The monton people

De vegades família i amics pensen que estic un xic malalta, no ho negarem, qui no ho està? 

Però el que molta gent no sap és que la meva obsessió per passar-me hores cara la paret, penjant al buit, passant gana, fred o calor, dolor de peus i acumulant ferides de guerra és molt més que tot això.

Sense entrar al detall de la bellesa de l'entorn que sempre m'acompanya amb tonalitats i formes que van canviant segons estació, allò que més m'omple és gent, aquells companys/es de cordada amb qui comparteixo totes aquestes aventures.

Perquè ells m'animen en els moments difícils i són testimonis del meu progrés, perquè amb ells dissenyo noves aventures i recordo les velles, perquè sóc aprenent i mestre a la vegada, en definitiva perquè som un equip, una cordada amb el mateix objectiu.

I quan tornes a casa després d'haver compartit uns dies com els passats a Vilanova, tornes amb el feliçòmetre disparat, pensant quina serà la propera aventura per fer amb la meva monton people (gent de muntanya, gent del monton, gent que val molt!)

Rivières Pourpres, Oujdad

Havia vist les imatges de la película "Free Solo" però no era conscient del nom de la via ni del seu traçat. La vaig sentir anomenar el primer dia de viatge i en veure la ressenya vaig pensar que potser la deixava per un altre viatge o una altra vida.

En Pau tenia moltes ganes d'anar-hi. Jo li seguia tenint molt respecte, 500 metres de 7a mantingut i obligat?! Quina por, quins nervis i quina tensió imaginar-ho... A la tarda, després d'haver escalat Champion du Marroc i amb bon gust de boca els plans es van posar sobre la taula, una cordada a la Widi i una altra a la Rivères. Llavors ho vaig veure clar, jo no em vull quedar a la gite o fent una tapieta. Vaig llençar la meva oferta de fer de petate escalador i després de fer molta broma i deixar créixer la tensió ens vam repartir els llargs de la via entre 3 (5 per cadascú). Emocionadíssima vaig preparar el material, complements i les meves malles de gala per a l'ocasió.

Arribem a peu de via ben aviat, però tal i com sospitàvem els fracesos van davant amb el seu petate. Arribant ja presenciem al 1a vola d'un d'ell al 1r llarg. a Tots se'ns fa un nus a la gola. I malgrat ens hem promès no anomenar les paraules solo o Alex Honnol, és inevitable que apareguin a la nostra ment.

No hem d'esperar gaire que en Damià ja es posa a la feina, fent algun que d'altre A0, jo tampoc estic per gaires hòsties, palca sobada i humida no gens agradable. El segon llarg és per un estil. El 3r, 4t i 5è llarg ja són molt més guapos i disfrutons, força més desplomats del què m'esperava. El 7b, sense encadenar-lo, sembla prou assequible! Tot plegat fa pujar bastant la moral!

Arriba el torn del Pau, sabem que són els llargs més durs de la via però en Pau és un home de ferro i passa quasi sense esbufegar. El 7b del L8 em va consumir i la sintonia dels meus companys era la mateixa. Tot el llarg se'm va fer duríssim i vaig pujar com vaig poder. Els ànims decauen quan penses que tot just estàs a meitat de via. El següent llarg L9, per mi el més obligat de la via, té una sortida en flaqueig i una fissura posterior en la qual vaig deixar tota l'energia que em quedava de l'esmorzar i els crits d'en Damà darrere meu em van fer pensar que allò era molt dur. La placa de dalt era brutal i la vaig escalar amb moltes ganes. Arribant a la R em va saber molt greu que en Pau no hagués encadenat per culpa de l'últim xapatge doncs s'havia currat un super llarg, quina bèstia! 

Recordo perfectament un moment en què en Damià i jo ens estem partint la caixa cada un agafat en una cinta diferent del llarg i perdent la poca energia que ens queda per la boca. Fins i tot la cordada veïna de la Widi fa broma.

