Qui ho havia de dir...

Que un dijous a les 10 del matí brindaria amb un Roura, vi DO Aella, a pocs metres dels seus ceps?

Que acabaria treballant a l'institut on assagen els meus amics, els Timbalers del Vi d'Alella?

Que aconseguiria reunir gran part de la família Parés?

Que veuria tantes generacions de la família Cardos a Sant Pol

Que després de dos mesos exactes tornaria a trepitjar l'aeroport de Roma?

Que coneixeria una adolescent a classe que es diu com la meva amiga villera Lucila?

"La vida te da sorpresas, sorpresa te la la vida"

No sé què em depara el futur, no ho vull saber, només espero que sigui tant o més emocionant com fins ara. Perquè no sé si hi haurà res o ningú capaç d'aturar-me mentre lluito per aconsguir allò que vull.

Tragèdia al Joan Fuster, el meu institut

Un jove responsable d'una tragèdia a l'IES Joan Fuster de Barcelona. No cal explicar detalls, la premsa en va plena. 

Després de conèixer la notícia i saber que aquest nano té la mateixa trajectòria educativa que jo (El Sagrer + Joan Fuster) he quedat trasbalsada. Sento un dol molt gran per tots els que estan patint de molt a prop els fets, però sobretot sento una forta indignació quan em pregunto si no es podria haver evitat i no obtinc cap resposta.

Esteu segurs que un jove d'aquesta edat és responsable dels seus actes? Quin responsabilitat hi té el seu entorn? La família, la comunitat educativa, les administracions... No poso en dubte la feina dels professors, la seva tasca té certes limitacions, però i tots els recursos psicopedagògics?

Calen mesures preventives i no l'enduriment de les lleis. Ens cal un país que pensi, més enllà de les fronteres i la llegua. Un país que aposti per l'educació dels seus fills. Perquè una aposta en ensenyament avui és un estalvi en presons de demà.

Ganivet de Diables

No trobeu que el nom ja imposa una mica? No hi ha dubte que de la paret de Diables és de les més imponents de Montserrat, però a hores d'ara ens sembla una aposta un xic agosarada. Però, i el ganivet?

Hi ha una via, de traçat molt evident que fa molt de temps que em crida l'atenció. Matinguda, tècnica, amb una mica d'artifo que segons com té color en lliure i metres, uns quants metres per sortir-ne satisfet d'una jornada amb un gran ambient, però sense massa pati.

No puc oferir detalls de tota la via perquè vam abandonar, però els llargs que vam fer, si no fos perquè la roca fa desconfiar molt, els qualificaria d'excel·lents. Molt exigents en la lectura de la paret, tècnics i equipats de manera que t'obliguen a escalar, sobretot en els llargs de quinto. Que, tot i ser quinto  O MÉS, hi ha trams completament nets. Així doncs, cal escalar amb el cap clar. I tot i que els claus inspiren certa confiançat no puc evitar cridar quan trobo un paravol!  
Cal respirar molt profundament per treure's el camalot de l'1 amb un genoll encastat a la paret "en off-with" i amb l'altre peu bastant dubtós... Aquest pas el situo en el L3, que també conté més d'una llastra molt dubtosa que cal evitar. L'L4 també és un llarg a completar amb equipament flotant, i ja coneixem el V montserratí...

Només penso en tornar-hi, és una via preciosa, en vaig quedar enamorada de veritat. Montserrat no deixa de sorprendre'm, encara hi tinc molt per explorar... Tot i abandonar, vaig tornar "a casa" eufòrica! Prometo que continuarà!

Homenatge a Galeano

Aquest matí he llegit Galeano a la plaça de la meva vila. 

Hi havia dos joves amb llibres i textos impresos que oferien llegir unes paraules de Galeano a canvi d'escriure el meu nom un un tros de cartró. No em sorprèn gens perquè els conec, però la he trobat una iniciativa admirable. Gràcies a ells avui al meu poble alguns coneixeran a Eduardo, o ampliaran els seus horitzons. Jo, per exemple, he sabut que va estar exiliat a Calella, poble veí.

Amb ell vaig compartir llargues estones dels meus llargs trajectes patagònics, amb el llibre Venas Abiertas de América Latina, coneixent la verdadera història des del gran genocidi fins l'actualitat.

