Una escapada a Taghia

DADES PRÀCTIQUES

Època de l'any: octubre, vam escalar sempre a l'ombra perquè feia calor.

Meteorologia: 12 dies d'escalada i no en va ploure ni un.

Organització: 

• Surt a compte viatjar en grup per abaratir el transport. 
• La mitja pensió en una gite surt a uns 12€/nit. 
• La guia nova del Ravier és imprescindible.
• Es pot prendre aigua bona de surgència.
• Hi ha unes targetes SIM que permeten estar comunicats, amb cobertura fins i tot a les parets.
• Es menja molt bé, acollida bereber del 1a.
• Quasi tothom del grup va patir en algun moment del viatge de la panxa, una bona farmaciola és essencial.

LES VIES

Escollir via de vegades porta estona... però al final sempre es repeteixen les mateixes i sortir d'aquest grupet (les tre belle voies de la guia) pot significar embarcar-se. En tot cas, tot i que podem triar el grau d'aventura, la gran majoria de vies estan equipades per sortir de la gite amb 12 cintes + R. Ara bé, jo recomano un semàfor d'alien o similar per matar algunes excursions.

De les vies que jo vaig escalar no n'hi ha cap de dolenta. Però n'hi ha que són super bones! Aquí el llistat!

• Cañón Apache *****
• Danse avec les mules ****
• Champion du Marroc *****
• Rivières Pourpres *****
• Baraka ****
• Susurro Bereber *****
• Al Andalus *****
• Widi Asry *****
• Haben Odwer Sean ****

VALORACIONS PERSONALS

L'entorn és espectacular, el poble està envoltat per murs de roca ce més de 500m, en un ambient desèrtic però alhora farcit d'aigua. Tot els camins tenen encant i molts són un xic exposats, amb passos berebers, canals pedregoses amb molt pendent, salts de pedres per travessar rius... Això fa que arribar a peu de via o baixar dels cims ja sigui tota una aventura.

Ens llevem cada dia ben aviat, sense mandra. Esmorzem abundant i cap a les parets. En tornar d'escalar un te i pa amb oli d'oliva. Si no fa mandra, una dutxa. Si queden hores tarda de birres, endreça o jocs de taula. Sopar cous-cous i tajin, discutir amb qui i què escalar l'endemà i a domir aviat. Aquest és el resum d'un dia que es va repetint. Sovint la gent descansa per mal d'estómac, de pells dels dits, de cansament...

Jo em vaig sentir com a casa des del primer moment i cada dia més integrada. Desconnectant del món i de qualsevol preocupació que no sigui què escalaré demà! Vaig gaudir plenament de cada escalada i de la companyia, fent un gran reportatge fotogràfic. 

Em vaig animar a fer la Rivières, amb dubtes i nervis, però amb la certesa de que hi anava ben acompanyada. I vaig encertar, la vaig poder gaudir molt. Així que també vaig voler fer la Widi amb en Mohamed en menys de 6h. M'agrada escalar ràpid, sense refredar-se gaire a les reunions.

En definitiva, gràcies Núria per convidar-me en aquest viatge, gràcies a tots els companyes/es per brindar-me l'opotunitat d'escalar amb vosaltres i compartir aquest entorn. Gràcies Nila, companya d'habitació, cordada i confident!

Rally Terradets 2019

Sabia que seria exigent, perquè ho sóc amb mi mateixa i perquè el Salla, el meu company de cordada, també ho seria i que físicament a l'hora de córrer em costaria de seguir. Però va ser encara més exigent del què m'havia imaginat. La pluja de 1a hora que em va enganxar just després d'una volada important en metres però sense conseqüències per arrencar un pitó quan li feia A0, i la calor intensa que la va seguir, van produir que que els primers llargs de la 3a via fossin realment dures, amb rampes als braços per la deshidratació. Recuperar corda era una agonia.

Vam fer una via a cada Paret, Eva Baeza, Mescalina i Galí Molero. D'aquesta darrera vam baixar corrent pel barranc del bosc, amb la intenció de fer una 4a via, la Tuti Fruti, però al control ens van dir que ja havíem guanyat i que hi havia dues cordades a la via, així que vam preferir acabar el nostre rally una hora abans. Aquest si que va ser un gran moment de satisfacció! 

