Escalades a Còrsega

 L'île de beauté, une montagne dans la mer.

L’illa m’ha captivat. M’esperava trobar un paisatge muntanyós amb parets de granit, però la nostra estada (pel meu gust massa breu) m’ha ensenyat que l’illa de la bellesa, com li diuen els francesos, és molt més que això. Amaga grans muntanyes, nevades fins i tot a l’abril, assentades sobre valls salvatges. Sempre allunyades de la civilització i amb nombroses parets al voltant gaudeixen del la banda sonora de l’aigua que les drena amb traçats abruptes i que fan del tot impossible resistir-se a un bany, malgrat el fred. 

La seva orografia és allò que la fa tant especial però també allò que farà abstenir-se als al·lèrgics/es a caminar i a la grans distàncies de carretera per corbes i ports de muntanya. Resulta difícil trobar escalades de menys d’una hora d’aproximació i per desplaçar-se d’una zona a una altra de l’illa són necessàries unes dues hores de corbes. Per això, en la nostra estada de 7 dies vam explorar 4 zones: Aiacciu, Bavella, Corti i Portu.

Vàrem trobar una illa molt tranquila, pràcticament deserta. Escalàvem quasi sempre sols i enlloc vam trobar aglomeracions, però són diverses les pistes que ens fan creure que en temporada alta, aquesta calma es pot veure trencada per la forta pressió del turisme. Un exemple n'és la prohibició de dormir o acampar a tots els aparcaments de les carreteres secundàries que condueixen a punts de sortida de excursions, barrancs o escalada.

Atracant al Port d'Ajaccio

LES NOSTRES ESCALADES 

Vam tenir la sort que no va ploure ni un sol dia, tant és així que vam conèixer poca cosa que no fossin parets i no hi va haver dia de descans. Això va fer que haguéssim de renunciar a escalar alguns dels cogombres que ens havíem proposat inicialment perquè no era viable escalades molt llargues amb grans aproximacions i desplaçaments de cotxe. Vam prendre el ferri a Toulou (prop de Marsella) cosa que ens va permetre també, escalar els dies d’aproximació i retorn a Calanques (vies 1 i 9) , un massís desconegut per nosaltres gens salvatge i molt massificat, en comparació al nostre destí.

1. Anaconda, Belvédère sector, 170m, 7a (6a+ oblig) + Le bitard à rudiste, Ouvreur de bouse, 120 m, 6a (V+ oblig) (Cap Canaille, CALANQUES) ****

Escalades de tarda sobre el mar, fent temps abans d’agafar el ferri cap a Còrsega. Roca diversa, aproximacions amables!

2. Péché véniel, Rocher des Gozzi (Aiacciu). 220m 6c+, (6b oblig) ***** Aprox: 1h30

Una zona propera al port que ens permet aprofitar el dia. Via guapa, força equipada i amb molt d’ambient a la part de dalt. Vam aproximar per dalt i creiem que és millor l’opció des de baix, que no descriu a la guia. Una bona presa de contacte amb l’escalada en granit 3D i en desplom.

3. Jeef, Punta d’u Corbu (Bavella). 350 7b, (6b+ oblig) ***** Aprox: 1h30 (o més)

Una paret imperdible, que apareix a la portada de “Parois de legende” d’A. Petit, és la Punta d’u Corbu al preciós massís de Bavella, un caos d’agulles que segurament ens faran emprar més temps del previst a l’hora de trobar el camí apropiat. La via escollida no ens deixa indiferents ja des del primer llarg, doncs cal concentrar-nos i confiar en la bona relació que estableixen la sola dels nostres gats i el granit adherent de la vall. Una via que obliga a escalar però amb les grans dificultats molt concentrades.

4. Acqua in bocca, Theghie Lisce (Bavella) **** 300m, 7a (6b oblig). Aprox:1h15

No volíem marxar d’aquesta vall sense fer un altre tast i vam escollir aquesta via, molt variada amb tirades de placa ramposa super fina, offwidth agònics i amb els característics tafonis. Li manca, però, un xic de verticalitat.

5.  Le bonheur est dans la pré, Russulinu (Valle du Tavignano) 200m 7a (6b+ oblig) ***** Aprox: 1h30

Fa mandra pensar que caminarem més estona que no pas escalarem, però en aquest cas, val molt la pena. L’entorn, com sempre, d’allò més salvatge; la via, increïble de baix a dalt, amb dues primeres tirades espectaculars i una darrera d’escàndol! Toca jugar amb empotraments de mà i tècnica de fissura. Molt mantinguda en dificultats i amb totes les reunions super còmodes. Un luxe!