En Pau acaba el seu torn amb un llarg de 7b de bloc i se'm gira la feina. M'ofereixen el relleu en el 7b+ però el rebutjo, vull currar-me la part que em toca. Joder, quin llarg més guapoooooo! D'aquells que mereixen baixar i repertir-lo. Jo el munto xapa a xapa però gaudint molt. Lluiteu-lo companys que és una perla!

La resta de la via es deixa fer, però no es pot baixar la guàrdia perquè fa esclar i les xapes estant lluny. Valdria la pena haver pres 3 totems! Arribem al cim cansats però molt orgullosos. Tenim prou llum per arribar de dia així que assaborim el moment.

A la gite, birres i intercanvi d'aventures. Demà a la Baraka!

Una escapada a Taghia

DADES PRÀCTIQUES

Època de l'any: octubre, vam escalar sempre a l'ombra perquè feia calor.

Meteorologia: 12 dies d'escalada i no en va ploure ni un.

Organització: 

• Surt a compte viatjar en grup per abaratir el transport. 
• La mitja pensió en una gite surt a uns 12€/nit. 
• La guia nova del Ravier és imprescindible.
• Es pot prendre aigua bona de surgència.
• Hi ha unes targetes SIM que permeten estar comunicats, amb cobertura fins i tot a les parets.
• Es menja molt bé, acollida bereber del 1a.
• Quasi tothom del grup va patir en algun moment del viatge de la panxa, una bona farmaciola és essencial.

LES VIES

Escollir via de vegades porta estona... però al final sempre es repeteixen les mateixes i sortir d'aquest grupet (les tre belle voies de la guia) pot significar embarcar-se. En tot cas, tot i que podem triar el grau d'aventura, la gran majoria de vies estan equipades per sortir de la gite amb 12 cintes + R. Ara bé, jo recomano un semàfor d'alien o similar per matar algunes excursions.

De les vies que jo vaig escalar no n'hi ha cap de dolenta. Però n'hi ha que són super bones! Aquí el llistat!

• Cañón Apache *****
• Danse avec les mules ****
• Champion du Marroc *****
• Rivières Pourpres *****
• Baraka ****
• Susurro Bereber *****
• Al Andalus *****
• Widi Asry *****
• Haben Odwer Sean ****

VALORACIONS PERSONALS

L'entorn és espectacular, el poble està envoltat per murs de roca ce més de 500m, en un ambient desèrtic però alhora farcit d'aigua. Tot els camins tenen encant i molts són un xic exposats, amb passos berebers, canals pedregoses amb molt pendent, salts de pedres per travessar rius... Això fa que arribar a peu de via o baixar dels cims ja sigui tota una aventura.

Ens llevem cada dia ben aviat, sense mandra. Esmorzem abundant i cap a les parets. En tornar d'escalar un te i pa amb oli d'oliva. Si no fa mandra, una dutxa. Si queden hores tarda de birres, endreça o jocs de taula. Sopar cous-cous i tajin, discutir amb qui i què escalar l'endemà i a domir aviat. Aquest és el resum d'un dia que es va repetint. Sovint la gent descansa per mal d'estómac, de pells dels dits, de cansament...

Jo em vaig sentir com a casa des del primer moment i cada dia més integrada. Desconnectant del món i de qualsevol preocupació que no sigui què escalaré demà! Vaig gaudir plenament de cada escalada i de la companyia, fent un gran reportatge fotogràfic. 

Em vaig animar a fer la Rivières, amb dubtes i nervis, però amb la certesa de que hi anava ben acompanyada. I vaig encertar, la vaig poder gaudir molt. Així que també vaig voler fer la Widi amb en Mohamed en menys de 6h. M'agrada escalar ràpid, sense refredar-se gaire a les reunions.

En definitiva, gràcies Núria per convidar-me en aquest viatge, gràcies a tots els companyes/es per brindar-me l'opotunitat d'escalar amb vosaltres i compartir aquest entorn. Gràcies Nila, companya d'habitació, cordada i confident!

