Tio Canya, Roc dels Collars

                                        

Una vieta curta, però interessant, fàcil de combinar amb veïnes, de dificultat moderada, en comparació amb la resta de vies de la paret, però mantinguda i obligada. El traçat, majoritàriament placa amb denominació Collars, es deixa amanir amb flotants. En destacaria la tercera tirada, estranyament sinuosa, que escapa del pany més fàcil i brut i aposta per la verticalitat. Per resoldre l’atzukak d’arribada a la reunió caldrà bon ull i un xic de fe.

Molt contenta de la feina feta i de deixar-me portar navegant instintivament per aquestes plaques de somni. Hem dedicat dues jornades d’obertura. Durant la primera visita obrim les dues primeres tirades. Fem una segona visita, després de les fortes borrasques de febrer amb la paret regalimant, durant la qual afegeixo dues xapes i algun pont de roca a la primera tirada i acabem la feina de nit. En la tercerca visita dediquem unes 3 horetes per la repetició i l’alliberament de la via que completem amb la via Komando Cerdanya. Un dia divertit, durant el qual compartir moments de vibració i rialles amb en Valentí i l’Aniol que, en un inici escalen la via Josep Pla. Abandonen el projecte per aquell dia per l’estat dels ploms de la tirada d’A3 i es decideixen a provar la nostra via recent sortida del forn. Quin patir veure’ls! Tot i els moments de tensió que han viscut encara som amics!

Aquest cop escollim el nom de Tio Canya, per aquella cançó d’Al Tall, escrita el 1976, que explica a través d'una història d'humiliacions lingüístiques durant el franquisme, el procés de substitució lingüística al País Valencià a través de la història d'un vell entranyable (Tio Canya) i els seus problemes per no entendre el castellà.

Fa 50 anys d’aquesta cançó però, malauradament, és més vigent que mai ja que les històries de persecució del català es repeteixen al País Valencià. Els seus governants segueixen esforçant-se a reprimir la llengua i la cultura amb mesures com l’eliminació dels autors catalans del currículum de literatura de Batxillerat, o amb l’intent d’escriure el topònim de València amb accent tancat, o retallant els pressupostos de cultura i educació així com la partida dedicada a l’acadèmia valenciana de la llengua. Si Tio Canya aixequés el cap, de ben segur es preguntaria què ha canviat en 50 anys?

Aprofitem aquest via per donar tot el suport als autors (músics, escriptors, etc.) valencians que segueixen aixecant la veu en català perquè com deia l’Ovidi hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.