Em feia mandra començar a
escriure aquest capítol. Seré capaç de resumir tot allò que vam viure i no
perdre’n detalls? Ho intentaré.
Somiava en descobrir Yosemite
Valley des de feia molts anys, per la seva història i per la naturalesa de les
fotografies que m’arribaven. Tancats a casa amb en Pau, durant els dies de
confinament, fèiem llista de tots els llocs que ens agradaria visitar. Malgrat
ell ja coneixia Yosemite, ràpidament em va prometre que hi aniríem tant bon
punt acabés la pandèmia i obrissin fronteres als EEUU. Ens ho van posar molt
difícil, però no vam renunciar al somni. La normativa COVID impedia viatjar a
EEUU venint de qualsevol país europeu, així que vam escollir l’alternativa
d’una quarantena mexicana i provar d’entrar. El pla ens va sortir rodó, malgrat
la quantitat de vols que vam haver d’agafar.
2 maletes de 23 kg és el pes que
vam portar, per no haver de pagar els costos extres a cada vol. Això ens
limitava, i força, les opcions que teníem. Ens vam endur 1 petate, 1 hamaca
individual casolana (per si de cas), 3 cordes (2 dobles de 60m i una simple de 80m), quasi 5 jocs de friends
(alguns híbrids), 2 jocs de tascons (un híbrid) alguns hooks i el material
individual bàsic. Vam renunciar a darrera hora al martell i un aïllant.
La il·lusió que vaig sentir en
fer les primeres passes sobre terra de Las Vegas i saber que ja no ens farien
fora, era similar a la de trepitjar un cim molt desitjat. De fons en la meva
ment sonava la cançó del Bruce “Born in the USA” a tota castanya. Vam llogar un
tot terreny dels guapos per a 30 dies pel qual vam pagar més que pel bitllet
d’avió.
Arribant a Tholumne em vaig
adonar que podia desar al fons de la motxilla totes les mudes de roba curtes
que havíem estat fent servir a Mèxic. Quina rasca! Es feia difícil aguantar
fora de la tenda quan no hi tocava els sol. Vàrem escalar un parell de dies
envoltats per una boira espessa de fum d’uns incendis llunyans. L’entorn
d’aquesta vall ja em va sembla increïble, les seves plaques tombades, els
boscos immensos, els rius i llacs i el seu granit d’alta qualitat. Amb unes
temperatures més confortables m’hi hagués quedat uns quants dies més.
Entrar a la vall de Yosemite amb
el cotxe per primera vegada va ser xocant, en Pau em narrava les parets que
anàvem observant com ho faria un guia expert i jo em vaig perdre amb la boca
oberta mirant per la finestra amb el coll retorçat. Era inimaginable una vall
tant plena de vida mentre recorríem les milles de desert que separen Las Vegas
d’aquesta meravella.
 |
|
Sabia que calia canviar el xip;
estava disposada al patiment que suposaria l’escalada en fissura i tenia moltes
ganes d’aprendre. A més, tenia un bon mestre! Així que vam començar escalant
grans clàssiques de grau assequible per aclimatar. Ràpidament vaig entendre que
l’escala de graduació era molt diferent, que el 5.9 que a Mèxic em semblava un
rostoll, aquí podia ser un veritable infern; que calia anar ben servit de
friends i racionar-los; que en les vies clàssiques era d’esperar trobar-hi
caravana de cordades poc rodades... Poc a poc vaig aprendre i familiaritzar-me
amb aquella nova manera d’escalar, que m’obligava a rendir-me davant de
bavareses inhumanes on calia empotrar per tal de progressar i era necessari
gestionar els off-width i xemeneies arrossagant-se com fos.
Però estàvem a la meca del
bigwall i teníem la intenció de penjar-nos! Després de conèixer la mecànica
dels nous permisos que marca la normativa del govern vam optar per una via,
suposadament d’iniciació a la imponent Leaning Tower i la sol·licitada Nose del
Capitan. Parlaré d’elles més endavant. Tot sovint, quan acabàvem l’activitat
del dia, ens assèiem al Cap meadow, amb una birra freda, tot observant les
cordades i dissenyant futures estratègies o simplement somiant.
Ni de tros m’havia imaginat com
n’era de complexa la logística del bigwall. Primer ens calia escollir un
objectiu al nostre abast i dissenyar-ne una bona estratègia d’atac. Després,
preparar el material portant sempre el mínim i indispensable per estalviar pes
i poder ser més ràpids.
Els peus de gat es passen gran
part del dia penjant del talabard i la progressió és lenta.
BEURE, MENJAR, DORMIR i SUBSTÀNCIES
DE REBUIG
A EEUU tot és car, sobretot el
producte fresc. Però comprar als Markets de Yosemite Valley és un escàndol.