6. Giratempu, U Cervellu. 260m, 6c+ (6b oblig) **** Aprox: 45min

Un dia pensat per a descansar les cames i no fer massa kilòmetres. Una via no tan excepcional, prou variada amb dificultats concentrades en bons desploms i no no val a badar en certs moments. 

 

 

7. La finé équipe, I Cascioni. 420m, 7a (6b+ oblig) ***** Aprox: 1h20

Sens dubte, el viot del viatge quant a longitud, dificultat i exigència. Casualment ens va coincidir un dels dies més calorosos i tot i que la paret és orientació oest, ens vam escaldar força a la segona part de la via, la més difícil. Es tracta d’una via oberta el 2015 per els cadell de l’A. Petit (de l’FFCAM), on hi trobem ben poques expansions. Tirades de tot tipus, algunes més mantingudes que d’altres, però en totes cal escalar i trobar el traçat apropiat entre el mar de tafonis i fissures. La calor transforma el granit adherent en tacte patinós que fa por. Acabem optant per l’opció més ombrívola de baixar caminant pel darrera, una forma poc usual de descens a jutjar per la presència d’esbarzers que cal travessar rapelant.

 

 

8. Ambata di melu, Golfe de Portu. 150m 6a+ (V+ oblig) Aprox: 2 min

Love climbing per una jornada de repòs actiu i amb el temps just per a prendre el ferri de tornada. Un lloc de somni, sobre el mar i amb alguna tirada que desploma molt més del que podríem haver imaginat. Acabem la jornada amb un banyet a la cala veïna.

9. Au-delà de la vertical, Concave 170m 7b+ (6b+ oblig) **** Aprox: 1h45 (CALANQUES)

Com que el ferri ens deixa a la costa francesa de bon matí encara fosc, aprofitem per cremar tota l’energia que ens queda abans de tornar a casa. Una via guapa, intensa i extremadament desplomada en les tirades 3 i 4, oberta per dalt als anys 90 i de caire esportiu. Trobem molt a faltar l’adherència dels darrers dies i sovint ens rellisquen mans i peus malgrat escalar a l’ombra. La massificació de la zona també ens fa enyorar la solitud que hem gaudit a Còrsega.

 

 

Tornem a casa cansats però satisfets, al·lucinats per la quantitat de roca que hem descobert i amb moltes ganes de tornar-hi, amb el trepant, i obrir alguna de les línies que aquests dies hem pogut imaginar entre màgiques formes del granit.

BIBLIOTECA

• Rock around the world, grandes voies autour du monde.

• Grandes voies de Corse, a la nova edició (2021) no hi apareix Bavella, perquè n’han fet una guia a part.

Desequilibrio mental

Una nit de lluna plena tornant cap a Curtics m’agafa un rampell nostàlgic i dic en veu alta: “vull anar a fer un bigwall”. Doncs sense parlar-ne gaire més ens plantem a Vilanova amb el petate fins dalt (per segona vegada) amb la intenció d’escalar aquesta via, aprofitant un dissabte de mal pronòstic meteorològic.

Ens despertem amb una boira intensa però aquesta vegada no hi ha excuses! Per sort, la pluja ens respecta l’aproximació. No hi ha sorteig, en Pau té adjudicada la 1a tirada. Tot i que ell s’emporta tota la feina, el patiment és mutu. El més delicat i laboriós són els metres més propers al terra, fent ús de ploms, pitons falcats i algun ganxo. Més amunt ja entra algun tascó o algun tòtem i hi ha una expansió. En resum, unes 3h de feina (4 pitons, 3 ploms, un grapat de flotants i un xic de patiment).

 

 

La 2a tirada té forces trams en lliure (amb roca delicada), trams d’Ae i un curt tram d’A2 (2 pitons). Per acabar, unes gronxades amb tot el pati, abans d’arribar a la reunió. La 3a tirada té un traçat complex. Alguns pitons marquen el camí a seguir, després d’un breu tram d’A2 (1 pitó) cal flanquejar molt a l’esquerra, per tornar cap a la dreta uns metres més amunt i trobar la reunió, tot en lliure. La roca guanya en qualitat en fer el canvi de color de taronja a gris, però cal controlar.

Després d’una jornada de 7h d’escalada muntem l’hamaca a la R3. Amb la posta de sol la boira baixa i la paret es destapa per primera vegada en tot el dia, un regal preciós. Ens hem deixat les birres a la furgo però tenim una petaqueta de ratafia per endolcir aquesta nit tant freda.

