Escalades autour de Chamonix

La deixem caure...

Després de deixar-la caure tornem a enfilar-nos amb els mateixos dubtes de sempre: estarà sec? Una aproximació que promet ser més tranquil·la ja ens fa adonar que avui no estarem sols. La paret és plena de cordades; nosaltres no hem matinat en excés per deixar assecar la paret i esperar que ens toqui el sol.

Fidel Fiasco, Aiguille de Blaitière, 350m 6c+ (6b oblig) *****+

Una via excepcional, on totes les tirades són bones i cal escalar. Un traçat que enllaça moltes fissures boniques a protegir al gust amb trams de placa fina amb algunes xapes. Algunes de les fissures estaven molles, però això no va impedir que gaudíssim d’una jornada excel·lent on, per sort, els llargs més durs de fissura a empotrar li van tocar a en Pau.

 

 

 

Desfem camí amb moltes ganes d'instal·lar-nos i descansar però de seguida ens adonem que això no serà tan senzill. Hem deixat el material de bivac sota uns blocs a l’anada, però ara estem damunt d’una morrena gegantina amb milers de blocs, amb fites per tot arreu i sense cap referència. Pensar i recórrer la morrena amunt i avall és esgotador, però no ens podem aturar. Pentinem un territori extraordinàriament gran, durant més d’una hora. Amb els últims raigs de llum, quan l’esperança s’ha esvaït fa estona, i sense acabar-m’ho de creure, trobo tot el material. “Pau!!” Quina gran satisfacció. Quan en Pau arriba, m’abraça, talment com en un cim. És tard i estem cansats, però molt contents.

Deux goals, Aiguille de Blaitière (Pilier Rouge), 250m 6c+ (6b oblig) ****

Una via més curta ens ha de garantir arribar sense problema abans del darrer telecabina. Tot i que arribem dels primers, a la paret van apareixent força cordades. A mi la via no em va entusiasmar. La resenya del llibre em va portar bastant de cap tot el dia per entendre per on anava el traçat. Em va semblar força més difícil del què marquen les topos tot i que n’hi alguna de graus més actualitzats. La tirada yosemítica de 6c+ és física i molt inhumana.

 

 

A l’hora de rapelar ens trobem els companys bombers que ens expliquen que ahir quasi piquen bivac (com nosaltres!). El sopar de després servirà per intercanviar les aventures. No podem perdonar un banyitu al Lac Bleu abans d'agafar el telecabina.

Le mariage de la terre et du vent, Aiguille du Belvédère, 300m 7a *****

Després d’una altra jornada de mal pronòstic ens aventurem a conèixer l’altre vessant, el de les Aiguilles Rouges i per no trencar la tradició escollim un via del Piola, aquest cop sobre gneis. La via és molt bonica i l’aproximació des del Col de Montets, passat pel Lac Blanc, és preciosa. La via ens fa arquejar de valent sobre regletes i plans positius que, cal dir, ja trovàbem a faltar després de tanta fissura i també està clar que, sobre aquest terreny ens movem millor. Amb molt bon gust de boca rapelem i desfem camí, sense pressa, per agafar el telecabina a l’estació intermitja de Flégère. 

Acabem la jornada amb una bona pizza amb els companys que baixen d’un intent malparit de meteo al Mont Blanc. Les aventures segueixen i també els dies de pluja... Us animeu a seguir llegint?

Autour du Glacier d’Argentière

Prenem el telecabina de Grand Montets, tot i que degut a unes obres només arriba fins a Plan Joran (trajecte exclusiu per a alpinistes i amb horaris molt limitats). D’allà fins al refugi d’Argentière carregats com mules triguem unes 3h, tot i que ens desviem cap a la Vièrge abans d’arribar-hi.

Une saison en enfern, la Vierge d’Argentière, 200m 7a (6b+++ oblig) ***

Una primera tirada prou assequible ens sedueix però per a la resta ens farà falta posar-hi tots els sentits. Plaques i fissures yosemítiques enllaçades amb alguns químics ens posen a prova. Jo, a la 3a tirada ja exprimeixo el meu cervell al màxim. M’atreveixo a dir que si hi hagués hagut alguna xapa m’hagués baixat, però com que no hi era em vaig veure obligada a seguir i la fissura va resultar menys cega del què semblava. Tanmateix, el diedre de 7a, més dur i llarg del què ens esperàvem ens va fer enrere. En resum, en un 6b obligat del mestre Piola a mi se m’asseca la gola.

Casualment hem deixat el material de bivac a la vora d’un espai amb tot de replans adaptats per a tal fi. Ens instal·lem i sopem encara amb molta llum, gaudint de l'espectacle dels núvols desfilant davant la cara nord de la glacera il·luminada pels darrers raigs de sol. Els liofilitzats ens semblen un plat d’un menú degustació de la Ruscalleda i el fast recovery de pinya colada sacsejat amb aigua glacial entra sensacionalment bé.

Versane satanique, Minaret d’Argentière, 300m 6c (6b oblig) *****+

Via excepcional que encadena fissures de tota mena, on protegir-se és d’allò més gratificant. D’aquelles vies que apreten en la mida justa, et permeten lluitar i sobretot, aprendre molt empotrant a tort i a dret. Tant és així, que volo d’un tascó empotrat en la tirada de 6b+. Piola, tu tenies tractes amb en Maradona?