Durant els 14 dies vam sortir fins a Mariposa per fer una gran compra durant un
dia de descans. Les birres són un luxe al qual nosaltres no vam renunciar, però
l’acompanyàvem d’una garrafeta de vi. Tampoc hi podia faltar un bourbon.
Inevitablement acabes comprant allà, i la carn de vedella era el producte
estrella, molt bona i assequible, ideal per al manteniment del bíceps.
El dormir tampoc va ser fàcil.
Tots els campgrounds de la vall estan reservats amb més de 6 mesos
d’antelació i nosaltres, amb la incertesa de les regulacions COVID, no havíem
reservat. L’única excepció, el Camp 4; però per poder accedir-hi havies de
pagar 10$ i participar en una loteria de places vacants (poques tenint en
compte que només admetien una tenda per parcel·la) i amb un percentatge d’èxit
al voltant del 10%. La nostra participació no va donar resultat així que ens
vam instal·lar en un campground als afores (vora El Portal) i entràvem i
sortíem cada dia.
La nostra estratègia amb els
excrements va ser ben senzilla. Vam fer servir un bidonet metàl·lic amb
tancament hermètic tipus pot de pintura on dipositàvem els excrements amb una
bosseta. El vam portar dins el petate i sense males olors.
LES NOSTRES ESCALADES EN LLIURE
Regular, Fireview Dome, Toulumne. 300m, 5.9 ****
Dolça via d’escalfament. Els llargs claus són els
primers després el terreny s’ajau. Cara oest. Entorn brutal.
North Est Buttress, Higher Cathedral.
300 m 5.9 *****
Via molt guapa, mantinguda i variada
amb tirades de fissura, diedre, offwith i flanquejos amb ambient. Un còctel
excel·lent. Aproximació i descens una mica desagradables. Em cau una
motxilla-petate al cap de la cordada del davant.
Serenity crak, Royal Arches. 140m,
5.10d *****
Una línia de somni que empalma una
fissura amb una altra amb empotraments de tot tipus.
Sons of yesterday, Royal Arches, 170m,
5.10a *****
Via a continuació de l’anterior que
acaba de donar un molt bon gust a la jornada amb les fissures més amples. El
conjunt esdevé el millor menú degustació de fissures de granit que he tastat
mai.
The surprise, Five open books. 150m
5.10a ***
Una vieta curta que no està malament
per a una mitja jornada i combinable amb veïnes. Molt guapos L2 i L3.
ELS NOSTRES BIGWALLS
West face, Leaning Tower.
305m, 5.7 C2F *****
Una via suposadament d’iniciació
amb la qual vaig aprendre el significat de les paraules steep i leaning;
sens dubte, és la via més vertical i desplomada que he fet mai i el petateig va
resultar d’allò més agradable. La vam escalar còmodament amb dos dies i bivaquejant
a una repisa prop de la R4, tot i que havíem deixat fixat fins a R6. Tot i que
no va resultar tant assequible com ens mostrava la ressenya la vam gaudir molt
i sense complicacions.
 |
| La imponent Leaning Tower |
 |
| Un cim amb vistes al proper objectiu |
The Nose, El Capitan. 400m,
5.9 C2 (intent frustrat) *****
Com no intentar una via on la
majoria de les tirades tenen nom propi! La nostra estratègia consistia en un
atac amb 2 bivacs a paret (amb la possibilitat d’un 3r bivac al cim o arribant-hi).
Més de 20 kg només en aigua, uns 3 jocs de friends (que considero bastant just
sobretot en mides grans) i una hamaca individual per si de cas trobàvem les repises
ocupades.
Vam començar la cursa vertical
fixant tota la corda que teníem. L’endemà negre nit encara jumàvem encetant així
la esgotadora marató de treballs verticals i maniobres, obtenint un graduat
bàsic en pèndols. A primera hora de la tarda i, havent deixat enrere el Dolt
Tower i a un llarg i escaig d’arribar al comodíssim bivac del Cap Tower, vaig
caure amb la mala sort que vaig dislocar-me un dit. Era evident que no podíem
continuar, que calia renunciar al meu somni d’escalar el Capitan. Després de
desfer un pèdol, bivaquejar durant la nit, rapelar prop de 400m i visitar 2 hospitals
diferents vam aconseguir que el meu dit tornés al seu lloc, prop de 24h d’ençà
de l’accident.
 |
| Bivac improvizat al Dolt Tower |
 |
| Llarg amb doble pèndol |
Vam marxar de la vall amb
presses, sense poder acomiadar-nos com haguéssim volgut, amb una profunda
tristor que em resulta molt difícil d’expressar. Però el viatge no s’havia
acabat! I què havíem de fer? Tornar cap a casa? Canviar el destí dels dies de
viatge que ens queden? Anar cap al desert i seguir escalant? Totes les
respostes al proper capítol!
