Montrebei amb gust a romescu

Sec un dilluns davant una pàgina en blanc, satisfeta, cansada. Voldria contar un munt d'anècdotes del cap de setmana, però no trobo les paraules. Desconnecto del meu voltant i em transporto al prat.

Divendres vam arribar al prat de nit, prèvia parada al Futbolín per fer uns pegues d'escalfament i habituallament al Lo Torres. Ja érem una bona colla però no ens posàvem dacord. Del munt de vies anomenades al bar en va aparèixer una de nova que em motivava, sobretot, pels seus 450m, Corbeau i un bon acompanyant, l'Adri.

Vam sortir del prat a primeres llums i vam arribar just a les darreres, després d'una jornada prou intensa destacada per la quantitat de metres que ens vam arrossegar pels excrements de moltes generacions d'aus. Una via que es va guanyar les 5 estrelles del meu excel quan fins i tot em va sorprendre en una travessia aèria al llarg somital. Aquell ambient, amb l'airet fresquet que corria, Aragó al darrere em van enamorar. La temperatura va ser excel·lent en tot moment però vam fer curts de material. Una via tant neta no es pot fer amb un joc de friends (tal i com suggereix en Luchi a la seva guia).

L'Adri a L2 de Corbeau

Sortida del L11 de Corbeau, abans d'entrar al mític off-with

La tribu ens esperava al prat amb la llenya feta i la gran sorpresa va ser trobar-hi també la furgo del meu germà. Així doncs vam fer la gran calçotada, una idea brillant per acabar de curtir les pells. Ni hi va faltar l'ampolleta de ratafia! 

Agafa el calçot!

La tribu surt del prat, que tremolin les parets!

L'endemà, per acabar de rematar, Assetjats, un viot que em va fer acabar de donar tot allò que em quedava. Una línia guapa que et fa treballar l'autoprotecció amb trams molt atlètics. 

L3 Assetjats, inici de fissura atlètic desplomada. Vaig encadenant entre tascó i tòtem...

Final de L3 d'Assetjats, placa de somni

A les parets els dic fins aviat, al fisio li demano disculpes, als companys/es agrair que compartim aquestes aventures i als meus tòtems gràcies per fer tant bé la vostra feina!

Dues de l'Alt Urgell

Lluita per plaer, Paret dels Sostres (Esplovins)

Quan surts amb en Joan saps que toca apretar segur. En tindrà prou amb els plats que li proposo? D'entre la bateria de ressenyes escollim per a dissabte una via que ens porta a conèixer una paret on cap dels dos hem escalat.

Arribem a peu de via a les 12h i ens trobem una cordada que retira perquè els ha caigut un peu de gat de la R3. A mi em surt de l'ànima respondrel's "t'has de comprar uns flostis!"

La via té dues meitats ben diferenciades. El tarannà de la primera part (grau amable, llargs força equipats) ens permet progressar molt ràpidament. La segona part, en canvi, a partir de L5, canvia radicalment amb trams obligats i sovint exposats, justament quan la via ja NO permet abandó i on caldrà escalar tant de 1r com de 2n.

En Joan sortint de l'Ae de l'L6, li sobra canto

El resultat és doncs una via exigent on cal anar-hi amb convicció, tenir bon olfacte i un navegador de precisió. Uns tòtems ens ajudaran a protegir millor els trams de fissura horitzontal dels darrers llargs i algun ganxo podria resultar ben útil per trobar un moment de repòs en l'exigent L6. L'Ae d'aquest mateix llarg té color de poder-se alliberar en 8è grau. 

Dels espàrrecs sense xapa que parlen algunes piades nomes en vam veure un i en un lloc poc adient i innecessari. 

Komando Cerdanya, Roc dels Collars

Roc dels Collars és una paret que visito sovint darrerament per l'elevada qualitat de les seves vies, una temperatura ben agradable i un lloc salvatge i solitari. Uns ingredients que es varen repetir diumenge a la Komando Cerdanya.

Bonic diedre, L1

La via entra per una diedre (a protegir al gust), l'únic llarg pel qual vam fer servir els flotants. El segueixen un seguit de llargs exigents, protegits amb parabolts i de placa fina amb roca de 1a. Els graus són bastant apretats, en especial la graduació del darrer llarg és d'escàndol. Cal tenir en compte que el llarg de 7b+ del 4t llarg se li ha de suma 3 xapes d'Ae (que podrien alliberar-se). Coneixent els ràpels aromàtics de la canal preferim rapelar per la via. Llàstima que el darrer llarg només hi ha una xapa amb un mallon perquè en 3 ràpels nets ens vam plantar al terra.