        

El millor premi de tots és que m'emporto una gran família, entre participants i organització, que em van fer sentir com a casa. I veure, famílies, parells embarassades, amics en cordades de 3 entre altres em va ensenyar que el més important de la jornada és escalar i passar-ho bé!

      

Reportatge FEEC

Barrufem?? Barrufets al Frare Gros

D'aquelles ressenyes que fa temps que tinc descarregades al mòbil i no havia sorgit la oportunitat fins divendres passat. Alguna cosa del destí va fer que els dos penséssim en la mateixa proposta, segurament perquè jo esperava un company escalador de primera divisió per a la via i ell devia pensar el mateix de mi. Pensant que l'altre porta la batuta i que hi pots delegar la responsabilitat sempre et deixa més tranquil, un consol absurd. Jo estava decidida a no fer-me enrere, però havent llegit la piada del romàntic que es va fer enrere en un dels llargs m'inquietava. 

Arribats a peu de via en Dani s'ofereix a començar, vist la qualitat d'aquella muntanya de sorra del començament li cedeixo el llarg amablement. Vols els aliens per completar una mica el joc de tòtems? Així va començar una conversa de incomprensible fins que vam entendre que els dos havíem agafat un joc de tòtems! jajaja Vam esclatar a riure sabent que podíem disparar a tort i a dret.

Material

Doncs bé, acabada la via, vull dir que el doble joc de tòtems ens va resultar molt útil en la bona part dels llargs. En canvi, deixaria a casa martell i pitonus, tricams, tascons... i repetira el número 2. Un bon grapat de cintes és necessari, 16 pel meu gust són poques, tenint en compte que llaces alguna sabina.

Orientació

Entrant passades les 10h del matí d'un matí d'agost, ens va tocar el sol de perfil els dos primers llargs. La resta el vam fer a l'ombra.

La via

No m'agrada entrar a descriure els llargs al detall. Dir que tan sols vaig poder escalar en lliure els llargs 1, 3 i 5 i el 3 no el vaig encadenar. Casualment són els llargs que vaig escalar de 2n. La qualitat de la roca dificulta molt l'escalada en lliure. Tot i escalar amb molta cura de no llençar res jo vaig rebre una pedrada al braç que bloquejava el reverso i en Dani una al peu (anava descalç). L'equipament és prou bo, perquè alterna xapes noves de la restauració. Les reunions estan molt mal colocades i, en general, són bastant incòmodes.

En resum, la tenia per una via atrevida i la conclusió és que la vaig trobar molt bona, amb diedres de llibre i que, malgrat la roca dubtosa, em va permetre gaudir en tot moment d'aquesta barreja d'escalada en lliure i artificial.

La Infernal creix

No hi ha res com una entrevista familiar per adonar-te de com ha crescut i evolucionat la petita criatura. S'ha fet gran i no hi ha res que em faci més feliç que veure que està esplèndida i radiant!

Però tu ja has plegat no, Estel? Em va preguntar l'entrevistadora. NO!, de cap manera! La prova és que avui estic aquí. Jo he passat a segona fila perquè La Infernal m'ha absorvit molta energia durant molts anys, ara la gaudeixo oferint sempre que puc les meves mans i el meu coneixement.

Allò que m'agradaria ressaltar és que d'ençà del canvi de junta la colla ha fet un salt exponencial i la il·lusió que hi posen fa pensar que això només ha fet que començar.

Llarga vida a la Infernal!

Nords montserratines 5 estrelles

Tot sovint costa trobar el moment d’escriure, aquella calma inspiradora que em crida per la necessitat de plasmar allò que sento o allò que he viscut. Tot sovint és el mateix desig que em fa agafar el telèfon i compartir les aventures. D’aquesta manera em sembla que l’aventura s’allarga en el temps i la revisc. Gràcies a tots/es aquells que pareu l’orella quan ho necessito.

Avui vaig a dormir tard perquè em sento plena. Després d’un cap de setmana al més pur estil montserratí torno encara més enamorada de la muntanya màgica, de les aventures que em fa viure i de les persones amb qui les comparteixo. Aquesta caloreta ha revolucionat les cares nord amb un esclat de cordades repartides per les parets, una ambient que ho fa encara més divertit.