Rally Terradets 2019

Sabia que seria exigent, perquè ho sóc amb mi mateixa i perquè el Salla, el meu company de cordada, també ho seria i que físicament a l'hora de córrer em costaria de seguir. Però va ser encara més exigent del què m'havia imaginat. La pluja de 1a hora que em va enganxar just després d'una volada important en metres però sense conseqüències per arrencar un pitó quan li feia A0, i la calor intensa que la va seguir, van produir que que els primers llargs de la 3a via fossin realment dures, amb rampes als braços per la deshidratació. Recuperar corda era una agonia.

Vam fer una via a cada Paret, Eva Baeza, Mescalina i Galí Molero. D'aquesta darrera vam baixar corrent pel barranc del bosc, amb la intenció de fer una 4a via, la Tuti Fruti, però al control ens van dir que ja havíem guanyat i que hi havia dues cordades a la via, així que vam preferir acabar el nostre rally una hora abans. Aquest si que va ser un gran moment de satisfacció! 

        

El millor premi de tots és que m'emporto una gran família, entre participants i organització, que em van fer sentir com a casa. I veure, famílies, parells embarassades, amics en cordades de 3 entre altres em va ensenyar que el més important de la jornada és escalar i passar-ho bé!

      

Reportatge FEEC

Barrufem?? Barrufets al Frare Gros

D'aquelles ressenyes que fa temps que tinc descarregades al mòbil i no havia sorgit la oportunitat fins divendres passat. Alguna cosa del destí va fer que els dos penséssim en la mateixa proposta, segurament perquè jo esperava un company escalador de primera divisió per a la via i ell devia pensar el mateix de mi. Pensant que l'altre porta la batuta i que hi pots delegar la responsabilitat sempre et deixa més tranquil, un consol absurd. Jo estava decidida a no fer-me enrere, però havent llegit la piada del romàntic que es va fer enrere en un dels llargs m'inquietava. 

Arribats a peu de via en Dani s'ofereix a començar, vist la qualitat d'aquella muntanya de sorra del començament li cedeixo el llarg amablement. Vols els aliens per completar una mica el joc de tòtems? Així va començar una conversa de incomprensible fins que vam entendre que els dos havíem agafat un joc de tòtems! jajaja Vam esclatar a riure sabent que podíem disparar a tort i a dret.

Material

Doncs bé, acabada la via, vull dir que el doble joc de tòtems ens va resultar molt útil en la bona part dels llargs. En canvi, deixaria a casa martell i pitonus, tricams, tascons... i repetira el número 2. Un bon grapat de cintes és necessari, 16 pel meu gust són poques, tenint en compte que llaces alguna sabina.

Orientació

Entrant passades les 10h del matí d'un matí d'agost, ens va tocar el sol de perfil els dos primers llargs. La resta el vam fer a l'ombra.

La via

No m'agrada entrar a descriure els llargs al detall. Dir que tan sols vaig poder escalar en lliure els llargs 1, 3 i 5 i el 3 no el vaig encadenar. Casualment són els llargs que vaig escalar de 2n. La qualitat de la roca dificulta molt l'escalada en lliure. Tot i escalar amb molta cura de no llençar res jo vaig rebre una pedrada al braç que bloquejava el reverso i en Dani una al peu (anava descalç). L'equipament és prou bo, perquè alterna xapes noves de la restauració. Les reunions estan molt mal colocades i, en general, són bastant incòmodes.

En resum, la tenia per una via atrevida i la conclusió és que la vaig trobar molt bona, amb diedres de llibre i que, malgrat la roca dubtosa, em va permetre gaudir en tot moment d'aquesta barreja d'escalada en lliure i artificial.

La Infernal creix

No hi ha res com una entrevista familiar per adonar-te de com ha crescut i evolucionat la petita criatura. S'ha fet gran i no hi ha res que em faci més feliç que veure que està esplèndida i radiant!