No vam tenir ni temps ni ganes de fer dues vies, però poder gaudir del panadó (del Reig) al solet de peu de via és un plaer dels grans. Com deien els berebers "bien dormir, bien comer, bien escalar..."

L3, puntejant

L4, 7b+ i Ae

Fent material a la furgo de món germà (gràcies!)

Vilanova té un sabor especial

Vilanova ja no està de moda. Tot i que el boom dels 90 ha desaparegut sempre trobarem alguna cordada a Roca dels Arcs. 

Un cap de setmana complet vilanoví podria ser el que he viscut aquest cap de setmana, tret del fet d'escalar amb el plomes, sense veure el sol i amb un risc de pluja considerable. Hem esmorzat al Cirera en companyia de la perdiu, hem escalat a Roca del Arcs i hem fet un bon sopar a la vora del foc al refugi de l'ermita, amb gent vinguda de tot Catalunya i part de l'estranger, maridat amb una guitarra i ratafia.

I, a més, he completat la meva trilogia vilanovina, la qual cosa confesso, no em feia cap especial il·lusió (em posen més les trilogies montserratines), però algun dia cali  tatxar la Chica del Martini i el Senyor de los Bordillos. Boniques i exigents, s'emporten 4 estrelles amb meu Excel. I en veu alta puc dir que per a res tinc assumit el 6a vilanoví!

Amb en Dani al senyor de los bordillos

Bona brasa, bon caliu

L'Adri a la via del Quatre, la cordada de la nova fornada CTAC

En Julian al L5 de la Chica del Martini

Quins cadellets!

Canalda, Dimensió aproximada

Feia temps que anava al darrere de conèixer aquet racó per poder-lo descriure amb les meves pròpies paraules. Canalda, una paret que sembla poc significant a simple vista però que escalar-la esdevé tota una aventura.

La roca és un conglomerat d’allò més especial, a estones bona, però sovint poc compacta. Hi són abundants les panxetes desplomades que fan que l’escalada sigui força atlètica i exigent i també múltiples repises que ens faran vibrar. L’equipament de l’època (90’s) a base d’espitador fa que l’escalada sigui un punt exposada ja que els espits es troben allí on l’escalador es troba més còmode. Per tant, cal para atenció amb aquelles ressenyes que a primer cop d’ull poden semblar molt assequibles. 

La seva història, la tranquil·liltat de l’indret i la caloreta que hi fa un dia assoleiat hivernal la converteixen en una escalada molt recomfortant.

Dimensió aproximada ha estat l’escollida. Exigent, amb alguns trams d’artificial i aeris, amb ambient, roca de diferents qualitats. Vàrem posar algun tòtem. Fora molt interessant fer arribar la llibreta de piades als integrants de la 1a ascensió i substituir-la per una de nova on puguin seguir escrivint moltes més cordades.

En Dani provant d'alliberar l'Ae del 1r llarg

Jo, provant d'alliberar el sostre fissurat del L4 (8a a més xD)

Sortida en artificial del darrer llarg

Cares de decepció en acabar la via

Moments de balanç

No puc fer recompte dels somriures i abraçades; se’m fa difícil llistar tots els llocs descoberts; no sé quants cops m’he perdut perquè no m’ha importat; no sóc capaç de mesurar la por, el fred, la calor o la set que he passat... Però aquest any m’he dedicat a prendre nota de tot allò que he escalat, i el recull s'ha convertit en una joguina que no para de créixer i gaudeixo mentre la vaig regant.

I ara em ve de gust compartir les estadístiques de l’any desitjant omplir la meva vida amb molts més moments com aquests!

132 vies llargues

37  de les quals a Montserrat

Sumant un total de 28.412 metres de roca escalada

Les vies 5 estels

Tot i que el volum de vies que graduo amb el meu màxim de 5 estels és força important he fet una selecció de 10 vies representatives de diferents llocs, un top 10 de vies de caire i ubicacions diverses, però totes elles altament recomanables.

A seguir aprenent, explorant i coneixent grans persones! Que el llistat de pendents no para de créixer i cada cop anem pujant més el llistó! 

Bones escalades per al 2020!

L'avi de mas Sant Pere

Quan en Toni i en Ricard em van proposar el Tossal de l’Obaga de la Font i la que ells tenen falti jo tinc tengui i al revés vaig redirigir la proposta cap a un racó amb menys aproximació ja que escalem en els dies més curts de l’any.

