Vilanova té un sabor especial

Vilanova ja no està de moda. Tot i que el boom dels 90 ha desaparegut sempre trobarem alguna cordada a Roca dels Arcs. 

Un cap de setmana complet vilanoví podria ser el que he viscut aquest cap de setmana, tret del fet d'escalar amb el plomes, sense veure el sol i amb un risc de pluja considerable. Hem esmorzat al Cirera en companyia de la perdiu, hem escalat a Roca del Arcs i hem fet un bon sopar a la vora del foc al refugi de l'ermita, amb gent vinguda de tot Catalunya i part de l'estranger, maridat amb una guitarra i ratafia.

I, a més, he completat la meva trilogia vilanovina, la qual cosa confesso, no em feia cap especial il·lusió (em posen més les trilogies montserratines), però algun dia cali  tatxar la Chica del Martini i el Senyor de los Bordillos. Boniques i exigents, s'emporten 4 estrelles amb meu Excel. I en veu alta puc dir que per a res tinc assumit el 6a vilanoví!

Amb en Dani al senyor de los bordillos

Bona brasa, bon caliu

L'Adri a la via del Quatre, la cordada de la nova fornada CTAC

En Julian al L5 de la Chica del Martini

Quins cadellets!

Canalda, Dimensió aproximada

Feia temps que anava al darrere de conèixer aquet racó per poder-lo descriure amb les meves pròpies paraules. Canalda, una paret que sembla poc significant a simple vista però que escalar-la esdevé tota una aventura.

La roca és un conglomerat d’allò més especial, a estones bona, però sovint poc compacta. Hi són abundants les panxetes desplomades que fan que l’escalada sigui força atlètica i exigent i també múltiples repises que ens faran vibrar. L’equipament de l’època (90’s) a base d’espitador fa que l’escalada sigui un punt exposada ja que els espits es troben allí on l’escalador es troba més còmode. Per tant, cal para atenció amb aquelles ressenyes que a primer cop d’ull poden semblar molt assequibles. 

La seva història, la tranquil·liltat de l’indret i la caloreta que hi fa un dia assoleiat hivernal la converteixen en una escalada molt recomfortant.

Dimensió aproximada ha estat l’escollida. Exigent, amb alguns trams d’artificial i aeris, amb ambient, roca de diferents qualitats. Vàrem posar algun tòtem. Fora molt interessant fer arribar la llibreta de piades als integrants de la 1a ascensió i substituir-la per una de nova on puguin seguir escrivint moltes més cordades.

En Dani provant d'alliberar l'Ae del 1r llarg

Jo, provant d'alliberar el sostre fissurat del L4 (8a a més xD)

Sortida en artificial del darrer llarg

Cares de decepció en acabar la via

Moments de balanç

No puc fer recompte dels somriures i abraçades; se’m fa difícil llistar tots els llocs descoberts; no sé quants cops m’he perdut perquè no m’ha importat; no sóc capaç de mesurar la por, el fred, la calor o la set que he passat... Però aquest any m’he dedicat a prendre nota de tot allò que he escalat, i el recull s'ha convertit en una joguina que no para de créixer i gaudeixo mentre la vaig regant.

I ara em ve de gust compartir les estadístiques de l’any desitjant omplir la meva vida amb molts més moments com aquests!

132 vies llargues

37  de les quals a Montserrat

Sumant un total de 28.412 metres de roca escalada

Les vies 5 estels

Tot i que el volum de vies que graduo amb el meu màxim de 5 estels és força important he fet una selecció de 10 vies representatives de diferents llocs, un top 10 de vies de caire i ubicacions diverses, però totes elles altament recomanables.

A seguir aprenent, explorant i coneixent grans persones! Que el llistat de pendents no para de créixer i cada cop anem pujant més el llistó! 

Bones escalades per al 2020!

L'avi de mas Sant Pere

Quan en Toni i en Ricard em van proposar el Tossal de l’Obaga de la Font i la que ells tenen falti jo tinc tengui i al revés vaig redirigir la proposta cap a un racó amb menys aproximació ja que escalem en els dies més curts de l’any.

Escollir entre l’avi de Mas Sant Pere i el Diedre de la Seu també va ser fàcil, la segona no la deixen massa bé i no té avionet a la guia del Blanco.  Al mateix bar d’Oliana descarrego una topo (aparentment més actualitzada) amb uns gargots vermells de graus rectificats. La font és de confiança, el bloc del Pastes. No llegeixo res més, m’agrada que l’escalada em sorprengui, per gaudir (o patir) plenament sense condicionament. Per això tampoc escric mai gaire detall.

