Adéu Bruno

Fa uns mesos que no el veig, que no el sento, jo estic lluny. Però no el veuré mai mai més, no el sentiré mai més, ja no hi és. Se l’han emportat, així, de sobte i sense explicacions, el robatori més cruel, el furt d’una vida.

En Bruno era un gran amic meu i de tot el poble. Sant Pol l’estimava, l’estima i l’estimarà sempre perquè mai s’ha barallat amb ningú, perquè sempre ha ajudat els seus, perquè s’ha compromès amb la feina i amb el poble. Tots l’admirem.

Costa decidir-se per quin temps verbal he d’usar, el xoc  és tan gran que és difícil fer-se’n la idea. El recordo amb el perforador a la mà treballant per la carrossa, les llargues nits d’hivern al voramar en les quals mai gosava fer-nos fora…

És inevitable fer-se preguntes… Qui té el dret de robar una vida? Per quin motiu? Per què el món és tant injust? Per què els humans robem sense passar gana i matem sense sentit? Fins a quin punt és un ésser puntual el que està malalt o és tota una epidèmia de la societat?

Adéu Bruno, sento molt profundament acomiadar-nos així. Tot el meu suport i condol per a la famíla i per al poble sencer, que està de dol.

La notícia al diari Maresme

http://diarimaresme.com/2016/tres-dies-de-dol-a-sant-pol-per-la-mort-dun-jove/

Torna la batalla de l'Ebre

Darrerement hi ha moltes coses que se'm remouen per dins, però n'hi ha una d'especial que m'ha empès a tornar escriure. Després de la pèrdua d'un fidel i molt estimat seguidor no trobava res prou digne.

No m'imaginava que tornaria la batalla de l'Ebre, que hauria de tornar a sortir el carrer com fa deu anys, que hauria de tornar a lluitar com ho va fer el meu avi quan tenia 15 anys. Aquest riu ja ha vist vessar massa sang, deixeu-lo estar tranquil!

No em posaré a debatre els arguments en contra perquè crec que són més que clars. Ho vaig estudiar en detall amb el meu treball de recerca de batxillerat i no tinc dubtes, des de llavors res no ha canviat.

O potser si que ha canviat alguna cosa? Que en Rajoy seguexi els passos d'Aznar no em soprèn però, i la posició del Govern de la Generalitat? I la de CIU? Fa un decenni que CIU pactava amb el PP, donant suport al PHN, sense escoltar la veu de tot un poble que sortia al carrer dia rere dia. Però ara seria un suicidi pel nacionalisme oi pactar amb el PP? 

La impotència i la ràbia que sento vers ells és tant gran, és un odi tant profund. Respecto la gent que té ideals diferents als meus, com també respecto les diferents religions, cultures i races. Però no suporto que m'enganyin. Detesto que la gent tingui tan poca memòria i continuï escollint representants corruptes, estafadors i mentiders. El meu país no millorarà amb la independència si continua estant a les mans dels mateixos.

 

Avi, iaia, no patiu, tornarem a lluitar i tornarem a guanyar la batalla de l'Ebre. Només espero no trobar-me segons qui a les manifestacions perquè en el vostre nom no dubtaré ni un segon en escopir-los a la cara.

L'últim tiravol, l'ùltim alè

La plaça és pràcticament apagada, se senten els últims espatecs d'alguna cua encara encesa. Jo encara t'agafo fort del braç, no et vull perdre entre la fumera, no et vull deixar anar. Sento el meu pols accelerat, bategant a ritme del tabal i ploro, sabent que no llegiràs aquest escrit que ara et dedico. 

Trobaré a faltar escoltar les teves batalletes viscudes, enyoraré el teu sentit de l'humor, a tots ens faltarà un gran amic. 

Oncle Betagarri, així et varen batejar els meus amics fa una pila d'anys, fa poc vaig dedicar-te una paret en la teva lluita per combatre el càncer. Ara et dedicaré un salt de plens en el teu record. Un salt amb els millors acompanyants possibles (després de tu); serà el salt més emotiu de la nostra història, i de la teva, n'estic convençuda. No t'oblidarem!

La nebodeta

Només som dones

Tothom ha escollit compartir una estoneta amb mi a la seva manera i mons pares van triar Només som dones, un obra al TNC que no ens va deixar indiferent. 

Amb els sentiments a flor de pell per les circumstàncies que vivíem va ser inevitable que s'escapés la llagrimeta.