Però tu ja has plegat no, Estel? Em va preguntar l'entrevistadora. NO!, de cap manera! La prova és que avui estic aquí. Jo he passat a segona fila perquè La Infernal m'ha absorvit molta energia durant molts anys, ara la gaudeixo oferint sempre que puc les meves mans i el meu coneixement.

Allò que m'agradaria ressaltar és que d'ençà del canvi de junta la colla ha fet un salt exponencial i la il·lusió que hi posen fa pensar que això només ha fet que començar.

Llarga vida a la Infernal!

Nords montserratines 5 estrelles

Tot sovint costa trobar el moment d’escriure, aquella calma inspiradora que em crida per la necessitat de plasmar allò que sento o allò que he viscut. Tot sovint és el mateix desig que em fa agafar el telèfon i compartir les aventures. D’aquesta manera em sembla que l’aventura s’allarga en el temps i la revisc. Gràcies a tots/es aquells que pareu l’orella quan ho necessito.

Avui vaig a dormir tard perquè em sento plena. Després d’un cap de setmana al més pur estil montserratí torno encara més enamorada de la muntanya màgica, de les aventures que em fa viure i de les persones amb qui les comparteixo. Aquesta caloreta ha revolucionat les cares nord amb un esclat de cordades repartides per les parets, una ambient que ho fa encara més divertit.

Dissabte: Belladona ***** (visita obligada) amb en Joan i en Ricard

No cal jugar a les palletes perquè en Ricard sempre fa el 1r llarg i en Joan em cedeix el 2n. Dues cordades ja dansen fa estona (una a la CADE, l’altra a la Belladona). La pluja de pedres constant fa preveure que caldrà controlar la roca. Tots els llargs són bons però em va tocar la cirereta del pastís, 45m de 7a de continuïtat amb algunes seccions fines i d’altres amb un cantell molt peculiar. Al límit i buscant repòs a cada metre, arribo a la reunió “buscant wifi”, amb  els colzes com antenes i amb una gran satisfacció. Companys, avui no em caldrà fer més vies! Acabem fent bones migues i intercanviant fotos amb els companys de la CADE.

Diumenge: Llibertat provisional ***** (visita obligadíssima) amb en Toni i en Samu

En Toni i en Samu no es coneixen, però sabia del cert que faríem un bon equip. Sorteig a les 3 palletes. Serà possible que em toquin sempre els més xungos? Convivim a la paret amb 8 cordades més, una davant nostra que ha sortit rebotada de la GAM i la Sànchez. Pensava que moriríem en arribar a la GAM, com si fos l’escaló Hilary, però tot va agar una ritme bastant fluid.

Empalmem els dos primers llargs, de roca més mediocre. El segon llargs de 6b+ se’l curra en Samu. Jo vaig en peus de plom per les fiblades al dit que sento des d’ahir. El 4t llarg no sabria quin grau posar-li. Tal com poso la primera cinta a la xapa, em trec l’estrep i progresso posant algun friend fins a un pas molt obligat abans del flaqueig a dreta. Abandono l’estrep i surto en lliure posat  un altre tòtem. Flanquejo gràcies a un tricam estratègic al qual li farem A0 els tres. Segueixo trobant alguns forats on emplaçar peces que m’ajuden a seguir progressant amb l’estrep que em queda. El punt més delicat, però, es l’arribada a un primer llavi que cal progressar per la dreta fins arribar a la bauma de sobre on des de lluny ja es pot apreciar la reunió. Val la pena reservar-se el tòtem blau-groc, perquè en cas contrari en jugues una hòstia de visita als companys de la reunió de baix.

L’empalmada amb la GAM de 6a+ també té una bona hòstia i és bastant finet. Així com també ho és el llarg de després del sostre megafotogènic. Em Samu surt quan ja la dificultat va afluixant i l’alpinista ens fa sortir uns metres a l’ensamble. A mi em va semblar una situació molt còmica, la sort és que era un llarg espectacular de placa de patates.

No ho digueu a ningú, però vam baixar per la canal dels Avellaners!