Però cal tenir en compte que és una via oberta en concepció d’artificial i fer-la en lliure pot comportar una mica de caquitis en certs moments.

Material: xapa recuperable, joc de friends del 0 al 4, pot ser útil repetir algun mitjà. Uns tasconets no estan de mai de més.

Resumet per a qui vulgui un xic d'informació clau.

• L1 es protegeix bé, xapes en lloc clau.
• L2 (apoteòsic) ben equipat, poc a afegir.
• L3 xungo i expo en el tram de fissura cega. La topo marca 2 pitons que no hi són.
• L4 Curt però intens, un friend gros per a la sortida.
• L5 bavaresa d’aquelles que pots fer amb delicadesa o a base de molta força. Tram final perdedor, el travessa la Retirada Comanche.
• L6 per baixar pulsacions.

Doncs el meu moment de caquitis aguda va ser a l’L3. Em curro la 1a part fina i tècnica amb dues xapes (una recuperable) i un cop a la fissura xapo un plom i respiro fons. Molt a prop i deixant-hi la pell aconsegueixo posar un alien blau d’aquella manera. És el moment de la meva dissipadora (la volia haver posat al plom però hi he pensat tard). “Vinga va, que la xapa no està tant lluny” m’enganyo a mi mateixa perquè no tinc més remei que intentar-ho. Faig un parell de passos d’alta tensió i arribo a un pla. Agafo aire i intento fer el petit mantel, els peu em patinen i no hi ha res bo per agafar-se de mans. Ho toco tot i sento com el nivell de bateria dels meus braços va baixant en picat. He de trobar alguna cosa ràpid o tornar enrere, estic comprant tots els números de l'airbus! No puc! Reculo. “Toni, marxa enrere!” Sento que la corda m’estira amb cura, agafo l’alien com si es tractés d'un recent nascut i tanco els ulls... Aguanta! Uff! Després d’aquesta vibrada ni que reposi torno a sortir en lliure, baguetilla a mode d’estrep tòtem negre, repeteixo la mateixa tàctica, tòtem blau i encara em queden un parell de passos fins arribar a la xapa. Un cop conquerida la xapa, ja ensumo una ubicació per al meu Camalot del 4, fet que m’anima a tornar a començar a escalar en lliure tot i que el llarg no afluixa.

En Ricard a L1

En Toni al final de L3

Quan està pujant en Ricard m’adono que el tòtem que he posat (de més) sota una tasconet abans fer la última excursió fins la reunió està penjant al buit sense lligar a cap corda. En Ricard riu... “aquest tòtem si que és psicològic”. Em faig un fart de rirure...

Ara em costarà sortir de casa sense l’alien blau, avui m’ha salvat d’una de bona! La recompensa... uns panadons del Reig.

Cap avall!

Estrena al Peladet

Sempre havia sentit a parlar d'algunes vies al Peladet que m'imposaven respecte i feia temps que tenia ganes de descobrir aquesta paret. Vaig plantar-me al seu peu amb una via imponent i un bon acompanyant.

Maragda

Via mantinguda i exigent. Equipada amb burins amb prou bon estat però de vegades amagats o mal ubicats que no inviten a volar, però que permeten gaudir de l'escalada.

A destacar L1, en el qual passes de 0 a 100 en 15m, molt físic amb cirereta final; L5 no tant difícil ni exigent però de roca molt trencada, de la que es desfà només de fregar amb el peu. L6 amb pas de placa fi i obligat que protegeixo amb un totem negre.

Mestre Llop

Via exigent sobretot ens els trams de placa de 6a/6b on cal navegar molt sobre roca no sempre de tot bona. Ens cladran tots els sentits per seguir la línia i poder protegir-nos dignament. En aquesta via els llargs de 7a queden ubicats en els llargs parells, però ni de bon troç són comparables! L4 més difícil i molt 3D. Imprescindible repetir micros!

Tal com en trec alguna via de la llista de pendents n'afegeixo dues i això fa que cada dia em posi més fanàtica. Poses un ull a la via de l'esquerra, t'agrada, t'expliquen sobre alguna altra imprescindible del sector, xafardeges una i una altra vegada totes les guies... em suen les mans!

No bato cap rècord d'alçada, ni de dificultat, ni de velocitat, ni de quantitat, però portser si que arribo a nivells molt alts de motivació. Alerta, que aquesta és una malaltia molt contagiosa!

The monton people

De vegades família i amics pensen que estic un xic malalta, no ho negarem, qui no ho està? 