L'espectacle ens tranporta als anys 30 a través de les narracions de diverses històries viscudes per dones, basades en casos reals coneguts. Veritables heroînes que a part de viure la guerra els va tocar ser dones en moments on la dona no tenia ni drets ni reconeixements. 

Cal que s'estudiî i es narri aquesta història per fer justícia i per eviatar que coses així es puguin repetir mai més en cap punt del planeta. 

A totes les dones dedico aquesta entrada, en especial a la meva mare i acabo amb una frase d'una desconeguda: "l’única pena que em queda al cos, després de tot el que hem patit en aquesta vida, és morir sense que els joves sàpiguen el que hem lluitat per tenir una democràcia en aquest país."

3a montseny360

Amb molta, molta pena no haver pogut completar la mva 3a montseny360.

Tinc una super bici que surt poc a passejar i el cert és que, des de que no tinc la Nanga a casa surto menys. Ella era una bona excusa per sortir, ens fèiem companyia en els camins del Montnegre.

Però si ho vaig aconseguir el primer anys tota sola, la montseny360 és un repte totalment al meu abast i l'encostipat i les poques hores de dormir no eren excusa per fer-se enrere, com no ho va ser el mal temps l'edició de l'any passat.

Dels Maresme surto acompayada d'en Santi i en Ferran a qui m'he proposat no perdre de vista, almenys fins al Montseny. La pujada fins a Collformic marco ritme al davant molt concentrada. Fa fred enmig de la boira. A Collformic m'aniumen, em criden que sóc la segona dona, però no em sopta, juraia que només hem sortit 3 valentes. 

L'aventura comença baixant del Pla de la Calma al Montseny quan, literalment, m'explota la roda de darrere. Vient l'estrip de la coberta ja dono per perduda la cursa, però l'enginy d'en Ferran fa que salvi l'averia amb un paquet de tovalloletes i la càmara de recanvi. Per si no havíem perdut prou temps errem el camí just abans de prendre el corriol GR5. Arribem al Montseny sabent que no tenim prou temps per ser a Sant Marçal a l'hora de tall, i que ja no disposo control mecànic per arreglar la roda. Però tot i així surto decidida amb el gel nutritiu a vèncer els 1000m de desnivell fins a Sant Marçal. En Ferran no està fi i la pujada es fa llarga. Però tot ho compesa un bon plat de fideus, una cervesaVic i una dutxa. 

Sants es crema

Dissabte passat La Infernal (de la Vallalta) vam participar del correfoc del 35è aniversari de diables de Sants, a Barcelona. I no voldira deixar de retre homenatge a una persona que està al capdevant de diables de Sants des que jo tinc memòria. Es diu Raquel, i jo en tinc el record perquè em va regalar els meus primers sostenidors.

Tot i que em venia molt de gust cremar, el meu compromís era a les línies de percussió i allà vaig donar-ho tocant el 16, l'únic instrument que no havia tocat mai. Els repetes m'apassionen i vaig gaudir com una nena petita tot i i l'encostipat i sabent que dormiria escasses 4h per a la montseny360 de l'endemà.

Adéu Ca l'Arturo

Avui tanco una etapa que ha durat més de 8 anys. En tot aquest temps he passat per l'oficina de turisme, centraleta i registre civil, serveis socials, l'institut... però el  meu lloc de treball sempre ha estat arrelat a Ca l'Arturo, atenent al públic que s'hi atansa. 

Estic satisfeta de la feina feta amb els joves, però sobretot, estic orgullosa d'haver servit el meu poble i les seves demandes. Però treballar per una administració pública té la seva part fosca cara endins. Jo tinc la sort d'haver compartit el treball més directe amb un gran equip, en Xavi i en Pere. Però fora d'aquí ha costat sempre unir esforços. La inoperància política és, tot sovint, barrera per a nous projectes. La gestió sense planificació, el malbaratament de diners i la indiferència són fets que desgasten moltíssim els treballadors. 

És per aquest motiu que no vaig desaprofitar l'oportunitat de treballar a l'ensenyament. Amb aquesta experiència he pogut decidir que val la pena arriscar-se, sortir de la comoditat i buscar un lloc en el qual treballi més a gust. Sé del cert que la Generalitat no és una gran millora, pel que fa a les polítiques de retallades que hem patit darrerament, però confio poder-me oblidar de tot això dins l'aula.