  

Viatjo sense rellotge tot i que sé que el compte enrere per agafar l’últim telecabina (17:50h) ha començat. Ràpels, descens, refer motxilles i travessar de nou la glacera (aquest cop sense encordar) per arribar, trinxats, però a temps, a Plan Joran. Avui ens hem guanyat una pizza!

Després d'unes jornades així, quan pensem en els propers objectius busquem reduir les 3P: pasta, pes i pateo. Ho aconseguirem? Haureu de llegir el proper capítol!

Escalades autour d'Annecy

Amb aquesta entrada encento uns sèrie de capítols amb els quals intentaré reviure i transmetre les aventures d’una parella de berguedans pels Alps durant el juliol de 2024. Casualment, o no, la majoria de vies escalades són del mestre Piola, a qui també hem volgut dedicar alguna rima.

Amb la furgo carregada a vessar i més de 10 guies alpines sortim de Curtics camí del Alps. Mentre travessem el Lluçanès, de sobte surto de la carretera i dic: “si ha de fer tan mal temps, fem mitja volta i anem a Picos!” Però seguim endavant assumint passar les vacances pendent de la previsió meteorològica. Així que decidim aturar-nos als voltants d’Annecy buscant opcions per a dies de meteo dubtosa.

Arribem cap a mitja nit al Col des Annes, per una pista en molt mal estat, enganyats pel google maps i amb pluja. L’endemà al matí, tot i que no plou, el panorama no és gens esperançador ja que una boira densa ens impedeix veure res.

Zauberberg, Paroi de Gramusset,  170m 7a (6c oblig) *****

Després de gairebé dues hores arribem a peu de via. Hi ha diferents regalims però la nostra via sembla seca. Fot fred! La via és molt guapa però la poca sensibilitat de dits a l’inici impedeix gaudir-la del tot. És una via molt mantinguda i exigent que desperta aires de Wenden, pel què fa a la roca, però també pel què fa a la distància entre xapes. Les gotes d’aigua ens castiguen els dits. Hem trobat molt a faltar els sol, que no l’hem vist en tot lo dia, però baixem contents. Jo estic especialment fascinada amb l’entorn. Finalment vam passejar els grampons.

À boire, à boire et que les femmes se donnent, Rochers de Leschaux, 180m 7a (6c oblig) ****

Tot i que m’esperava una aproximació més tranquil·la, escollim una via accessible, rapelable i no massa llarga, donada l’amenaça de pluges de tarda. Bonica via de graus força apretats que garenteixen una jornada més que completa. La clavem: comença a ploure just quan arribem à la voiture!

Sense massa temps per encantar-nos, fem els preparatius sota la pluja per pujar al glaciar d’Argentière (veure següent capítol).

REtrobada MONTSERRATina

Escric amb l’ànima plenament satisfeta després d’unes jornades al massís de Montserrat on la màgia de l’entorn i la companyia s’ha convertit en un còctel explosiu de felicitat, que no hauria estat possible sense Trobada d’escaladors/es del Bruc que ha reunit, un any més, un bon grapat d’amics, coneguts i bona gent per a conèixer.

Divendres, en aparcar a Sant Cecília ja vivim els primers retrobaments que no seran obstacle per acabar assolint l’objectiu en llum de tarda fresca. Estrenem la recent obertura, després del període de regulació per nidificació, del Serrat del Moro escalant la via Del Rosso i Abortito, una combinació molt bona que ens fa apretar i gaudir al mateix temps. Segueixen els retrobaments al mateix monestir i al Bruc, on ja podem percebre el caliu de la trobada, compartint menjar i beure amb bruquetans/es de l’organització.

Dissabte al matí costa arrencar. Anem trobant escaladors a arreu i Santa Cecília és a vessar. Marxem acompanyats fins al Plàtan de diables, el nostre pla per avui és la Vilanovins. L’ambient a la paret és màxim, arribo a comptar fins a 13 cordades tenint en compte el Ganivet, i podem anar reconeixent gairebé tothom. Així doncs, vam escollir bona via, no només per la ubicació sinó també perquè en vam sortir sorprenentment contents. La vam poder escalar tota en lliure tret de la 1a tirada (que té cordes fixes en prou bon estat per remuntar l’escombrera) i 1,5 tirades de les més dures on vam haver de fer uns quants A0 i sanejar algunes crostes. La resta de la via és brutal i està cosida a bolts per anar a donar-ho tot sense passar cap por. L’arribada al cim per l’Ermita de Sant Antoni li dóna un encant especial que fa sumar mig estel al meu excel.

 

 

Diumenge, amb la veu justa i les forces minvant, escalem amb la Xènia la mítica Elèctric Laidyland, que tenia a la llista de pendents de fa molts anys. Tot i trobar una tirada empapada vam gaudir de la via i de la sol·licitud a la paret. Què ho deu fer que diumenge no hi havia ningú? A Santa Cecília hi vaig veure comptades cordades, entre elles el Picazo. 

 

Molt agraïda per totes les abraçades rebudes, intercanvis de plans i d’aventures viscudes, ballaruques i somriures. Seguiré com fins ara, marcant al calendari la data de la Trobada com una de les imperdibles, tal i com faig amb la Patum.