Dissabte: Belladona ***** (visita obligada) amb en Joan i en Ricard

No cal jugar a les palletes perquè en Ricard sempre fa el 1r llarg i en Joan em cedeix el 2n. Dues cordades ja dansen fa estona (una a la CADE, l’altra a la Belladona). La pluja de pedres constant fa preveure que caldrà controlar la roca. Tots els llargs són bons però em va tocar la cirereta del pastís, 45m de 7a de continuïtat amb algunes seccions fines i d’altres amb un cantell molt peculiar. Al límit i buscant repòs a cada metre, arribo a la reunió “buscant wifi”, amb  els colzes com antenes i amb una gran satisfacció. Companys, avui no em caldrà fer més vies! Acabem fent bones migues i intercanviant fotos amb els companys de la CADE.

Diumenge: Llibertat provisional ***** (visita obligadíssima) amb en Toni i en Samu

En Toni i en Samu no es coneixen, però sabia del cert que faríem un bon equip. Sorteig a les 3 palletes. Serà possible que em toquin sempre els més xungos? Convivim a la paret amb 8 cordades més, una davant nostra que ha sortit rebotada de la GAM i la Sànchez. Pensava que moriríem en arribar a la GAM, com si fos l’escaló Hilary, però tot va agar una ritme bastant fluid.

Empalmem els dos primers llargs, de roca més mediocre. El segon llargs de 6b+ se’l curra en Samu. Jo vaig en peus de plom per les fiblades al dit que sento des d’ahir. El 4t llarg no sabria quin grau posar-li. Tal com poso la primera cinta a la xapa, em trec l’estrep i progresso posant algun friend fins a un pas molt obligat abans del flaqueig a dreta. Abandono l’estrep i surto en lliure posat  un altre tòtem. Flanquejo gràcies a un tricam estratègic al qual li farem A0 els tres. Segueixo trobant alguns forats on emplaçar peces que m’ajuden a seguir progressant amb l’estrep que em queda. El punt més delicat, però, es l’arribada a un primer llavi que cal progressar per la dreta fins arribar a la bauma de sobre on des de lluny ja es pot apreciar la reunió. Val la pena reservar-se el tòtem blau-groc, perquè en cas contrari en jugues una hòstia de visita als companys de la reunió de baix.

L’empalmada amb la GAM de 6a+ també té una bona hòstia i és bastant finet. Així com també ho és el llarg de després del sostre megafotogènic. Em Samu surt quan ja la dificultat va afluixant i l’alpinista ens fa sortir uns metres a l’ensamble. A mi em va semblar una situació molt còmica, la sort és que era un llarg espectacular de placa de patates.

No ho digueu a ningú, però vam baixar per la canal dels Avellaners!

Santa Setmana (1)

Després de la mudança dels meus pares i amb el meu pis pots enlaire enceto la setmana santa molt ben acompanyada al far oest, Montsec. La pista de Montrebei no està massa transitable així que em quedo per Terradets, Àger i m'atanço fins a Collegats. Uns quants dies de molt bon temps amb gent i parets ben diverses. En resum...

• Delincuentes, sector Amanita, Terradets. (275m, 6c+, 6b/Ae) amb David i Joan.
• Tetties and Beer (230m, 7a (6b obligat)) i Cante Jondo (135m, 7a+?, 6a+/Ae), Àger amb Lo Salla.
• Galy-Molero fins a la R7 (500m, 6b+/Ae) i Promio Moreno fins R3 (315m, 6b/A2), Roca Regina, Terradets amb Dani Bruga.
• Via del Sergio (355, 6b, V+/A0) + últums llargs de la CADE, paret de Bagasses, Terradets amb Eduard.
• Sang de Crack (235m, 6b+, V+/A1), Roca de Pressó, Collegats amb Eduard.
• Tànger (320m 6b), entrant per variant desconeguda. Paret del Pressó, Collegats amb Eduard.

La Delincuentes és una via de caire esportiu amb una roca de qualititat extrema que permet gaudir intensament de cada metre i que fan que la via es quedi curta. Els graus no estan collats i las assegurances abunden allà on es concentra la dificultat. M'acompanyen un bon parell de delinqüents (Joan i David) i de lluny un parell de cràpules (en Toni i en Ricard). Amb aquesta colla, la festa està assegurada!