Escollir entre l’avi de Mas Sant Pere i el Diedre de la Seu també va ser fàcil, la segona no la deixen massa bé i no té avionet a la guia del Blanco.  Al mateix bar d’Oliana descarrego una topo (aparentment més actualitzada) amb uns gargots vermells de graus rectificats. La font és de confiança, el bloc del Pastes. No llegeixo res més, m’agrada que l’escalada em sorprengui, per gaudir (o patir) plenament sense condicionament. Per això tampoc escric mai gaire detall.

Però cal tenir en compte que és una via oberta en concepció d’artificial i fer-la en lliure pot comportar una mica de caquitis en certs moments.

Material: xapa recuperable, joc de friends del 0 al 4, pot ser útil repetir algun mitjà. Uns tasconets no estan de mai de més.

Resumet per a qui vulgui un xic d'informació clau.

• L1 es protegeix bé, xapes en lloc clau.
• L2 (apoteòsic) ben equipat, poc a afegir.
• L3 xungo i expo en el tram de fissura cega. La topo marca 2 pitons que no hi són.
• L4 Curt però intens, un friend gros per a la sortida.
• L5 bavaresa d’aquelles que pots fer amb delicadesa o a base de molta força. Tram final perdedor, el travessa la Retirada Comanche.
• L6 per baixar pulsacions.

Doncs el meu moment de caquitis aguda va ser a l’L3. Em curro la 1a part fina i tècnica amb dues xapes (una recuperable) i un cop a la fissura xapo un plom i respiro fons. Molt a prop i deixant-hi la pell aconsegueixo posar un alien blau d’aquella manera. És el moment de la meva dissipadora (la volia haver posat al plom però hi he pensat tard). “Vinga va, que la xapa no està tant lluny” m’enganyo a mi mateixa perquè no tinc més remei que intentar-ho. Faig un parell de passos d’alta tensió i arribo a un pla. Agafo aire i intento fer el petit mantel, els peu em patinen i no hi ha res bo per agafar-se de mans. Ho toco tot i sento com el nivell de bateria dels meus braços va baixant en picat. He de trobar alguna cosa ràpid o tornar enrere, estic comprant tots els números de l'airbus! No puc! Reculo. “Toni, marxa enrere!” Sento que la corda m’estira amb cura, agafo l’alien com si es tractés d'un recent nascut i tanco els ulls... Aguanta! Uff! Després d’aquesta vibrada ni que reposi torno a sortir en lliure, baguetilla a mode d’estrep tòtem negre, repeteixo la mateixa tàctica, tòtem blau i encara em queden un parell de passos fins arribar a la xapa. Un cop conquerida la xapa, ja ensumo una ubicació per al meu Camalot del 4, fet que m’anima a tornar a començar a escalar en lliure tot i que el llarg no afluixa.

En Ricard a L1

En Toni al final de L3

Quan està pujant en Ricard m’adono que el tòtem que he posat (de més) sota una tasconet abans fer la última excursió fins la reunió està penjant al buit sense lligar a cap corda. En Ricard riu... “aquest tòtem si que és psicològic”. Em faig un fart de rirure...

Ara em costarà sortir de casa sense l’alien blau, avui m’ha salvat d’una de bona! La recompensa... uns panadons del Reig.

Cap avall!

Estrena al Peladet

Sempre havia sentit a parlar d'algunes vies al Peladet que m'imposaven respecte i feia temps que tenia ganes de descobrir aquesta paret. Vaig plantar-me al seu peu amb una via imponent i un bon acompanyant.

Maragda

Via mantinguda i exigent. Equipada amb burins amb prou bon estat però de vegades amagats o mal ubicats que no inviten a volar, però que permeten gaudir de l'escalada.

A destacar L1, en el qual passes de 0 a 100 en 15m, molt físic amb cirereta final; L5 no tant difícil ni exigent però de roca molt trencada, de la que es desfà només de fregar amb el peu. L6 amb pas de placa fi i obligat que protegeixo amb un totem negre.

Mestre Llop

Via exigent sobretot ens els trams de placa de 6a/6b on cal navegar molt sobre roca no sempre de tot bona. Ens cladran tots els sentits per seguir la línia i poder protegir-nos dignament. En aquesta via els llargs de 7a queden ubicats en els llargs parells, però ni de bon troç són comparables! L4 més difícil i molt 3D. Imprescindible repetir micros!

Tal com en trec alguna via de la llista de pendents n'afegeixo dues i això fa que cada dia em posi més fanàtica. Poses un ull a la via de l'esquerra, t'agrada, t'expliquen sobre alguna altra imprescindible del sector, xafardeges una i una altra vegada totes les guies... em suen les mans!

No bato cap rècord d'alçada, ni de dificultat, ni de velocitat, ni de quantitat, però portser si que arribo a nivells molt alts de motivació. Alerta, que aquesta és una malaltia molt contagiosa!