De bon matí la boira arriba fins a peu de via, però a nosaltres ens escalfen els primers raigs de sol abans de les 8 del matí. Un cop esmorzats, recollim posant tot allò que no necessitarem dins el petate, que despengem fins al terra, amb l’ajuda de la corda auxiliar. Les 4 tirades restants les escalem en unes 3h. El traçat no és del tot evident, la roca no és sempre bona i els 6as són graus de l’època, però la satisfacció d’escalar en lliure i sota el sol és molt gran.

Gràcies al recent reequipament de la via (per part d’en Salla i companyia) l’escalada és, en general, força agradable. Com diu en Pau, amb 4 xapes més sortiria quasi tota en lliure. Després d’escalar vies com aquesta m’entra un sentiment de nostàlgia per aquella època en la qual les parets estaven plenes de d’escaladors/es amb malles, el Cirera treia fum i qualsevol racó era bo per fer-hi un bivac.

Escalades al desert d'EEUU

A continuació del capítol 2...

Tornar cap a casa era una idea que no se’m va passar pel cap, però fer el guiri per USA tampoc em motivava. “Em portaràs a jumar les torres del desert?” li vaig dir a en Pau entre llàgrimes des del Dolt Tower de The Nose. Havia de renunciar a trepitjar el cim del Capitan però NO pensava quedar-me de braços plegats els 14 dies que ens quedaven. “De tots els llocs que volíem anar, quin és el que menys greu et sabria perdre’t?” Sense dubtar vaig respondre "Indian Creek" i vam fer cap allà, tot aprofitant una aturada a Canyonlands National Park.

El paradís de les fissures perfectes, on 5 jocs de friends pot ser poca cosa i on no existeix l’opció de progressar sense empotrar. Tot i ser una meca de l’escalada el lloc es conserva del tot salvatge, sense civilització ni cobertura, i amb uns campgrounds senzills. Passàvem les nits vora del foc i els dies escalant sota el sol del desert. Vaig aprofitar tant com vaig poder fent tops i traient partit dels off-widths  que en Pau va muntar. Vaig veure que amb la fèrula al dit podia anar trampejant amb penes i esforços.

La segona parada a Moab, capital dels esports d’aventura, ens va permetre explorar algunes torres. Totes amb el seu encant especial, algunes prou transitades i d’altres de ben solitàries. Treure els friends amb la fèrula em resultava molt complicat, però em penjava sense miraments sempre que podia o lluitava amb totes les meves forces quan no m’era possible, l’entorn ho valia!

La tercera parada va ser el parc nacional de Zion, considerada el Yosemite d’Arenisca, espectacular per les tonalitats i les parets verticals a totes dues bandes de la vall. Vam canviar alguns objectius per altres escalades més curtes i tranquil·les.

I la darrera parada, Red Rocks, el punt del qual havíem sortit feia cosa d’un mes. Malgrat el gust a comiat vaig gaudir moltíssim de les escalades i de poder agafar-me a cantells després de portar molts dies escalant només en fissura. M’hi hagués quedat una setmana sense dubtar-ho.

LES NOSTRES ESCALADES AL DESERT (amb un dit menys)

MOAB

North chimney, Castleton Tower. 150m, 5.9 *****

Una torre molt famosa amb diverses rutes assequibles i transitades. Una via preciosa, un xic sobada que vam escalar en menys d’una hora avançant a tota pastilla una cordada de 3 exageradament lenta.

 

Regular route, Standing Rock, (Totem Pole). 140m 5.10c/d *****

Torre esvelta i solitària en mig del no res del típic desert de Utah, a unes 3h des de Moab (més de 2h per pista forestal). El dia no va acompanyar i vaig llepar una mica però l’emoció era incontenible.

 

 

Owl Rock. 40m, 5.8 ****

Una vieta per visitar el Parc Nacional d’Arches amb una prespectiva diferent.

ZION

Toilet Crack right, Temple of Sinawava. 115m, 5.10a ****

Via bonica, excel·lent per a una incursió ràpida de tarda.

Riddler's Delight, Carbuncle Buttress.100m, 5.10 *****

Fem només la 1a part. Qüestió de sensacions, el tema està moll i arenós. Ens trobem un altre camalot del #3! Unbeliveble!

 

RED ROCKS

Ginger cracks + Blade runner, Ginger Butress. 320m, 5.9 *****

Molt guapa! Les formes, els colors, és un escàndol! Grau amable i escalda plaent.

Dream of Wild Turkeys, Black Velvet wall. 340m, 5.10a *****

Via senzilla però guapa, més en placa i amb xapes. Uns flipadets ens intenten avançar per la dreta fent 3 llarg a l’ensable, sense èxit.

