Autour de la Vall d’Aosta

Una altra jornada de pluja intensa i descans forçat que gaudim amb un dinar de fondue acomiadant el grup de bombers. Nosaltres, també ens acomiadem de Chamonix, on hem estat testimonis de grans contrastos: des de dies a la paret sols sense veure pràcticament ningú a dies de cues i embussos per aparcar, per agafar telecabines, etc. Una vall on cal pagar per respirar i on es viu el més clar exemple de mercantilització de la muntanya.

L’endemà de bon matí, travessem el túnel, ben aviat per intentar evitar una cua inevitable. Fem els preparatius i prenem el bus gratuït cap a Val Ferret. Enfilem a bon ritme cap al bivac Gervasutti. Avancem diversos grups i ens comença a agafar pànic per si no hi trobem lloc per a dormir. Finalment arribem els primers. 

La nostra intenció era aprofitar el dia escalant una agulla de la vora, però tot i que jo sóc més confiada, en Pau pateix perquè ens fotin el llit. Ho intentem, però la desfilada de gent que puja és tan gran que ens fem enrere. Passem la tarda jugant i rient amb un grup de joves italians que han vingut sols a dormir i han carregat 6L d’aigua per persona, en un refu envoltat de neu i amb cuina elèctrica.

Gargantua, Petites Jorasses, 350m 6c+ (6b oblig) *****

Matinem a la força perquè i vaivé de gent dins el refu és acollonant des d’hores intempestives. Finalment ataquem la paret amb els primers raigs de sol. Arribar a la R0 ja sabíem que no seria senzill donat el retrocés del glaciar, però amb alguns friends i una mica de gest ho aconseguim. Arrenco jo la 1a tirada amb una placa llisa que em fa pensar que com tota la via sigui així ja podem plegar. Per sort, va sortint fissura (molla) i la dificultat minva.

A en Pau li toca el 6c+ de placa que no li fa molta gràcia. M’ofereixo a fer-lo, avui porto els miura i es veu prou ben equipat però no accepta i, tot i renegar una mica, l’encadena llegint i navegant a la perfecció. El segueix una altra placa extraordinàriament llisa de 6b+. 6b+??!!! M’esforço com mai a escalar sense agafar-se a res, però la placa és massa vertical. A tots dos ens sembla com a mínim més difícil que l’anterior tirada. Aquí al sr. Piola se li ha anat del tot la bola! Seguim amb una part de dalt un xic menys matinguda. 

Tot i haver carregat botes, piolets i grampons creiem que anar al cim i tornar no ens permetrà arribar a agafar el bus i optem per baixar rapelant còmodament i fer el descens sense pressa. La pizza és imperdonable.

Solo per vechi coglioni, Mont de la Saxe, 200m 6c+ ****

Amb la previsió de ruixats de tarda i el cansament acumulat escollim aquesta activitat prou accessible amb ombra de matí i molt desplomada, de manera que estaríem a resguard en cas d’una pluja eventual. La roca no acaba de ser del tot bona, acostumats al granit compacte, tot ens sembla dutbós. L’escalada té un aire ordesià, amb bones fissures a protegir, blocs i llastres empotrades que fan patir i un tarannà atlètic. Sense ser una cinc estels com les de dies anteriors és un plat complet i divertit ideal per a no cansar-nos en excés i passar la tarda vora el riu amb dinar i dutxa.

 

Durant el passeig per Courmayer ens trobem amb l’Ester i l’Albert. Després de posar-nos al dia, viatgem plegats fins a Valle dell'Orco (veure següent capítol).

Escalades autour de Chamonix

La deixem caure...

Després de deixar-la caure tornem a enfilar-nos amb els mateixos dubtes de sempre: estarà sec? Una aproximació que promet ser més tranquil·la ja ens fa adonar que avui no estarem sols. La paret és plena de cordades; nosaltres no hem matinat en excés per deixar assecar la paret i esperar que ens toqui el sol.

Fidel Fiasco, Aiguille de Blaitière, 350m 6c+ (6b oblig) *****+

Una via excepcional, on totes les tirades són bones i cal escalar. Un traçat que enllaça moltes fissures boniques a protegir al gust amb trams de placa fina amb algunes xapes. Algunes de les fissures estaven molles, però això no va impedir que gaudíssim d’una jornada excel·lent on, per sort, els llargs més durs de fissura a empotrar li van tocar a en Pau.