La Tetties and Beer destac per l'L3 que començo amb un ensurt quan, conquerint el primer ressalt per damunt de la feixa arrenco una bona llastra quan m'hi agafo amb les dues mans. L'habilitat d'un bon assegurador (el Salla) i un tòtem prou oportú fan que piqui el terra amb suavitat i sense més repercussions que trobar un altre punt feble per on atacar la via. M'esforço molt per escalar el llarg que tot i estar ben protegit té trams d'autoprotecció i algun friend gros m'hagués anat millor. La placa final és una petita joia! Tot i no encadenar el llarg, es deixa escalar i lluitar. Els peus de gat d'apretar han fet feina.

La Cante Jondo esdevé una bona via per combinar amb l'anterior. Aquest cop el llarg d'apretar li toca al Salla. Jo m'hi esforço de segon però caic just arribat a un escut. Guapo però difícil. Empalmo els dos darrers llargs de placa, pura mel segons el meu parer!

   

Galy-Molero, quina decepció! Arribat a la feixa la via segueix amb un llarg d'Ae en el qual li falta una primera xapa, que ha saltat juntament amb una llastra (informació que més tard vam poder corroborar al bar del Lago amb el mestre Luichy). M'hi vaig atansar, però sense canto i sense xapa l'hòstia estava assegurada! Plan B!

Busquem una vella coneguda del Dani, la Promio Moreno. Quan et situes a peu de via i encaixes amb la ressenya ja t'esperes que el 6a+ serà cabró, però sincerament pensava poder passar-hi sense treure l'estrep. Serà que no estic avesada a la roca de Regina però tots els graus em van semblar ciència ficció!

La Via del Sergio és assequible, de bon fer, empalmant els llargs de dos en dos fins arribar al gran diedre. Llargs de placa interessants i els finals molt guapos. Un cop a la feixa encara és aviat així que decidim sortir per dalt fent els darrers llargs de la CADE, que tenen un encant especial amb aquell punt d'ambient.

SANG DE CRACK l'escric en majúscules que sempre voldré repetir. Tots els llargs són espectaculars i es fa escalar de principi a fi jugant molt amb l'autoprotecció. Aquell conglomerat tant dur fa que l'escalada sigui únic i l'entorn màgic. D'aquells dies que no vols que s'acabi! I després de conèixer el descens, encara més! La via està equipada per rapelar i crec que és un molt bona idea...

Per una petita confusió acabem escalant la clàssica Tànger a partir del L4. La variant que fam fer nosaltres al començament la desconec però tampoc la recomano doncs tenia un primer llarg molt exposat i descompost. El dia que amençava pluja però que ens va deixar escalar sense mullar-nos.

Anglada Guillamón al Cavall Bernat

Quan em van  proposar de fer aquesta via em va costar trobar informació de l'escalada en lliure i les referències trobades del llarg de A2 espataven una mica. Doncs bé, intentaré aportar la meva visió al respecte, tot i que he de dir que va ser apassionant el fet d'escalar completament a cegues sense conèxer el grau de cada llarg.

L1: V 

S'ens va fer més llarg del què esperàvem, així que vaig caminar uns mestres de la canal per guanyar corda. Ja em posaré els gats més a munt...!

L2: 6b+

Les assegurances estan força deteriorades, però es pot reforçar al gust. Cal anar en compte, però, perquè el llarg és força atlètic i caldarà reservar-se pel final on algun xapatge és força rebuscat.

L3: 6c+

És un llarg estètic i tècnic, amb un flanqueig final molt fi que fa arribar a la R amb les pulsacions revolucionades. Les ressenyes que he trobat li posen 7a, jo li donaria 6c, així que he decidit fer un terme mig.

 

L4: A2

Es fa força bé. Algunes assegurances deteriorades, cal caçar algun cap de burí al començament i la dificultat de l'A2 se centre en arribar i sortir d'un bong amagat entre múltiples cordinos vells. Vaig reforçar el llarg amb 3 tòtems i un tricam. Però, per a mi, la dificultat va raure en un pas llarguíssim de l'Ae del tram final. Hi havia un possible marlet intermig però jo ja no tenia res de material. Duiem 22 cintes i me'n van faltar unes 4.

L5: 6c/A0

Les ressenyes proposen 6c i jo el vaig trobar més difícil que l'L3. No vaig poder resoldre un pas sortint d'una panxeta. El vent i la corda estirant de segon no ho afavorien però per aquest motiu penso que en lliure pot ser bastant més de 6c. En tot cas és un llarg de placa amb roca boníssima!