  

MENJAR, BEURE i DORMIR

De menjar tinc poca cosa a dir. Nosaltres vam aprofitar les nits de foguera als campgrounds per cuinar de tot a la brasa. Les birres són el gran problema perquè a Utah no es permet la venda en supermercats productes de més de 3º d’alcohol, només es poden adquirir en licoreries. Les úniques nits que no vam dormir en campgrouds van ser a Moab que vam estar al Lazy Lizard i a Zion, que ens vam trobar els campgrounds tancats i ens vam refugiar als afores.

No vull acabar el darrer capítol d’aquest gran viatge sense retre homenatge a la nostra estimada corda doble que vam abandonar després de fer-la servir com a auxiliar per al petate i patir un bany inesperat amb querozè. També necessito agrair l’esforç d’en Pau per acompanyar-me a fer realitat el meu somni i pel seu suport en el moment de renunciar-hi.

Sang en el Fang, Fontfreda

La nova via a la paret de Fontfreda que hem obert amb en Pau en 3 atacs i que de ben segur deixarà un bon gust als repetidors/es. El resultat és una línia mantinguda en 6è grau que discorre per plaques i fissures de bona roca en general amb poques assegurances fixes i, fins i tot, reunions a muntar o reforçar.

La línia comença aprofitant els primers metres de la via “Muerteo Tatanka” i se’n separa aprofitant un diedre vertical evident. La tercera tirada agafa una melosa fissura diagonal de bona roca a protegir al gust. La quarta tirada, i potser la més bonica i exigent, ens obligarà a gestionar l’autoprotecció en franges horitzontals mentre els braços es van inflant. La sisena tirada apofita un petit tram de la “Fisura Olicua” muntant la reunió a la feixa. Però no es pot abaixar la guàrdia fins trepitjar el cim, perquè en la darrera tirada caldrà seleccionar bé on agafar-se i lluitar un pas de diedre final.

Encara que no ho sembli, és la R1

Rocam de 1a per començar la 5a tirada!

Esperem que la pugueu gaudir tant com ho hem fet nosaltres i ens comenteu coses si ho creieu oportú. Us deixem el vídeo per fer-vos una idea de què hi podeu trobar, incloent un petit flash del crux de la via. Estic segura que la banda sonora, que dona nom a la via, no us decepcionarà!

Les 5 estels del 2021

Per fi hem recuperat els nivell prepandèmics de tàpia i alpinades vàries, sumant un total de 29.000m i 129 vies en 5 països diferents. Tenint en compte que vaig començar l’any amb un esquinç de lligament al genoll i l’acabo amb un trencament de lligaments del 3r dit com a conseqüència d’una luxació em sento molt afortunada. Les lesions no m’ho han posat fàcil, però res ha aconseguit allunyar-me de les muntanyes.

I com ja és costum, m’agrada compartir un llistat de vies 5 estels que no és més que un recull de les vies que més he gaudit al llarg de l’any. Quan viatges lluny de casa jugues amb avantatge perquè ho tens tot per fer. I com que em resultava difícil posar en un mateix sac totes les vies 5 estels n’he fet dues llistes.

Però no sols ha estat un any prolífic d’escalades sinó també d’obertures! Gràcies al bon ull d’en Pau i forces exploracions de terreny hem obert un grapat de vies, moltes de les quals podrien entrar en una llista 5 estels.

1. Ingovernables. Via atrevida que agafa un dels millors panys de paret d’Àger, Cap de Ras, aprofitant, amb enginy, l’espai encara verge. El resultat és una via amb caràcter i força mantinguda malgrat les feixes que travessa.

2. Furtadora d’ànimes. Una línia d’aventura que combina plaques, fissures i diedres on calen bones habilitats en la navegació i l’emplaçament d’assegurances. A hores d’ara, encara espera 1a repetició.

3. Llibertat. Ruta directe que discorre per un calcari excel·lent de traçat vertical i atrevit i exigent. Les assegurances són justes i llunyanes en ocasions però són prou properes en els llocs més difícils. Si no anem errats, també espera 1a repetició. Algun valent/a?

4. Sang en el fang. Una via de molt bon gust que de ben segur podrà considerar-se de les millors de la paret, ja que discorre per plaques i fissures de roca bona en general amb llargs brutals amb molt poques assegurances fixes i relativament assequible. Molt satisfeta de la feina feta. En breu publicarem la ressenya que tant sols està esperant una visita per a la neteja del darrer llarg (que no va poder fer per tenir cordades escalant vies veïnes per sota nostre)

5. Trets al cor. Aprofitant els pocs espais lliures entre vies i traient tot el suc de l’espectacular calcari de franges del Peladet surt aquesta via, amb un escalfament dur i una segona part de plaques exigents on calen uns peus de gat de precisió. La ressenya està a punt de sortir del forn.