Ara, encara tinc més ganes de continuar descobrint les seves obres, de perdre'm amb les seves paraules. Potser la seva mort revifi aquest interès a més persones.

Premi al més original!

Avui en dia, felicitar un company/amic pel seu aniversari té un mèrit relatiu. És molt gratificant que tothom tingui un moment per recordar-se de tu, però no es pot comparar amb aquells que s'hi esperen sense que els ho xivi el whas'ts upp o el facebook. I encara més aquells que, tot i disposar d'aquestes eines, s'esmeren per trobar una manera més simpàtica de fer arribar el "per molts anys".

Aquest any s'han emportat el premi als més originals els següents:

 Aquesta frega el límit de regal - putada, perquè ara treu els globus... Però a les meves nebodes els ho perdono tot!

I aquesta també la vaig trobar encantadora!! Llegeixes unes bases tota concentrada per corregir qualsevol errada i et trobes un missatge ocult! Cal que us en digui l'autor?

Òbviament, hi ha visites, abraçades i missatges llunyans que malgrat ja t'esperis que arribaran, no deixen de ser menys especials.

Per als propers aniversaris de companys o familiars, sigues més original, jo també ho intentaré!

31 amb la Salseta

Quan era xica em moria d'il·lusió per sumar un any més al meu calendari. Gaudint d'una tarda de màgia en un petit pis del barri de la Sagrera. Després he anat sumant anys amb menys ganes, però no menys emocionant. Destacaria la festa sorpresa dels meus 22 a Can Giralt, els 25 a casa en Roco i la Vale, les maduixes amb xocolata de Can Celestí dels meus 29... La rave dels 30, sensacional i irrepetible per l'ambient del lloc i el caliu de la gent... 

Ara el nivell està molt alt i sumar anys ja no fa tanta il·lusió, més aviat al contrari. Però sembla que l'atzar va decidir que avui no em podia quedar tancada a casa plorant per sumar-ne un més i repetiré l'experiència de celebrar l'aniversari amb uns grans amics, els meus, els de sempre i amb la Salseta del Poble Sec. Ells m'han acompanyat durant llargues nits de ballaruca des que tinc memòria; després de cada correfoc o amb qualsevol altra excusa he recorregut mig Catalunya amb ells. 

Una anècdota molt graciosa va ser el darrer cop que vaig coincidir amb ells, a la Verema d'Alella, després del correfoc. Ja era la segona part i jo havia enredat a 4 (només 4) amics perquè es quedessin amb mi, tot i que l'endemà marxàvem de correfoc a França a les 8 del matí, perillosíssima combinació! De sobte, em varen dedicar una cançó. Al cap de pocs segons, una amiga s'apropava corrents per cercar-me i abraçar-me. La Salseta ens havia fet trobar. Si mai em busques, no ho dubtis, seré a 1a fila.

Bona companyia en BTT

Feia molt de temps que no sortida en bicicleta amb la Nanga. Només sortir de casa crida i saltava emocionada estirant de la bicicleta, com segurament ho van fer en el seu dia la seva mare i família estirant del trineu.

Una volteta curta de mitja tarda va deixar la Nanga baldada i jo més feliç de veure-la córrer que no pas del passeig... Sovint em queixo que m'avorreix pedalar sempre pels mateixos varals i no m'adono de lo afortunada que sóc de poder sortir de casa i plantar-me al Montnegre després d'unes poques rampes.

La Nanga i jo sempre hem fet un bon equip!

btt a Sant Pol from Estel Parés on Vimeo.

Dos estius i una primavera

No sempre la vida et somriu, però quan ho fa, tot té un altre color, els sentits treballen al seu màxim rendiment i el cervell és incapaç d’aturar-se, cercant els detalls que permetin encomanar el meu somriure a algú del meu voltant.

Resto ansiosa, esperant l’arribada del meu cavaller. El valent que em vacunarà contra la boca del drac ferotge ja ha començat a travessar muntanyes. Serà el perfum d’una rosa vermella com la sang allò que em mantindrà vius els sentits, quan s’allunyi i segueixi el seu camí.

Noble cavaller, aquí l’està esperant el seu llibre!