Però el que molta gent no sap és que la meva obsessió per passar-me hores cara la paret, penjant al buit, passant gana, fred o calor, dolor de peus i acumulant ferides de guerra és molt més que tot això.

Sense entrar al detall de la bellesa de l'entorn que sempre m'acompanya amb tonalitats i formes que van canviant segons estació, allò que més m'omple és gent, aquells companys/es de cordada amb qui comparteixo totes aquestes aventures.

Perquè ells m'animen en els moments difícils i són testimonis del meu progrés, perquè amb ells dissenyo noves aventures i recordo les velles, perquè sóc aprenent i mestre a la vegada, en definitiva perquè som un equip, una cordada amb el mateix objectiu.

I quan tornes a casa després d'haver compartit uns dies com els passats a Vilanova, tornes amb el feliçòmetre disparat, pensant quina serà la propera aventura per fer amb la meva monton people (gent de muntanya, gent del monton, gent que val molt!)

Rivières Pourpres, Oujdad

Havia vist les imatges de la película "Free Solo" però no era conscient del nom de la via ni del seu traçat. La vaig sentir anomenar el primer dia de viatge i en veure la ressenya vaig pensar que potser la deixava per un altre viatge o una altra vida.

En Pau tenia moltes ganes d'anar-hi. Jo li seguia tenint molt respecte, 500 metres de 7a mantingut i obligat?! Quina por, quins nervis i quina tensió imaginar-ho... A la tarda, després d'haver escalat Champion du Marroc i amb bon gust de boca els plans es van posar sobre la taula, una cordada a la Widi i una altra a la Rivères. Llavors ho vaig veure clar, jo no em vull quedar a la gite o fent una tapieta. Vaig llençar la meva oferta de fer de petate escalador i després de fer molta broma i deixar créixer la tensió ens vam repartir els llargs de la via entre 3 (5 per cadascú). Emocionadíssima vaig preparar el material, complements i les meves malles de gala per a l'ocasió.

Arribem a peu de via ben aviat, però tal i com sospitàvem els fracesos van davant amb el seu petate. Arribant ja presenciem al 1a vola d'un d'ell al 1r llarg. a Tots se'ns fa un nus a la gola. I malgrat ens hem promès no anomenar les paraules solo o Alex Honnol, és inevitable que apareguin a la nostra ment.

No hem d'esperar gaire que en Damià ja es posa a la feina, fent algun que d'altre A0, jo tampoc estic per gaires hòsties, palca sobada i humida no gens agradable. El segon llarg és per un estil. El 3r, 4t i 5è llarg ja són molt més guapos i disfrutons, força més desplomats del què m'esperava. El 7b, sense encadenar-lo, sembla prou assequible! Tot plegat fa pujar bastant la moral!

Arriba el torn del Pau, sabem que són els llargs més durs de la via però en Pau és un home de ferro i passa quasi sense esbufegar. El 7b del L8 em va consumir i la sintonia dels meus companys era la mateixa. Tot el llarg se'm va fer duríssim i vaig pujar com vaig poder. Els ànims decauen quan penses que tot just estàs a meitat de via. El següent llarg L9, per mi el més obligat de la via, té una sortida en flaqueig i una fissura posterior en la qual vaig deixar tota l'energia que em quedava de l'esmorzar i els crits d'en Damà darrere meu em van fer pensar que allò era molt dur. La placa de dalt era brutal i la vaig escalar amb moltes ganes. Arribant a la R em va saber molt greu que en Pau no hagués encadenat per culpa de l'últim xapatge doncs s'havia currat un super llarg, quina bèstia! 

Recordo perfectament un moment en què en Damià i jo ens estem partint la caixa cada un agafat en una cinta diferent del llarg i perdent la poca energia que ens queda per la boca. Fins i tot la cordada veïna de la Widi fa broma.

En Pau acaba el seu torn amb un llarg de 7b de bloc i se'm gira la feina. M'ofereixen el relleu en el 7b+ però el rebutjo, vull currar-me la part que em toca. Joder, quin llarg més guapoooooo! D'aquells que mereixen baixar i repertir-lo. Jo el munto xapa a xapa però gaudint molt. Lluiteu-lo companys que és una perla!

La resta de la via es deixa fer, però no es pot baixar la guàrdia perquè fa esclar i les xapes estant lluny. Valdria la pena haver pres 3 totems! Arribem al cim cansats però molt orgullosos. Tenim prou llum per arribar de dia així que assaborim el moment.

A la gite, birres i intercanvi d'aventures. Demà a la Baraka!