 

 

 

Desfem camí amb moltes ganes d'instal·lar-nos i descansar però de seguida ens adonem que això no serà tan senzill. Hem deixat el material de bivac sota uns blocs a l’anada, però ara estem damunt d’una morrena gegantina amb milers de blocs, amb fites per tot arreu i sense cap referència. Pensar i recórrer la morrena amunt i avall és esgotador, però no ens podem aturar. Pentinem un territori extraordinàriament gran, durant més d’una hora. Amb els últims raigs de llum, quan l’esperança s’ha esvaït fa estona, i sense acabar-m’ho de creure, trobo tot el material. “Pau!!” Quina gran satisfacció. Quan en Pau arriba, m’abraça, talment com en un cim. És tard i estem cansats, però molt contents.

Deux goals, Aiguille de Blaitière (Pilier Rouge), 250m 6c+ (6b oblig) ****

Una via més curta ens ha de garantir arribar sense problema abans del darrer telecabina. Tot i que arribem dels primers, a la paret van apareixent força cordades. A mi la via no em va entusiasmar. La resenya del llibre em va portar bastant de cap tot el dia per entendre per on anava el traçat. Em va semblar força més difícil del què marquen les topos tot i que n’hi alguna de graus més actualitzats. La tirada yosemítica de 6c+ és física i molt inhumana.

 

 

A l’hora de rapelar ens trobem els companys bombers que ens expliquen que ahir quasi piquen bivac (com nosaltres!). El sopar de després servirà per intercanviar les aventures. No podem perdonar un banyitu al Lac Bleu abans d'agafar el telecabina.

Le mariage de la terre et du vent, Aiguille du Belvédère, 300m 7a *****

Després d’una altra jornada de mal pronòstic ens aventurem a conèixer l’altre vessant, el de les Aiguilles Rouges i per no trencar la tradició escollim un via del Piola, aquest cop sobre gneis. La via és molt bonica i l’aproximació des del Col de Montets, passat pel Lac Blanc, és preciosa. La via ens fa arquejar de valent sobre regletes i plans positius que, cal dir, ja trovàbem a faltar després de tanta fissura i també està clar que, sobre aquest terreny ens movem millor. Amb molt bon gust de boca rapelem i desfem camí, sense pressa, per agafar el telecabina a l’estació intermitja de Flégère. 

Acabem la jornada amb una bona pizza amb els companys que baixen d’un intent malparit de meteo al Mont Blanc. Les aventures segueixen i també els dies de pluja... Us animeu a seguir llegint?

Autour du Glacier d’Argentière

Prenem el telecabina de Grand Montets, tot i que degut a unes obres només arriba fins a Plan Joran (trajecte exclusiu per a alpinistes i amb horaris molt limitats). D’allà fins al refugi d’Argentière carregats com mules triguem unes 3h, tot i que ens desviem cap a la Vièrge abans d’arribar-hi.

Une saison en enfern, la Vierge d’Argentière, 200m 7a (6b+++ oblig) ***

Una primera tirada prou assequible ens sedueix però per a la resta ens farà falta posar-hi tots els sentits. Plaques i fissures yosemítiques enllaçades amb alguns químics ens posen a prova. Jo, a la 3a tirada ja exprimeixo el meu cervell al màxim. M’atreveixo a dir que si hi hagués hagut alguna xapa m’hagués baixat, però com que no hi era em vaig veure obligada a seguir i la fissura va resultar menys cega del què semblava. Tanmateix, el diedre de 7a, més dur i llarg del què ens esperàvem ens va fer enrere. En resum, en un 6b obligat del mestre Piola a mi se m’asseca la gola.

Casualment hem deixat el material de bivac a la vora d’un espai amb tot de replans adaptats per a tal fi. Ens instal·lem i sopem encara amb molta llum, gaudint de l'espectacle dels núvols desfilant davant la cara nord de la glacera il·luminada pels darrers raigs de sol. Els liofilitzats ens semblen un plat d’un menú degustació de la Ruscalleda i el fast recovery de pinya colada sacsejat amb aigua glacial entra sensacionalment bé.

Versane satanique, Minaret d’Argentière, 300m 6c (6b oblig) *****+

Via excepcional que encadena fissures de tota mena, on protegir-se és d’allò més gratificant. D’aquelles vies que apreten en la mida justa, et permeten lluitar i sobretot, aprendre molt empotrant a tort i a dret. Tant és així, que volo d’un tascó empotrat en la tirada de 6b+. Piola, tu tenies tractes amb en Maradona?

  

Viatjo sense rellotge tot i que sé que el compte enrere per agafar l’últim telecabina (17:50h) ha començat. Ràpels, descens, refer motxilles i travessar de nou la glacera (aquest cop sense encordar) per arribar, trinxats, però a temps, a Plan Joran. Avui ens hem guanyat una pizza!

Després d'unes jornades així, quan pensem en els propers objectius busquem reduir les 3P: pasta, pes i pateo. Ho aconseguirem? Haureu de llegir el proper capítol!