Tothom ha escollit compartir una estoneta amb mi a la seva manera i mons pares van triar Només som dones, un obra al TNC que no ens va deixar indiferent.
Amb els sentiments a flor de pell per les circumstàncies que vivíem va ser inevitable que s'escapés la llagrimeta.
L'espectacle ens tranporta als anys 30 a través de les narracions de diverses històries viscudes per dones, basades en casos reals coneguts. Veritables heroînes que a part de viure la guerra els va tocar ser dones en moments on la dona no tenia ni drets ni reconeixements.
Cal que s'estudiî i es narri aquesta història per fer justícia i per eviatar que coses així es puguin repetir mai més en cap punt del planeta.
A totes les dones dedico aquesta entrada, en especial a la meva mare i acabo amb una frase d'una desconeguda: "l’única pena que em queda al cos,
després de tot el que hem patit en aquesta vida, és morir sense que els joves
sàpiguen el que hem lluitat per tenir una democràcia en aquest país."
Aquesta darrera frase la podria haver dit la teva mare, a qui li dediques l'entrada, lluitadora incansable, transmissora dels valors que tu expresses
ResponElimina