip de treball disposat a remoure cel i terra per millorar Sant Pol.

I tal i com va acabar el debat en Manel:

El brigadista

Tot i que en tinc molts motius, em costa trobar el temps per escriure. S'han escurçat les petites estones de llegir o mirar la tele i, fins i tot, d'escriure.

Però ahir em vaig acomiadar d'un gran llibre, que m'aacompanyat durant setmanes i que m'ha fet posar la pell de gallina tot sovint. És proper, real i tracta la meva història, una manera molt diferent d'aprendre etapes de la nostra història que no s'ensenyen a les aules.

En Raimond, és un vell brigadista que narra la història a la seva néta, després de molts anys enterrada en el silenci. De boca d'un nord-americà he pogut conèixer moments, vivències, ideals... en definitiva una manera de viure i de pensar que varen tenir tots aquells que lluitaven al bàndol republicà contra les tropes de Franco. No cal dir, que la tragèdia i la mort formen part d'aquests records, però admiro i valoro als que, com ell, els compartiu amb mi després de tants anys, després de tant de patiment.

Qui ho havia de dir...

Que un dijous a les 10 del matí brindaria amb un Roura, vi DO Aella, a pocs metres dels seus ceps?

Que acabaria treballant a l'institut on assagen els meus amics, els Timbalers del Vi d'Alella?

Que aconseguiria reunir gran part de la família Parés?

Que veuria tantes generacions de la família Cardos a Sant Pol

Que després de dos mesos exactes tornaria a trepitjar l'aeroport de Roma?

Que coneixeria una adolescent a classe que es diu com la meva amiga villera Lucila?

"La vida te da sorpresas, sorpresa te la la vida"

No sé què em depara el futur, no ho vull saber, només espero que sigui tant o més emocionant com fins ara. Perquè no sé si hi haurà res o ningú capaç d'aturar-me mentre lluito per aconsguir allò que vull.

Tragèdia al Joan Fuster, el meu institut

Un jove responsable d'una tragèdia a l'IES Joan Fuster de Barcelona. No cal explicar detalls, la premsa en va plena. 

Després de conèixer la notícia i saber que aquest nano té la mateixa trajectòria educativa que jo (El Sagrer + Joan Fuster) he quedat trasbalsada. Sento un dol molt gran per tots els que estan patint de molt a prop els fets, però sobretot sento una forta indignació quan em pregunto si no es podria haver evitat i no obtinc cap resposta.

Esteu segurs que un jove d'aquesta edat és responsable dels seus actes? Quin responsabilitat hi té el seu entorn? La família, la comunitat educativa, les administracions... No poso en dubte la feina dels professors, la seva tasca té certes limitacions, però i tots els recursos psicopedagògics?

Calen mesures preventives i no l'enduriment de les lleis. Ens cal un país que pensi, més enllà de les fronteres i la llegua. Un país que aposti per l'educació dels seus fills. Perquè una aposta en ensenyament avui és un estalvi en presons de demà.

Ganivet de Diables

No trobeu que el nom ja imposa una mica? No hi ha dubte que de la paret de Diables és de les més imponents de Montserrat, però a hores d'ara ens sembla una aposta un xic agosarada. Però, i el ganivet?

Hi ha una via, de traçat molt evident que fa molt de temps que em crida l'atenció. Matinguda, tècnica, amb una mica d'artifo que segons com té color en lliure i metres, uns quants metres per sortir-ne satisfet d'una jornada amb un gran ambient, però sense massa pati.

No puc oferir detalls de tota la via perquè vam abandonar, però els llargs que vam fer, si no fos perquè la roca fa desconfiar molt, els qualificaria d'excel·lents. Molt exigents en la lectura de la paret, tècnics i equipats de manera que t'obliguen a escalar, sobretot en els llargs de quinto. Que, tot i ser quinto  O MÉS, hi ha trams completament nets. Així doncs, cal escalar amb el cap clar. I tot i que els claus inspiren certa confiançat no puc evitar cridar quan trobo un paravol!  
Cal respirar molt profundament per treure's el camalot de l'1 amb un genoll encastat a la paret "en off-with" i amb l'altre peu bastant dubtós... Aquest pas el situo en el L3, que també conté més d'una llastra molt dubtosa que cal evitar. L'L4 també és un llarg a completar amb equipament flotant, i ja coneixem el V montserratí...

Només penso en tornar-hi, és una via preciosa, en vaig quedar enamorada de veritat. Montserrat no deixa de sorprendre'm, encara hi tinc molt per explorar... Tot i abandonar, vaig tornar "a casa" eufòrica! Prometo que continuarà!

Homenatge a Galeano

Aquest matí he llegit Galeano a la plaça de la meva vila. 

Hi havia dos joves amb llibres i textos impresos que oferien llegir unes paraules de Galeano a canvi d'escriure el meu nom un un tros de cartró. No em sorprèn gens perquè els conec, però la he trobat una iniciativa admirable. Gràcies a ells avui al meu poble alguns coneixeran a Eduardo, o ampliaran els seus horitzons. Jo, per exemple, he sabut que va estar exiliat a Calella, poble veí.

Amb ell vaig compartir llargues estones dels meus llargs trajectes patagònics, amb el llibre Venas Abiertas de América Latina, coneixent la verdadera història des del gran genocidi fins l'actualitat.

Ara, encara tinc més ganes de continuar descobrint les seves obres, de perdre'm amb les seves paraules. Potser la seva mort revifi aquest interès a més persones.